Alausí té una important herència ferroviària i l’any 2019, el
Ministeri de Turisme, el va nomenar Poble Màgic.
El Ferrocarril Transandí de l’Equador és la principal línia
ferroviària del país i ara es coneix com el Tren de l’Equador. Connecta les
dues ciutats més grans del país: Guayaquil, el principal port fluvial, amb
Quito, la capital; té una extensió de 452 km.
Aquest president va reprendre l’antic projecte de ferrocarril
que connectaria el port de Guayaquil i Quito, però es va trobar amb una forta
oposició liderada tant per conservadors com per liberals. En aquell moment
molta gent pensava que els Andes no es podien conquerir mitjançant el
ferrocarril.
El procés de les obres es va veure amenaçat per l’activitat
sísmica freqüent, pluges intenses que sovint causaven inundacions, malalties o
mossegades de serps. Davant d’aquestes desgràcies, els treballadors van
desertar o van deixar de treballar per demanar millors condicions.
Finalment, les vies van arribar a un gran obstacle: una paret
de roca gairebé vertical anomenada “El nas del diable” (nariz del diablo). En
la construcció d’aquest tram de la via fèrria es van perdre moltes vides; es
considera que és una obra mestra d’enginyeria. Un tram tallat a la roca fent
una ziga-zaga, permet al tren arribar a l’alçada d’Alausí, movent-se
successivament endavant i endarrere.
Es diu que Harman, l’enginyer que va construir la línia, es va
quedar meravellat davant la imponent massa de pedra, i va dir “el meu nom serà
immortalitzat al nas del dimoni” i aquest és el nom que se l’hi ha quedat a
aquesta prominència rocosa.
La roca podia ser espectacular però va donar problemes de tota
mena per continuar amb la construcció del ferrocarril.
El 1905, el ferrocarril va arribar a Riobamba, a la Regió
Interandina; des de Riobamba, la construcció ja va ser més fàcil. El punt més
alt de la Ruta Urbina (3.604 metres) es va assolir a finals de 1905. Finalment
el tren arribava a Quito, el 25 de juny de 1908.
A Durán, doncs, comença la línia de ferrocarril cap a Quito, que amb una longitud de 447 quilòmetres és la línia més important de l’Equador. També es coneixia com la Línia Sud i avui es coneix com el Ferrocarril Transandí.
El ferrocarril va ser rentable pocs anys; el manteniment era
car, principalment per culpa de les pluges, esllavissades i inundacions,
especialment a la regió andina, i això interrompia tot sovint la línia. Poc a
poc va començar la decadència.
El ferrocarril es va convertir en el principal medi de
transport per cobrir grans distancies, fins que van augmentar el nombre de
cotxes, gràcies a la construcció de carreteres i els recursos provinents del
auge bananer i petrolier de les dècades 1950 a 1970.
A finals del segle XX, bona part de la línia fèrria estava en
mal estat o inutilitzable; tan sols els trams Quito-Latacunga i
Riobamba-Alausí-Sibambe continuaven operant amb finalitats turístiques; el
primer perquè creua el parc nacional de Cotopaxi i el segon perquè hi ha el
tram de la Nariz del Diablo. El trajecte
Ibarra - San Lorenzo va continuar en funcionament fins a finals de la dècada de
1990, quan es va acabar la construcció de la carretera principal.
Un dels trams recuperats és el del Nas del Diable, que
actualment és també el nom del tren, i és el que vam fer nosaltres. Era l’any
2008, crec que la cosa ha canviat bastant. Nosaltres vam fer el recorregut de
baixada, d’Alausí a Sibambe, en que es baixa fins al riu. Hi havia el preu
bàsic del bitllet, que era anar al sostre, i si volies un coixí per seure més
confortable havies de pagar un dòlar extra
i si volies anar a dins em sembla que era un altre dòlar.
Just sortir de l’estació d’Alausí es veu l’escultura gegant de
Sant Pere d’Alausí que domina la ciutat des de dalt d’un turó.
Encaixonats com estàvem a sobre del vagó era gairebé impossible
fer fotografies sense que sortissin trossos dels companys d’aventura.
Va ser espectacular, però quan ja estàvem a punt d’arribar a
baix es va espatllar, s’havia quedat sense aigua al radiador, sortia molt fum
negre i feia molta pudor a cremat. O sigui que vam acabar el recorregut a peu.
