24 de setembre 2026

Equador (2008)-11. Alausí: el tren "Nariz del Diablo"

Al matí següent vam continuar la nostra ruta cap al sud, fins a Alausí, que es troba a uns 85 km de Riobamba, i allà vam agafar el tren per anar fins a Sibambe. El tram que vam fer en tren és el que es coneix com La Nariz del Diablo.

Alausí té una important herència ferroviària i l’any 2019, el Ministeri de Turisme, el va nomenar Poble Màgic.

El Ferrocarril Transandí de l’Equador és la principal línia ferroviària del país i ara es coneix com el Tren de l’Equador. Connecta les dues ciutats més grans del país: Guayaquil, el principal port fluvial, amb Quito, la capital; té una extensió de 452 km.

La construcció del ferrocarril, conegut com el Ferrocarril del Sud, va començar el 1872. La primera locomotora va començar a circular l’any següent entre entre Yaguachi i Milagro, dues localitats de la província de Guayas (a la costa sud del país). Hi va haver uns anys en que la construcció del ferrocarril va fer pocs avenços, però es va accelerar quan l’any 1895 va arribar a la presidència el general Eloy Alfaro.

Aquest president va reprendre l’antic projecte de ferrocarril que connectaria el port de Guayaquil i Quito, però es va trobar amb una forta oposició liderada tant per conservadors com per liberals. En aquell moment molta gent pensava que els Andes no es podien conquerir mitjançant el ferrocarril.

El 17 de juny de 1897, el govern va signar un acord per a la construcció del “Ferrocarril Més Difícil del Món” amb els contractistes americans Archer Harman (de Virgínia) i Edward Morley. A finals d’any, es va constituir la Guayaquil & Quito Railway Company a Nova Jersey, i la construcció va començar el 1899.

El procés de les obres es va veure amenaçat per l’activitat sísmica freqüent, pluges intenses que sovint causaven inundacions, malalties o mossegades de serps. Davant d’aquestes desgràcies, els treballadors van desertar o van deixar de treballar per demanar millors condicions.

Quatre mil treballadors jamaicans van participar en la construcció del ferrocarril, i es van veure molt afectats per l’altitud, malalties diverses entre elles la pesta. El germà d’Archer Harman, el major John Harman, enginyer en cap de l’obra, i el seu ajudant George Davis, van morir víctimes de malalties.

Finalment, les vies van arribar a un gran obstacle: una paret de roca gairebé vertical anomenada “El nas del diable” (nariz del diablo). En la construcció d’aquest tram de la via fèrria es van perdre moltes vides; es considera que és una obra mestra d’enginyeria. Un tram tallat a la roca fent una ziga-zaga, permet al tren arribar a l’alçada d’Alausí, movent-se successivament endavant i endarrere.

L’estació de Sibambe es troba a 1.820 m d’altitud i la d’Alausí a 2.345 m. S’ha de superar un desnivell de 500 metres en 12 km.

Es diu que Harman, l’enginyer que va construir la línia, es va quedar meravellat davant la imponent massa de pedra, i va dir “el meu nom serà immortalitzat al nas del dimoni” i aquest és el nom que se l’hi ha quedat a aquesta prominència rocosa.

La roca podia ser espectacular però va donar problemes de tota mena per continuar amb la construcció del ferrocarril.

El 1905, el ferrocarril va arribar a Riobamba, a la Regió Interandina; des de Riobamba, la construcció ja va ser més fàcil. El punt més alt de la Ruta Urbina (3.604 metres) es va assolir a finals de 1905. Finalment el tren arribava a Quito, el 25 de juny de 1908.

En els plans originals, la Línia del Sud havia d’haver començat al port de Guayaquil i, mitjançant un pont, hauria de connectar amb Durán, aleshores parròquia de Guayaquil, creuant el riu Guayas. Però aquell pont no es va arribar a construir i les mercaderies es traslladaven en ferris fins a Durán, on es carregaven en vagons ferroviaris de mercaderies.

A Durán, doncs, comença la línia de ferrocarril cap a Quito, que amb una longitud de 447 quilòmetres és la línia més important de l’Equador. També es coneixia com la Línia Sud i avui es coneix com el Ferrocarril Transandí. 

Des de Durán, on es van construir els tallers, el ferrocarril creua la carretera Yaguachi-Milagro a través d’un terreny pla i baix fins a Bucay, on es van instal·lar els tallers principals. Allà comença el tram de muntanya. A Sibambe, es va construir el tram conegut com a Nariz del Diablo, que és una de les obres d’enginyeria més belles i espectaculars en ferrocarrils de muntanya del món. Des d’allà, la línia arriba al punt més alt, 3609 m, passant per Ambato, Latacunga i finalment arribant a Quito (2817 m).

El ferrocarril va ser rentable pocs anys; el manteniment era car, principalment per culpa de les pluges, esllavissades i inundacions, especialment a la regió andina, i això interrompia tot sovint la línia. Poc a poc va començar la decadència.

El viatge en tren era pesat, sovint els vagons anaven molt plens, però el ferrocarril va ser molt important per al transport de mercaderies i ma d’obra. Abans de la seva construcció les mercaderies es transportaven principalment en burros, cavalls mules i llames.

El ferrocarril es va convertir en el principal medi de transport per cobrir grans distancies, fins que van augmentar el nombre de cotxes, gràcies a la construcció de carreteres i els recursos provinents del auge bananer i petrolier de les dècades 1950 a 1970.

A finals del segle XX, bona part de la línia fèrria estava en mal estat o inutilitzable; tan sols els trams Quito-Latacunga i Riobamba-Alausí-Sibambe continuaven operant amb finalitats turístiques; el primer perquè creua el parc nacional de Cotopaxi i el segon perquè hi ha el tram de la Nariz del Diablo.  El trajecte Ibarra - San Lorenzo va continuar en funcionament fins a finals de la dècada de 1990, quan es va acabar la construcció de la carretera principal.

L’any 2007, el president Rafael Correa Delgado va prendre la decisió de rehabilitar el ferrocarril equatorià, amb l’objectiu de recuperar el patrimoni cultural i històric del país, i orientar els serveis ferroviaris cap al turisme.

Un dels trams recuperats és el del Nas del Diable, que actualment és també el nom del tren, i és el que vam fer nosaltres. Era l’any 2008, crec que la cosa ha canviat bastant. Nosaltres vam fer el recorregut de baixada, d’Alausí a Sibambe, en que es baixa fins al riu. Hi havia el preu bàsic del bitllet, que era anar al sostre, i si volies un coixí per seure més confortable havies de pagar un dòlar extra  i si volies anar a dins em sembla que era un altre dòlar.

La baixada la vam fer al sostre del vehicle; per les fotografies dedueixo que vam tornar a pujar fins a Alausí, i llavors ho vam fer a dins. El vehicle no era un vagó de tren sinó un autobús adaptat per anar per la via.

Just sortir de l’estació d’Alausí es veu l’escultura gegant de Sant Pere d’Alausí que domina la ciutat des de dalt d’un turó.

Encaixonats com estàvem a sobre del vagó era gairebé impossible fer fotografies sense que sortissin trossos dels companys d’aventura.

Va ser espectacular, però quan ja estàvem a punt d’arribar a baix es va espatllar, s’havia quedat sense aigua al radiador, sortia molt fum negre i feia molta pudor a cremat. O sigui que vam acabar el recorregut a peu.










Aquesta gent estava fent cua al banc per cobrar la paga que els hi donava el govern.