L’illa fa uns 18 km de llarg per 16 d’ampla. El seu nom és en
honor a Juan José Flores, el primer president d’Equador, i va ser durant la
seva administració quan el Govern equatorià va prendre possessió de
l’arxipèlag.
L’any 1535, quan es va descobrir l’arxipèlag, Fray Thomas de Berlanga va trobar aigua dolça
en aquesta illa, i per això els espanyols l’anomenaven Santa María de la
Aguada.
De desembre a maig aquí hi fan niu flamencs roses i tortugues
marines. Hi ha també una petita població de pingüins de Galápagos.
A la “Corona del Dimoni”, un con volcànic submergit, hi ha
formacions coral·lines interessants.
El primer habitant de l’arxipèlag va ser un navegant irlandès, Patrick Watkins, que va desembarcar a l’illa Floreana l’any 1807. Va estar-s’hi dos anys, vivint del que cultivava al seu hort i de l’intercanvi de productes amb els vaixells que passaven per la zona.
L’any 1832, quan l’arxipèlag va ser annexionat oficialment a
Equador, es va instal·lar en aquesta illa un centre de detenció, on els primers
que van ser deportats aquí van ser uns cent militars, autores d’un motí i
condemnats a mort però se’ls hi va commutar la pena per la deportació, gràcies
a la intervenció del general José de Villamil, Governador General de
l’arxipèlag. Villamil tenia la il·lusió de convertir aquesta illa en un lloc
tranquil on els presos es poguessin rehabilitar. Per això va donar el nom
d’Asil de Pau a la colònia que es va establir en una zona de terres fèrtils en
el centre de l’illa, al peu del cràter. Aquest assentament va durar uns 20
anys.
Amb l’expedició científica van arribar, en el mateix vaixell,
una dotzena de colons noruecs, seduïts per la publicitat que s’havia fet al seu
país sobre l’abundància de peixos i balenes en aquesta regió; aquests colons
planejaven desenvolupar-hi una indústria balenera, però l’experiment va
fracassar i en menys de dos anys la majoria van tornar al seu país.
La premsa occidental es va fer ressò de la noticia i això va
motivar a una família de Colònia, els Wittmer, a viure una existència similar a
la mateixa illa. Heinz i Margaret Wittmer volien fugir d’Alemanya i dels greus
problemes polítics de l’època i a més pensaven
que el canvi d’aires guariria alseu fill que tenia problemes de salut. A
l’agost del 1932 la família Heinz arribava a Floreana i poc després van tenir
un altre fill, Rolf Heinz que seria el primer habitant nadiu de les Galápagos.
A l’octubre del 1932 van desembarcar quatre persones més i
llavors es va acabar la tranquil·litat. El grup el formaven, una excèntrica
austríaca, que es feia dir “Baronessa” Eloise von Wagner-Bosquet, els seus dos
amants alemanys, Robert Philippson i Rudolf Lorenz, i un treballador equatorià,
Felipe Valdivieso, que poc després es va escapar per tornar al continent.
La baronessa, que fins i tot es proclamava “Emperadriu de
Floreana”, tenia el projecte fantasiós de fundar un hotel de luxe a Floreana
per acollir turistes americans adinerats que passaven per allà. El projecte no
es va fer realitat i al cap d’un any i mig de vida tumultuosa, tant en les
relacions de la baronessa amb les altres dues famílies com amb els seus amants,
el març de 1934 va informar els seus veïns que marxava de l’illa amb un dels
amants, Robert Philippson, per anar a Tahití en el iot d’una amiga. Van
desaparèixer el 27 de març, però ningú va veure el iot enlloc. Les sospites de
la desaparició requeien sobre el segon amant, Rudolf Lorenz, tot i que la
senyora Wittmer deia que realment havien anat a Tahití.
No va ser fins al 12 de desembre següent que la tripulació del
vaixell americà Velero III va trobar els cossos, dessecats i momificats, dels
dos homes, presumiblement morts per deshidratació, a la sorra de l’illa
Marchena, al nord de l’arxipèlag de Galápagos.
Mentrestant, Friedrich Ritter també havia mort al novembre,
estranyament, enverinat per menjar pollastre en malestat.
Léon Uthurburu, un francès nascut el 1803 a Barcus, als
Pirineus Atlàntics, havia marxat als 20 anys cap a l’Equador, on havia
establert un negoci comercial pròsper. Fins i tot va arribar a ser vicecònsol
de França a Guayaquil. Entre els seus deutors hi havia el general José de
Villamil, governador general de l’arxipèlag. Aquest, incapaç de pagar els seus
deutes, va cedir a Uthurburu les seves possessions de Floreana, és a dir, dos cinquenes parts de l’illa.
En aquest interval de temps Léon Uthurburu va morir, el 8 de
novembre de 1860, llegant tots els seus béns a l’oficina benèfica de Barcus.
Malgrat els seus esforços, el municipi mai no en va prendre possessió, i encara
segueixen reclamant-ne la propietat.
A la platja de sorra blanca es veuen els nius de tortugues i
les marques de quan s’arrosseguen terra endins des de l’aigua per a la
fresa.
La part que vam veure de l’illa Floreana em va semblar àrida,
amb vegetació molt seca. Em va agradar veure la sorra d’olivina, eren
cristallets, cm grans d’arròs, verds i
gairebé transparents.
El que em va agradar molt va ser la llacuna dels flamencs. De
fet, quan estava a terra i veia coses, era feliç, i ara veient les fotografies,
com que no passo les hores d’espera al vaixell, m’encanta recordar aquells
moments.
Durant el segle XVII, els pirates es refugiaven aquí on
s’abastien de carn i aigua. A la part alta de l’illa hi ha fonts d’aigua
potable i la carn l’obtenien de la caça de les tortugues gegants que vivien a
l’illa. D’aquella època es conserva una cova, l’anomenada Cova del Pirata, en
que es diu que hi havien viscut pirates.
Més tard, al segle XVIII, van arribar els baleners i van ser
ells els qui van col·locar la seva peculiar oficina de correus, a la part nord
de l’illa. Els baleners passaven mesos o anys sense tornar a casa i veure a la
família; un d’ells va tenir la idea de col·locar en aquesta badia, un lloc molt
visitat de l’illa, un barril en el que hi col·locaven les cartes que volien
enviar. Els mriners que tornaven cap a casa, triaven entre les cartes que hi
havia les que tenien el mateix destí que ells, se es enduien i les feien
arribar als seus destinataris.
A uns 300 m de la bústia del correu hi ha un túnel de lava. És
una cova formada per un antic tub de lava que baixa cap a l’oceà. S’hi accedeix
per una escala i després es poden recórrer uns quants metres sota terra. Tinc
apuntat que un tram es baixa per corda, suposo que és el tram final, quan
arribes a l’aigua, o potser ho vaig apuntar malament i és una barana de
corda... no ho sé. Jo tan sols vaig fer un tram del túnel.
Prop d’on desembarquen els turistes han muntat un camp de
futbol on la tripulació dels vaixells juga mentre espera que tornin els seus
clients.
Vam tornar al nostre vaixell per emprendre el rumb cap a la
part sud de l’illa de Santa Cruz, a Puerto Ayora. Són 3 hores de navegació. I
finalment veiem el sol!
