Equador (2008)-17. Illes Galápagos: Santa Cruz, las Bachas

El canal d’Itabaca és l’estret que separa l’illa de Baltra de l’illa Santa Cruz. Vam desembarcar a la platja de Las Bachas. Abans de desembarcar sempre ens informaven de si seria en sec o mullat, és a dir si el vaixell arribaria a un moll o bé si arribaríem a terra amb la llanxa. Aquest cop era desembarcament mullat, la llanxa ens va deixar a la platja.

L’illa de Santa Cruz és la segona illa més gran de l’arxipèlag, després de l’illa Isabela. És la més habitada i econòmicament més activa de l’arxipèlag. Es troba en el centre del conjunt d’illes; la seva altitud màxima és de 864 m. És un volcà dorment, s’estima que la seva darrera erupció va ser fa un milió i mig d’anys. Testimoni d’aquest passat volcànic són les dues cavitats anomenades Los Gemelos.

Aquesta illa va ser colonitzada a finals de la dècada de 1920 per un grup de noruecs amb la idea de fer conserves de peix. El projecte original no es va realitzar i alguns d’ells es van establir a la part alta de l’illa i van canviar la seva activitat pesquera per l’agricultura.

S’han trobat restes arqueològiques que demostren que els primers visitants procedents de la costa equatoriana van arribar en balses o artefactes flotants amb veles, que els hi va permetre viatjar fins tant endins de l’oceà. Ara bé, tot i que arribaven aquí no sembla que hi haguessin establer assentaments permanents. 

Va ser molt més tard, 1535, quan Fray Tomás de Berlanga va descobrir les Galápagos i l’illa de Santa Cruz. Era el bisbe de Panamà i anava cap al Perí quan es van perdre i van trobar cinc illes de l’arxipèlag. Van anomenar-les illes Galápagos ja que van trobar que la closca de les tortugues recordava la sella de muntar espanyola a la que s’anomenava galápago.

La primera impressió que se’n van endur no era massa bona, ja que hi havia escassetat d’aigua i masses roques.

L’origen del nom de laplatja, las Bachas,  és de l’època de la Segona Guerra Mundial. Les forces armades d’Estats Units van utilitzar la zona nord de l’illa i quan va acabar la guerra i van marxar van deixar abandonades diverses barcasses militars.

Els habitants locals sentien que les anomenaven “barges” en anglès, i la van adaptar fonèticament al castellà com “bachas”. Encara es conserva un dels molls flotants que van instal·lar els soldats en una de la dues platges de Las Bachas.

És una platja de sorra fina de corall blanc; és un important lloc de nidificació per a la tortuga verda de les Galápagos.

Hi ha també una llacuna, darrera de la platja, on a vegades hi ha flamencs, ànecs i aus migratòries.

Prop de la línia de costa, prop de les roques, hi ha les iguanes marines, que en tot el recorregut per les illes les vam anar trobant i em he de dir que em van fascinar.

Però el rèptil més abundat, i que es troben per tot arreu, és el llangardaix de lava. S’assemblen a les iguanes però en miniatura, i normalment es troben en grup, escalfant-se al sol sobre les roques de lava, d’aquí que se’ls conegui com a llangardaixos de lava.

Hi ha set espècies diferents d’aquest llangardaix en tot l’arxipèlag. Poden tenir color gris, verd, marró o gairebé negra. Els mascles solen tenir colors més vius, amb taques grogues o ratlles daurades. Les femelles poden tenir el coll o el cap vermell; allà ens van dir (és el que tinc apuntat) que s’anomenava llangardaix de coll vermell.

Generalment els mascles són més grossos que les femelles i tenen una cresta vertebral al llarg de l’esquena. Els mascles tenen la pell més rugosa i amb més dibuixos.

El territori d’un llangardaix de lava mascle pot abastar fins a 400 m2 i sovint creua territoris de varies femelles. Pertal d’espantar als competidors del seu territori el mascle realitza una sèrie de flexions i moviments; sovint aquestes exhibicions es realitzen sobre estructures artificials, com postes de tanques o senyals. Aquesta gesticulació fa que el mascle sembli més gros i més fort, dissuadint  a d’altres mascles a que malgastin les seves energies enfrontant-se a ell.

Si un intrús sent que és mes gran i fort llavors comencen una mena de concurs de flexions i gesticulacions. Finalment si no es retira l’intrús acaben donant-se cops amb la cua o mossegades.

La reproducció és durant els mesos més càlids; les femelles poden arribar a la maduresa sexual als nou mesos, en canvi els mascles triguen més, fins a tres anys. Les femelles posen entre 4 i 6 ous petits com un pèsol, en un cau profund al sòl. Els ous s’incuben durant tres mesos fins a l’eclosió.

El llangardaix de coll vermell en realitat és la femella del llangardaix de lava. Aquest rèptil presenta un marcat dimorfisme sexual (diferències físiques entre mascles i femelles): mentre que els mascles són més grans i de colors foscos o viats per camuflar-se amb la roca volcànica, les femelles adultes desenvolupen un color vermell o taronja intens al coll i a les galtes quan arriben a la maduresa sexual per atreure els mascles i marcar el seu territori.

La iguana marina (Amblyrhynchus cristatus) és una espècie de sauròpsid (rèptil) escatós de la família dels iguànids amb la capacitat, única entre els llangardaixos moderns, de viure i cercar aliment dins del mar. Només es troba a les illes Galápagos (és una espècie endèmica).

Té unes urpes molt esmolades que li serveixen per subjectar-se a les roques, i també els hi serveixen per a caminar a terra.

Tenen la capacitat de submergir-se i nedar sota l’aigua, però com que són rèptils necessiten, cada cert temps, exposar el seu cos al sol, per augmentar la seva temperatura corporal que quan entren al mar els hi baixa ràpidament. Quan neden alenteixen el seu ritme cardíac per no perdre calor corporal. Disposen d’una pell impermeable i molt gruixuda, que els ajuda, en certa manera, a mantenir la temperatura.

Generalment es troba a les costes rocoses però també se les pot veure  la platja i en manglars. S’alimenta gairebé exclusivament d’algues marines. Per alimentar-se els mascles, que són més grossos, entren al mar i neden, però les femelles i les cries s’alimenten de les algues que queden al descobert quan baixa la marea.

Degut a la seva alimentació han d’eliminar l’excés de sal que ingereixen i ho fan excretant sal concentrada en forma de cristalls, des d’una glàndula salífera nasal.

Els mascles adults arriben a tenir uns 2,3 m de llarg i 15 kg de pes; les femelles fan com a màxim 1,6 m de llarg.

Les iguanes marines no tenen masses depredadors naturals, ja que són grosses. Ara bé, les femelles que són de mida més petita, quan s’allunen de la costa per fresar, són més vulnerables i poden ser atacades per l’aligot de les Galápagos i serps. El mateix problema el tenen les iguanes recent nascudes.

El cranc vermell de roca (Grapsus grapsus) és un dels crancs més comuns de la costa del Pacífic i de les illes d’Amèrica del Sud. És una de les especies característiques de les illes Galápagos, on se’l coneix amb el nom de zayapa. Les cries són de color negre però els adults presenten un color vermellós característic. S’alimenten d’algues i de petites restes d’animals, que obtenen seguint el curs de les marees.

Hi ha una altra espècie de crancs, dels que tan sols vam veure el niu, és el cranc fantasma. És petit, de color vermellós sorrenc, cos en forma de capsa i té una pinça més gran que l’altra. Es troba generalment a les platges. Les pinces els hi serveixen per alimentar-se iper excavar els caus. Els seus ulls són grans i allargats i els hi permeten tenir una visió de 360 graus.

Els crancs fantasma són els crustacis més veloços, poden arribar a recórrer 3,4 metres per segon. Cada dia recorren més de 300 metres per alimentar-se.

L’ocell groc que es veu habitualment a la platja i als voltants de Las Bachas és la reineta groga (Setophaga petechia aureola). El seu plomatge és de color groc viu; els mascles adults tenen unes línies rogenques al pit i un capell vermellós durant l’època de reproducció. Les femelles i els joves són d’un groc més pàl·lid o apagat.

Acostuma a moure’s ràpid entre la vegetació costanera (manglars i arbustos de la platja) buscant petits insectes per alimentar-se. És un ocell molt confiat i curiós amb els visitants.

Tot i que la reineta groga és una espècie que viu a gran part d’Amèrica, la població de les Galápagos és una subespècie endèmica de les illes, adaptada perfectament a aquest entorn des de fa milers d’anys.

Vam dormir al vaixell i a les 5 del matí es va posar en marxa per anar cap a l’illa Plaza Sur que es troba davant de la costa oriental de l’illa de Santa Cruz.