Equador (2008)-12. Ingapirca, un jaciment inca-cañari

A Alausí vam tornar a agafar el nostre autocar i vam continuar la ruta cap al sud, entrant a la província de Cañar, per anar a visitar Ingapirca i després continuar cap a Cuenca, la capital de la província d’Azuay.

El nom de la província prové del poble indígena cañari, una de les cultures preincaiques més importants d’aquesta zona. La capital de la província de Cañar és Azogues.

Els cañaris eren un poble indígena que vivia a la regió austral de l’actual Equador, principalment en els territoris que actualment corresponen a les províncies de Cañar i Azuay. La seva organització era en diversos cacicats aliats entre sí; van desenvolupar una complexa activitat agrícola, artesanal i comercial. El llegat cañari encara perdura en aquesta regió, en les comunitats i les tradicions locals.

Durant l’expansió de l’imperi inca, els cañaris van lluitar per mantenir la seva independència, però van acabar sent incorporats al Tahuantinsuyo (imperi inca). Posteriorment es van aliar amb els espanyols, i van tenir un paper rellevant en la conquesta del Perú.

Ingapirca es troba al nord de la província de Cañar, a 3.160 m d’altitud. És un important jaciment arqueològic inca-cañari; inicialment era un centre cañari i observatori lunar, i després els inques el van ampliar i convertir en un observatori solar.

El nom original del complex cañari no es coneix, però hi ha referències del segle XVI que l’anomenen Hatun Cañar, que significa “el gran lloc dels cañaris”. Segurament tenia una funció religiosa, ja que estava construït sobre una pacarina, un aflorament rocós que podria haver estat el lloc d’origen mitològic dels cañaris.

El nom Ingapirca està registrat al menys des del segle XVIII. És una paraula quítxua que significa “Mur de l’inca”.

L’any 1582, el rector de San Francisco de Peleusí d’Azogues, ciutat propera a aquest lloc, mencionava que aquí hi havia uns edificis sumptuosos i una torre molt forta que es deia que eren de l’època de l’inca Huayna Cápac.

Sembla que aquest lloc va jugar un paper important en les estratègies militars inques, com a lloc d’avançada i aprovisionament de les tropes cap al nord de l’Equador; ara bé, fonamentalment era un centre religiós, dedicat al sol, la màxima divinitat  inca. El conjunt inca és del segle XVI i s’hauria construït sota les ordres directes de l’inca Huayna Cápac.

La web que m’ha aportat més informació és https://ingapircaruins.com/. El plànol del recinte és de la web: https://www.researchgate.net/publication/ 318708402.

Aquest lloc és molt interessant perquè els inques quan van conquerir la zona no van destruir el que hi havia aquí, sinó que ho van ampliar, així que s’ha conservat una part de la cultura cañari i la majoria correspon a l’ampliació feta pels inques.

Les primeres interaccions entre les civilitzacions cañari i inca es van caracteritzar per una resistència ferotge, per part dels cañari, que finalment van conduir a una aliança estratègica i a un assentament compartit aquí a Ingapirca.

L’arquitectura d’aquest lloc mostra una combinació de les tradicions matriarcals i lunars cañari amb els estrictes protocols patriarcals i de culte solar dels inques.

Aquest sincretisme va permetre que hi hagués estructures més antigues i fonamentals, dedicades al seguiment lunar, a pocs metres dels temples inques calibrats per als solsticis solars. Les dues cultures van mantenir pràctiques religioses diferents mentre operaven dins d’un nucli administratiu unificat. Aquesta convivència pacífica o fortament gestionada és molt inusual en el context de conquestes típiques inques.

La tècnica constructiva d’aquests dues cultures era diferent. Les construccions originals cañari feien servir material d’adhesió. El morter  que feien servir en la construcció de les parets era el quiyujaca, un material molt resistent consistent en una barreja precisa de fang groc i argila; aquest morter s’utilitzava per unir pedres arrodonides de riu recollides de les valls circumdants. La tècnica quiyujaca permetia als  cañari construir parets robustes i corbades que podien suportar les dures i humides condicions dels alts Andes. Actualment el to groc d’aquesta massa permet diferenciar les construccions cañari.

Les construccions inques utilitzaven la tècnica de la pedra seca. Els blocs de pedra que coronen els sectors superiors (en alguns llocs elsfonaments o la part baixa és d’epoca cañari) estan tallats de manera única en diorita verda i pedres volcàniques andesites.

Les pedres eren extretes, transportades i modelades sense l’ús d’eines de ferro ni morter. Els picapedrers inques acabaven les cares que havien d’anar cap a fora, amb una tècnica específica de coixí o convexa; aquesta forma permet eliminar l’aigua de pluja de forma eficient i proporcionava una major flexibilitat d’entrellaçat per resistir la intensa activitat sísmica típica de les falles andines.

A part de ser un observatori, Ingapirca era un dels principals punts d’intersecció del Camí Reial Inca, Qhapaq Ñan, que a Equador creuava el país de nord a sud. Servia com a guarnició militar estratègica i nucli administratiu, canalitzant recursos entre les fortaleses imperials de Cuzco i Quito.

He col·locat les fotografies en l’ordre que les vaig fer, i el text és el que he recopilat de les diferents zones del recinte; he anat alternat fotografies i text i no sempre coincideix el títol de la zona amb la fotografia que hi ha allà. 

El primer que es troba en fer el recorregut són 5 estructures circulars de pedra conegudes com a collcas. Aquestes basses d’emmagatzematge enfonsades van ser utilitzades àmpliament tant pels inques com pels nadius cañaris per a l’emmagatzematge de productes agrícoles, principalment cereals resistents com la quinoa i el blat de moro. Les collcas van ser dissenyades amb sistemes de ventilació natural per evitar que es fessin malbé els productes, assegurant que els habitants del complex poguessin sobreviure a les estacions seques i als períodes d’escassetat de la regió. Aquests magatzems tenien una alçària d’entre 2 i 3 metres i estaven cobertes amb un sostre de palla.

Pilaloma representa el sector més antic del complex de ruïnes d’Ingapirca. El poble cañari havia establert aquí un sofisticat centre administratiu i religiós, molt abans de l’arribada dels inques.

A diferència de les geometries lineals i rectangulars estrictes habitualment preferides pels conqueridors posteriors, els arquitectes cañari van basar els seus dissenys sagrats en la curvatura natural dels cossos celestes que adoraven.

El sector de Pilaloma presenta una paret semi-el·líptica i una tomba circular distintives. El consens històric i arqueològic indica que els cañari van construir específicament aquestes zones de reunió arrodonides per venerar la lluna, la seva deïtat principal. El focus lunar governava els seus cicles agrícoles, la planificació reproductiva i el calendari religiós.

Situat deliberadament al costat sud de les ruïnes principals inques, el complex de Pilaloma i aquest sector marca l’assentament original preinca i ofereix un contrast arquitectònic marcat amb la maçoneria polida de les addicions imperials.

Just abans d’entrar al sector de Pilaloma, es pot observar clarament el canvi marcat en la pedra. La transició de l’andesita meticulosament tallada de les terrasses superiors a les pedres de riu més rugoses i recobertes de morter dels nivells inferiors cañari separa visualment l’assentament anterior de les expansions imperials posteriors.

Aquest complex arquitectònic es troba al cim d’un petit turó semiel·líptic i està  compost per una cancha (paraula derivada del quítxua que significa recinte tancat, em sembla que és una mena de plaça) i diverses collcas (en català no sé segur si s’anomenen colques) circulars (magatzems de gra).

La cancha està formada per 8 habitacions al voltant d’un pati central, que tenen un sòl d’argila cremada fins a obtenir la textura de maó. Dins d’aquestes sales s’hi van trobar estris per a la preparació d’aliments, com pedres de molta o grans recipients per emmagatzemar líquids, així com caps de claus. La ceràmica que es va tornar a trobar és típica de la fase Cashaloma de la cultura Cañari (500-1462).

La plaça circular de Pilaloma és una necròpolis sagrada. Les excavacions arqueològiques realitzades al centre d’aquest sector alineat amb la lluna van desenterrar una de les troballes més significatives de la regió: una tomba d’una sacerdotesses cañari. La ubicació de la seva tomba al centre exacte de l’espai de reunió més antic remarca el seu paper suprem en la jerarquia religiosa de l’antiga societat. L’exhumació acurada del jaciment va proporcionar dades vitals sobre l’estratificació social rígida i les pràctiques rituals complexes que governaven el poble cañari abans de la conquesta inca.

La tomba de la sacerdotessa al complex de Pilaloma es troba sota una roca massiva que permetia càlculs astronòmics complexos i probablement servia com a altar central de sacrifici.

L’escala del lloc d’enterrament il·lustra el poder que ostentava la classe elit. La tomba contenia un total d’11 esquelets. La gran sacerdotessa va ser enterrada al costat de 10 dels seus servents, les restes dels quals es van disposar sistemàticament al voltant de la seva posició central.

L’anàlisi bioarqueològica suggereix que aquests individus van ser sacrificats per servir com a companys eterns i protectors a l’altra vida, una pràctica reservada només als nivells més alts de la noblesa andina. No sé segur si els van enterra vius o primer els van sacrificar.

L’enterrament contenia milers de cloves sagrades de spondylus (mol·lusc bivalve conegut també com a ostra espinosa). Aquestes rares i espinoses ostres marines són completament estranyes als Andes d’alta altitud; només prosperen a les càlides aigües costaneres de l’oceà Pacífic. En temps precolombins, el spondylus es considerava més valuós que l’or, servint com a moneda principal i una ofrena vital als déus de l’aigua i la fertilitat. La presència d’una quantitat tan gran d’aquestes closques en una tomba d’alta muntanya demostra l’existència de rutes comercials extenses i altament organitzades que connecten la costa equatoriana amb les terres altes andines.

A part de les cloves de spondylus l’atuell funerari contenia ceràmica del període Cashaloma i tupus (agulles ornamentals) de coure.

Del temple de la lluna que hi ha una mica més enllà no he trobat cap informació.

La zona central del recinte arqueològic és la que es coneix com la gran cancha. Aquí es conserven els fonaments de set construccions rectangulars de diferents mides, disposades al voltant d’un ampli pati.

Per les restes arqueològiques trobades en aquest espai (fragments de recipients i de molins de mà) es creu que aquí hi havia tallers artesanals de ceràmica i és on es devien preparar els aliments i begudes emprats per a les grans cerimònies.

Darrera de la gran cancha hi ha l’anomenada zona arqueològica cañari. Aquí les estructures tenien forma el·líptica o semiel·líptica; per a les construccions d’habitatges, patis, graderies i camins utilitzaven pedres del riu sense polir o còdols, que s’unien amb argamassa de fang.

Una mica més endavant hi ha el que en el mapa marquen com a bodegues, però sembla que són unes altres collcas o magatzems. Hi ha els fonaments de cinc estructures arrenglerades, on s’hi han trobat fragments cilíndrics elaborats amb fang cru i palla, que servien de suport per a grans recipients de base cònica. Per les característiques arquitectòniques d’aquestes construccions i els vestigis que s’hi han trobat es dedueix que eren espais on emmagatzemar productes per als residents del lloc.

La zona dels banys cerimonials presenta petits recintes quadrangulars als que s’accedeix lateralment a través de portes i graderies de pedra. A les parets internes hi ha petites fornícules de planta semicircular (per col·locar-hi una urna o una estàtua), característiques de les estructures de tipus cerimonial de la cultura inca. Es considera que eren espais per a que els sacerdots i l’inca poguessin fer els seus rituals.

Hi ha canals d’abastiment d’aigua, ubicats ala part superior dels recintes, interconnectats entre sí, i cadascun amb el seu sistema de desguàs.

Les vaguades o terrasses són murs que segueixen la curvatura i topografia del terreny, formant terrasses i definint àrees que podrien haver sigut d’us agrícola. 

Hi ha una zona amb llindes i carreus de pedra tallada, que havien format part d’edificis i que es van fer servir en la construcció de parets, llindes, canals i altres elements arquitectònics.

La matèria primera es portava d’una cantera que hi ha a 1 km del complex, a l’Alto de la Virgen, prop del riu Silante. Per a l’extracció, i el treball de la pedra es feien servir diferents tècniques, com l’escalfament i refredament dels blocs de pedra, fricció i polit per medi d’eines com cisells i maces.

Acllahuasi és un mot quítxua que significa “la casa de les escollides”. Aquí hi vivien dones dedicades al servei del temple; s’encarregaven de filar, brodar i elaborar teixits així com preparar els aliments per a l’inca i els sacerdots.

Es tracta de sis estances construïdes en pedra ben tallada, inca, disposades al voltant d’una sèrie de patis interns. De la majoria tan sols es conserven els fonaments, a diferencia de l’estança principal que es troba en un extrem d’aquest conjunt. En aquesta a l’interior hi ha 19 fornícules de forma trapezoidal.

Aquestes habitacions interconnectades estaven al costat del temple del sol. Les dones que vivien aquí eren joves i de diferents punts de l’imperi, s’havien seleccionat per les seves habilitats específiques i perfecció física. Vivien en estricta reclusió. Les seves tasques principals consistien a teixir els teixits cerimonials altament intricats que portaven els sacerdots i l’emperador, així com preparar les grans quantitats de chicha necessàries per als festivals religiosos i la diplomàcia política al lloc.

El prestigi de les estructures que envolten el temple principal (temple del sol) es pot veure per una característica arquitectònica específica: portes trapezoidals de doble marc i nínxols amb doble marc. En el llenguatge visual de l’arquitectura inca, el doble marc simbolitza un alt prestigi polític i religiós. Actua com una barrera física, restringint l’accés als recintes cerimonials més sagrats i indicant que només la noblesa o el sacerdoci de més alt rang podien entrar al santuari interior.

El Temple del Sol és l’edifici més important i el més ben conservat detot el complex. El temple està superposat a una roca cerimonial cañari anomenada Pacarra. Té planta el·líptica, i és l’únic temple del sol amb aquesta forma a tot el Tawantinsuyo.

Els estudis realitzats determines que aquest temple es feia servir per a observacions estel·lars, per tal de determinar les dates dels solsticis i equinoccis i poder saber quan s’iniciava i acabava l’any agrícola.

La porta d’accés al temple té un doble muntant de forma trapezoidal; un cop es creuava hi havia dues escales una a l’est i l’altre a l’oest que duien a una construcció per al cos de guàrdia.

La fusió arquitectònica inca-cañari es veu en el Temple El·líptic del Sol, comunament conegut com El Castillo. És l’únic temple inca el·líptic a Sud-amèrica. L’estructura es va dissenyar al voltant d’una gran roca natural preexistent, utilitzant blocs de pedra andesita verdosa juntament amb roca volcànica local. El temple exhibeix la clàssica maçoneria imperial inca. Les pedres d’andesita verdosa van ser tallades a mà amb una precisió extraordinària, utilitzant unions sense morter que permetien que els blocs massius encaixessin perfectament sense materials adhesius.

Aquesta obra mestra de l’enginyeria no era merament estètica; tenia una funció astronòmica molt específica. L’eix principal del temple està alineat gairebé exactament d’est a oest. Durant l’alineació solar del solstici de juny, que té lloc cap al 20 o 21 de juny, la llum solar travessa l’estructura per il·luminar directament nínxols interiors específics. Aquest calibratge celestial precís va ser utilitzada per l’elit imperial per marcar l’inici del festival agrícola d’Inti Raymi.

El que fa que el Temple del Sol d’Ingapirca sigui arquitectònicament singular no és només la seva forma: és l’únic temple el·líptic inca conegut a tota Sud-amèrica. La desviació aquí va ser un compromís polític i religiós calculat: els inques van imposar la seva devoció solar en un lloc on els cañari feia temps que construïen estructures corbades i alineades amb la Lluna. L’el·lipse resultant fusiona ambdues cosmologies en una sola empremta.

El temple no descansa sobre un terreny pla, sinó que corona un enorme aflorament rocós natural, que els enginyers inques van incorporar directament a la fonamentació. En lloc d’aplanar la roca mare, van modelar els seus blocs de diorita i andesita per adaptar-se a la pedra irregular de sota, aconseguint estabilitat mitjançant la integració geològica en lloc de l’excavació bruta. Aquesta tècnica, construir amb la terra en lloc d’oposar-s’hi, és una característica distintiva de l’enginyeria imperial inca.

La construcció sense morter mereix una atenció acurada. Cada bloc va ser tallat amb tanta precisió que no es va requerir cap agent aglutinant; les pedres s’enganxen només per fricció i gravetat. Les superfícies orientades cap a fora mostren l’acabat convex o de coixí distintiu, que compleix dues funcions crítiques: elimina la intensa pluja alta de les terres altes lluny de les juntes, i permet que la paret es flexioni microscòpicament durant esdeveniments sísmics sense esquerdar-se. A una altitud superior als 3.100 metres en una de les zones amb més activitat sísmica del planeta, això no era decoratiu, era enginyeria essencial.

Adjacents al temple principal hi ha una sèrie d’habitacions tancades que utilitzaven els alts sacerdots i la noblesa imperial. Aquestes cambres presenten portes trapezoidals distintives de doble muntant; en l’arquitectura inca el disseny de doble marc es reservava exclusivament per denotar un alt estatus i restringir físicament l’accés a espais elitistes o profundament sagrats.

Prop del temple del sol hi ha les Pedres del Calendari Lunar. Eren unes pedres planes que tenien esculpits 28 forats de diferents mides i que els astrònoms omplien amb aigua de pluja. En nits clares, l’aigua quieta actuava com un mirall, reflectint les estrelles i la lluna. Seguint els reflexos lunars a través de les 28 cavitats, els sacerdots van cartografiar el cicle lunar de 28 dies. Aquest seguiment precís era essencial per dictar la plantació agrícola, els horaris de collita i els cicles reproductius dins la comunitat.

L’estudiós francès Charles-Marie de La Condamine va proporcionar la primera descripció científica de les ruïnes l’any 1739, molt després que els conqueridors espanyols haguessin saquejat molts dels blocs d’andesita perfectament tallats per construir esglésies colonials a Cuenca. Tot i que la restauració formal va començar a mitjans del segle XX, la conservació continua sent un repte constant. Estudis recents de 2023 van revelar que la neteja rigorosa de la superfície realitzada en la dècada de 1990 va accelerar involuntàriament la biodeterioració microbiana dels icònics blocs verds d’andesita del Temple del Sol.

En alguns plànols de recinte que he vist hi ha una zona anomenada la Condamine, en honor a aquest científic. És la zona que en el plànol que he posat anomenen  Palaus Exteriors.

Consisteix en un edifici format per diverses sales rectangulars, separades per un passadís central. La maçoneria d’aquests edificis és més senzilla que la del temple del sol; es possible que el complex sigui un acllahuasi, és a dir, la residència de les dones que estaven a càrrec de la feina del temple. Aquest edifici es va construir sobre el que sembla un cementiri Cañari, de la fase Cashaloma (entre el 600 i el 1400), ja que sota s’hi van trobar 29 enterraments, la majoria dones. A més, s’hi va trobar una gran quantitat de ceràmica Cañari i diversos caps de claus, que semblen ser elements de l’arquitectura Cañari, tot i que no se n’ha conegut la ubicació original.

Veient aquesta fotografia he recordat el temps que feia: era desagradable el vent fred i el plugim, a la que podíem ens arreceraven darrera alguna paret.