En sortir del Parc Nacional Cajas vam dirigir-nos cap a la costa per arribar a Guayaquil. Va ser un impacte deixar la regió andina, plujosa i freda, i arribar a ran de mar, amb calor i humitat. Vaig agrair poder-me posar roba d’estiu.
D’aquesta província tan sols vam estar a la capital, on hi vam
passar un dia, abans d’anar cap a les illes Galápagos.
Els Chonos
Abans de la conquesta espanyola, a la costa equatoriana hi havia la a cultura Milagro-Quevedo, que va existir aproximadament des de l’any 400 fins al 1500, tot i que algunes de les seves tradicions es van mantenir fins ben avançat el període colonial. A les cròniques espanyoles al poble de la cultura Milagro-Quevedo se’ls anomenava chonos.
https://culturaunemi.blogspot.com/2012/08/cultura-milagro-quevedo-historia-y.html
Els chonos van ser una de les cultures que va controlar més
territori dels senyorius ètnics de l’Equador; la seva ubicació a l’oest de la
serralada andina va facilitar que es poguessin expandir amb facilitat.
Al golf de Guayaquil, a l’illa de Puná hi havia una altra
cultura, la puná; sovint hi havia conflictes entre els chonos i els punáe. Però
en els períodes de pau, els chono van arribar a estendre la seva influència pel
golf de Guayaquil fins a la costa de la província d’El Oro, més al sud.
D’aquesta cultura destaca la ceràmica i l’orfebreria;
treballaven l’or, la plata i sobretot el coure. Els chonos feien
d’intermediaris entre les cultures de la costa i les de la serralada, a través
del comerç entre aquestes dues regions.
El territori dels chonos, a la conca del riu Guayas, tenia
grans extensions de terreny agrícola, del que en van saber treure molt partit.
Un dels cacics chono s’anomenava Guayaquile, i vivia amb la
seva gent en aquesta zona quan els espanyols van voler traslladar la capital,
Santiago de Quito a la costa, per tenir un port per abastir a les colònies.
L’any 1535 Sebastián de Belalcázar es dirigia cap a la costa
per buscar el lloc on ubicar-hi la capital, però es va topar amb la resistència
local.
El quart i cinquè intents els va fer Diego de Urbina; en el seu
segon intent, l’any 1543, va decidir tornar al lloc on vuit anys abans ho havia
intentat Sebastián de Belalcáza. Va anomenar a la ciutat Santiago de Guayaquil,
en memòria del cacic del poble que vivia allà Guayaquile.
Després d’un breu període de pau i prosperitat en la nova
ubicació (que no era encara l’actual) encara es va traslladar un altre cop,
aquest cop a la ubicació definitiva.
La població de Guayaquil considerava que calia traslladar la
ciutat per por a represàlies des de Quito. Es va decidir traslladar-la a la
riba oposada del riu Guayas, per tal d’estar més protegits davant de qualsevol possible atac. Ara bé, la
població havia crescut força i el trasllat a l’altra banda de riu no era fàcil;
es van construir diverses balses, pel que es van talar alguns boscos prop del
riru Bulubulu i de la zona de Balzar. Es va trigar uns tres mesos en tenir-ho
tot a punt.
El procés de fundació de Guayaquil, des del 1534 fins al 1547,
va representar un important avenç per a la colonització espanyola a Equador. A
la ciutat se l’hi va concedir el títol de “Muy Noble y Muy Leal Ciudad de
Santiago de Guayaquil”.
L’any 1571 els habitants del poble chona de Guayaquile haurien
sigut desplaçats a Yaguachi, uns 30 km al nord-est de l’actual Guayaquil.
Guayaquil es troba a la riba occidental del riu Guayas, a 20 km
de la seva desembocadura a l’oceà Pacífic.
La ciutat és majoritàriament plana, amb alguns turons com el de
Santa Ana (on hi ha el popular barri de Las Peñas), el del Carmen o el de San
Eduardo.
Durant l’època colonial, quan estava integrada dins la Reial
Audiència de Quito, les seves drassanes i el port comercial van ser dels més
importants de l’oceà Pacífic Oriental al servei de la corona espanyola. Ara bé,
la població no creixia massa degut als freqüents atacs de pirates i als
incendis.
El major incendi que ha patit la ciutat va ser l’any 1896; es
va cremar la meitat de la Guayaquil.
Al matí vam agafar una barca i ens vam allunyar unes 3 o 4
milles per anar a buscar les balenes geperudes. Vam tenir sort i les vam veure
saltant. És espectacular, tot i que m’esperava veure-les més a la vora. En cada
salt que fan es desplacen un bon tros, pel que de seguida estan lluny del lloc
on les has vist.
Ens explicaven que es pot anar en barca fins a les Galápagos,
en tres dies.
Al vespre vam anar a passejar pel passeig marítim, el malecon,
un passeig modern, d’estil americà. Hi havia moltíssima gent per tot arreu,
famílies, joves i també molta policia.
Vam anar al barri de las Peñas, el més antic de la ciutat, on
hi ha el far i també és un lloc ple de bars de copes i restaurants.
Aquí em van fascinar aquestes aus amb les potes de color turquesa. Després a les Galápagos em vaig fer un tip de veure’n.
