Est de Turquia-2. Gaziantep.

Com ja he comentat a la Introducció, vam començar la nostra ruta a Gaziantep, on hi vam arribar abans de les 9 del matí, havent dormit tan sols dues hores.

El nostre hotel està al peu de la ciutadella. En arribar a l’hotel, vam tenir temps per una dutxa i esmorzar. Després vam sortit a recórrer la ciutat.

Antigament Gaziantep s’anomenava Ayntab o Aintab. És la sisena ciutat més poblada de Turquia. El nom de Gaziantep se l’hi va donar en el 1921; si no estic confosa, abans s’anomenava Antep, però com que va oposar resistència a l’ocupació francesa, se l’hi va atorgar el títol “Gazi”, que vol dir victoriosa contra l’infidel; així que es va anomenar Gaziantep. També trobo que vol dir Antep la veterana.

Aquesta població està a 45 km de la frontera amb Síria.

És un important centre agrícola i industrial. Destaca per la producció de festucs i d’olives i d’articles de coure. La ciutat té més de 180 pastisseries on s’elabora el millor baklava de festucs del món.

El 6 de febrer de 2023 hi va haver un primer terratrèmol aquí a Gaziantep, de magnitud 7,8. Després van haver-hi nombroses rèpliques i en els dies següents nous terratrèmols que van afectar a tota aquesta regió, especialment el Kurdistan, aquí a Turquia i a Síria. Segons el recompte que es va fer el dia 1 de març, hi va haver un total de 51.860 morts (45.000 a Turquia i 6.760 a Síria) i almenys uns 75.000 ferits.

Al llarg del nostre recorregut ens trobem sovint amb referències a aquest terratrèmol, en el que aquí a Turquia, un milió i mig de persones van perdre la seva llar; molts edificis es van ensorrar i sembla que una part d’aquestes construccions no complien la normativa de seguretat en quant a resistència a terratrèmols.

A Gaziantep l’efecte del terratrèmol segueix sent evident; la ciutadella està en reconstrucció, així com altres edificis històrics, però també es veuen moltes coses en runes i mesquites que han perdut el minaret.

A Gaziantep hi ha hagut diferents cultures i civilitzacions. Per aquí hi passava la Ruta de la Seda, i al llarg de les diferents civilitzacions que hi va haver aquí, era sempre un destí popular, un centre cultural i comercial, i en molts períodes de la seva història ha sigut una regió frontera.

Segons els estudis arqueològics, aquí hi hauria hagut un assentament humà cap al 4000 aC. En el segon mil·lenni aC els hitites es van establir a Anatòlia, i van arribar fins aquí a Gaziantep.

En el segle II, l’astrònom, matemàtic i geògraf greco-egipci Claudi Ptolomeu, esmentava una ciutat anomenada Antioquia de Taure, o de les muntanyes del Taure, posteriorment, en el segle VI, el geògraf Esteve de Bizanci també mencionava aquesta ciutat hel·lenística. Es pensa que hauria estat ubicada on hi ha l’actual Gaziantep.

A pocs quilòmetres al nord de l’actual Gaziantep hi ha les ruïnes de l’antiga ciutat grega i romana de Doliche o Duluk. L’any 962 els romans d’orient la van conquerir; això va comportar que la població propera d’Ayntab o Antep (on hi ha l’actual Gaziantep) comences a prosperar, en detriment de Duluk.

Gaziantep va tenir importància per tots els estats que es van anar fundant a Anatòlia, al llarg de la història. Va ser una ciutat fronterera en el període de l’Imperi Romà i quan aquest es va dividir, l’any 395, la ciutat va quedar en la part corresponent a l’Imperi Romà d’Orient.

Amb l‘expansió de l’islam, els  exèrcits islàmics van intentar dominar aquesta regió, però els bizantins van intentar mantenir el control de Gaziantep, ja que era una posició estratègica, a l’extrem del seu imperi. No obstant, hi va haver períodes en que la zona va estar sota domini àrab, i d’altres en que estava sota el domini bizantí.

El califa abbàssida Harun ar-Raixid, cinquè califa d’aquesta dinastia de Bagdad, va conquerir la regió de Gaziantep l’any 782.

Gaziantep i el territori del voltant van començar a estar sota sobirania turca l’any 1067 i es van integrar a l’Estat Seljúcida d’Anatòlia.

L’exercit de la Primera Croada va ocupar la regió l’any 1098, però la va perdre, en el 1150, enfront de l’estat Seljúcida d’Anatòlia. La regió no era estable, hi havia conflictes entre els Seljúcides d’Anatòlia i els Atabegs (dignataris seljúcides) establerts a Síria.

Aquesta regió va ser envaïda pels Mongols en el 1258, després, en el 1260, l’Imperi Mameluc va incorporar Gaziantep dins de les seves fronteres; un cop més, esdevenia ciutat fronterera. L’any 1400 l’ocupava Tamerlà; a la seva mort, cinc anys més tard, va passar als Kara Koyunlu i al cap d'un temps a l'emirat de Dhu l-Kadr, incorporat a l'imperi otomà el 1522. La dinastia turcmana Dhu l-Kadr ja havia intentat conquerir-la a finals del segle XIV.

El soldà Selim I, que va ser soldà de l’Imperi otomà des del 1512 al 1520, quan va arribar a Gaziantep en el 1516 va convertir la regió en un sandjak afiliat a l’esta àrab; el sanjak era una circumscripció territorial de l’imperi otomà.

Gaziantep va quedar afiliada al principat de Dhu l-Kadr, d’una dinastia turcmana, en el 1531, on hi va restar fins al 1830. Entre el 1818 i 1830 els impostos recaptats al sandjak d’Antep anaven a l’estat d’Alep. Quan Alep va ser envaïda pels anglesos en el 1918, el Sanjak d’Alep va passar esdevenir independent.

Entre el 1832 i 1840 va estar ocupada pels egipcis, però la resta del temps, fins al 1919, va formar part de l’Imperi otomà.

Segons el cens de l’imperi otomà del 1543, en la divisió d’Aintab de la governació general d’Alep, hi havia quinze tribus, totes elles de turcs Oguz; bona part de l’elit d’Aintab era d’origen turcman. No hi ha evidencies en el cadastre de tribus kurdes que estiguessin relacionades amb aquesta població. Llegeixo que podria ser degut a l’estatus tributari que els kurds de la regió havien pactat amb els otomans. En aquesta època ala ciutat hi havia poca població no musulmana; els no musulmans eren cristians armenis. En canvi en poblacions properes, com Diyarbakır, els no musulmans arribaven al 15% de la població. En aquella època, Aintab no tenia una comunitat jueva, tot i que hi havia un financer jueu, que probablement era originari d’Alep, i que era una figura rellevant en la vida econòmica i administrativa de la ciutat.

Després de la Primera Guerra Mundial va tenir lloc la fragmentació o dissolució de l’Imperi Otomà, que va començar el 30 d’octubre de 1918 i va acabar amb l’abolició del soldanat l’1 de novembre del 1922; això va donar lloc a unes quantes nacions noves.

Quan les tropes britàniques i franceses van ocupar Istambul al novembre del 1918 el govern otomà es va esfondrar completament i l’any 1920 signava el tractat de Sèvres, però la Guerra d’Independència turca va forçar als antics aliats a retornar a la taula de negociacions abans de que es pogués ratificar el tractat; el nou tractat es ratificar i signar a Lausana l’any 1923. Comportava la creació de Turquia.

L’any 1919 Gaziantep, en aquell moment encara era Antep,  va ser ocupada pels anglesos i transferida a França, l’any 1921. La població local va presentar una forta resistència a l’ocupació francesa. La forma francesa del nom era Aïn-Tab; en el breu període de temps de presència francesa es van emetre segells de correus, que van estar en curs el juliol i agost del 1921.

L’any 1921 la Gran Assemblea Nacional va aprovar la llei que atorgava a la ciutat el títol de “Gazi”, que vol dir “guerrera i victoriosa contra els infidels”, per la seva resistència heroica enfront de les tropes franceses durant la guerra de la Independència. Així és com el nom de la ciutat es va transformar oficialment  d’Antep en Gaziantep, o Antep la veterana.

Després de la Primera Guerra Mundial, amb la desintegració de l’Imperi Otomà, va començar la guerra d’Independència, o d’alliberament, de Turquia, que va acabar amb la proclamació de la República de Turquia, i l’any 1924 els sandjaks, de l’època otomana, es van reconvertir en províncies

A finals del segle XIX, aproximadament un 67% de la població eren musulmans, molts d’ells turcmans; la resta eren armenis i altres cristians, i hi havia alguns jueus.

El nostre hotel queda a tocar del turó on hi ha el castell. O sigui que en el nostre recorregut és el primer que trobem. 

La fortalesa de Gaziantep es troba en el centre de la ciutat sobre un turó. Inicialment era tan sols una torre de vigilància, construïda pels hitites en el segle II aC. Quan van arribar els romans, van continuar utilitzant-la amb la mateixa finalitat durant uns quants segles; no va ser fins al segle VI dC, en l’època de l’emperador bizantí Justinià I, que es va modificar, ampliar i fortificar. En aquesta època és quan es va construir una muralla amb dotze torres, i estava construïda en pedra. Va ser una de de les fortaleses més impressionants d’Anatòlia.

Al llarg dels segles es va renovar diversos cops. Abans del terratrèmol aquí hi havia un museu sobre la historia de l’alliberament de Gaziantep on es podia veure un documental sobre la defensa de la ciutat contra les tropes invasores franceses després de l’imperi otomà.

L’any 2020 es van començar unes excavacions en l’àrea del castell. Es van descobrir una sèrie de túnels sota de la fortalesa, dels que fins llavors tan sols se’n tenia noticia perles llegendes. Una de les llegendes mencionava una font secreta d'aigua subterrània, i en aquestes excavacions es va trobar. Van descobrir aproximadament un quilòmetre de túnels subterranis i galeries. Quan es van netejar els túnels es van  descobrir creus tallades a la roca, que es creu que daten de l'època romana. Llegeixo que els treballs principals es van acabar en el 2022 i estava previst obrir-ho al públic, però hi va haver el terratrèmol, que hi va aturar tot. Ara està en restauració, com molts altres edificis de la ciutat.

La gent és amable i curiosa; hi ha turisme nacional però no d’estranger, o almenys, no d’occidental i cridem l’atenció.

El barri al voltant de la ciutadella és d’origen romà; però el que es conserva són algunes cases antigues de l’època otomana.

Gaziantep està propera a Síria i la seva història ha estat molt lligada a aquest país, per això les mesquites i altres edificis de la ciutat tenen un estil propi, més semblant al de Síria que al d’altres regions de Turquia.

Les façanes de les mesquites i de molts edificis juguen amb la combinació de carreus de pedra de dos colors o tonalitats, i la decoració consisteix en la seva combinació i el disseny de la seva disposició, per exemple ratlles de dos tons. Aquest disseny és una característica de la maçoneria àblaq que es va originar a Síria.

En el període otomà, la ciutat tenia esglésies i mesquites, i les esglésies eren importants per als ciutadans no musulmans de la ciutat. Em sembla que encara es conserva alguna església.

La ciutat també conserva diversos caravanserralls, que són exemple de l’arquitectura civil de l’època seljúcida i otomana. En aquests establiments els passatgers de les caravanes podien descansar de forma segura, també les mercaderies estaven segures, i també s’hi feien intercanvis comercials.

En una de les places hi ha una escultura equestre d’Ataturk. I en un altre lloc em fa gràcia trobar un monument dedicat al festuc.

Hi ha un barri, de carrers estrets i empinats que és on havien viscut els armenis abans del genocidi del 1915. Ara és un barri tranquil, cuidat, on antigues mansions s’han convertit en bars o restaurants i s’han rehabilitat les cases... però cada edifici té una trista història al seu darrera.

Llegeixo que inicialment no estava planejat deportar als armenis cap a la província d’Alep, però aquí a Antep hi havia gent influent que va pressionar per aconseguir la seva deportació.

A finals de maig del 1915 en aquesta ciutat es van escorcollar 30 cases, es van detenir 28 persones que després van ser alliberades, excepte una. Això va ser el preludi; el 21 de juliol es va ordenar la deportació de 60 famílies. Uns dies més tard, l’ordre era per unes altres 70 famílies. Posteriorment, unes altres 1.500 persones i després 1.000 més van ser deportades, fins que ja no van quedar armenis.

Els Joves Turcs locals havien rebut l’ordre provinent d’Istanbul, per dur a terme les deportacions i el 29 de juliol van convocar una reunió on van elaborar la llista amb els noms dels primers armenis a ser expulsats. El cònsol alemany a Alep va confirmar aquesta informació i va avisar als seus superiors. També el representant nord-americà va informar al seu ambaixador.

Els primers en ser deportats van ser principalment armenis de prestigi. Si ho he entès be, el mateix dia va sortir un comitè de socors als deportats. Un membre del consell de la ciutat, Nazaret Manushagian, va ser atacat i assassinat.

El segon comboi que va sortir va ser saquejat a tan sols un dia de marxa, d’Antep. Cada dia sortien combois en els que anaven entre 100 i 300 famílies.

Mentre s’expulsava als armenis, a la ciutat les autoritats requisaven totes les escoles no turques i totes les esglésies; van confiscar les existències de les botigues; llogaven les cases més boniques a preus extremadament baixos i adjudicaven les altres a famílies turques.

Llegeixo que quan es va acabar la guerra entre Turquia i França, 1921-22, hi va haver un pregoner que anava per la ciutat convidant a tots els que havien lluitat en aquesta guerra a que anessin a buscar la seva recompensa a Tuz Hanı, el caravanserrall de la sal. Molta gent hi va anar; els feien entrar de dos en dos i els deixaven escollir dues claus, eren les claus de les propietats dels armenis que havien deportat al desert de Síria.

Entre el 1922 i el 1928, algunes de les cases que pertanyien als armenis es van utilitzar amb finalitats benèfiques, distribuïdes gratuïtament a famílies musulmanes que havien perdut els seus propis habitatges durant la guerra. Diuen que a aquestes famílies musulmanes necessitades se’ls hi va donar cases armènies petites o descuidades.

Algun dels deportats va explicar que quan els feien fora ja hi havia la família que l’anava a ocupar a la porta.

Uns quants anys després de la guerra, les cases i finques abandonades dels armenis encara s'utilitzaven per assentar immigrants i refugiats musulmans. Això va continuar fins al 1928.

Immediatament després de la guerra turco-francesa, les elits locals prominents i benestants van saquejar impunement grans cases de propietat armènia. Una d’aquestes mansions va passar per unes quantes mans abans de l’any 1985 la comprés l’empresari d’Antep, Hasan Süzer; la va restaurar i més tard la va donar al Ministeri de Cultura i Turisme amb la condició que servís com a museu etnogràfic, Hasan Süzer Etnografya Müzesi.

Les elits locals o que tenien bones connexions alb els òrgans estatals van aprofitar l’ocasió per apoderar-se de bones propietats armènies, pagant a vegades preus irrisoris. A partir de la dècada de 1920, l'estat va organitzar les subhastes dels bens armenis, però, en bona part era una subhasta simbòlica. Entre el 1930 i 1935, aquestes transaccions s’anunciaven al diari local, Gaziantep Gazetesi. Per exemple, una parcel·la de terra propietat valorada en 250 lires, es va subhastar per 30 lires, l’any  1934.

Llegeixo testimonis de descendents dels deportats armenis, nascuts a Síria, però que es consideren de Gaziantep, ciutat de la que van fer fora als seus pares o avis.

Turquia segueix negant el genocidi armeni; per tant la historia oficial sobre Gaziantep pel que fa als armenis no és real. He trobat algun article sobre la sorpresa d’un jove de la ciutat quan va descobrir que a la seva vila natal hi havia viscut armenis, i que no havien abandonat les seves cases voluntàriament, i que les elits locals s’havien enriquit gràcies al que s’havien apropiat dels armenis.

He trobat una entrevista en la que es parla d’un locla, el “Jazz i cafè”; la seva historia es remunta al 2017 quan Uçaner, historiador, traductor i novel·lista, va quedar fascinat amb la història dels armenis a Gaziantep. Va investigar imatges d'arxiu de la zona i va trobar una fotografia de l’any 1907 d’una casa armènia. Uçaner va començar a qüestionar-se la història que l’hi havia ensenyat; no sabia que a Gaziantep hi havia hagut una prospera població armènia, kurda i àrab. Va adonar-se’n de que havien intentat esborrar de la memòria col·lectiva la presència d’armenis a la ciutat.

Ümit Kurt, historiador de l'Orient Mitjà i autor del llibre The Armenians of Aintab: The Economics of Genocide in an Ottoman Province, va explicar que aproximadament 32.000 armenis vivien a Gaziantep abans de la Primera Guerra Mundial, però a mesura que la guerra es va intensificar, la majoria van ser deportats a Síria i altres nacions per eliminar aquest grup ètnic no musulmà d'Anatòlia.

Durant gairebé un segle des del final de la guerra, la majoria de les cases d'aquestes famílies van quedar abandonades i en ruïnes. Però quan Gaziantep va ser nomenada capital de la gastronomia de Turquia, l’any 2015, molts d'aquests edificis en ruïnes es van transformar en cafès i hotels, per atraure als turistes i també per preservar el patrimoni arquitectònic de la ciutat.

Uçaner va voler participar en la renovació de la ciutat, combinant el seu amor per la història i la música. Així va néixer el Jazz i Cafè que va obrir en el 2018. Diuen que és un local de reunió dels intel·lectuals de la ciutat, que aquí comparteixen els seus coneixements sobre la història compartida de Gaziantep turca, armènia i Síria.

El 2021, Uçaner juntament amb alguns clients, entre ells un sociòleg, un urbanista i un músic, van iniciar el projecte Memòria d'Anteb per destacar el llegat arquitectònic i cultural d'armenis i musulmans que van viure a Gaziantep. Segons explicava en una entrevista Uçaner, la història de Gaziantep l’havien escrit els historiadors oficials, seguint la  política negacionista, i amb aquest projecte volen reescriure la història.

Dels 36.000 cristians que hi vivien a Antep, uns 32.000 van ser deportats a ciutats sirianes. La població musulmana de la ciutat en major o menor mesura va contribuir al saqueig de les propietats armènies.

La catedral armènia no es va escapar del saqueig general. De fet, es va convertir en un magatzem de tots els tresors confiscats per l’estat; quan ja no quedaven bens per vendre es va fer servir d’estable i més tard es va convertir en una presó. L’església s’anomenava en armeni “Surp Asdvazdadzin Kilisesi”, església de la Santa Mare de Deu o catedral de Santa Maria. Després reconvertida en mesquita, la mesquita de l’Alliberament, o Kurtuluş Camii.

Diuen que encara es veuen algunes reixes de quan era presó, enganxades als marcs de les finestres. A la façana est de l’església original hi ha gravada la data, 1892, que indica quan es va acabar l’obra de l’arquitecte armeni Sarkis Balyan.

Sarkis Balyan, era un arquitecte otomà-armeni al servei del sultà Abdul Hamid II i va ser el que va dissenyar aquesta església. L'edifici es va construir entre 1892 i 1893. L'església formava part d'un complex que també contenia una escola i els edificis administratius de les diòcesis.

Quan la població armènia va ser deportada al desert sirià es va tancar l’església, el 22 d'agost de 1915; tot el que hi havia al seu interior, es va guardar allà mateix per vendre-ho a subhasta. Durant més de tres anys el govern va utilitzar la catedral amb finalitats militars. A principis de la dècada de 1920 es va convertir en presó, i ho va ser fins a començaments de la dècada de 1970.

Van convertir aquest edifici en mesquita l’any 1986. Es va enderrocar la meitat superior del campanar i la resta es va convertir en minaret.

Després de la renovació, la mesquita va reobrir a mitjans del 2017. Però durant els terratrèmols del 2023, la cúpula i els minarets es van esfondrar.

Per facilitar certes transaccions, els principals beneficiaris d'aquests actes d'espoli es van encarregar que el director de la sucursal Antep del Deutsche Bank, Levon Sahagian, fos deportat ràpidament, i més tard va ser assassinat a Der Zor (Síria).

La major part d’armenis d’Antep els enviaven primer a un camp de concentració proper a l’estació de tren d'Akçakoyun, a l’oest del país; des d’aquí se’ls carregava en vagons de tren i se’ls enviava a Alep; un cop allà els que havien sobreviscut tenien que anar a peu fins a la regió del Zor.

Després de l’expulsió dels armenis, el 19 de setembre es va emetre l’ordre de deportar als catòlics que hi havia a la ciutat, i que fins aquell moment s’havien salvat, i a continuació va ser el torn dels protestants.

Les elits de la ciutat tenien que liquidar les propietats dels armenis i per evitar-se problemes i que no poguessin reclamar en el futur les seves propietats, es va crear un comitè que va anar fins a Der Zor per assegurar-se de que estaven tots morts.

Segons fons armènies, uns 12.000 armenis de Antep van sobreviure a la guerra i les deportacions. Els que van sobreviure sobretot eren els que havien deportat seguint la ruta Homs, Hama i Damasc.

Després de passejar pel barri armeni vam anar a veure el museu dels mosaics de Zeugma; això ho explicaré després, juntament amb la visita del recinte arqueològic. El que no podem visitar perquè està tancat és el museu arqueològic.

Després de dinar vam anar a donar una volta pel mercat.

El basar, Bakircilar carsisi . Aquest barri s’ha restaurat en els darrers anys, i aquí s’hi poden veure encara els artesans treballant, sobretot els que treballen el coure, de forma tradicional. També hi ha molts productes fets en pell.

Aquest és el mercat històric dels calderers, els que fabricaven calders de coure o altres metalls. Aquest comerç aquí a Gaziantep es remunta a uns 500 anys enrere i es transmet de pares a fills.

Llegeixo que aquest basar forma part de la Ruta Cultural de la ciutat, en la que hi participen unes 280 botigues. Aquest basar es va construir en el segle XIX.

No és gens turístic i és molt agradable perquè veus el dia a dia de la gent, i dels artesans elaborant els seus productes.

Pel mercat es passeja l’aiguader. Ven un refresc que té un cert gust a regalèssia. En moltes parades ofereixen el seu producte per tastar.

Els caravanserralls son quadrats, amb un pati central i tenen dos pisos. Actualment la majoria estan plens de bars o cafès i botigues. Alguns s’han reconvertit en hotels o restaurants.

Des de la plaça on hi ha el monument als màrtirs (de la resistència contra els francesos), es veu el minaret de la mesquita que hi ha a sota i també des de la barana, es pot veure la font que hi ha al pati de la mesquita on fan les ablucions abans d’entrar. És la mesquita Çinarli.

Est de Turquia-1. Introducció

Aquest és un viatge pel sud-est de Turquia, resseguint les fronteres del sud i l’est.

Volem via Istanbul cap a Gaziantep, que és la porta d’entrada al sud-est del país. Volem al la companyia turca, i just un parell de dies abans de sortir van anular el vol que teníem cap a Gaziantep i el van canviar per un altra que sortia al matí següent, amb el que ens quedava una escala de gairebé 7 hores. La companyia aèria no va oferir-nos hotel, tot i que em sembla que estarien obligats a dur-te a un hotel. L’agencia sí que ens va facilitar el trasllat i estada d’unes hores en un hotel relativament proper.

Alguns dels llocs que hem visitat estan indicat en aquest mapa; com es pot veure, l’inici del viatge és per la plana mesopotàmica, per territori kurd, fronterer amb Síria; quan anem cap al llac Van, estem propers a Iraq i l’Iran. Després deixem les planes i anem més cap a zona muntanyosa, fronterera amb Armènia, Azerbaidjan i  Geòrgia i acabem a les costes de la Mar Negre, a Trebisonda. 

Per tant és un viatge amb un clima molt variat, i també cultures diferents. El que té en comú aquest recorregut és que és territori fronterer, ara i també en el passat.

Per Mesopotàmia feia una calor terrible, uns 40-42 graus a l’ombra; en la zona més muntanyosa la temperatura era més agradable, però no tant fresca com esperàvem. I al nord, ja a la mar negra, plovisquejava.

El nostre viatge transcorre per dues regions d’Anatòlia, la sud-oriental i l’oriental, i per una petita part de la regió de la mar negra. https://www.freeworldmaps.net/es/turquia/.

He posat aquí un recull de mapes que m’ajuden a ubicar les diferents cultures, imperis i regnes que hi ha hagut, al llarg dels segles, en aquesta regió. Com ja he comentat, hem anat resseguint fronteres, però aquestes fronteres han anat canviant al llarg de la història.

En el següent mapa es veu la distribució de la població kurda, actualment, per tant, ens belluguem sobretot pel Kurdistan turc.  https://msur.es/fondo/conflictos/kurdistan/.

Un dels primers imperis que va instal·lar-se a Anatòlia va ser l’Imperi Hitita,1650- 1178 aC. La seva capital era Hatti, al centre de la península d’Anatòlia. La línia verda representa el domini hitita entre el 1350 i 1300 aC. https://ca.wikipedia.org/wiki/Imperi_Hitita.

El Regne d’Urartu, 1000-500 aC, tenia la capital on hi ha l’actual Van. https://fr.wikipedia.org/wiki/Urartu.

També hi va haver l’imperi selèucida, sorgit de la descomposició de l’imperi d’Alexandre el Gran (312 aC-63 aC); en aquest mapa es veu l’extensió que ocupava en el 200 aC, abans de l’expansió per la península d’Anatòlia i per Grècia. No s’han de confondre els selèucides amb els seljúcides, 1037-1190 dC. https://ca.wikipedia.org/wiki/Imperi_Selèucida.

Al llarg del viatge ens trobem també referències al regne de Commagena, 163 aC- 72 dC). https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/anatolia.

Un altre imperi que va controlar aquesta regió d’Anatòlia, va ser l’Imperi Bizantí o Imperi Romà d’Orient. https://www.onogueras.com/bizanci/imperi_bizanti.html.

A la costa de la mar negra hi va haver l’imperi de Trebisonda, entre el 1204 i el 1461; va ser l’estat successor de l’imperi Bizantí, en el 1204 dC.https://ca.wikipedia.org/wiki/Imperi_de_Trebisonda.

La part est i nord del país havia format part de  la Gran Armènia o l’Imperi Armeni (https://en.wikipedia.org/wiki/Western_Armenia).

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Maps_of_the_Armenian_Empire_of_Tigranes.gif. 

I una part va formar part del regne de Geòrgia (https://www.pinterest.com/pin/661818107725194400/).

El darrer imperi que va controlar la regió va ser l’imperi otomà, 1299-1923 (https://www.shutterstock.com/es/image-vector/map-ottoman-empire-time-greatest-expansion-1192284772).

 

Moldàvia-24. Comiat de Chisinau

Després de la vista al celler vam anar cap a Chisinau. L’ambient era molt diferent al que hi havia els primers dies de viatge; era dissabte i hi havia molta gent i molta animació, i com que feia molt bon temps animava a passejar i estar al carrer.

Vaig aprofitar aquella tarda per anar a veure el Museu Nacional d’Història.

Quan vaig entrar em van dir que era gratuït, per ser dissabte a la tarda. Teòricament tancava a les 5, però mitja hora abans ja em van fer fora. No hi havia massa gent, de fet davant meu anava una parella i la última era jo; quan sortia d’una sala la vigilant ja la tancava, i va arribar un moment en que devia trobar que anàvem massa lents i ens va dir alguna cosa, que jo no vaig entendre però els altres sí, i vaig veure que ens deia que se’ns havia acabat el temps. Que tancava.

L’edifici on es troba aquest museu, des de l’any 1983, es va construir en el 1837 i va ser la seu de la Duma fins que en el 1842 es va convertir en una escola per nois.

El terratrèmol del 1977 el va deixar molt tocat i dos anys més tard es començava la seva restauració, però estava en tant mal estat que es va haver d’enderrocar i construir-ne un de nou, conservant la façana i els elements decoratius de l’interior. Les obres del nou edifici es van allargar 7 anys (1980-1987).

En el museu es pot veure el “tresor d’Olanesti” que es va descobrir l’any 1960 i és del segle V aC; consta de sis cascos, 5 peces d’armadura i un llum d’oli. Totes aquestes peces pertanyien a l’exèrcit d’Alexandre el Gran.

Algunes de les peces que hi ha són còpies. El problema és que la majoria de rètols no estaven en anglès.

Hi ha una maqueta del vell Orhei entre els segles XIV i XVI. 

Hi ha forces coses de Maria Cebotari (1910-1949), que va ser una soprano nascuda aquí a Chisinau. En la dècada de 1930 va ser molt coneguda ja que tenia un ampli repertori. Va estudiar cant al Conservatori de Chisinau i quan tenia 19 anys es va incorporar a la Companyia de Teatre d'Art de Moscou com a actriu. Al cap de poc es va casar amb el líder de la companyia, el comte Alexander Virubov.

Després es va traslladar amb la companyia a Berlin i va estudiar cant. Va debutar com a cantant d’òpera l’any 1931. Des d’aquell moment va cantar en molts teatres d’òpera. L’any 1938 es divorciava del comte i es casava amb un actor austríac. L’any 1946deixava Berlin per incorporar-se a l’òpera estatal de Viena.

A finals del 1947 l’operaven per extirpar-li un pulmó. Després va seguir cantant, però en una representació de començaments de 1949 ja es va trobar malament, i en una altra del mes de març es va desmaiar durant l’actuació. Va morir de càncer al juny del mateix any.

També va actuar en tres pel·lícules operístiques: Tres dones de Verdi, Maria Malibran i El somni de Madame Butterfly. L’any 1942 va participar en la pel·lícula Odessa in fiamme (Odessa en flames); la temàtica d’aquesta obra és propaganda feixista sobre la batalla d'Odessa, que va van guanyar les tropes romaneses i nazis. La coproducció romanesa-italiana va guanyar al Festival de Venècia el 1942. A la pel·lícula, Cebotari interpreta el paper de Maria Teodorescu, una cantant d'òpera de Bessaràbia, a Chisinau, amb el seu fill de vuit anys en el moment de la invasió.

Al matí següent vaig aprofitar l’estona que tenia abans de marxar cap a l’aeroport per explorar una mica més la ciutat. Vaig anar cap al mercat central, però en ser diumenge i força d’hora, estava bastant mort. No vaig trobar-lo massa interessant.

I ja a l’aeroport apunt de marxar.