Des de Mardin vam anar a veure l’antiga ciutat de Dara, que
està a uns 34 km al sud est de Mardin. Vam dedicar un parell d’hores en la
visita d’aquesta ciutat i les seves necròpolis; em va sorprendre i meravellar,
i val molt la pena, si un està per la zona, visitar Dara.
S’ha especulat que Dara havia sigut una guarnició militar en
època de Darios III de Pèrsia, 336-330 aC, que va ser el darrer rei aquemènida,
i que d’ell derivaria el nom de la ciutat. En document antics grecs a aquesta
població se l’anomena Daras, i la primera menció que hi ha és d’un autor del
segle III dC, que cita que la ciutat va ser fundada pel rei de Pàrtia, Àrsaces,
que va regnar cap al 250 aC.
Dara va estar canviant de mans, entre els regnes part i
selèucida, dues de mitjans del segle III aC fins al segle I aC.
L'any 263, Roma la va cedir a Pèrsia, i era una vila petita. En
la partició d'Armènia de l'any 387 va quedar a la part romana, a uns 5 km de la
frontera i a 15 km de Nisibis (que era a la part persa).
Aquí hi havia un petit assentament quan l’emperador de l’Imperi
Romà d’Orient, Anastasi (491—518), va escollir aquest lloc per convertir-lo en
una guarnició militar; la construcció de la ciutat va tenir lloc entre el 503 i
el 507. Anastasi va donar el seu nom a la ciutat recent fundada,
Anastasiopolis, i la va convertir en el centre administratiu i militar de la
regió mesopotàmica.
Es va escollir aquest lloc perquè es trobava prop de Nisibis
(Nusaybin), i tenia aigua molt a prop i des d’aquí es controlava la plana del
voltant. L’objectiu era establir una ciutat de frontera per controlar les
incursions dels perses.
Segons Procopi, un dels eminents historiadors romans d’Orient,
va fer fortificar la població, convertint-la en ciutat. Aquest historiador va
deixar informació detallada de les fortificacions i defenses que s'hi van
construir, que van permetre que la ciutat resistís els atacs dels perses, en
més d’una ocasió. També explicava que la ciutat estava ben proveïda de
subministraments de tota mena per a les guarnicions de la fortalesa. Tenia una
font, que era impossible que l’enemic pogués tallar, que distribuïa l'aigua a
través de canals subterranis per tota la ciutat.
L'any 527, Justinià I va ordenar completar les fortificacions i
ampliar la fortalesa, a la que va anomenar Iustiniana Nova. Llavors el general
Belisari va atacar des d’aquí als perses, però van ser derrotats, i l’any 529
l’exèrcit persa va arribar fins a les portes de la ciutat, a la que va sotmetre
a setge. Dara va resistir diversos atacs gràcies a les fortes muralles i a les
reserves de subministraments; diuen que també hi va ajudar que la defensa la
duien soldats veterans.
Els combats que hi va haver a les rodalies de Dara, en el 530,
són els que es coneixen com la batalla de Dara de la que va sortir vencedor
Belisari.
Els anys 540 i 544, Dara va patir atacs perses però els va
rebutjar. Ara be, l’any 573 hi va haver la campanya militar del general romà
Marcià contra Cosroes I, que va acabar malament pels romans, ja que els perses
van conquerir Dara l’any següent, en el 574. L’any 579 s’acordava una treva
entre romans i perses.
Dara va ser governada per l’Imperi Sassànida, entre el 577 i
591 i també entre els 606 i 620. Del 620 al 639 va estar dominada per l’Imperi
Romà d’Orient.
Dara i bona part del nord de Mesopotàmia va quedar sota
dominació àrab en el 640.
Al segle X, Dara, va formar part de l'Imperi Romà d'Orient per
un curt temps, i va canviar de mans entre l'Estat Seljúcida i l'Imperi Romà
d'Orient fins a finals del segle XI.
L’any 1150, la ciutat va ser assetjada i conquerida pels
artúqides i entre 1251-1259, va ser destruïda pels mongols. Després va anar
quedant abandonada i en el segle XIV era un petit assentament rural.
El poble actual de Dara es va fundar a finals del segle XVIII,
sobre part de les restes de la ciutat romana.
Comencem visitant la necròpolis. De fet hi ha dues necròpolis
en els dos extrems de la població; la més important és la primera que visitem, la de l'oest.
És impressionant. Hi ha grups de tombes tallada a la roca.
Llegeixo que els turons que hi ha en aquesta zona a l’oest de
la ciutat emmurallada a començaments del segle VI proporcionaven la pedra
necessària per a les construccions. Després d’extreure la pedra, l’àrea es va
convertir en necròpolis.
En aquesta zona s’hi han trobat tres tipus de tombes diferents: tombes
tallades a la roca, del segle VI; sarcòfags, dels segles VI al VIII; i tombes
de cista (de pedra), dels segles VIII al XIV.
En aquesta època, els difunts s’enterraven en cambres tallades
a la roca; hi havia la creença de que el déu Mitra va néixer d’una roca, per
això, si hi he entès bé, en ser enterrats a la roca, esperen el renaixement.
En
aquestes tombes en cambres, la gent de Dara hi va fer múltiples enterraments,
ja que malgrat la seva conversió al cristianisme, durant un cert temps van
mantenir les seves creences anteriors.
Pels romans el sarcòfag era la casa per al més enllà; després
de la mort l’anima del difunt viu protegida en aquesta nova llar. El disseny
dels sarcòfags romans es va dissenyar en base a aquesta creença. A la que es va
anar implantant el cristianisme es van fer més populars les tombes de
cista.
La necròpolis estava fora de la ciutat emmurallada. Com a
visitant, un cop creues l’entrada et trobes un camí que té a banda i banda,
cambres funeràries excavades a la roca; n’hi ha de diferents mides i a
diferents alçades de la paret rocosa.
El camí acaba en una mena de plaça on hi ha la més
espectacular: Galeria de la Gran Tomba.
Té planta rectangular i està orientada nord-sud. Destaca el
frontó de la porta d’entrada, que es troba al nord, i s’hi van tallar escenes
religioses, i ornaments florals.
També se l’anomena la galeria d’Ezequiel, ja que la decoració,
no sé si la de la porta o a l’interior de la cambra, representa l’escena en la que Ezequiel
ressuscita als morts. Segons la tradició, aquest profeta va baixar del cel per
ressuscitar a uns soldats cristians als que havien martiritzat.
És una tomba col·lectiva, de grans dimensiones, amb tres
nivells subterranis, als que s’accedeix per una amplia escala excavada en la
roca. Les dues plantes inferiors es van fer servir com a sepultura, mentre que
la principal, devia ser la zona on es feia la litúrgia i els rituals funeraris.
Hi ha un passadís perimetral que la voreja, franquejat per un claustre rupestre
de grans arcs, que encara es poden veure malgrat que estan molt deteriorats.
Durant les excavacions que s’hi van fer l’any 2009 es van
descobrir, a la planta inferior centenars d’ossos, que s’haurien recollit i
enterrat aquí, potser esperant el miracle de la resurrecció per part
d’Ezequiel.
Totes les tombes han estat profanades i espoliades.
Les muralles de la fortalesa envoltaven els tres grans turons
sobre els que es va fundar la ciutat; tenien una longitud aproximada de 4 km,
diu que se’n conserven uns 2,8 km.
Dara tenia dos sistemes de fortificació: les muralles interiors
de la ciutat i les muralles exteriors amb 28 torres. En el cantó est hi havia
també unes trinxeres o rases.
Les restes de la fortificació pertanyen al període d'Anastasi I
(491-518) i de Justinià I (527-565). Durant el regnat de Justinià I es va
elevar la muralla, afegint un segons pis, amb espitlleres.
La ciutat fortificada tenia 4 portes principals en les quatre
direccions, eren les portes nord, sud est i oest. Hi havia dues portes més, les
portes de l’aigua, del nord i del sud; aquestes portes estaven en les seccions
arquejades per on passava el riu Cordis (Kordes) al sud i al nord de la ciutat.
L'aigua entrava a la ciutat per l'obertura arquejada de la muralla, al cantó
nord, i l’obertura tenia una doble reixeta de ferro; sortia per la porta de
l’aigua del sud, que tenia una estructura similar.
Hi havia grans torres a banda i banda de les quatre portes
d’entrada a la ciutat. Aquestes portes tenien una amplada d’uns 5 metres,
mentre que les portes de l’aigua eren molt més petites, feien tan sols 1,5
metres d’ampla.
El sistema d'abastiment d’aigua va ser molt important en la
defensa de la ciutat. L’aigua provenia de les muntanyes, s’emmagatzemava en
grans cisternes, i es redistribuïa a través de canals per tota la població. La
ciutat va poder resistir els setges que va patir gràcies a que, malgrat estar
incomunicats disposaven d’aigua. Els sassànides no podien creuar les muralles
de Dara i, es van instal·lar al costat del riu Cordis, al nord, de la ciutat,
esperant que la gent i els soldats romans, es deshidratessin i es rendissin i
els hi entreguessin la ciutat sense haver de lluitar. Però la ciutat disposava
de la seva aigua.
Les cisternes i les canalitzacions de distribució d’aigua eren
subterrànies, tallades a la roca. L’aigua provenia de les muntanyes que hi ha
al nord de la ciutat a uns 4 km, entrava per la porta d’aigua nord, a través de
canalitzacions i es distribuïa i emmagatzemava. La ciutat tenia diverses
cisternes.
Després de la necròpolis el primer que visitem és una
d’aquestes cisternes.
A l’oest hi havia
dues
cisternes: una fora de muralles i l’altre a l’interior pels veïns d’aquella
zona. La que estava fora de la ciutat emmurallada es pensa que la feien servir
les caravanes comercials que estaven allotjades fora de la ciutat i també
abastia d’aigua a la zona de la necròpolis. Tenia capacitat per unes 1.500 m3.
Aquest edifici està cobert per una volta de creueria, sostinguda per dos pilars
de pedra.
El carrer de l’Àgora està pavimentat amb grans blocs de pedra,
i comença a la porta sud de la ciutat, estenent-se uns 45 o 50metres en
direcció nord; fa uns 5,8 metres d’amplada.
Hi ha un pòrtic al costat oest de l'avinguda i un carrer
connectava amb la Ruta de la Seda; les caravanes comercials procedents de
Mesopotàmia entraven per la porta sud a aquesta zona, que era l’espai públic
reservat per a l’activitat comercial. La ciutat tenia un pòrtic al costat oest
del carrer que s'estén al llarg del riu; les botigues i tallers es trobaven
sota aquests porxos.
Les prospeccions que s’han fet en camps i jardins més al nord
indiquen que el carrer continua paral·lel al riu.
Les excavacions van començar en el 1986. A la zona de l’àgora o
del mercat, s’hi han trobat 9 tallers i 6 espais residencials vinculats amb els
tallers. Aquests tallers estaven uns al costat dels altres, al costat de
l’àgora i estaven disposats en l’eix nord-sud de la ciutat. La majoria eren de
planta quadrada amb unes dimensions de 5 x 5 m.
Llegeixo que en aquesta ciutat hi vivia una guarnició d’uns
25.000 soldats.
Arribem a la porta del sud. Al cantó exterior hi ha un dels
antics molins que hi havia a la vora del riu. No se sap exactament quan es va
construir, es creu que va ser en el segle XVIII i va estar actiu fins a la
dècada de 1970; s’aprofitava el flux de l’aigua del riu per moure les moles de
pedra. Es va deixar d’emprar quan va disminuir el cabal del riu.
Una mica més enllà, també fora de les muralles es veu l’antic
pont de pedra, sobre el riu sec.
Després vam tornar a entrar a la ciutat per visitar una altra
cisterna, la que en diuen l’església-cisterna. És curiós perquè la cisterna són
els fonaments de l’església bizantina, que estava a sobre i de la que gairebé
no es conserva res.
És una cisterna impressionant. Primer em feia una mica de
mandra baixar, ja que és molt alta i per tant tocava baixar, i després tornar a
pujar, un munt d’escales. Però val la pena l’esforç. La sensació que tens quan
estàs allà al fons és especial. I en ser tan espaiosa, jo que tinc una mica de
claustrofòbia no la vaig notar gens.
De l’antiga catedral que hi havia a sobre tan sols es conserva
una paret.
La ciutat tenia dues esglésies importants. Una d’elles era la
Gran Església i l’altra la de Sant Bartomeu. No sé quina de les dues era la que
estava sobre la gran cisterna.
Diuen que sant Bartomeu va aparèixer en un somni de l'emperador
Anastasi I i li va demanar que protegís la ciutat; canvi, Anastasi va fer portar les relíquies
de Sant Bartomeu de Xipre a Dara.
Al nord-est de la gran església diuen que hi ha una piscina
baptismal. No la vaig veure i no tinc ni idea d’on està ubicada, ni he trobat
informació. Aquesta piscina per batejar-hi adults, té graons a dos costats:
entrava per un canto i un cop purificat sortia per l’altra.
Una mica més enllà del que havia sigut la ciutat emmurallada hi
ha una altra cisterna. És molt curiosa. És estructura formada per 10 sales
cobertes amb voltes, i cada sala feia 50 metres de llarg per 4 metres d’ampla. La
cisterna tenia una capacitat total de 14.500 metres cúbics.
A l’altre extrem de la ciutat de Dara hi ha una altra
necròpolis. La necròpolis de l’est.
He llegit que en la zona de necròpolis, però no sé en quina de
les dues o si és entre una i l’altra, s’hi han trobat tombes de txetxens. Són
de l’època de la guerra txetxena russa del 1870; molts txetxens van emigrar i
es van establir aquí a Dara però va haver-hi una epidèmia i els que van morir
van ser enterrats aquí.
També hi ha tombes musulmanes, de quan hi va haver la conquesta
islàmica, i hi ha tombes datades entre el VII i el XVII.
