Com que veníem de l’illa Floreana que està al sud de Santa
Cruz, vam arribar a la costa sud, a Puerto Ayora i vam visitar la part sud de
l’illa.
Vam començar la nostra visita per la part que es troba més a
allunyada de la costa: la finca del Chato i la reserva de tortugues gegants.
Després el túnel de lava que està a la vora. Al final vam tornar cap a la
costa, per visitar la ciutat de Puerto Ayora i l’estació científica Charles
Darwin.
A uns 22 km de Puerto Ayora hi ha la Reserva de Tortugues
Gegants, al ranxo El Chato. Aquesta
reserva es troba a la part alta de l’illa, pots passejar per allà i vas trobant
a les tortugues. Ens van deixar unes botes d’aigua per anar per allà, ja que
estava tot molt enfangat. Em va agradar molt veure les tortugues, realment són
molt grans i algunes tenen una cara de velles impressionant. N’hi havia moltes. Hi ha una llacuna on també
se n’hi veuen.
La Tortuga de les Galápagos (Chelonoidis niger) és l’espècie de
tortuga més gran del gènere Chelonoidis (que també conté tres espècies més
petites a l’Amèrica del Sud continental). És l’espècie viva més gran de
tortuga, amb algunes tortugues modernes de Galápagos que pesen fins a 417 kg.
Poden viure més de 100 anys, és un dels vertebrats més longeus.
Aquestes tortugues són nadiues de set de les illes Galápagos;
la mida i la forma de la closca varien entre les subespècies i les poblacions.
A les illes amb terres altes humides, les tortugues són més grans, amb closques
bombades i coll curt; a les illes amb terres baixes seques, les tortugues són
més petites, amb closques amb una franja més fonda a la part superior i coll
llarg.
Les observacions que va fer Charles Darwin sobre aquestes
diferències, en el segon viatge del Beagle, l’any 1835, van contribuir al
desenvolupament de la seva teoria de l’evolució.
Al segle XVI hi havia unes 250.000 tortugues però el nombre va
disminuir molt i a la dècada de 1970 en quedaven tan sols 15.000. La disminució
va ser deguda a diversos motius: la caça per obtenir-ne carn i oli,
l’eliminació de l’hàbitat per a l’agricultura i la introducció d’animals no
autòctons a les illes, com ara rates, cabres i porcs.
Les poblacions de tortugues d’almenys tres illes s’han extingit
en temps històrics a causa de les activitats humanes. 12 subespècies de les 14
o 15 originals sobreviuen a la natura.
Una 13ª subespècie (Chelonoidis abingdonii) només tenia un únic
individu viu conegut, vivia en captivitat i se l’anomenava Lonesome George
(George el Solitari). Va morir el juny del 2012 i nosaltres sí que el vam
arribar a veure.
Hi ha dues subespècies, una de l’illa Floreana i una altra de
l’illa Santa Fe que es va extingir a mitjans del segle XIX.
Totes les subespècies de tortuga de Galápagos van evolucionar a
partir d’ancestres comuns que van arribar des de l’Amèrica del Sud continental.
Els estudis genètics han demostrat que la tortuga del Chaco d’Argentina i del
Paraguai és el seu parent viu més proper.
La població fundadora mínima era una femella embarassada o una
parella reproductora. La supervivència en el viatge oceànic de 1.000 km era
possible ja que les tortugues són flotants, poden respirar allargant el coll
per sobre de l’aigua i poden sobreviure mesos sense menjar ni beure. Com que
aquests tortugues són males nedadores probablement el viatge va ser passiu,
facilitat pel Corrent de Humboldt, que es desvia cap a l’oest cap a les illes
Galápagos des del continent.
L’anàlisi de l’ADN mitocondrial indica que les illes més
antigues existents (Española i San Cristóbal) van ser colonitzades primer, i
que aquestes poblacions van sembrar les illes més joves mitjançant la dispersió
d’una manera ràpida mitjançant els corrents locals. El flux genètic restringit
entre illes aïllades va donar lloc a l’evolució independent de les poblacions
cap a les formes divergents observades a la subespècie moderna. Així, les
relacions evolutives entre les subespècies es fan ressò de la història
volcànica de les illes.
Les tortugues tenen una gran closca òssia de color marró o gris
apagat. Les plaques de la closca es fusionen amb les costelles en una
estructura protectora rígida que s’integra a l’esquelet. Com que el moviment d’aquests animals és lent, a les seves
closques hi poden créixer líquens.
Les tortugues mantenen un patró característic d’escut (segment
de closca) a les seves closques durant tota la vida, tot i que les bandes de
creixement anuals no són útils per determinar l’edat perquè les capes exteriors
es desgasten amb el temps.
Les potes són grans i gruixudes, amb la pell seca i escamosa i
escates. Les potes davanteres tenen cinc urpes, les posteriors quatre.
El descobridor de les illes Galápagos, Tomás de Berlanga,
escrivia l’any 1535 que les tortugues eren tan grans que podein portar un home
a sobre. El naturalista Charles Darwin va comentar després del seu viatge tres
segles més tard, el 1835, “Aquests animals creixen d’una mida immensa ... uns
quants eren tan grans que necessitaven sis o vuit homes per aixecar-los del
terra”.
Els individus més grans registrats han assolit pesos de més de
400 kg i longituds de 187 metres. La mida i pes depèn de la subespècie i de
l’illa on es troba.
El gegantisme de les tortugues probablement va ser un tret útil
als continents i va servir de manera fortuïta per la colonització reeixida
d’aquestes illes. Les tortugues grans tindrien més possibilitats de sobreviure
al viatge per l’aigua des del continent, ja que poden aguantar el seu cap a una
alçada més gran per sobre del nivell de l’aigua i tenir una proporció
superfície/volum més petita, que redueix la pèrdua d’aigua osmòtica. Les seves
importants reserves d’aigua i greix permetrien a les tortugues sobreviure a
llargues travessies oceàniques sense menjar ni aigua dolça, i suportar el clima
propens a la sequera de les illes.
Les tortugues de Galápagos posseeixen dues formes principals de
closca que es correlacionen amb la història biogeogràfica del grup de
subespècies. La morfologia de la closca varia des de la forma de “sella” (un
arc cap amunt de la vora frontal de la closca) fins a la forma de “cúpula” (una
superfície convexa arrodonida).
Quan una tortuga amb closca en forma de sella amaga el cap i
les extremitats anteriors a la seva closca, queda un gran buit sense protecció
sobre el coll, prova de la manca de depredació durant l’evolució d’aquesta
estructura.
Les illes més grans amb terres altes humides de més de 800 m
d’elevació, com Santa Cruz, tenen abundant vegetació prop del sòl. Les
tortugues natives d’aquests entorns solen tenir closques en forma de cúpula i
són més grans, amb colls i extremitats més curts.
Les tortugues amb closca en forma de sella s’originen a illes
petites, amb elevacions per sota dels 500 m i amb hàbitats secs (per exemple,
Española i Pinzón) que són més limitades en aliments i altres recursos.
A l’illa Santa Cruz hi ha dos llinatges de tortugues Galápagos;
els dos llinatges i els dos sexes es poden distingir sobre la base de les
característiques diferents de la closca. Els llinatges es diferencien per la
forma dels escuts vertebrals i pleurals. Les femelles tenen una forma de closca
més allargada i més ampla que els mascles. La forma de la closca canvia amb el
creixement, amb els escuts vertebrals que es fan més estrets i els escuts
pleurals es fan més grans.
Els mascles són més grossos que les femelles; els mascles
adults pesen al voltant de 272 a 317 kg mentre que les femelles pesen entre 136
i 181 kg.
Les tortugues són ectotèrmiques (de sang freda), així que abans
de posar-se en moviment s’han d’escalfar, a la que surt el sol el prenen,
durant una o dues hores. Les closques fosques els hi permeten absorbir la
calor. Un cop estan a punt es passen unes 8 o 9 hores buscant menjar. Viatgen
principalment a primera hora del matí o a última hora de la tarda entre les
zones de descans i pasturatge. S’ha observat que es desplacen a una velocitat
de 0.3 km/h.
A les illes més grans i humides, les tortugues migren
estacionalment entre cotes baixes i zones de prats de més altitud a l’estació
seca. Durant generacions han fet servir les mateixes rutes, creant camins ben
definits a través del sotabosc conegut com a “carreteres de tortugues”. En
aquestes illes més humides, les tortugues amb cúpula són gregaris i sovint es
troben formant grans ramats, en contrast amb la disposició més solitària i
territorial de les tortugues de sella.
A vegades descansen a les aigües fangoses o en bassals d’aigua
de pluja; pot ser una forma de regular la temperatura corporal durant les nits
fresques i una protecció contra paràsits com ara mosquits i paparres. Combaten
als paràsits prenent banys de sorra. S’ha observat que algunes tortugues a la
nit es refugien sota les roques que sobresurten. D’altres dormen en depressions
del terra o sobre arbusts com si fos palla.
Les tortugues són herbívores, i la seva dieta consisteix en
cactus, herbes, fulles, líquens, baies, melons, taronges...
Les tortugues adquireixen la major part de la seva humitat de
la rosada i la saba de la vegetació (especialment el cactus Opuntia); per tant,
poden sobreviure més de 6 mesos sense aigua. Poden aguantar fins a un any quan
estan privats de tot menjar i aigua. Sobreviuen descomponent el greix corporal
per produir aigua com a subproducte. Tenen un metabolismes molt lent.
Quan tenen set, poden beure grans quantitats d’aigua molt
ràpidament, i l’emmagatzemen; per això en els vaixells eren fonts d’aigua
útils. A les illes àrides, les tortugues llepen les roques on hi ha dipositada
la rosada, i diuen que aquesta acció repetida durant generacions ha deixat la
marca a les roques, una cavitat semiesfèrica.
No tenen massa bona oïda, no senten quan algú se’ls hi apropa,
depenen molt més de la visió i l’olfacte, com a estímuls, que de l’oïda.
Els pinsans i les tortugues s’ajuden mútuament: els pinsans
treuen els paràsits a les tortugues i així s’alimenten.
Petits grups de pinsans inicien el procés
saltant a terra de manera exagerada de cara a la tortuga. La tortuga indica que
està a punt aixecant-se i estenent el coll i les potes, permetent als ocells
arribar a llocs inaccessibles del cos de la tortuga, com ara el coll, les potes
posteriors, l’obertura de la cloaca i la pell entre el plastró i la closca.
L’aparellament es produeix en qualsevol època de l’any, tot i
que té pics estacionals entre febrer i juny a les terres altes humides durant
l’estació de pluges. Quan els mascles madurs es troben a l’època
d’aparellament, s’enfronten en una exhibició de domini ritualitzat, s’aixequen
sobre les cames i estiren el coll amb la boca oberta. De tant en tant, es
produeix una mossegada al cap, però normalment la tortuga més curta es retira i
concedeix els drets d’aparellament al vencedor.
Les femelles viatgen fins a diversos quilòmetres de juliol a
novembre per arribar a les zones de nidificació de la costa seca i sorrenca.
L’excavació del niu és una tasca fatigosa i elaborada que pot portar a la
femella diverses hores al dia durant molts dies a completar-se. Es realitza a
cegues utilitzant només les potes posteriors per excavar un forat cilíndric de
30 cm de profunditat, en el qual la tortuga diposita fins a 16 ous esfèrics i
de closca dura que van des de 82 a 157 grams de massa, i la mida d’una bola de
billar.
La femella fa un tap de fang per al forat del niu amb terra
barrejada amb orina, segella el niu pressionant fermament amb el seu plastró i
els deixa incubar pel sol. Les femelles poden posar d’una a quatre postes per
temporada.
La temperatura té un paper en el sexe de les cries, amb nius de
temperatura més baixa que produeixen més mascles i nius de temperatura més alta
produeixen més femelles. Això està estretament relacionat amb el temps
d’incubació, ja que les postes que es posen d’hora s’incuben durant l’estació
freda i tenen períodes d’incubació més llargs (produeixen més mascles), mentre
que els ous posats més tard s’incuben durant un període més curt a l’estació
calorosa (produeixen més femelles).
Els animals joves surten del niu al cap de 4-8 mesos i poden
pesar aproximadament uns 50 g i mesurar 6 cm. Quan les tortugues joves
emergeixen de la closca, han d’excavar el camí cap a la superfície, cosa que
pot trigar diverses setmanes, tot i que el seu sac vitel·li pot mantenir-les
fins a set mesos. En condicions especialment seques, les cries poden morir sota
terra si estan cobertes per un sòl endurit, mentre que les inundacions de la
zona del niu poden ofegar-les.
Inicialment, les subespècies són indistingibles, ja que totes
tenen closques en forma de cúpula. Els joves romanen a les zones baixes més
càlides durant els seus primers 10-15 anys; els perills als que s’enfronten són
la caiguda en una esquerda, ser aixafats per la caiguda de roques o l’estrès
per calor excessiu. El falcó de les Galàpagos era antigament l’únic depredador
natiu de les cries de tortuga, però ara el falcó és molt més rar, però es van
va introduir porcs salvatges, gossos, gats, i les rates negres, que s’han
convertit en depredadors d’ous i tortugues joves.
Les tortugues adultes no tenen depredadors naturals a part dels
humans; i en general moren de velles o per accidents, com caure per un barranc. La maduresa sexual s’assoleix al voltant dels 20-25 anys en
captivitat, possiblement 40 anys en estat salvatge.
Dins de la finca del Chato hi ha un túnel de lava. La part
visitable és d’uns 400-500 m, està il·luminat i hi ha un tram d’uns 2 m en el
que s’ha de gatejar o anar ajupit per passar.
Tornem cap a la costa, cap a Puerto Ayora i l’Estació
Científica Charles Darwin.
L’Estació Científica la
va fundar, l’any 1964, la Fundació Charles Darwin i el govern equatorià.
És un centre de criança i s’ha aconseguit reproduir en
captiveri diverses espècies de tortugues gegants.
Aquí vivia la tortuga Solitario George, l’últim exemplar de la
seva subespècie ja que no va aconseguir reproduir-se.
Aquí es conserva la col·lecció més gran del mon de flora i
fauna de les Galápagos, amb 135.000 espècies. Fan seguiment d’iguanes marines,
erradiquen espècies invasores i tenen programes d’educació comunitària.
És un centre d’operacions de científics nacionals i estrangers,
que venen a les Galápagos ha realitzar programes d’investigació especials. Les
seves operacions comprenen accions per la conservació de la flora i la fauna,
rehabilitació d’espècies ferides o en vies d’extinció, i el rastreig de
tortugues marines, pingüins de les Galápagos i taurons.
Hi ha un Centre d’Interpretació d’Història Naturali es poden
fer recorreguts per la ruta de la tortuga.
És l’únic lloc del món on s’han pogut criar en captiveri 12
espècies de tortugues gegants (4 recuperades de l’extinció, como la Chelonoidis
hoodensis).
L’any 2024, van iniciar un programa pioner amb drons per
monitorar nius d’iguanes rosades al volcà Wolf.
En la ruta de la tortuga es veuen els diferents espais on hi ha
tortugues bebè i adultes.
Una de les fites aconseguides és que l’any 2023 es van
alliberar 500 tortugues gegant a l’illa Isabela. El nou projecte que tenen en
marxa és reintroduir la iguana terrestre de Santiago, extinta des del 1840.
Al costat de l’Estació científica, hi ha el Centre de Criança
de tortugues gegants, Fausto Llerena.
El Solitari George, era el darrer exemplar de l’espècie
Chelonoidis abingdoni de tortugues gegants de Galápagos; l’havien trobat l’any
1971 a l’illa Pinta, i va morir el 2012, sense aconseguir reproduir-se.
Es poden veure tortuguetes de cada illa, que quan arriben a la
maduresa les alliberen a la seva illa d’origen .
Hi ha també un espai per iguanes terrestres, una espècie
protegida ja que els animals que s’han introduït posteriorment a l’illa les
posen en perill. Dues d’aquestes espècies són endèmiques de les Galápagos:
Conolophus subcristatus que es troba en sis illes i Conolophus pallidus trobada
a l’illa Santa Fe.
Després de la visita vam tornar cap a Puerto Ayora. La ciutat
em va semblar una mica trista, però era agradable estar a terra. Al port, on
estaven descarregant peix, hi havia lleons marins i pelicans. També era curiós
veure iguanes a la ciutat.
