Equador (2008)-22. Illes Galápagos: Santa Cruz, reserva de tortugues i Puerto Ayora

Com que veníem de l’illa Floreana que està al sud de Santa Cruz, vam arribar a la costa sud, a Puerto Ayora i vam visitar la part sud de l’illa.

Vam començar la nostra visita per la part que es troba més a allunyada de la costa: la finca del Chato i la reserva de tortugues gegants. Després el túnel de lava que està a la vora. Al final vam tornar cap a la costa, per visitar la ciutat de Puerto Ayora i l’estació científica Charles Darwin.

A uns 22 km de Puerto Ayora hi ha la Reserva de Tortugues Gegants, al ranxo  El Chato. Aquesta reserva es troba a la part alta de l’illa, pots passejar per allà i vas trobant a les tortugues. Ens van deixar unes botes d’aigua per anar per allà, ja que estava tot molt enfangat. Em va agradar molt veure les tortugues, realment són molt grans i algunes tenen una cara de velles impressionant.  N’hi havia moltes. Hi ha una llacuna on també se n’hi veuen.

La Tortuga de les Galápagos (Chelonoidis niger) és l’espècie de tortuga més gran del gènere Chelonoidis (que també conté tres espècies més petites a l’Amèrica del Sud continental). És l’espècie viva més gran de tortuga, amb algunes tortugues modernes de Galápagos que pesen fins a 417 kg. Poden viure més de 100 anys, és un dels vertebrats més longeus.

Aquestes tortugues són nadiues de set de les illes Galápagos; la mida i la forma de la closca varien entre les subespècies i les poblacions. A les illes amb terres altes humides, les tortugues són més grans, amb closques bombades i coll curt; a les illes amb terres baixes seques, les tortugues són més petites, amb closques amb una franja més fonda a la part superior i coll llarg.

Les observacions que va fer Charles Darwin sobre aquestes diferències, en el segon viatge del Beagle, l’any 1835, van contribuir al desenvolupament de la seva teoria de l’evolució.

Al segle XVI hi havia unes 250.000 tortugues però el nombre va disminuir molt i a la dècada de 1970 en quedaven tan sols 15.000. La disminució va ser deguda a diversos motius: la caça per obtenir-ne carn i oli, l’eliminació de l’hàbitat per a l’agricultura i la introducció d’animals no autòctons a les illes, com ara rates, cabres i porcs.

Les poblacions de tortugues d’almenys tres illes s’han extingit en temps històrics a causa de les activitats humanes. 12 subespècies de les 14 o 15 originals sobreviuen a la natura.

Una 13ª subespècie (Chelonoidis abingdonii) només tenia un únic individu viu conegut, vivia en captivitat i se l’anomenava Lonesome George (George el Solitari). Va morir el juny del 2012 i nosaltres sí que el vam arribar a veure.

Hi ha dues subespècies, una de l’illa Floreana i una altra de l’illa Santa Fe que es va extingir a mitjans del segle XIX.

Totes les subespècies de tortuga de Galápagos van evolucionar a partir d’ancestres comuns que van arribar des de l’Amèrica del Sud continental. Els estudis genètics han demostrat que la tortuga del Chaco d’Argentina i del Paraguai és el seu parent viu més proper.

La població fundadora mínima era una femella embarassada o una parella reproductora. La supervivència en el viatge oceànic de 1.000 km era possible ja que les tortugues són flotants, poden respirar allargant el coll per sobre de l’aigua i poden sobreviure mesos sense menjar ni beure. Com que aquests tortugues són males nedadores probablement el viatge va ser passiu, facilitat pel Corrent de Humboldt, que es desvia cap a l’oest cap a les illes Galápagos des del continent.

L’anàlisi de l’ADN mitocondrial indica que les illes més antigues existents (Española i San Cristóbal) van ser colonitzades primer, i que aquestes poblacions van sembrar les illes més joves mitjançant la dispersió d’una manera ràpida mitjançant els corrents locals. El flux genètic restringit entre illes aïllades va donar lloc a l’evolució independent de les poblacions cap a les formes divergents observades a la subespècie moderna. Així, les relacions evolutives entre les subespècies es fan ressò de la història volcànica de les illes.

Les tortugues tenen una gran closca òssia de color marró o gris apagat. Les plaques de la closca es fusionen amb les costelles en una estructura protectora rígida que s’integra a l’esquelet. Com que el moviment d’aquests animals és lent, a les seves closques hi poden créixer líquens.

Les tortugues mantenen un patró característic d’escut (segment de closca) a les seves closques durant tota la vida, tot i que les bandes de creixement anuals no són útils per determinar l’edat perquè les capes exteriors es desgasten amb el temps.

Les potes són grans i gruixudes, amb la pell seca i escamosa i escates. Les potes davanteres tenen cinc urpes, les posteriors quatre.

El descobridor de les illes Galápagos, Tomás de Berlanga, escrivia l’any 1535 que les tortugues eren tan grans que podein portar un home a sobre. El naturalista Charles Darwin va comentar després del seu viatge tres segles més tard, el 1835, “Aquests animals creixen d’una mida immensa ... uns quants eren tan grans que necessitaven sis o vuit homes per aixecar-los del terra”.

Els individus més grans registrats han assolit pesos de més de 400 kg i longituds de 187 metres. La mida i pes depèn de la subespècie i de l’illa on es troba.

El gegantisme de les tortugues probablement va ser un tret útil als continents i va servir de manera fortuïta per la colonització reeixida d’aquestes illes. Les tortugues grans tindrien més possibilitats de sobreviure al viatge per l’aigua des del continent, ja que poden aguantar el seu cap a una alçada més gran per sobre del nivell de l’aigua i tenir una proporció superfície/volum més petita, que redueix la pèrdua d’aigua osmòtica. Les seves importants reserves d’aigua i greix permetrien a les tortugues sobreviure a llargues travessies oceàniques sense menjar ni aigua dolça, i suportar el clima propens a la sequera de les illes.

Les tortugues de Galápagos posseeixen dues formes principals de closca que es correlacionen amb la història biogeogràfica del grup de subespècies. La morfologia de la closca varia des de la forma de “sella” (un arc cap amunt de la vora frontal de la closca) fins a la forma de “cúpula” (una superfície convexa arrodonida).

Quan una tortuga amb closca en forma de sella amaga el cap i les extremitats anteriors a la seva closca, queda un gran buit sense protecció sobre el coll, prova de la manca de depredació durant l’evolució d’aquesta estructura.

Les illes més grans amb terres altes humides de més de 800 m d’elevació, com Santa Cruz, tenen abundant vegetació prop del sòl. Les tortugues natives d’aquests entorns solen tenir closques en forma de cúpula i són més grans, amb colls i extremitats més curts.

Les tortugues amb closca en forma de sella s’originen a illes petites, amb elevacions per sota dels 500 m i amb hàbitats secs (per exemple, Española i Pinzón) que són més limitades en aliments i altres recursos.

A l’illa Santa Cruz hi ha dos llinatges de tortugues Galápagos; els dos llinatges i els dos sexes es poden distingir sobre la base de les característiques diferents de la closca. Els llinatges es diferencien per la forma dels escuts vertebrals i pleurals. Les femelles tenen una forma de closca més allargada i més ampla que els mascles. La forma de la closca canvia amb el creixement, amb els escuts vertebrals que es fan més estrets i els escuts pleurals es fan més grans.

Els mascles són més grossos que les femelles; els mascles adults pesen al voltant de 272 a 317 kg mentre que les femelles pesen entre 136 i 181 kg.

Les tortugues són ectotèrmiques (de sang freda), així que abans de posar-se en moviment s’han d’escalfar, a la que surt el sol el prenen, durant una o dues hores. Les closques fosques els hi permeten absorbir la calor. Un cop estan a punt es passen unes 8 o 9 hores buscant menjar. Viatgen principalment a primera hora del matí o a última hora de la tarda entre les zones de descans i pasturatge. S’ha observat que es desplacen a una velocitat de 0.3 km/h.

A les illes més grans i humides, les tortugues migren estacionalment entre cotes baixes i zones de prats de més altitud a l’estació seca. Durant generacions han fet servir les mateixes rutes, creant camins ben definits a través del sotabosc conegut com a “carreteres de tortugues”. En aquestes illes més humides, les tortugues amb cúpula són gregaris i sovint es troben formant grans ramats, en contrast amb la disposició més solitària i territorial de les tortugues de sella.

A vegades descansen a les aigües fangoses o en bassals d’aigua de pluja; pot ser una forma de regular la temperatura corporal durant les nits fresques i una protecció contra paràsits com ara mosquits i paparres. Combaten als paràsits prenent banys de sorra. S’ha observat que algunes tortugues a la nit es refugien sota les roques que sobresurten. D’altres dormen en depressions del terra o sobre arbusts com si fos palla.

Les tortugues són herbívores, i la seva dieta consisteix en cactus, herbes, fulles, líquens, baies, melons, taronges...

Les tortugues adquireixen la major part de la seva humitat de la rosada i la saba de la vegetació (especialment el cactus Opuntia); per tant, poden sobreviure més de 6 mesos sense aigua. Poden aguantar fins a un any quan estan privats de tot menjar i aigua. Sobreviuen descomponent el greix corporal per produir aigua com a subproducte. Tenen un metabolismes molt lent.

Quan tenen set, poden beure grans quantitats d’aigua molt ràpidament, i l’emmagatzemen; per això en els vaixells eren fonts d’aigua útils. A les illes àrides, les tortugues llepen les roques on hi ha dipositada la rosada, i diuen que aquesta acció repetida durant generacions ha deixat la marca a les roques, una cavitat semiesfèrica.

No tenen massa bona oïda, no senten quan algú se’ls hi apropa, depenen molt més de la visió i l’olfacte, com a estímuls, que de l’oïda.

Els pinsans i les tortugues s’ajuden mútuament: els pinsans treuen els paràsits a les tortugues i així s’alimenten.  Petits grups de pinsans inicien el procés saltant a terra de manera exagerada de cara a la tortuga. La tortuga indica que està a punt aixecant-se i estenent el coll i les potes, permetent als ocells arribar a llocs inaccessibles del cos de la tortuga, com ara el coll, les potes posteriors, l’obertura de la cloaca i la pell entre el plastró i la closca.

L’aparellament es produeix en qualsevol època de l’any, tot i que té pics estacionals entre febrer i juny a les terres altes humides durant l’estació de pluges. Quan els mascles madurs es troben a l’època d’aparellament, s’enfronten en una exhibició de domini ritualitzat, s’aixequen sobre les cames i estiren el coll amb la boca oberta. De tant en tant, es produeix una mossegada al cap, però normalment la tortuga més curta es retira i concedeix els drets d’aparellament al vencedor.

Les femelles viatgen fins a diversos quilòmetres de juliol a novembre per arribar a les zones de nidificació de la costa seca i sorrenca. L’excavació del niu és una tasca fatigosa i elaborada que pot portar a la femella diverses hores al dia durant molts dies a completar-se. Es realitza a cegues utilitzant només les potes posteriors per excavar un forat cilíndric de 30 cm de profunditat, en el qual la tortuga diposita fins a 16 ous esfèrics i de closca dura que van des de 82 a 157 grams de massa, i la mida d’una bola de billar.

La femella fa un tap de fang per al forat del niu amb terra barrejada amb orina, segella el niu pressionant fermament amb el seu plastró i els deixa incubar pel sol. Les femelles poden posar d’una a quatre postes per temporada.

La temperatura té un paper en el sexe de les cries, amb nius de temperatura més baixa que produeixen més mascles i nius de temperatura més alta produeixen més femelles. Això està estretament relacionat amb el temps d’incubació, ja que les postes que es posen d’hora s’incuben durant l’estació freda i tenen períodes d’incubació més llargs (produeixen més mascles), mentre que els ous posats més tard s’incuben durant un període més curt a l’estació calorosa (produeixen més femelles).

Els animals joves surten del niu al cap de 4-8 mesos i poden pesar aproximadament uns 50 g i mesurar 6 cm. Quan les tortugues joves emergeixen de la closca, han d’excavar el camí cap a la superfície, cosa que pot trigar diverses setmanes, tot i que el seu sac vitel·li pot mantenir-les fins a set mesos. En condicions especialment seques, les cries poden morir sota terra si estan cobertes per un sòl endurit, mentre que les inundacions de la zona del niu poden ofegar-les.

Inicialment, les subespècies són indistingibles, ja que totes tenen closques en forma de cúpula. Els joves romanen a les zones baixes més càlides durant els seus primers 10-15 anys; els perills als que s’enfronten són la caiguda en una esquerda, ser aixafats per la caiguda de roques o l’estrès per calor excessiu. El falcó de les Galàpagos era antigament l’únic depredador natiu de les cries de tortuga, però ara el falcó és molt més rar, però es van va introduir porcs salvatges, gossos, gats, i les rates negres, que s’han convertit en depredadors d’ous i tortugues joves.

Les tortugues adultes no tenen depredadors naturals a part dels humans; i en general moren de velles o per accidents, com caure per un barranc. La maduresa sexual s’assoleix al voltant dels 20-25 anys en captivitat, possiblement 40 anys en estat salvatge.

Dins de la finca del Chato hi ha un túnel de lava. La part visitable és d’uns 400-500 m, està il·luminat i hi ha un tram d’uns 2 m en el que s’ha de gatejar o anar ajupit per passar.

Tornem cap a la costa, cap a Puerto Ayora i l’Estació Científica Charles Darwin.

L’Estació Científica  la va fundar, l’any 1964, la Fundació Charles Darwin i el govern equatorià.

És un centre de criança i s’ha aconseguit reproduir en captiveri diverses espècies de tortugues gegants.

Aquí vivia la tortuga Solitario George, l’últim exemplar de la seva subespècie ja que no va aconseguir reproduir-se.  

Aquí es conserva la col·lecció més gran del mon de flora i fauna de les Galápagos, amb 135.000 espècies. Fan seguiment d’iguanes marines, erradiquen espècies invasores i tenen programes d’educació comunitària.

És un centre d’operacions de científics nacionals i estrangers, que venen a les Galápagos ha realitzar programes d’investigació especials. Les seves operacions comprenen accions per la conservació de la flora i la fauna, rehabilitació d’espècies ferides o en vies d’extinció, i el rastreig de tortugues marines, pingüins de les Galápagos i taurons.

Hi ha un Centre d’Interpretació d’Història Naturali es poden fer recorreguts per la ruta de la tortuga.

És l’únic lloc del món on s’han pogut criar en captiveri 12 espècies de tortugues gegants (4 recuperades de l’extinció, como la Chelonoidis hoodensis).

L’any 2024, van iniciar un programa pioner amb drons per monitorar nius d’iguanes rosades al volcà Wolf.

En la ruta de la tortuga es veuen els diferents espais on hi ha tortugues bebè i adultes.

Una de les fites aconseguides és que l’any 2023 es van alliberar 500 tortugues gegant a l’illa Isabela. El nou projecte que tenen en marxa és reintroduir la iguana terrestre de Santiago, extinta des del 1840.

Al costat de l’Estació científica, hi ha el Centre de Criança de tortugues gegants, Fausto Llerena.

El Solitari George, era el darrer exemplar de l’espècie Chelonoidis abingdoni de tortugues gegants de Galápagos; l’havien trobat l’any 1971 a l’illa Pinta, i va morir el 2012, sense aconseguir reproduir-se.

Es poden veure tortuguetes de cada illa, que quan arriben a la maduresa les alliberen a la seva illa d’origen .

Hi ha també un espai per iguanes terrestres, una espècie protegida ja que els animals que s’han introduït posteriorment a l’illa les posen en perill. Dues d’aquestes espècies són endèmiques de les Galápagos: Conolophus subcristatus que es troba en sis illes i Conolophus pallidus trobada a l’illa Santa Fe.

Després de la visita vam tornar cap a Puerto Ayora. La ciutat em va semblar una mica trista, però era agradable estar a terra. Al port, on estaven descarregant peix, hi havia lleons marins i pelicans. També era curiós veure iguanes a la ciutat.