07 d’agost 2023

Letònia. Parc Nacional Kemeri.

Com ja he dit, a la tarda va manar al parc nacional Kemeri, que és un dels més grans de Letònia. És un espai “natura 2000” que es caracteritza per una gran biodiversitat. L’erm de Kemeri és ric en llacs pantanosos. Hi ah representats gairebé tots els tipus de boscos característics de Letònia. Hi ha prades on pasturen animals boscans així com vaques i cavalls salvatges. Hi ha també tres grans llacs.

En el segle XVIII es va crear el balneari de Kemeri i atreia a gent de tot Europa que venien i em sembla que encara i venen, a gaudir de les seves aigües sulfuroses així com banys de fang.

El parc consta de diferents rutes, nosaltres vam fer la “Kemari Raised Bog” que passa per boscos, aiguamolls, llacs amb passarel·les per recorre’ls. És un circuit de 3,4 Km.

El recorregut pel pantà és impressionant. S’assembla al que vam veure a Lituània, però aquí no ens plovia. És interessant el tema de com es van formant, de les torberes... Molt relaxant. 

Es creu que la part de llacs, llacunes i aiguamolls pot correspondre a l’antic mar Littorina. En el parc hi ha una deu d’aigües sulfuroses que ja des d’antic se li coneixien propietats terapèutiques. I això és el que va fer que s’obrissin diversos balnearis i sanatoris, en el segle XIX i que es desenvolupés el turisme.

El tram que es va pel bosc és curt però molt agradable. M’impressionen els arbres, molt estilitzats i els contrastos de color. 

A la que s’arriba a la zona d’aiguamolls comencen les passarel·les, no són massa amples si t’has de creuar amb algú però confortables per anar avançant tranquil·lament. A la vora hi ha molta vegetació, incloses floretes de colors.

Hi ha racons en el que les aigües sulfuroses subterrànies emergeixen a la superfície i es pot veure el bombolleig del gas.  

És un parc canviant. Hi ha llacs que es formen de nou, es fusionen uns amb altres...tota la zona d’aiguamolls és dinàmica. En un punt hi ha una torra mirador des d’on espot veure la grandiositat d’aquest espai i les seves tonalitats. És impressionant. 

 








Letònia. Riga

Vam arribar a Riga al vespre. Em va sorprendre que és una ciutat amb molt bullici, soroll, molta gent pels carrers... i més cara que Vilnius.

Teníem l’hotel al centre històric, en ple bullici; era un antic convent reconvertit en hotel. Vam estar poc temps a Riga. M’he quedat amb ganes de veure més coses. És una ciutat a la hauré de tornar-hi, per visitar algun museu i gaudir del seu ambient amb calma. 

Vam arribar-hi al vespre i al matí següent vam ferla visita per la ciutat. A la tarda vam anar a veure un parc nacional i en tornar vaig fer alguna altra breu visita. O sigui que hi vam dedicar molt poc temps tot i ser la ciutat més gran dels tres estats bàltics. Tot venia condicionat pels vols...

Riga té un riu i pel que veig al mapa, també un canal. El riu és el Daugava i la ciutat es troba gairebé a la desembocadura.

És una ciutat portuària, el quedes de ben antic l’hi ha permès ser un important centre comercial, i amb el pas del temps, també un centre industrial i financer. Bona part de la industria del país es troba aquí i bona part de les seves exportacions son cap a la Unió Soviètica. Gracies al seu port la industria pesquera és important.

El centre històric forma part del patrimoni de la Unesco degut a la gran quantitat d’edificis en estil art nouveau que hi ha.

La historia de la ciutat es remunta a l’any 1158 quan  a la desembocadura del riu Daugava els mercader alemanys hi van instal·lar una factoria. Uns anys més tard, en el 1201, un bisbe livonià va fundar la ciutat; més tard, en el  1282 va entrar a formar part de la lliga hanseàtica convertint-se en un dels centres més importants de la costa bàltica.

Els cavallers de l’orde teutònica van construir el castell en la primera meitat del segle XIV i es va reconstruir a començaments del segle XVI. La conversió al luteranisme és del 1521.

L’any 1581passa a formar part de Polònia, després durant la guerra dels trenta anys és Suècia qui se n’apodera i en el 1710 son els russos els que l’ocupen.

La seva activitat comercial va augmentar i com ja he dit abans, en el 1914 era la tercera ciutat més important de la Rússia imperial. En declarar-se la independència en el 1918 va ser la capital de Letònia. 

Al 1940 va ser incorporada a la URSS i del 1941 al 1944 va ser ocupada per alemanya. En el període alemany va patir greus danys, a més de l’extermini de la població jueva. Des del 1945 al 1991 va ser la capital de la República Socialista Soviètica de Letònia i amb la independència, l’any 1991, la capital de Letònia.

L’any 1621 amb la incorporació de la ciutat a l’imperi suec es desenvolupa significativament. L’imperi suec arribava fins a Estocolm. Encara va prosperar més quan va passar a formar part de l’imperi rus. La industrialització de la ciutat va continuar. En el moment de la independència, a començaments del segle XX, era una ciutat animada, plena de bars i restaurants, botigues,  un animat centre cultural i intel·lectual.

La cosa va canviar amb l’ocupació soviètica en el 1940 i després amb els bombardejos de la segona guerra mundial. Acabada la guerra la població havia disminuït molt, havien marxat els alemanys bàltics i els jueus havien desaparegut, exterminats. Tot això va afectar al desenvolupament de la ciutat que malgrat tot va recuperar-se mentre formava part de la Unió Soviètica; ara be, la demografia va canviar substancialment degut als nouvinguts d’altres repúbliques soviètiques.

La ubicació geogràfica de Riga, entre Rússia i Europa occidental, ha contribuït molt al seu desenvolupament comercial. Al llarg del segle XIX l’economia de la ciutat era pròspera, la ciutat creixia i es van enderrocar les muralles; això va permetre la construcció de grans avingudes. Les noves construccions que es feien seguien l’estil arquitectònic del moment: estil modernista o art nouveau, o també conegut com  estil Jugensdtil, que vol dir “estil jove”.

Riga és la ciutat europea que té més edificis en estil art noueveau; n’hi ha més de 750. Aquest estil tenia influencia japonesa però més ostentós i mes lliure en les formes amb el pas del temps. El moment de màxim esplendor va ser a finals del segle XIX i començaments del XX, a l’igual que en les altres ciutats europees.

A Riga aquest estil va tenir tres etapes:

En el període 1900-1905 es donava més importància en la decoració de la façana que en els interiors. Els arquitectes havien estudiat a Alemanya i s’inspiraven en els patrons decoratius d’allà.

L’any 1905 se’l coneix com el moment del nacional romanticisme. Els arquitectes locals incorporen en el seu art un cert nacionalisme, reflectint l’etnografia letona. Es prefereixen els materials naturals i es deixen les façanes sense pintar, de forma que es veuen els materials de construcció, de colors gris i marró.

En el període de 1908-1912 la ciutat viu una gran prosperitat, i l’estil decoratiu i arquitectònic canvia. És un estil més de fusió; es recuperen motius clàssics, apareixen formes noves, tot més estilitzat. Es potencia la verticalitat, els balcons i grans finestrals que permetin veure el cel.

L’arquitecte mes important de l’art nouveau va ser Mikhail Eisenstein, pare d’un famós director de cinema. Passejar pels carrers d’aquesta època és un bon entreteniment. No hi ha cap façana que no mereixi aturar-se un moment a contemplar les seves decoracions. S’hi poden veure figures humanes, animals, figures mitològiques orientals, màscares, figures geomètriques, elements vegetals...

La  sinagoga de Riga es va construir l’any 1905 i és l’única que va sobreviure a l’ocupació nazi de la ciutat. Durant la segona guerra mundial es va fer servir com a magatzem. Durant el període soviètic va restar oberta. Va patir un ataca amb bomba per part d’un grup neo-nazi en la dècada del 1990 i va ser restaurada i oberta de nou 2009. Actualment te protecció constant. La decoració interior té influencia d’estil egipci i assiri-babiloni.

Hi ha el monument a la victòria, que es va construir l’any 1985 per commemorar la victòria de l’exèrcit roig sobre els alemanys, en la segona guerra mundial. L’any 1997 van posar-hi una bomba un grup d’ultranacionalistes. Actualment segueix havent-hi controvèrsia amb aquest monument, ja que hi ha letons que consideren que també representa la victòria dels russos en l’ocupació de Letònia. 

El monument a la llibertat és el símbol de la independència i la lluita per la llibertat de Letònia. Construït en el 1935 consta de 4 nivells d’escultures que simbolitzen els diferents valors de la pàtria. A la part més alta una figura femenina que sosté tres estrelles daurades que simbolitzen les tres regions històriques de Letònia.

La torra de la radio i la televisió és el tercer edifici més alt d’Europa, té 368 metres d’alçada.

La catedral luterana de Riga es va construir en el segle XIII; és l’església de l’època medieval més gran dels països bàltics. Ha estat reformada diferents cops al llarg dels segles. L’orgue que hi ha a l’interior és del segle XIX i en el moment en que es va construir era el més gran del mon. Llegeixo que des de sempre ha estat relacionada amb la música, i que gairebé cada dia hi ha algun concert.

L’església de Sant Pere és una de les esglésies luteranes més conegudes de Riga. La primera construcció es va fer en el segle XIII, però va patir moltes transformacions, especialment en el segle XV que s’hi va afegir un santuari que es va connectar amb l’església inicial, i es va afegir un campanar octogonal. 

En el segle XVII es va construir una nova torre i es va posar una nova façana. Poc després un incendi la va fer malbé i va caldre fer noves reformes. Durant la segona guerra mundial va ser bombardejada i va quedar pràcticament destruïda. La seva reconstrucció va durar molts anys i no va ser fins al 1991que va tornar a obrir les seves portes.

La casa dels caps negres és un dels edificis que em va impactar més. Es troba en el barri antic de la ciutat, a la plaça. Es va construir en el segle XV per instal·lar-hi la seu de la germandat dels caps negres, que era una associació de comerciants solters que va sorgir a l’edat mitjana i que encara existeix actualment a Alemanya. Com d’altres edificis de la ciutat, va quedar destruït durant la segona guerra mundial i es va reconstruir en el 1995. Es pot visitar però no vaig tenir temps. Tancaven molt d’hora a la tarda.

El complex residencial “els tres germans” és el més antic de Riga (a Tallin hi ha les tres germanes). Son tres cases contigües; lamés antiga és del segle XV i la seva façana té detalls d’estil gòtic i renaixentista. La del costat es va construir en el segle XVII i reformada en el XVIII, és d’estil manierista. El manierismes un estil que va néixer a Florència i es troba entre el renaixement i el barroc. L’edifici al costat d’aquest és de finals del segle XVII i el seu estil és ja totalment barroc. Aquestes tres cases estan unides pel seu interior i actualment aquí hi ha el museu d’arquitectura.

La catedral de Sant Jaume és la catedral catòlica, l’església catòlica més important de Letònia. Es va construir en el segle XIII com a església catòlica, però en el segle XVI durant la reforma protestant va ser església luterana. Uns anys més tard, durant la contrareforma va ser altra cop catòlica. No va durar gaire, ja que des del 1621 fins al 1812 va tornar a ser una església luterana. En el 1812 amb l’entrada de les tropes de Napoleó va deixar de ser un centre de culta i la van convertir en magatzem. No va ser fins a l’any 1923 que va recuperar la seva funció original d’església catòlica.

Un altre edifici emblemàtic és el castell. Actualment és la residència oficial del president i laseu del museu nacional d’història. El castell es va construir l’any 1330, com a fortalesa dels cavallers de l’espasa. Al llarg dels segles ha patit diverses reformes.

La porta sueca és l’única porta que ha sobreviscut de la muralla; aquesta tenia originalment vuit portes. Es va construir a finals del segle XVII per facilitar l’accés a la ciutat dels soldats suecs des del quarter de Sant Jaume.

La torre de la pólvora, també és una de les restes de la muralla que tenia 18 torres. Es va construir en el segle XIV i reconstruïda diversos cops. És una torra cilíndrica de més de 25 metres d’alçada i actualment aquí hi ha el museu de la guerra. 

La plaça Livu és la més emblemàtica del barri antic; està plena de restaurants i bars  i els edificis son del segle XVIII. El paviment de la plaça està decorat fent unes ondes que volen recordar la historia d’aquesta plaça. Antigament per aquí hi passava el riu Riga i era un ruta comercial de vaixells que transportaven gra;  va ser així fins al segle XVI. Més tard el riu es va anomenar Rīdzene i després Rīdzina ja que era cada cop més estret. 

Aquest riu era un afluent del Daugava. Em sembla recordar que van explicar que s’anava quedant sec degut al desviament de l’aigua per utilitzar-la per l’agricultura. Després de la segona guerra mundial molts edificis d’aquest lloc havien quedat destruïts i en el 1950 es va construir la plaça. En aquesta plaça hi ha la casa dels gats.

En un extrem d’aquesta plaça hi ha la que es coneix com la casa dels gats. Aquest edifici té quatre torres a les cantonades i a sobre cadascuna d’elles hi ha un gat amb el cos arquejat  la cua aixecada. Es un edifici del 1909 i gràcies als gats s’ha convertit en símbol de Riga. Ens van explicar que inicialment tenien el cul dirigit cap a fora, per molestar a algun vei, no recordo ben be comanava la història; actualment estan mirant cara enfora iper tant no ensenyen el cul a ningú.

Vam fer una visita intensa de tot el matí, pel barri antic i la part modernista. Vam poder visitar una església luterana. No és fàcil aconseguir permís per entrar-hi. Aquestes esglésies, a diferencia de moltes de les catòliques són molt sòbries a l’interior. Des de fora es pot distingir una església d’una luterana pel símbol que tenen en algun punt elevat. Les catòliques hi tenen una creu, en canvi les luteranes hi tenen un gall. Només hi ha una església catòlica que conserva un gall; em sembla recordar que el va deixar per passar desapercebuda (com a catòlica) i evitar ser bombardejada i/o saquejada.

L’última visita del matí per la ciutat va ser la de l’església luterana. El claustre és interessant, amb peces antigues disposades recolzades a les parets.

Després de dinar vam anar al parc Kemari i en tornar, vaig apropar-me amb dos més al barri nou on es troba l’església ortodoxa i un hotel des del que hi ha bona vista sobre la ciutat. L’ascensor és exterior i et permet veure la vista, però si no entres al bar, no tens opció de fer cap fotografia decent ja que els vidres de l’ascensor estaven molt ratllats.

L’església ortodoxa és la catedral de la Nativitat. Es va construir a finals del segle XIX quan Riga pertanyia a l’imperi rus. Va ser un dels edificis més destacats del moment, ja que tenia unes valuoses icones pintades per un dels artistes russos de més renom. Durant la primera guerra mundial els alemanys la van convertir en església luterana, en l’època soviètica va ser un planetarium i després altre cop església ortodoxa.

Prop de l’església hi havia un mercat i una zona enjardinada. Era molt agradable el lloc, els carrers molt amples.

Buscant un lloc per sopar ens van recomanar un a la part alta d’unes galeries comercials. Vam tenir molta sort, ja que el restaurant estava en una amplia terrassa, amb molt bona vista. La gent anava molt ben arreglada i nosaltres cantàvem una mica, però ens van atendre amablement. El temps amenaçava pluja i ho van disposar tot per poder-nos desplaçar ràpidament sota un para-sol si era necessari.

 












Lituània. En ruta cap a Riga

Avui tornem enrere per la franja de terra entre dues aigües, fins a Smiltyne on creuem l’istme per arribar a Klaipeda. Des d’aquí anem en direcció nord-est, per entrar a terres letones. De camí fem algunes parades. 

El Parc Nacional de Žemaitija es troba a la regió de Samogítia, que en lituà es coneix com Žemaitija. Abans de la formació del Gran Ducat de Lituània, Samogítia era un ducat que estava governat per la noblesa local i malgrat la seva integració a Lituània, va existir com a tal fins a finals del segle XVIII. 

A diferència de la resta de Lituània, a Samogítia hi havia menys terratinents i més grangers independents. Aquesta regió va tenir un paper clau en el ressorgiment lituà.

Nosaltres vam aturar-nos a Plateliai, un dels pobles que es troba a la riba del llac. És un llac molt gran, en el que hi ha 7 illes. També hi ha diversos pobles al voltant del llac. Plateliai ja existia en el segle XV i té una església de fusta, una de les més antigues en fusta de Lituània, que es va construir en el 1744. La població té també cases del segle XIX.

Aquest parc nacional és important ja que hi havia ja gent vivint-hi durant l’edat de pedra. Els samogitians han conservat la seva llengua, el samogitià, la seva cultura i costums i el tipus d’arquitectura. En aquesta regió s’han trobat restes de castells, turons per fer sacrificis, enterraments i antics assentaments. En total més de 200 punts amb valor cultural.

El parc té 26 llacs i 32 rius i corrents d’aigua. Aproximadament la meitat del terreny està cobert per bosc, la resta prats, llacs, pantans, aiguamolls.... també poblacions i espais cultivats.

És un indret molt agradable i molt verd, però hi vam estar poca estona, tan sols vam fer una breu passejada ja que teníem bastanta ruta per fer.

Molt a prop de Plateliai hi ha la població de Plokštinė on hi ha una antiga base nuclear soviètica, la base Salto Karo, que actualment és el museu de la guerra freda.

Enmig d’una clariana coberta de gespa sobresurt una cúpula blanca; a sota hi ha l’antiga base nuclear. De fet, la seva extensió és molt gran, ocupa de forma soterrada, tot el terreny lliure d’arbres.

Aquesta base nuclear es va construir l’any 1960; els soviètics no volien quedar-se enrere en el tema d’armament nuclear que Estats Units ja desenvolupava. Va ser la primera base de míssils nuclears de la Unió Soviètica.

La construcció es va dur a terme en el més estricte secret; els Estats Units no van tenir constància de la seva existència fins a l’any 1978 quan es va desmantellar.

Es va escollir aquest lloc perquè estava poc poblat, per tant l’expropiació dels terrenys i la reubicació dels seus habitants no sortia cara; un altre motiu era el tipus de sòl, que era fàcil d’excavar. Les obres de construcció van durar dos anys.

Tota la base queda sota terra; els míssils que s’hi guardaven eren de mitjà abast, és a dir podien arribar a qualsevol punt d’Europa.

La base constava de 4 pous, una sala central i una xarxa de túnels i si ho tinc ben entès, els pous que era on estaven els míssils tenien la plataforma de llançament. La fondària dels pous era d’uns 30 metres i estaven coberts amb un cúpula de formigó mòbil; la cúpula es podia desplaçar cap a un costat, com que eren grans i pesades, es trigava una mitja hora deixar obert el pou.  

La base la van construir majoritàriament els soldats estonians; hi van participar uns deu mil soldats. Al centre dels quatre pous s’hi va excavar un gran forat, on hi havia tot el sistema de control i les  sales d’esbarjo pels soldats.

La base estava envoltada d’una tanca electrificada, a la que se li podia canviar el voltatge si era necessari i passar dels 220 V habituals fins a 1700 V en cas de perill.

A l’interior hi havia unes 300 persones treballant. La instal·lació estava coberta de sorra i segellada que no pogués entrar aigua. Les instal·lacions estaven dissenyades per  poder sobreviure uns 15 dies en el seu interior o en casos extrems, que s’hagués de segellar hermèticament, podrien sobreviure tres dies.

Des d’aquesta base no es va llançar mai cap míssil, ni de prova no per atac.

Quan es va tancar, va quedar abandonada i va patir diversos robatoris de metall. La reconstrucció es va realitzar l’any 2012 i com he dit, s’ha habilitat com a museu. Es pot fer un recorregut pels túnels, veure un dels pous, i algunes de les sales tenen exposats cartells de propaganda del període de la guerra freda i objectes de l’època.

S’ha recreat, amb figures de mida natural, la vida a la base. Recordo una de les figures que em va impressionar: en entrar potser una mica despistada en un passadís i de cop et trobes allà al mig una figura fosca, de peu dret, més alta que jo. Em vaig endur momentàniament un ensurt. L’entorn no ajuda és més aviat tenebrós, malgrat que està il·luminat.

Després de dinar continuem direcció a Riga, però abans fem una parada al que es coneix com el Turó de les Creus. En el restaurant on vam dinar ens van demanar el passaport covid. 

El turó de les creus és un lloc de pelegrinatge lituà; venen aquí a dipositar creus des del segle XIV. Actualment hi ha unes 200.000 creus. És un símbol d’identitat religiosa i nacional lituana. Antigament aquí hi havia hagut un temple pagà.

Aquest turó està a 12 Km de Šiauliai, ciutat fundada en el segle XIII. Durant el segle XIV la van ocupar els cavallers teutònics. El costum de posar creus al turó vindria d’aquesta època. Van començar a fer-ho els habitants de la població per commemorar als morts en els enfrontaments; també era una forma de mostrar el rebuig a l’ocupació per part de tropes estrangeres. Ja des d’aquells primers temps ha representat la resistència pacífica dels catòlics a qualsevol tipus d’opressió i ocupació.

Al llarg dels segles ha tingut moments en que els pelegrinatges han sigut més escassos i altres en que han augmentat; totes les ocupacions per forces estrangeres van provocar un augment en el nombre de creus. Per exemple en el segle XIX durant l’ocupació per part de l’imperi rus i més tard, després de la segona guerra mundial, amb l’ocupació soviètica.

La ciutat va patir molt quan l’ocupació soviètica i el pelegrinatge al turó de les creus era una forma de reivindicació nacionalista. Per això els soviètics intentaven destruir el lloc; hi va haver tres anys clau, en el 1961, el 1973 i el 1975. Van anivellar el terreny, van cremar les de fusta, les de metall les van convertir en ferralla, es va cobrir el terreny de residus i aigües brutes. L’objectiu era profanar el lloc i aconseguir que la gent deixés d’anar-hi. Els lituans no van renunciar-hi, cada vegada tornaven a netejar el turó i portaven noves creus. Venien de total país per reconstruir aquest turó i tornar-li el seu significat. El turó va ser un focus de resistència durant l’ocupació soviètica.

Al final, l’any 1985 va començar un període de major tolerància i es va permetre la presència de creus al turó.  Llavors va començar a venir gent de tot arreu, no tan sols de Lituània, a dipositar la seva creu.

Amb la independència les visites de pelegrins han anat a més i especialment després de la visita del papa Joan Pau II en el 1993.

La visita impressiona. No és bonic, però et remou d’alguna forma. És un garbuix de creus, esta molt atapeït. Hi ha creus de tota mena i de diferents èpoques. En fusta, en pedra, gravades i treballades o senzilles, comprades ala botiga de l’entrada o portades des de lluny. N’hi ha de gegantines i d’altres minúscules. Hi ha creus que formen part d’un rosari, altres clavades a terra. En algunes es pot llegir el motiu de que siguin allà: poden ser d’agraïment, per demanar, per commemorar... Hi ha de tot.

A l’entrada pots comprar la teva creu, escriure-hi el que vulguis; en tenen de diferents mides i preus. Per camí d’accés avancen grups de gent amb la seva creu. Un grup de noies que sembla d’un grup esportiu, una família amb criatures.... hi ha tot tipus de gent. Quan llegeixes l’escrit que porten les creus dipositades hi trobes de tot. Recordar a algun difunt, celebrar haver guanyat un partit, demanar ajuda per alguna cosa... En part sembla que estiguis passejant per un cementiri. Hi ha creus dedicades a nens, ho suposo per fotografies i objectes.  

És un lloc molt curiós, on es barreja la religiositat, gent que els veus que van seriosos, creient en el que estan fent, amb d’altres que ho fan perquè està de moda, per fer-se la foto clavant la creu....