Arribem a Diyarbakir, una gran ciutat, i tornàvem a la calor.
Només havíem tingut un respir al mont Nemrut, la resta de dies a 40-42 graus a
l’ombra, i amb nits per sobre dels 30 graus. Això passa factura i no gaudeixes
tant de les coses. A la llibreta que sempre porto a sobre tenia anotat que la
ciutat no m’havia entusiasmat. Em sorprèn una mica ja que mirant ara les
fotografies he recordat moltes de les coses que vam veure i va ser molt
interessant. Potser ho vaig escriure al migdia, i era la impressió del primer
moment, en part per culpa de la calor i el cansament que provoca; però hi ha un
altre detall que em va provocar rebuig, i és que en llocs transitats de la part
antiga hi havia pintades a terra banderes d’Israel, per ser trepitjades.
La ciutat es troba a la riba del Tigris, l’altra riu que rega
Mesopotàmia, juntament amb l’Èufrates. Està considerada la capital del
Kurdistan turc. El seu nom en kurd és Amed.
La ciutat es va construir en un altiplà basàltic, el turó
Amida, al costat del riu i de les terres fèrtils i cultivables de la vall, que
amés era una posició defensable. Això ha fet que hagi estat habitat de forma
continuada; a més, es troba en una cruïlla d’antigues rutes comercials, el que
l’hi ha permès ser un important centre comercial i agrícola.
L’assentament més antic del que s’han trobat evidències en
aquest turó se situa entre el 4200 i 3800 aC, i seria d’una comunitat local. Es
pensa que podria haver existit una ciutat al peu del turó, en el període
d’Uruk, i que s’hagués anat estenent fins a on hi ha la ciutadella a l’interior
de la fortalesa.
En aquest turó s’hi ha trobat també restes del període Hurrita-
Mitanni, del segon mil·lenni aC (el regne Hurrita dels Mitanni).
El document històric més antic que s’ha trobat a 25 km de la
ciutat, és l’estela de l’emperador accadi Naram-Sin (2254 aC-2218 aC), net de
Sargon.
En els textos assiris s’esmenta Amida, com la capital d’un
regne semític. Amb el declivi de l’Imperi Assiri hi va haver una migració
significativa de la seva població (anomenats arameus, caldeus, siríacs o també
assiris) cap a les ribes del Tigris; això era cap al 1050 aC.
Degut a la seva situació estratègica i a la proximitat de
l’aigua, es va trobar enmig dels conflictes entre els romans i els perses.
L’emperador Constanci II va establir, en aquest turó d’Amida,
una ciutat guarnició mentre lluitava contra els sassànides, cap al 330. Les
tropes de Sapor II de Pèrsia van assetjar la ciutat durant 73 dies. Va ser per
resistir aquests enfrontaments que Constanci II havia fet construir les
muralles de la ciutat, que encara es conserven. Sapor II es va apoderar de la
ciutat l’any 359. Després els romans la van recuperar, però en el 502 ho va
haver una nova invasió per part dels perses.
Poc després, en el 505 o 506, el rei persa Kavadh va decidir
fer les paus amb l’Imperi Romà d’Orient; a canvi de diners la ciutat d’Amida
tornava a formar part de l’Imperi Bizantí.
Havent recuperat la ciutat, Justinià I va fer reparar les
muralles i reconstruir la ciutat; a partir del 532 se sap que ja estava
reconstruïda.
Abans de la conquesta musulmana del segle VII aquí s'hi va
establir part important de la tribu àrab de Bakr ben Wakil, procedents de la
regió de Kufa (a l’actual Iraq). En la segona meitat del segle VII, en les
terres que hi havia lliures a la regió s’hi van instal·lar altres tribus àrabs,
els Banu Mudar i Banu Rabia. Els Banu Bakr són els que es van instal·lar a
Amida, Diyar Bakr, terra dels Bakr.
Els omeies van capturar la ciutat l’any 639. Van establir aquí
una base militar per mantenir el control i per recaptar impostos. I amb els
omeies s’introduïa l’islam.
La ciutat va estar primer sota control omeia, després
abbàssida, i quan aquest califat va començar a fragmentar-se, a finals dels
segle IX, va estar sota domini de diferents dinasties autònomes. En el 1183 va
dependre del soldanat aiúbida, en el 1260 envaïen la ciutat els mongols,
després va estar governada per federacions turques rivals, fins que en el segle
XVI els safàvides, perses, es van apoderar de la ciutat. L’any 1514 eren els
otomans els que conquerien la ciutat de Diyarbakir.
Hi va haver dos breus períodes de temps en que els safàvides
van reconquerir la ciutat: 1603-1618 i 1623-1624.
En el període otomà la ciutat es va convertir en un centre
administratiu i una important base militar per controlar la regió. Va esdevenir
una ciutat pròspera, coneguda pels seus artesans del vidre i el metall.
Històricament, Diyarbakır produïa blat i sèsam. Conservaven el
blat en magatzems, amb cobertes de palla i branquetes d'arbres de regalèssia;
amb aquest sistema els blat es podia conservar fins a uns deu anys.
A finals del segle XIX i començaments del XX, exportava a
Europa, panses, ametlles i albercocs. Es criaven cabres d'angora i s'exportava
la seva llana, el moher. Fins aquí hi venien comerciants d'Egipte, Istanbul i
Síria per comprar cabres i ovelles. Un altre producte que es produïa, però
essencialment per us local, era la mel. També s’havien dedicat a la
sericultura, la cria de cucs de seda.
Abans de la Primera Guerra Mundial, aquí hi havia sis mines de
coure en actiu; el mineral que s’extreia principalment era la tenorita, un òxid
de coure, CuO. S’extreia a mà i ho feien els kurds. Bona part del mineral
s’exportava a Anglaterra. En aquesta regió també es produïa ferro, guix, carbó,
calç i quars, però principalment per a ús local.
Entre els segles XVI i XIX els principats kurds eren entitats
semi-independents.
Les dinasties kurdes més antigues conegudes sota el domini
musulmà (del segle X al XII) són la hasanwàyhida, la marwànida i la xaddàdides,
seguida per la dinastia aiúbida fundada per Saladí. Entre l’any 983 i el 1085
la dinastia marwànida és la que va governar la regió de Diyarbakir.
La batalla de Caldiran el 1514 és una data important en la
història kurda ja que marca l'aliança dels kurds amb els turcs. El Sharafnameh,
de 1597, és el primer relat de la història kurda.
En època del soldà otomà Selim I, durant el conflicte dels
otomans amb els safàvides, en el 1514,
van establir relacions amb els kurds, i en un primer temps aquesta
relació va ser positiva. Els kurds, liderats per Idris Bitlisi, es van
posicionar al costat dels invasors otomans contra els safàvides, durant la
batalla de Caldiran. Les forces kurdes van tenir un paper important en la
conquesta de Diyarbakır i altres parts d'Anatòlia oriental, que estava en mans
dels safàvides.
El soldà Selim I va recompensar als kurds, per la seva ajuda a
fer-se amb el control d'Anatòlia Oriental, amb exempcions fiscals i militars
quan era necessari, així com l'estatus semi-autònom, que va ser protegit i
reconegut pels otomans. Aquest sistema autònom estava governat per tribus
kurdes i es transmetia de pares a fills, eren els principats kurds, que van ser
autònoms fins al 1736 o potser va ser fins una mica més tard.
A l’Imperi Otomà als kurds se’ls coneixia com la Nació Negra i
als turcmans com la Nació grisa.
El vilayet (província) de Diyarbekir, que tenia la seva capital
a Diyarbekir, limitava amb l'Eufrates (oest), el Tigris (est), les terres altes
d'Armènia (nord) i el desert de Síria (sud). La zona governada per l'Imperi
Otomà des de 1534 va gaudir de prosperitat basada en la seva ubicació al llarg
de la Ruta de la Seda. La zona era preindustrial i la majoria dels habitants
eren agricultors de subsistència o pastors. Hi havia una important diversitat
ètnica i religiosa.
Després de la guerra amb els russos, 1828-29, la relació dels
governants otomans amb la població kurda es va començar a tensar.
Les reformes del soldà Mahmud II van centralitzar molt més el
control de l’imperi i va afeblir el poder dels kurds en la seva autonomia, o
sigui que interferia en el sistema tribal kurd. Això va propiciar que després
sorgís el Moviment Nacional Turc.
Les tribus kurdes es van resistir a les reformes impulsades pel
soldà, i aquest va reprimir la resistència kurda.
El soldà Abdul Hamid II, que va pujar al tron en el 1876, va
centralitzar encara més el poder, en un intent de controlar la integritat de
l’imperi. Va atiar els odis religiosos contra les comunitats no turques. En
aquella època les relacions amb els kurds eren bones. Va afavorir els atacs
dels kurds als armenis en la zona del llac Van, que era el cor de la nació
Armènia, i això va provocar una insurrecció en el 1885.
Aquest soldà va crear un regiment de cavalleria, el hamidiye,
al que hi van entrar molts kurds, i el va fer servir per assetjar als armenis
que vivien a les províncies orientals de l’imperi. La massacre dels armenis del
1894-96 s’atribueix a aquest regiment, especialment el bany de sang que hi va
haver per aturar la revolta armènia del 1894 a la localitat de Sasun, en la
regió del llac Van.
Aquest regiment també va participar en la massacre de
Diyarbakir. Aquesta massacre formava part del que es va conèixer com les
massacres Hamidianes, sobre la població cristiana, especialment armènia i
assíria.
Aquests fets van tenir lloc entre el 1894 i el 1896, en el
vilayet (província) de Diyarbakir, per part del grups ètnics turcs i kurds.
Els atacs estaven dirigits inicialment cap als armenis,
instigats pels polítics i clergues otomans, amb l’excusa de que pretenien
atemptar contra l’estat. De seguida es va convertir en un pogrom general
anticristià, quan les matances van arribar al vilayet de Diyarbakir i als
voltants de Tur Abdin, que estaven habitats per cristians d'ètnia assíria. Els
relats contemporanis situen el nombre total d'assiris assassinats entre 1894 i
1896 en uns 25.000.
L’origen d’aquestes matances va començar amb períodes de fam i
d’inestabilitat. A l’agost del 1888 els agàs kurds van dirigir atacs contra els
pobles assiris de Tur Abdin, i van morir 18 persones. El patriarca de
l’església ortodoxa siríaca va demanar una investigació dels fets als otomans,
però no va obtenir cap resposta. L’any següent hi va haver una altra incursió
kurda en diversos pobles cristians assiris, durant la qual van morir 40
persones.
Aquests esdeveniments van ser l’inici de les massacres que
caracteritzarien al vilayet de Diyarbekir durant la dècada següent.
Les massacres hamidianes van començar l’any 1894, quan uns
4.000 armenis de Sasun, en una de les províncies armènies de l’imperi, prop del
llac Van, es van rebel·lar contra les tribus kurdes que els exigien impostos
tradicionals. Les autoritats locals van informar al sultà de que hi havia una
gran revolta, així que hi va enviar a l’exèrcit juntament amb el regiment de
cavalleria Hamidiye, i van tenir també l’ajut de les tribus locals kurdes.
Després d'enfrontar-se amb els rebels armenis, els kurds van anar als pobles
cristians, els van cremar i van matar als seus habitants. Van morir més de
7.500 armenis.
La intervenció de les potències europees va portar a la
destitució del governador del vilayet de Bitlis, el gener de 1895. Els tres
poders europeus, britànics, francesos i russos creien que reformant el govern
local ajudaria a prevenir la violència i van proposar al soldà Abdul Hamid II
un pla de reformes, que el soldà no va acceptar.
El 30 de setembre de 1895, un partit armeni va organitzar una
manifestació a Constantinoble, per demanar que s’implementessin les reformes
proposades pels europeus. Després de la manifestació els barris cristians de la
ciutat van ser atacats per multituds musulmanes enfadades i la ciutat va caure
en el caos. La massacre de Constantinoble va ser seguida per més conflictes
entre musulmans i armenis en altres zones; sempre morien més cristians que
musulmans. Finalment a l’octubre del 1895 se signava el document de les
reformes.
Els musulmans tenien en general una visió distorsionada del que
representaven aquestes reformes
d’inspiració europea; creien que es volia crear un regne armeni sota la
protecció de les potencies europees, i que per tant el domini islàmic
s’acabaria. Per això la desconfiança envers els cristians i augmentaven els
enfrontaments entre musulmans i cristians.
Els civils musulmans van comprar grans quantitats d'armes i
municions. Un influent xeic kurd, va incitar als musulmans de la ciutat en
contra dels cristians. Els notables musulmans de Diyarbakır, que havien perdut
la seva confiança en el soldà, li van telegrafiar dient que Armènia s’havia
conquerit amb sang i només la lliurarien amb sang.
La massacre que va tenir lloc a la ciutat de Diyarbakır, entre
el 1 i 3 de novembre de 1895.
Un mes abans havien nomenat governador de la ciutat a un
funcionari que ja s’havia distingit per la seva persecució als cristians a
Mardin. Aquest governador va fer que els cristians nobles i els líders de la
comunitat enviessin telegrames de gratitud a Constantinoble pel seu
nomenament. Això va provocar un gran
rebuig per part de la població cristiana, armènia i assíria; van tancar les
botigues, van ocupar les esglésies armènies impedint les cerimònies religioses i
van estar tocant les campanes, durant tres dies i tres nits.
Unes 1200 persones van signar una petició, que van enviar al
Patriarcat Armeni, per protestar pel seu suport al governador. El bisbe assiri
de la ciutat es va veure obligat a buscar refugi al consolat francès. Les
protestes van continuar durant deu dies, fins que es va rebre una resposta del
Patriarcat.
Tot plegat va crear descontent entre els musulmans que volien
cremar botigues dels cristians, però que el comandant de l'exèrcit ho va
impedir. L'anunci de les reformes va crispar l’ambient corrien rumors sobre els
plans violents que tenien els musulmans. El governador va advertir als
musulmans que s'abstinguessin de qualsevol atac contra els cristians,
recordant-los que l'islam prohibia l'assassinat.
L’origen de la massacre no està clar, però l’ambient ja estava
molt caldejats. Diuen que el dia 1 de novembre de 1895, uns individus no
identificats van disparar disparessin contra la Gran Mesquita, Ulu Camii,
durant la pregària del migdia. La noticia que l’hi havia arribat al cònsol
francès era que tot havia començat quan un policia havia disparat a un caldeu
que passava per allà, durant les oracions; els documents otomans informaven que
els assiris havien començat a disparar mentre els musulmans resaven.
Després del primer moment, els musulmans van començar a atacar
als armenis que hi havia per allà, i de seguida la persecució dels cristians es
va estendre per tota la ciutat. Van començar els saquejos als que s’hi van unir
tant civils com funcionaris governamentals. Van cremar tot el barri del mercat
i l’incendi es va descontrolar, destruint centenars de botigues i tallers;
diuen que el fumes veia des de més de 50 km de distància. Als cristians que no
van poder escapar els hi disparaven.
Al matí següent els barris cristians era atacats de forma
sistemàtica, cremats, i les famílies assassinades. Salvaven a les noies que les
segrestaven per convertir-les a l’islam.
El vicecònsol francès va deixar escrit que les autoritats van
tancar les portes de la ciutat per por de l'arribada de tribus kurdes, que
estaven a les afores de la ciutat, i que no diferenciaven entre musulmans i
cristians en les seves incursions.
Alguns cristians es van poder armar i defensar pels carrerons
del barri, uns 3.000 es van refugiar al monestir dels caputxins i 1.500 van
anar al consolat francès. El consolat francès va ser atacat per la multitud,
que va disparar contra les muralles.
La massacre encara va continuar un tercer dia. Després es va
aturar, ja que per ordre del governador qualsevol persona que fes servir una
arma podia ser castigat. Fora de les muralles s’hi havia reunit uns 2500 kurds,
però no se’ls hi va deixar entrar a la ciutat i no van participar en les
matances.
Segons l’informe oficial otomà, van morir 480 cristians i 130
musulmans. Un altre informe diu que haurien mort almenys 1.191 cristians, entre
ells uns 1000 armenis i uns 150 assiris, i 195 musulmans. Aquest mateix informe
diu que haurien desaparegut unes 2.000 persones. Segons el vicecònsol britànic
que hi va anar l’any següent, deia que haurien mort uns 1.000 cristians,
suposant que els desapareguts haguessin sobreviscut. 155 dones van ser
segrestades pels kurds.
A molts cristians que van sobreviure a la matança els van
obligar a convertir-se a l’islam, a punta de pistola. Uns 25.000 armenis
s’haurien convertit durant les massacres, però molts d’ells van retornar al
cristianisme un cop va passar la persecució i van poder tornar a casa seva.
Els assiris van patir menys que els armenis; els seu barris no
van quedar totalment arrasats. Uns anys més tard, el sentiment anticristià, a
la ciutat seguia present.
Les massacres en els pobles de les rodalies de la ciutat van
continuar durant 43 dies més.
Diverses fonts esmenten que les autoritats otomanes havien
obligat els clergues d'alt rang, inclòs el patriarca de l'Església ortodoxa
siríaca, a signar documents oficials que afirmaven que el caos va ser causat
per una revolta armènia. Això va portar a un menyspreu generalitzat entre els
cristians que ocupaven esglésies i impedien que el clergat celebrés la missa.
Alguns sacerdots fins i tot van ser maltractats per ells. Aquesta va ser una de
les raons esgrimides per les autoritats otomanes per justificar alguns dels
assassinats.
L’any 1915 hi va haver una nova massacre de població cristiana
al vilayet de Diyarbakir; van perdre la vida la majoria dels d'armenis,
cristians siríacs, ortodoxos grecs i grecs catòlics que hi vivien. El genocidi
va ser ordenat pel governador Mehmed Reshid, en part amb el suport del Comitè
Central de la CUP (Comitè de la Unió i el Progrés); algunes tribus kurdes van
participar-hi i això va provocar divisió entre ells ja que alguns no hi estaven
a favor.
La província era ètnicament i religiosament diversa. Els
musulmans otomans dominaven les àrees urbanes. La majoria dels armenis de
Diyarbekir eren agricultors i habitaven 249 ciutats i pobles concentrats al
nord del vilayet; pertanyien a l'Església Apostòlica Armènia, a l'Església
Catòlica Armènia o eren protestants. Els cristians siríacs de Diyarbekir
consistien en l'Església Ortodoxa Siriaca, l'Església Catòlica Siriaca,
l'Església Catòlica Caldea, l'Església de l'Orient i els protestants.
Després de l'agost de 1914, les requises en temps de guerra van
ser una oportunitat per implementar la política d'economia nacional de la CUP
reclutant armenis econòmicament actius i confiscant-los propietats. La nit del
18 al 19 d'agost de 1914, el basar de la ciutat de Diyarbekir va ser incendiat
pel cap de policia, seguint ordres dels governador, Mehmed Reshid. La policia i
la gendarmeria no van fer cap esforç per apagar les flames i van impedir que
els botiguers rescatessin les seves mercaderies. En total 1.578 botigues i
magatzems van quedar destruïts, la majoria propietat d'armenis i siríacs. Com
que l'acte era massa escandalós, Reshid va ser destituït i el va substituir
Hamid Bey.
La situació a Diyarbakir va empitjorar durant l'hivern de
1914-1915 quan l'església de Sant Efraïm va ser vandalitzada i quatre joves del
poble siríac de Qarabash van ser penjats acusats de deserció. Dos d’ells van
ser penjats aquí a Diyarbekir el 18 de febrer, i observava l’operació Hamid
Bey, que el dia abans s’havia vist obligat a dimitir.
Els siríacs que es van reunir per protestar per l'execució van
ser apallissats per gendarmes i dos van morir com a resultat. Al març, molts
soldats no musulmans van ser desarmats i traslladats a batallons de treball on
van ser posats a treballar en la construcció de carreteres. Les dures
condicions, els maltractaments i els assassinats individuals van provocar
moltes morts.
Hamid havia de ser substituït inicialment per Mustafa Bey, el
governador de Bitlis, però les pressions dels cercles locals de la CUP, van fer
que Mustafà fos rebutjat i al seu lloc es nomenés a Reshid, que va assumir el
càrrec el 25 de març. Havia sigut escollit pel seu historial de violència en
contra dels armenis, ja que va ser un dels membres fundadors de la CUP.
En el període en que no va estar governant a Diyarbakir va
tenir diversos càrrecs a l’Iraq, va orquestrar assassinats i va crear un
exèrcit privat circassians, que va portar amb ell a Diyarbekir quan hi va
tornar. Reshid va organitzar un comitè per a la “solució de la qüestió
armènia”. El 6 d'abril, seguint l'ordre de Talat, Reshid va reemplaçar
l'alcalde moderat que tenia la ciutat per un radical antiarmeni, i va completar
l'ompliment de tots els llocs clau de la ciutat amb incondicionals de la CUP.
Molts funcionaris locals es van negar a seguir les ordres de
Reshid i van ser substituïts, entre maig i juny del 1915. Les confederacions
kurdes van rebre pressions perquè permetessin que els seus clients siríacs
fossin assassinats.
Per Reshid tots els armenis eren una amenaça i conspiraven per
fer actes revolucionaris. L'1 d'abril, va llançar una gran operació contra la
deserció a Diyarbekir i va exigir la rendició de totes les armes. Els registres
sense ordre judicial pels districtes armenis, anaven acompanyats de violacions,
detencions arbitràries i actes diversos de violència contra els armenis.
Dues setmanes després, més de 600 artesans i notables armenis
havien sigut detinguts i torturats per extreure informació sobre amagatalls
d'armes. No estava content amb els resultats i va demanar reforços a
Constantinoble, però no l’hi van enviar i laseva actuació es va tornar més
radical.
El 20 d'abril, armenis de totes les confessions religioses i
els partits Dashnak, Hnchak i Ramgavar es van reunir per discutir una proposta
d'autodefensa, però no tenien prou armes i no van poder tirar-ho endavant.
El genocidi armeni va començar a l’abril del 1915, tot i que
les ordres no es van donar fins a finals de juny. Al vilayet de Diyarbakir
l’extermini sistemàtic dels cristians estava liderat per Reshid i no seguia
ordres de ningú. Ell va ser el responsable dels fets ocorreguts.
No es va prendre cap acció contra Reshid per exterminar a cristians
no armenis, ni tan sols per assassinar a funcionaris otomans, que no estaven
d'acord amb les massacres. I l’any 1916 se’l va recompensar amb el nomenament
com a governador d'Ankara.
El novembre de 1918, durant l’ocupació d’Istanbul, Reshid va
ser arrestat i va sortir a la llum el seu paper en les massacres de Diyarbakir.
Més tard es va escapar de la presó el gener de 1919, però es va suïcidar
després de ser acorralat per les autoritats locals el mes següent.
La pèrdua de la població cristiana a Diyarbakir entre 1915 i
1916 va ser del 83%. L’església apostòlica armènia va perdre un 97% de la seva
població, l’església catòlica armènia un 92%, l’església catòlica caldea un
90%, l’església catòlica siríaca un 62%, l’església ortodoxa siríaca un 72% i
el protestantisme un 69%.
L’any 1916 començava la deportació dels kurds. Talat Paixà,
referint-se a les deportacions, va declarar: “per evitar que els refugiats
kurds continuïn la seva vida tribal i la seva nacionalitat allà on hagin estat
deportats, els caps han de ser separats de la gent comuna per tots els mitjans,
i totes les personalitats i líders influents han de ser enviats per separat a
les províncies de Konya i Kastamonu, i
als districtes de Niğde i Kayseri. Els malalts, els ancians, les dones i els
nens sols i pobres que no poden viatjar seran assentats i recolzats a la ciutat
de Maden i als comtats d'Ergani i Behremaz, per dispersar-los als pobles turcs
i entre els turcs”.
El 1916, al voltant de 300.000 kurds de Bitlis, Erzurum, Palu i
Muş van ser enviats a Konya i Gaziantep durant l'hivern i la majoria d'ells van
morir de fam. A Diyarbakir el govern hi va portar migrants dels Balcans. Per
poder tornar a Diyarbakir els kurds necessitaven un permís.
També en el 1916, l'Imperi Rus, amb l'ajuda d'assiris i
armenis, va massacrar al voltant de 8.000 kurds a Rawandiz.
Fins i tot després de la dissolució de l'Imperi Otomà i la
creació de Turquia, les deportacions de kurds van continuar.
Després de la dissolució de l'Imperi Otomà i la divisió de
l'antic Imperi Otomà per les potències europees, els kurds es van dividir entre
la recentment creada Turquia, la Síria francesa i l'Iraq britànic. El Regne del
Kurdistan, un petit regne dirigit per Mahmud Barzanji, estava en contra de les
fronteres dibuixades pels britànics. El Regne del Kurdistan va durar de 1921 a
1925, quan va ser absorbit per la resta de l'Iraq britànic.
Ja he comentat que el nom de la ciutat en kurd és Amed, però el
nom oficial és Diyarbakir, i és el que se l’hi va donar en el 1923, quan es va
crear l’estat turc, i vol dir terra dels Bakr.
Diyarbakır està considerada la capital del Kurdistan turc; en
una enquesta del 2006, un 76% dels habitants de Diyarbakir van afirmar que la
seva llengua habitual, d’us diari era el kurd. Actualment és un important
centre polític, cultural i econòmic per als kurds de Turquia.
Després de les massacres per motius religiosos
musulmans-cristians, va esclatar el conflicte ètnic, entre l’estat turc i el
PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan.
El punt àlgid del conflicte va ser en les dècades de 1980 i
1990; en aquesta època la població de la ciutat va créixer significativament ja
que molts camperols es van refugiar a la ciutat fugint dels combats i també hi
havia els que havien hagut de marxar perquè el govern turc buidava els pobles.
Les revoltes kurdes van començar al segle XIX i es van anar
produint al llarg de tot el segle. L’any 1925, liderats pel Xeic Said, els
kurds i els turcs que s’oposaven a les reformes, van iniciar una revolta;
s’oposaven a les reformes occidentals i volien retornar a un califat islàmic.
Van intentar capturar Amed, Diyarbakir que estava sota control turc, però no
van aconseguir-ho. Tres anys més tard hi havia una nova revolta, i
progressivament aquesta regió es va convertir en el centre de la resistència política
kurda.
Ja en el segle XXI els habitants de Diyarbakır han patit de nou
molta violència, per part de diferents grups: les forces de seguretat turques,
el PKK i l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant (ISIL).
El 30 de novembre de 2002 es va establir l'estat d'emergència.
L’any 2005, l'alcalde kurd va protestar perquè el govern turc privava a la zona
dels recursos que li pertanyien, procedents de projectes o fons europeus o
internacionals.
Al març de 2006 van esclatar intensos combats al voltant de
Diyarbakir, entre el PKK i les forces de seguretat turques; a la ciutat hi va
haver grans disturbis i l'exèrcit va tancar temporalment les carreteres a
l'aeroport de Diyarbakır, i també van tancar, escoles i negocis, no sé si
obligats o de forma voluntària.
Entre el 8 de novembre de 2015 i el 15 de maig de 2016, bona
part del barri de Sur (el barri històric de Diyarbakir) va ser destruït, degut
als combats entre l'exèrcit turc i el PKK. La ciutat va patir molts atacs, tant
contra objectius militars com civils. Pel que he llegit eren bombes i atacs
provocats pel PKK; al llarg del 2016, una bomba al costat d’una carreta, un
bombardeig, un camió bomba, un altre bombardeig prop d’un edifici de la
policia...
Trobo un article de l’any 2016 en el que expliquen l’origen de
la represa de l’activitat per part del PKK.
El 7 de juny de 2015 hi va haver eleccions legislatives a
Turquia i el Partit Democràtic del Poble, HDP, esquerra pro-kurda va tenir prou
escons per entrar al parlament, per primer cop. Llavors l’estat turc va iniciar
una sèrie d’operacions militars a tot el sud-est del país, on és la zona
predominantment kurda, i no es va poder formar govern. Es van haver de repetir
les eleccions el dia 1 de novembre del 2015.
Abans de la nova data de les eleccions hi va haver molts
enfrontaments entre el PKK i l’exercit turc. Unes setmanes abans de les
eleccions el partit HDP va patir diversos atacs gihadistes, a diverses ciutats,
entre elles, aquí a Diyarbakir.
L’ofensiva d’hivern, com la va anomenar el govern, la
justificava dient que calia expulsar els militants que estaven vinculats al
PKK, que era un partit prohibit.
Quan va començar aquesta ofensiva a Diyarbakir, molta gent
abandonava Sur, que és el centre històric emmurallat. Duien el poc que havien
pogut agafar. Els soldats turcs i els vehicles blindats estaven a fora a punt
d’entrar.
Els que no havien fugit de la ciutat, vivien en unes condicions
precàries, sense electricitat ni aigua. Diuen que hi havia els cossos dels
morts, civils i combatents, pels carrers, ja que les famílies no havien pogut
recuperar els cadàvers.
A la ciutat es va establir el toc de queda. L’Associació de
Drets Humans de Turquia deia que el govern estava impulsant el conflicte.
Aquí a Sur molts kurds volen l’autogovern ja que el govern i
l’exèrcit turc no actuen d’acord amb el dret internacional.
A finals de gener del 2016 es van documentar 40 civils morts
durant els tocs de queda, només al districte de Sur, de Diyarbakir, i 198 en
tota la zona.
Després de les eleccions, els serveis de seguretat van detenir
centenars d'activistes i membres del partit HDP, en les poblacions on aquest
partit havia obtingut molts vots.
En els barris kurds més actius es van organitzar uns grups
armats de defensa, els YDG-H, que van cavar trinxeres i aixecar barricades,
creant zones fora dels límits de les forces de seguretat turques i anunciant
l’autogovern dels barris.
L'exèrcit turc va estar lluitant simultàniament contra els
militants del YDG-H a les ciutats kurdes i realitzant atacs aeris a les bases
del PKK a les muntanyes de Qandil, a la frontera entre Turquia i l'Iraq.
El 26 de gener del 2016 més de 20.000 persones haurien fugit
del districte de Sur. I a la que van començar els tocs de queda la xifra devia
augmentar. Es van destruir moltes de les cases durant els combats.
Diuen que el que el missatge que volia donar el govern era que
si demanes autogovern et destruïm la casa.
El govern es defensava dient que no era una operació en contra
del poble kurd sinó en contra dels terroristes. I justificava l’allargament
dels tocs de queda, com una mesura per a restablir l’ordre.
Un dels molts que va morir assassinat aquí a Sur, el novembre
del 2015, va ser un advocat de drets humans conegut pel seu suport als drets
polítics i culturals kurds.
S’ha presentat una denuncia al Tribunal Europeu de Drets Humans
(TEDH), en nom de les famílies que van viure sota el toc de queda, per ser
il·legals. Per ara, el moment en que es va escriure aquest article, 2016, el
TEDH ha condemnat els abusos individuals comesos per l'estat turc durant els
tocs de queda, però ha rebutjat els casos perquè els tocs de queda siguin
considerats il·legals.
Segons la constitució de Turquia els tocs de queda no són
legals. I diuen que Europa se’n renta les mans perquè l’hi interessa donar
suport al govern turc, per frenar els fluxos migratoris cap a Europa.
Un informe del 2018 posa de manifest que, des de l’any 2015, un
72% del districte de Sur (centre històric de Diyarbakir), ha estat destruït per
poder-lo reurbanitzar, iq eu s’han ignorat les lleis dissenyades per protegir
els monuments històrics. No s’han reparat els bens culturals que van quedar
malmesos durant el conflicte, i molts edificis històrics que estaven registrats
com a tal estan completament destruïts.
En oposició a l’estat turc que volia reconstruir la ciutat
eliminant qualsevol vestigi de multiculturalitat, a començaments del segle XXI,
van començar a sorgir veus crítiques, que volien donar a Diyarbakir una imatge
de ciutat de cultura, reclamant visualitzar les herències que s’havien
erradicat de forma violenta, no turques (kurdes) i no musulmanes (armènies). Es
volia recuperar el patrimoni cultural cosmopolita de Diyarbakir. Però sembla
que la historia recent de violència política queda amagada.
En un article del 30 de maig d’aquest any 2024, o sigui poc
abans de la nostra arribada, llegeixo que han detingut al propietari del cafè
Pine, que havia anunciat feia quinze dies que en el seu local tot seria en
kurd.
Advocats i polítics han condemnat aquesta detenció, perquè és
un dret legítim i legal prestar serveis en llengua kurda, tot i que l’argument
per la seva detenció és dir que és un delicte. Acusen al propietari de fer
propaganda terrorista pel sol fet d’oferir serveis només en kurd.
Des del Partit per la Igualtat i la Democràcia dels Pobles
Kurds, també van condemnar la detenció. Consideren que és un atac contra el
poble kurd i les llengües natives.
Els nacionalistes turcs estaven furiosos i el propietari del
local va dir que els no kurds també eren benvinguts a la seva cafeteria, i que
així podien aprendre kurd.
Els kurds són el segon grup ètnic més gran de Turquia després
dels turcs. La seva llengua indoeuropea és parlada per almenys 25 milions de
persones repartides per Turquia, l'Iraq, Síria i l'Iran, i en comunitats de la
diàspora de tot el món.
No es coneix el nombre exacte de kurds que viuen a Turquia, ja
que la constitució turca prohibeix la recopilació de dades sobre l'ètnia.
S’estima que poden ser entre un 12 i un 35% de la població total de Turquia.
Els kurds dominen les províncies orientals i sud-orientals de Turquia, però més
de la meitat de la població kurda ha s’ha desplaçat cap a ciutats més
desenvolupades de l’oest, per tal de trobar feina.
En els primers anys del seu govern, el president Erdogan va
oferir alguns canvis polítics sobre la llengua kurda, com cursos optatius en
kurd, programes acadèmics per educar professors de llengua kurda, canals de
televisió en kurd i senyals de carrer en kurd on la població kurda és
majoritària. Però poc a poc s’han anat revertint aquests concessions i els
kurds estan patint una assimilació forçada.
M’he estes molt més del que volia en aquesta introducció a la
ciutat, però m’ha servit per aprendre molt més de la complexitat de la seva
societat. Una de les coses que m’ha impactat és descobrir que els kurds (ja sé
que no es pot generalitzar) van participar en la persecució religiosa de
cristians, al costat dels turcs, i que després ells, com a grup ètnic no turc,
són maltractats i perseguits pel govern turc.
