Sud d’Itàlia. Vall d’Itria. La Pulla_12. Ostuni

Ostuni és una altra de les poblacions de la vall d’Itria. Se la coneix amb el nom de ciutat blanca, ja què antigament tot el barri antic estava pintat de blanc. Ara encara se’n veuen algunes de cases emblanquinades. 

Ostuni és un assentament força antic. Ja en el primer mil·lenni abans de Crist, aquí hi havia una població que va ser destruïda per Anníbal. Més tard va ser reconstruïda pels grecs i al llarg dels segles ocupada per diferents grups fins que en el1507 va quedar sota control espanyol, annexionada al ducat de Bari durant dos segles. 

Els ciutadans d’Ostuni es van rebel·lar contra el domini espanyol i a finals del segle XVIII van proclamar la ciutat lliure i republicana. Em sembla que els hi va durar poc, ja que després del congrés de Viena del 1815 van quedar sota control dels borbons fins al 1860. 

La ciutat encara conserva part de la muralla. Es troba sobre un turó i a la part més alta és on hi ha la catedral. Abans de l’any 1000 on ara hi ha la catedral hi havia una església ortodoxa. L’any 1229 es va construir l’església romànica que es va veure afectada pel terratrèmol que hi va haver a la regió l’any 1456. Després va ser reconstruïda en estil gòtic. 

La rosassa de la façana principal és del segle XV i una de les portes està dedicada al patró de la ciutat. En el segle XX, es va restaurar recuperant part de l’estil romànic i gòtics originals, després d’eliminar l’estucat que s’havia col·locat a sobre. En l’interior hi ha algunes pintures del segle XVIII i una figura de Crist del segle XII. 

És molt agradable passejar pel barri antic. Davant de l’ajuntament hi ha la torre de la pesta que té a la part superior la figura de Sant Oronzo, que va protegir a la ciutat d’aquesta epidèmia. Sembla que el fet d’emblanquinar les parets de les cases era per protegir-se de la pesta. 

Aquí ha Ostuni s’ha trobat la que s’ha anomenat la dama d’Ostuni. És un dels pocs enterraments en els que s’ha trobat una dona embarassada de fa 28.000 anys. Aquesta estava estirada amb una ma sobre el ventre. Els estudis han posat de manifest que estava d’unes 31 setmanes d’embaràs. Duia una mena de gorra o casquet fet amb conxes i dents de cérvol de color vermell. Es calcula que tenia uns 20 anys i que era força alta per l’època, ja que feia 1,70 metres. Em va saber greu no poder entrar al museu i veure l’exposició.

Sud d’Itàlia. Vall d’Itria. La Pulla_11. Alberobello

Alberobello és patrimoni de la Unesco pel tipus de construccions, anomenats trullo. Aquestes construccions son cilíndriques amb una teulada cònica. Les primeres construccions d’aquest tipus eren totalment còniques, la teulada cònica arribava fins a terra, no hi havia la paret cilíndrica que ara està emblanquinada. Les construccions que es veuen ara, cilíndriques amb sostre cònic es van començar afer així en el segle XV. 

Aquestes construccions eren individuals i s’agrupaven formant petites comunitats. Estaven construïdes únicament amb pedra, sense cap mena d’argamassa o ciment. No és exclusiu d’Alberobello, sinó que en altres poblacions del voltant també se n’hi poden trobar. 

Sembla que aquesta mena de construccions en l’antiguitat es feien servir per enterraments. Després servien per guardar-hi eines i altres estris del treball al camp. 

Els trullos més antics que es poden veure actualment son del segle XIV. En el passat als nobles que havien participat a les creuades se’ls hi regalaven terres, que se suposava deshabitades. Al primer compte de Conversano l’hi van regalar aquesta parcel·la, que va colonitzar, desplaçant gent d’altres zones per poder-la treballar. 

Els camperols van començar a utilitzar els trullos, no tan sols per guardar-hi estris sinó també per viure-hi. En el segle XVII Alberobello ja era un assentament important i a finals delsegle XVIII la seva població era de gairebé 3500 persones. 

Quan passava el recaptador d’impostos que venia de part del rei, al compte, o al propietari de les terres no l’hi agradava haver de pagar impostos per aquests habitatges, així que feia que els seus treballadors desfessin el trullo, que quedava com un munt de pedres, i que s’amaguessin al bosc. Un cop havia marxat la comitiva, tornaven a sortir i els construïen de nou. 

Tots els trullos eren diferents ja que es construïen sense cap planificació prèvia. Quan es van deixar de fer la visita dels recaptadors d’impostos, aquest habitatges ja van ser legals, i com que no s’havien de fer i desfer, es va començar a emprar argamassa per ajuntar les pedres i conferir una major estabilitat a l’estructura. Això era cap al 1800. Llavors les estructures individuals es van anar agrupant formant una casa. 

Entre el sostre cònic i l’estructura cilíndrica hi ha una plataforma on s’emmagatzemaven aliments. A l’inetrior hi havia pocs mobles i les finestres eren molt petites. 

A la part més alta de la teulada, al vèrtex del conus, hi posaven algun símbol protector. Podia ser d’origen pagà o cristià. L’objectiu protegir als seus habitants dels mals esperits. 

Actualment algunes d’aquestes construccions serveixen de magatzem, d’altres estan habitats i molts s’han reconvertit pel turisme: botigues d’artesania, restaurants, fins i tot cases d’hostes. 

Em faig una mica d’embolic entre trullo i trulli. Una forma correspon al singular i l’altre al plural, i em sembla que trullo és singular, però no ho tinc del tot clar.

Sud d’Itàlia. Vall d’Itria. La Pulla_10. Coves de Castellana

Continuem per la vall d’Itria per anar a les coves castellana. És una visita que val molt la pena. Es fa un recorregut que dura unes tres hores i s’exploren 3 Km de les coves, tot i que el conjunt de coves i galeries és molt més gran. 

A aquestes coves, que es van trobar en la població Castellana, se’ls hi va donar el seu nom, coves de Castellana, i des de que van començar a ser un reclam turístic la població ja no es diu Castellana a seques, sinó coves Castellana. 

Es fa el recorregut acompanyat per dues persones, una que va davant fent les explicacions i una altra darrera. Un fet que em va xocar és que les dues noies que ens acompanyaven anaven equipades amb casc, en canvi el públic no. Suposo que és per si hi ha algun imprevist i s’han de sortir del camí marcat per rescatar a algú. Pel meu gust, el grup de gent amb el que es fa el recorregut és excessivament gran. 

El camí que es va seguint està molt ben condicionat, alguns trams son amplis, altres estrets, i en forces llocs hi ha humitat, o directament una mica d’aigua. Per evitar relliscades hi ha molts trams amb baranes. 

La il·luminació està molt ben posada, dirigint la vista cap a determinades formacions rocoses. Intenten fer-te veure formes d’animals i altres escenes, com és habitual en les coves. 

La temperatura es manté sempre constant, a 18 ºC i en la major part del recorregut la humitat és elevada, arribant al 90% en la part més fonda, que es troba a 70 metres sota terra. 

El recorregut no és complicat, tot i que es passa molta calor, degut a la humitat; els pendents no son pronunciats, però sí que es va pujant i baixant, per anar passant per les diferents cavitats. 

Es poden diferenciar dues zones, la part d’entrada, que té entrada d’aire i llum natural, i les coves més interiors i fondes. Tan sols deixen fer fotografies a les sales de l’entrada. 

Les que estan més properes a l’entrada, la part més alta, les roques tenen diferents tonalitats, en canvi les que estan més endins i a major fondària la pedra és molt més blanca. 

Un dels passadissos se l’anomena el desert, ja que les estalactites i estalagmites, així com les diferents formacions rocoses, estan cobertes d’argila. 

Diuen que aquestes coves són les més interessants d’Itàlia i les segones més grans d’Europa. Es van descobrir l’any 1938, però fins al 1940 no es va accedir fins a la cova blanca, que és la última que es visita. 

Aquestes coves s’haurien format fa uns cent milions d’anys, quan la Pulla estava emergint del mar. En aquest procés, la rigidesa del terreny va fer que es fracturés. L’aigua es va anar filtrant per les escletxes i les cavitats de la roca es van anar fent cada cop més grans. 

La primera gran cavitat on s’entra és impressionant. El gran forat al sostre il·lumina tota la sala i pots copsar be la fondària que té. Aquesta sala rep diferents noms. En algun llocs en diuen el forat, o el buit, en altres la tomba o l’abisme. 

Comés obvi, aquesta és la primera que es va descobrir, ja que des de fora es veia un gran forat a terra. L’entrada no es veia ja que em sembla que el lloc s’havia convertit en una mena d’abocador. La pagesia local creia que aquell forat era la porta de l’infern. Era inevitable que alguns animals caiguessin pel forat, i probablement morien ja que hi havia una caiguda d’uns 60 metres. Així que els seus cossos es podrien allà dins generant gasos que sortien cap a l’exterior i que és el que els hi van fer creure que era l’entrada a l’infern. 

Quan es obrir l’accés a aquesta cova es van endur una gran sorpresa en descobrir la grandària de la cavitat i també el recorregut dels seus passadissos. 

Tot el recorregut està flanquejat per columnes d’estalactites i estalagmites, que a vegades es fusionen en una sola peça. Algunes tenen un gruix considerable, veritables columnes. En algun lloc sembla un bosc de troncs blancs. És espectacular. 

Al fons de tot s’arriba a la que es coneix com la cova blanca. El nom ve de que aquí les columnes d’alabastre són perfectament blanques. 

Al costat d’aquesta cova hi ha la que es coneix com la sala del tresor. El nom ve de que en la pedra blanca es poden distingir cristalls d’altres minerals, que són acolorits.

Sud d’Itàlia. Vall d’Itria. La Pulla_9. Lecce

Vam arribar a Lecce que ja era gairebé fosc, i no em vaig poder fer massa idea de com és. Vam passejar pel barri antic. Hi ha molts dels edificis que devien ser palauets, ja que tenen detalls decoratius a les façanes. En algunes portes de cases, així com en la part de sota dels balcons, s’hi poden veure figures en pedra, que serveixen per protegir als seus habitants dels mals esperits. 

Tot i que ja es fosc, es pot copsar l’aire senyorial de cases i carrers. Hi ha moltes esglésies. Llegeixo que l’estil arquitectònic d’aquí és el barroc de Lecce. La catedral és barroca, i pel meu gust massa carregada. Una de les coses que em va xocar és que les figures que treuen en processó estan fabricades en cartró pedra, imitant la fusta, però així resulten molt més lleugeres. Estan molt ben fetes, ja realment enganyen a la vista i semblen talment de fusta. 

A l’igual que a Bari, aquí també s’il·luminava la catedral amb motius nadalencs. Es veia la façana blava plena d’estrelles. 

A la façana d’una església hi ha una figura en pedra d’una àliga o similar, que amb les ungles s’obre el pit i així alimenta a les cries, amb la seva sang, se suposa. 

Em van comentar que en les escenes antigues del sant sopar a Jesús se’l situava al cap de taula. Va ser Miquel Angel el primer en fer-lo seure al mig dels deixebles, i des de llavors, en totes les altres representacions se la col·locat al centre. 

Totes les construccions d’aquesta zona, així com les figures i relleus son fets en pedra calcària que és la de la regió. 

El port de Lecce havia sigut molt important en l’antiguitat. Llegeixo que un rei ostrogot, que tenia com a nom de guerra Tòtila, la va saquejar i ocupar abans del 549, quan la van reconquerir els romans, passant a formar part de l’imperi bizantí. 

El nom de Tòtila em fa gràcia, ja que en català es fa servir tòtil o tòtila més aviat en sentit poc afalagador. I també, segons acabo de descobrir, és un animal amfibi. 

De l’època romana queden algunes restes, com són el teatre i l’amfiteatre. L’amfiteatre es troba en el centre de la ciutat, a la plaça Oronzo, al costat d’algun edifici modern i d’un immens arbre de nadal decorat amb llums multicolors. Es va construir en el segle I o II dC i hi cabien uns 15.000 espectadors. 

Sant Oronzo és l’actual patró de la ciutat, però abans del 1656, any en que el papa del moment va decidir el canvi de patró, la patrona de la ciutat era Santa Irene. Per venerar a la seva patrona es va construir, a finals del segle XVI una església dedicada a ella. 

Vam tornar ja de fosc cap a Alberobello on fèiem nit. Era el nostre centre de pernoctació en l’exploració de la zona al sud de Bari. En el trajecte de cotxe escoltem la música de la tarantel·la. A la festa de cap d’any també van tocar i ballar aquesta música. 

La tarantel·la és un ball molt popular d’aquesta regió, que si no estic confosa té el seu origen en el segle XI. Expliquen que en aquella època les dones treballaven al camp amb les cames nues i sovint les picaven les taràntules. 

La picada era mortal, fins que van descobrir que si feien grans moviments com si volguessin espantar-la, o treure-se-la de sobre, no morien. Llavors es va crear una música per tal de que ballessin i suessin fins eliminar tot el verí. El ball podia durar dies, perquè si paraven abans hi havia el risc de que quedés verí i morissin.

Sud d’Itàlia. La Pulla_8. Otranto

Des de Bari havíem anat a dormir a Alberobello i d’aquí al matí ens vam dirigir cap a Otranto, que és el més al sud que vam arribar. 

Al llarg de tota la carretera es van veient els diferents cultius de la regió. Vegetals diversos, un tipus d’olivera autòctona, que actualment està patint una malaltia i està en perill. 

La ciutat es troba a la península de Salento, en el canal d’Otranto, que és el canal que connecta el mar adriàtic i el Jònic. Aquí és on la separació entre Itàlia i Albània és menor. Tan sols 70 Km separen les dues costes. 

Fa uns 3.000 anys aquí hi vivien els mesapis, que tot i que es pensa que podrien ser d’origen cretenc. Sembla ser que tenien un bon exèrcit, i que el seu port era important en les relacions comercials. En el segle VII aC formava part de la Magna Grècia, i es van incorporar forces coses d’aquesta cultura, tant a nivell artístic i arquitectònic com a nivell lingüístic. 

Va formar part de l’imperi romà fins a l’any 757 dC. En aquesta època es va potenciar molt el seu port, ja que des d’aquí es controlava tant el mar jònic com l’adriàtic. Hi havia molta activitat comercial, especialitzant-se en la fabricació de teixits i tints, especialment el porpra. Ja des de l’any 70 aquí hi va haver una important comunitat jueva, que es dedicava al comerç. La ciutat va aconseguir permís per encunyar la seva pròpia moneda l’any 162. 

La ciutat ha passat de ma en ma al llarg dels segles. Un curt període de temps la van conquerir els llombards, després va formar part de forma intermitent, de l’imperi bizantí, ja que entre mig hi va haver els ostrogots. 

En el segle IX va ser la capital de l’anomenada terra d’Otranto. L’any 1064 va passar a estar sota el control normand. És en aquesta època que es va construir la catedral, que es va acabar l’any 1088. En aquesta catedral es van beneir (l’any 1095) als soldats que sortien en la primera croada cap a Terra Santa. 

Durant segles va ser un port important, i molt cobejat, per la seva connexió amb orient. Per aquí passaven tant vaixells comercials com els soldats-cavallers que anaven camí a Terra Santa. 

Otranto també va estar un temps formant part de la corona d’Aragó. Era en aquesta època, en el 1480 quan va patir un greu setge i atac per part de les tropes turques de Mehmed II. 

Una flota turca va sortir de nit de la costa albanesa, i amb la primera llum del matí ja estaven davant de la costa d’Otranto. El seu objectiu sembla que era Brindisi, però en adonar-se que el sistema de defensa de la ciutat era molt vulnerable van decidir atacar-la. 

Van bombardejar-la durant dues setmanes, fins que es van rendir. Les muralles no resistien i la gent es va refugiar al castell, però tampoc va aguantar l’atac. Hi havia una desproporció molt gran d’efectius entre una banda i l’altra. 

Van capturar a les dones i criatures i les van esclavitzar. Als homes i els nois majors de 15 anys els obligaven a renunciar a la seva fe sota l’amenaça de matar-los. Van matar a més de 800 homes i al bisbe el van esquarterar. Les víctimes d’aquesta matança són els que es coneixen com els màrtirs d’Otranto. Actualment son sants i els seus ossos es conserven a la catedral. 

Els turcs van seguir ocupant la ciutat durant un any, quan es van rendir hi quedaven tan sol 300 habitants i estava gairebé del tot destruïda. El castell el van construir els aragonesos en el 1485 quan van reconquerir la ciutat. Otranto va ser la primera ciutat que van atacar els turcs. Després es va construir la muralla i el castell i ja no van tornar a capturar-la; van atacar més amunt, a Vieste. 

Després va ser ocupada pels venecians i més tard pels francesos formant part de l’imperi Napoleònic; va ser llavors que es va crear el ducat d’Otranto i la ciutat formava part del regne de Nàpols. 

Un temps va quedar la zona força abandonada, el que va fer que es convertís en zona pantanosa on van proliferar els mosquits i es va convertir en una zona poc saludable pels problemes de malària. A finals del segle XIX es va iniciar el procés de neteja i recuperació del terreny, millorant el sistema de rec, potenciant l’agricultura i la pesca. 

A mi em va agradar molt passejar pel centre antic. Just en la porta d’entrada de la muralla hi ha les restes d’una petita capella, en la que encara es veu un altar. És impressionant la muralla i el castell i les vistes del mar. Però el que em va impactar més van ser els mosaics de la catedral. Com que fins no fa gaire temps no hi havia turisme, els mosaics estan destapats, i els de l’entrada es trepitgen en passar, cosa que em feia una certa angunia, ja que es van fent malbé.  

La catedral es va construir en el segle XI, en l’estil de l’època, el romànic, ara llegeixo que el romànic d’aquí és un subestil conegut com arquitectura normanda. 

En segles posteriors va patir restauracions i embelliments, a l’igual que en la de Bari i d’altres, sobretot es va modificar en el període barroc i renaixentista. Jo no hi entenc gens, però diuen que la façana principal és estil barroc, del 1764, mentre que el rosetó és renaixentista, reproduint l’estil gòtic de finals del segle XV amb una certa influencia islàmica. La cripta té influencia de l’arquitectura bizantina. 

El mosaic que cobreix el terra és de la segona meitat del segle XII, en estil normand i fabricat pels monjos d’un monestir proper dirigits pel monjo Pantaleone. El mosaic representa escenes de la bíblia i altres escenes variades. 

La cripta té columnes amb capitells de diferents èpoques. Hi ha també restes de frescos bizantins. 

Al port hi ha un monument molt modern i original en homenatge al darrer vaixell que va arribar amb refugiats albanesos i que va naufragar en aquesta costa.

Sud d’Itàlia. La Pulla_7. Vall d’Itria: Bari

Vam arribar a Bari a primera hora de la tarda, però no vam tenir masses hores de llum per visitar-la. Com que era el darrer dia de l’any hi havia molta gent pels carrers fent compres. 

La ciutat es troba sobre un petit turó, a la costa adriàtica, en el centre de la Pulla, pel que des d’aquí hi ha fàcil accés a la regió del gargano, al nord, a la zona central d’Alberobello i anar direcció sud cap a Lecce. 

La ciutat té dues zones ben diferenciades, la part antiga, que havia estat amurallada,amb carrers estrets i cases molt juntes i la ciutat més nova amb grans avingudes i zones comercials just al costat. 

Bari va ser fundada pels peuquetis, dels que no n’havia sentit a parlar mai; aquest era un poble que, si no estic confosa, tenien origen grec, i van ocupar la zona de la Pulla, abans de la conquesta romana. 

En l’època romana se la coneixia amb el nom de Barium. Es va potenciar el seu port i la posició estratègica, com a porta de comunicació amb orient. Dins de l’imperi romà va tenir rellevància ja que es trobava en dues de les grans vies de comunicació: la via Àpia, que connectava Roma amb Brindissi, a l’extrem sud d’Itàlia, i la via Trajana, que va ser una ampliació de la via Àpia. 

Durant un breu període de temps, del 847 al 871 va ser un emirat, l’emirat de Bari, però poc després va passar a mans dels bizantins. En el segle X va ser la capital del catepanat de Pulla. Si no estic confosa, un catepanat era una província de l’imperi romà d’orient (que també se l’anomena imperi bizantí) . 

A finals del segle XI i començaments dels XII va prendre gran rellevància en el mon cristià. Va ser quan es va construir la basílica de Sant Nicolau en el lloc on hi havia el palau del catepà. 

Aquest sant Nicoalu se’l coneix com Sant Nicolau de Bari o Sant Nicolau de Myra. Va néixer a Myra, a la costa Licia, a Turquia. Quan va morir va ser enterrat allà, però segons la llegenda, en vida havia expressat el desig de ser enterrat a Bari. Quan la ciutat de Myra va ser ocupada pels sarraïns es va considerar que era el moment de traslladar les seves despulles a un altre lloc. Els dos llocs en discussió eren Venècia i Bari i la ciutat guanyadora va ser Bari. Em sembla que se les van endur sense permís. 

L’any 1087 van arribar doncs les restes de Sant Nicolau a Bari i es va construir una església per poder-les guardar i venerar. La cripta on es van dipositar es va consagrar en el 1089,i va ser el papa Urbà II qui ho va fer. L’església es va acabar en el 1197. La conversió en basílica és molt posterior, del 1968. 

Des del moment en que van arribar aquí les restes de Sant Nicolau es va convertir en un important centre de pelegrinatge cristià, tant de catòlics com d’ortodoxes. 

En la cripta d’aquesta basílica es va reunir l’any 1098, un concili de 180 bisbes, convocats pel papa Urbà II per discutir sobre el conflicte entre l’església romana i l’ortodoxa. 

La ciutat va estar un temps governada per la corona d’Aragó i per la corona espanyola. També va estar ocupada pels venecians, que van ampliar el port i van potenciar el comerç. 

La construcció de la ciutat nova, fora del perímetre de la muralla es va iniciar a començaments del segle XIX, quan governava Joaquim Murat, el cunyat de Napoleó. 

Durant la segona guerra mundial les tropes aliades van ocupar el port, i va ser bombardejat pels alemanys, al desembre del 1943. Un dels vaixells que van enfonsar amb l’atac, emmagatzemava gas mostassa, que es va expandir ràpidament, per l’aire i va contaminar també l’aigua del port. La gent de la ciutat que fugia del bombardeig i les flames i anava cap al port, es trobava amb l’efecte altament corrosiu d’aquest gas. Van morir milers de persones. 

Va ser a Bari que l’any 1944 es va reunir el congrés antifeixista que va decidir que el rei Victor Manuel tenia que abdicar per donar pas a la república. La primera radio en donar la noticia va ser radio Bari. 

A mitjans del segle XX va arribar un important flux d’immigrants, molts d’ells albanesos, fugint de la dictadura del seu país. Recordo quan vaig visitar Albània, les histories que explicaven de com intentava fugir la gent i creuar la franja de mar que separa els dos països. 

Vam entrar al barri antic des del port, i vam poder veure les dones fent les orecchiettes (orelletes). És una pasta típica d’aquí, que es fabrica de forma manual, fent com una ditada a una tira de pasta, i queda en forma d’orelletes. Fins no fa gaires anys ho feien al carrer, però ho han prohibit, ja que és un producte alimentari i ha de complir uns determinats requisits higiènics. Es veia a l’interior de les cases les dones preparant-ho, i després ho treuen a fora per vendre-ho. 

Vam visitar les dues esglésies més importants, que són la catedral i la basílica de Sant Nicolau. Com ja vaig comentar en algun altre lloc, sant Nicolau és molt venerat per aquestes terres. Era un home que ajudava sempre a tothom, i per això l’hi tenien molt d’afecte. 

Quan els migrants tornaven a la seva terra parlaven als seus d’aquest home que els havia ajudat, i poc a poc la seva historia, en passar de boca en boca, va anar-se modificant, convertint a aquest sant en un personatge venerable de barba blanca. Tot i que el sant Nicolau que es representa actualment, el que coneixen tots els nens, té la pell rosada, diuen que sant Nicolau, el real, tenia la pell força fosca. 

A la basílica de Sant Nicolau es pot veure una columna en la que s’ha extret, en part, la coberta barroca posterior, per recuperar la columna romànica inicial. Aquest procés porta a un cert deteriorament de la pedra original. Totes les construccions de per aquí son fetes en pedra calcària. 

La catedral de Bari es coneix també com la catedral de Sant Sabí. Es va construir a finals del segle XII i començaments del XIII, sobre les restes d’una antiga catedral bizantina del segle XI. Aquesta catedral bizantina va quedar destruïda després de l’atac perpetrat per Guillem de Sicilia l’any 1156, quan va saquejar la ciutat. En aquesta catedral estava enterrat Sant Sabí, que és el que va donar nom a la nova catedral que es va construir i que es va obrir al públic en el 1292. 

La reforma en estil barroc es va fer en el segle XVIII i va ser a mitjans del segle XX que es va voler recuperar l’estil romànic inicial. A la cripta hi ha les restes de Sant Sabí i també una icona de la verge Odigitria. 

Les dues esglésies, la de Sant Sabí i la de Sant Nicolau s’assemblen força, i les confonc una mica. Com que era època nadalenca projectaven imatges en color a la façana, em sembla que ho feien a la de Sant Nicolau, però no n’estic segura. Hi havia molta gent que anava allà a contemplar l’espectacle lluminós. 

A part de les esglésies la ciutat també té diversos palaus i tres teatres. El teatre Piccini va ser el primer que es va construir, l’any 1854. Em sembla que era estatal. El teatre Petruzzelli, és de començaments del segle XX, va ser construït per la família Petruzzelli. És el quart més gran d’Itàlia i diuen que el més gran dels teatres privats d’Europa. La ciutat va autoritzar la seva construcció i es va signar un acord segons el qual no es podia obrir cap altre teatre en el sòl municipal. Això era ales acaballes del segle XIX. Aquest teatre va fer famosa a la ciutat. Hi havia actuacions tant d’òpera, com musicals, ballets, i diferents tipus de concerts. 

l’any 1910 es va construir, en fusta, el teatre Varietà Margherita, amb gran indignació per part de la família Petruzzelli. Aquest teatre va durar molt poc temps, aproximadament un any després d’obrir les portes va patir un incendi que el va destruir completament. No es va aclarir mai si havia sigut un incendi fortuït o provocat. Així que els seus propietaris van decidir obrir-ne un de nou, el Margherita, però aquest cop no en terreny municipal sinó sobre l’aigua, sobre uns pilons de formigó. El nou teatre obria les portes l’any 1914. 

El teatre Margherita va ser el primer edifici de Bari construït en formigó i també era l’únic a Europa construït sobre el mar. Actualment ja no es veu que estigui sobre el mar, ja que queda integrat en el passeig marítim.