06 de novembre 2023

Corea del Sud-2. El viatge.

El viatge

Ara sí que ja passo a explicar el viatge. Vam volar amb la Korean Air. Era vol directe. Em preocupava una mica tantes hores tancada però a l’anada vaig anar força be; eren dotze hores, i de nit. La tornada se’m va fer molt més dur, el vol era molt més llarg, 14 hores i de dia. Em va semblar que la ruta que seguia a l’anada i a la tornada era diferent.

Quan vam fer el viatge encara no havíem fet el canvi d’hora a Catalunya, per tant l’hora a Corea era la de Barcelona +7.

La companyia coreana funciona força bé. La facturació estava oberta més de tres hores abans de la sortida del vol; els autocars de coreans anaven arribant a tongades, hi havia moment en que es formava una llarga cua i després quedava buida fins a l’arribada del següent autocar.

El vol va sortir amb retard, però quan s'hi posen van ràpid, són molt eficients. Hi ajuda el que la majoria de la gent que anava en el vol eren coreans i són molt disciplinats, s’anaven asseient de seguida, portaven poc equipatge de ma, per tant no bloquejaven els passadissos...

L’espai que hi ha per les cames està força bé, bastant espaiós. Ens van donar el kit habitual: unes sabatilles d’un sol us, raspall i pasta d dents, aigua, auriculars, coixí i manta.

Per sopar, com que estava molt enrere no vaig poder escollir, però no estava malament: una boleta de carn de vedella, especiada però no picant, amb verduretes; un bol d’arròs, un acompanyament que era avinagrat; un bol amb una pastilla que es dissol quan s’hi afegeix aigua calenta i tens una sopa vegetal que estava força bona. De postres hi havia una mena de tiramisú i una magdalena. Tenien vi i passaven després oferint-ne més.

Quan vam acabar de sopar estàvem sobrevolant Albània, o sigui que ens quedava molt camí per fer i vaig aprofitar per intentar dormir una mica.

Quan ja ens estàvem apropant ens van servir l’esmorzar. Em va sorprendre que el cafè estava prou bo. Generalment el dels avions el trobo horrible.

Incheon

Un cop aterres a Corea, a l’aeroport d’Incheon, cal passar el control de passaports. No es necessita visat, ni l’autorització electrònica de viatge, K-ETA, però si la portes agilitza una mica el tràmit; és de pagament, costa uns 7 o 8 euros, no ho recordo exactament.

El trasllat de l’aeroport fins a l’hotel es fa molt llarg. Era mitja tarda d’un dia laborable i hi havia molt embús, ja que era hora de sortir de la feina.

Incheon està situada a l’oest de Seül, en un estuari a la costa occidental de la península de Corea, a la mar Groga.

L’any 1883 es va començar a construir l'actual port, que ara és el principal port del país, en un poble que tenia menys de 5.000 habitants, anomenat Jemulpo. Actualment és un important nucli industrial i un centre de comerç; les industries que hi ha són metal·lúrgiques i tèxtils.

El 15 de setembre de 1950, durant la Guerra de Corea, les tropes dels Estats Units van desembarcar aquí on va tenir lloc la batalla batalla d'Incheon.

L'Aeroport Internacional d'Incheon és l’aeroport internacional més important de Corea del Sud i un dels deu aeroports més transitats de l'Àsia.

És un dels aeroports amb els tràmits de control i duanes més ràpid: de mitjana, les sortides triguen 19 minuts i les arribades 12 minuts, molt per sota de les mitjanes mundials de 60 i 45 minuts respectivament. També té una ràtio d'errors en la gestió d'equipatges de només 0.0001%.

Aquest aeroport es troba a l’oest del centre urbà d’Incheon, en una illa artificial al voltant de l'illa de Yeongjongdo. L'aeroport es va inaugurar el 21 de març de 2001.

L’any 1988, quan hi va haver els jocs olímpics d’estiu del 1988, el principal aeroport internacional del país era el de Gimpo, que  es troba una mica més al nord que Incheon. Es va veure que aquest aeroport quedava petit i que en calia un altre.

El nou aeroport originalment s'havia de construir a Cheongju, 124km al sud-est de Seül, però quedava massa lluny de la capital i es va optar per construir-lo a Incheon.

La construcció va començar el novembre de 1992, fent una illa artificial entre les illes de Yeongjong i Youngyu, que van acabar unides. Els treballs es van allargar més del previst i es va inaugurar oficialment el 21 de març de 2001.

Des de l’aeroport fins a l’hotel vam trigar una hora, hi ha uns 60 km. 

Corea del Sud-1. Introducció

 Aquest és un viatge de quinze dies per Corea del Sud, fent un recorregut més o menys circular incloent una visita a l’illa de Jeju. Fa molts anys vaig llegir el llibre de Lisa See “L’illa de les dones del mar”, que se centra en la vida de les dones d’aquesta illa, i em va despertar el cuc de conèixer Jeju i el conjunt del país. A més, una mica per casualitat vaig topar-me amb una sèrie coreana de l’època dels reis de la dinastia de Joseon. Això va despertar de nou la meva curiositat per aquest país; he anat veient sèries i llegint alguns llibres  i finalment he pogut visitar-lo.

Com es pot veure en el mapa, hem visitat diferents zones del país, però en quinze dies es veu una petita part del que hi ha en cada lloc. De fet vas fent pinzellades aquí i allà, però et pots fer una idea de la seva història, la seva riquesa cultural i de l’estil de vida.     

Actualment a la península de Corea hi ha dos estats, Corea del Nord, i Corea del Sud; de resultes d’aquesta divisió Corea del Sud és, a nivell pràctic, una mena d’illa, ja que no té cap via de comunicació terrestre amb altres països.

La divisió de Corea en dos països independents es va produir en el 1948; però al juny del 1950 Corea del Nord envaïa Corea del Sud, iniciant-se una guerra que va durar 3 anys. Després d’això es va establir una franja de territori desmilitzaritzada, entre els dos països.

Per la part nord, la península de Corea té una amplia frontera amb la Xina, i una petita zona fronterera amb Rússia. Pel sud, té proper el Japó. Aquesta península està envoltada per tres mars: la groga, la de la Xina Oriental i la mar del Japó o mar de l’est. 

La mar que hi ha entre Corea i Japó té un nom controvertit: a Corea sempre se l’havia anomenat mar de l’est o mar de l’est de Corea, però a nivell internacional, es va començar a fer servir el nom de mar del Japó. 

Hi ha discrepàncies sobre el moment en que es va començar a fer sevir aquesta denominació: Japó afirma que aquest nom es feia servir ja a començaments del segle XIX, en canvi Corea afirma que el nom va sorgir quan Corea estava sota domini japonès, ja que abans aquest mar es coneixia com mar de Corea o mar de l’Est. En els mapes antics que he estat mirant hi una o altre denominació segons l’origen del mapa. Actualment Corea accepta que es posin els dos noms: mar de Japó (mar de l’Est) o mar de l’Est (mar de Japó). En aquest mapa que he posat, del Google maps, només hi apareix un dels dos noms.

Pinzellades d’història

Abans de començar explicant el viatge convé conèixer una mica la historia del país. Els primers assentaments humans que hi va haver en aquesta península són de fa uns 700.000 anys. El neolític va començar cap al 8.000 aC. S’han trobat restes de ceràmica decorades fent servir una pinta, prop de Seül.  L’edat del bronze es va iniciar cap al segle X aC; a Manxúria s’havia iniciat força abans, en el XV aC.

Amb l’evolució de la cultura del bronze va sorgir una societat en la que el cap del clan tenia gran influència. Poc a poc els clans es van anar agrupant formant-se uns proto-estats.

Gojoseon

El primer estat reconegut va ser el de Gojoseon; es va formar per la unió de diverses tribus que creien en el rei dels Cels i veneraven als ossos. Segons la mitologia coreana el fundador d’aquest regne l’any 2333 aC va ser Dangun, fill d’un príncep celestial i una dona-ossa.

El regne de Gojoseon era el més avançat culturalment de tota la península.

No s’ha de confondre aquest regne amb el de Joseon, que es molt posterior. Per evitar confusions a aquest primer regne l’hi van afegir el prefix Go, que vol dir antic.

Actualment es considera que la fundació de Gojoseon, va ser en el 1500 aC, i està considerada la data fundacional de la nació coreana.

Cap a finals del segle III aC, la Xina passava per un període convuls, amb el canvi de dinastia de la Qing a la Han, i molta població es va desplaçar cap al regne de Gojoseon. Però l’any 108 aC les tropes dels Han van conquerir el regne i van instal·lar dinasties xineses.

Llegeixo sorpresa que gairebé la meitat dels dòlmens que hi ha al món es troben a la península de Corea.

Els tres regnes

El període històric següent és el que es coneix com el dels Tres Regnes: Goguryeo, Baekje i Silla. Més tard Goguryeo es va conèixer com a Goryeo, i d’aquí deriva el nom modern de Corea.

El període dels Tres Regnes va des de l’any 57 aC fins al 668 dC. Tot i que hi havia aquests tres regnes, hi havia molts altres estats tribals.

Aquests tres regnes ocupaven tota la península de Corea i aproximadament la meitat de Manxúria. Els regnes de Baekje i Silla dominaven la meitat sud de la península i la illa de Jeju, que en aquella època es coneixia amb el nom de Tamna; la meitat nord de la península corresponia al regne de Goguryeo.

El budisme va arribar a Corea procedent de l’Índia en el segle III dC i es va convertir en la religió estatal en els tres regnes. En aquest mapa que he obtingut de la web de turisme coreana, es pot veure l’extensió i distribució dels tres regnes.

(https://spanish.korea.net/AboutKorea/History).

Silla unificada

Poc a poc, entre els segles V i VI dC, el poder del regne de Silla es va anar estenent  per la península, annexionant als altres regnes. Va unificar bina part dels diferents regnes que hi havia, i començava el període que es coneix amb el nom de Silla unificada. Aquest període va acabar cap a finals del segle IX.

Goryeo

Goryeo es va fundar en el 918 i va substituir a Silla com a dinastia governant de Corea. Aquesta dinastia es va mantenir al poder fins a l’any 1392. Es troba escrit també com Koryo, d’on hauria derivat al Corea; el primer document en que es troba escrit d’aquesta forma és del segle V. La seva capital era Kaesong, actualment a Corea del Nord; en l’època de major esplendor del budisme, en el segle XI, aquesta ciutat tenia una setantena de temples.

És d’aquest període l’anomenada Tripitaka Coreana; el nom completés és Tripitaka de la dinastia governant de Goryeo. És una biblioteca que es troba en el temple de Haeinsa, més o menys al centre del país; està formada per 1251 blocs de fusta amb impressió xilogràfica, que recullen escriptures budistes. És la  col·lecció més completa del corpus budista i els blocs de fusta xilogràfics són els més antics del món.

De fet, la que es conserva és la segona Tripitaka Coreana; la primera es va encarregar l’any 1011 i es va acabar l’any 1097, però l’any 1232, durant les invasions mongoles la van cremar. L’any 1236 el rei Gojong va ordenar la revisió del contingut i creació de la segona Tripitaka Coreana. Des de l’any 1995 està declarada Patrimoni cultural de la humanitat per la UNESCO.

També és del període Goryeo la invenció de la impremta de tipus mòbil metàl·lica; va ser la primera del món, en el segle XIII.

Com ja he comentat, hi van haver invasions mongoles, entre el 1230 i el 1270, però la dinastia va continuar fins a l’any 1392. No obstant, a partir del 1350 el rei tenia diversos problemes, per les propietats de les terres, amb els militars pro-mongols, amb l’aristocràcia, per l’animositat creixent entre budistes i confucianistes....

Joseon

A la dinastia Goryeo la va substituir la dinastia Joseon, que va durar uns cinc segles i va ser el darrer regne dinàstic de Corea.

A finals del segle XIV, el regne de Goryeo trontollava; les funcions de l'estat s'havien col·lapsat després d’anys de guerres i a l’ocupació per part de l’imperi mongol. Quan va sorgir la dinastia Ming, la cort reial de Goryeo es va dividir en dues faccions rivals: una donava suport a la Xina Ming, amb el general Yi Seong-gye liderant aquest suport, i l’altra donava suport a la Xina Yuan, aquesta liderada pel general Choe Yeong.

El 1392, el general Yi Seong-gye o Taejo va fer un cop d’estat i va establir la dinastia Joseon que va durar fins al 1910. La va anomenar Joseon en honor al primer regne Joseon, que per no confondre es va dir el vell Joseon, Gojoseon.

El rei Taejo va traslladar la capital a Hanseong, l’actual Seül, on va fer construir el palau de Gyeongbokgung. L’any 1394 es va declarar el confucianisme com a religió oficial del país. Això va provocar que els budistes perdessin poder i riquesa.

Llegeixo que la filosofia prevalent va ser el neo-confucianisme. O sigui el nou confucianisme, que havia sorgit a la Xina durant la dinastia Song, quan el budisme estava en declivi i es va retornar a la filosofia confuciana, que estava força arraconada, per resoldre les demandes socials i culturals que el budisme havia sigut incapaç de resoldre.

Durant la dinastia Joseon hi va haver grans avenços científics i culturals. Un dels fets rellevants va ser la creació de l’alfabet coreà, el hangul, en època del rei Sejong el Gran (1418-1450).

Entre el 1592 i 1598 el regne de Joseon va patir invasions japoneses; els japonesos volien envair Àsia  a través de Corea. Després, en  el 1620 i 1630 van patir invasions dels manxús. A aquest període convuls van seguir dos segles de pau, i de nou Joseon renaixia.

Els darrers anys d’aquesta dinastia el país es va anar aïllant, per protegir-se de l’imperialisme occidental. Per aquest motiu se’l coneixia coma regne ermità.

Imperi Coreà

La dinastia Qing havia tingut gran influència a Corea, però després de la primera guerra Sinojaponesa, l’any 1895 Xina i Japó signaven el  tractat de Shimonoseki, pel qual la Xina perdia el seu poder sobre Corea. El mateix any moria assassinada per part d’agents japonesos l’emperadriu Myeongseong, la darrera emperadriu coreana de la dinastia Joseon.

El poble coreà considera a Myeongseong (1851-1895) una heroïna. En els darrers temps la seva figura s’ha popularitzat gracies a sèries, pel·lícules, música...

Va ser una de les esposes de l’emperador Gojong. Va esforçar-se per mantenir el país independent d’influències estrangeres. A aquesta emperadriu se l’hi atribueix la introducció de noves tecnologies, com el ferrocarril, el telèfon, el tramvia i l’electricitat. Tenia habilitat per gestionar la política exterior; va demanar ajut a Rússia i a la dinastia Qing de Xina per evitar la invasió japonesa. Per això era un obstacle pel Japó que intentava apartar-la del govern però l’emperador, Gojong, n’estava molt d’ella i no estava disposat a retirar-la de la vida política.

Veient que no podien anular la seva influència, l’any 1895 suposadament l’ambaixador japonès va contractar un grup d’assassins per assaltar el palau reial de Gyeongbokgung i matar a l’emperadriu. Dos dels presumptes assassins van ser identificats, i posteriorment altres que també hi havien participat. Un dels guàrdies imperials que havia presencia tels fets va deixar-ne constància per escrita.

L’emperador Gojong va concedir a l’emperadriu el títol pòstum de Myeongseong, que vol dir estel lluent (jo pensava que era el seu nom) i la va fer enterrar al temple nacional de Corea, el Jongmyo. Llegeixo que les altres dones que hi ha enterrades en aquest temple tenien el títol de regne consort, en canvi aquesta tenia el títol d’emperadriu. 

L’assassinat de l’emperadriu va provocar una gran commoció al país i un rebuig generalitzat per part dels ambaixadors estrangers. Per apaivagar les crítiques que li feien a escala mundial, el govern japonès va jutjar al seu ambaixador que suposadament havia contractat als assassins, així com als presumptes autors materials, però els van absoldre per manca de proves.

L’any 2005 els descendents de dos dels acusats per aquest assassinat van anar al temple de Jongmyo a retre homenatge a l’emperadriu i demanar perdó per l’assassinat que presumptament havien comes els seus avantpassats.

Dos anys després de l’assassinat de l’emperadriu, el rei Gojong va proclamar l’imperi coreà; així va passar de ser el rei de Joseon a ser l’emperador Gojong.

En els tretze anys que va durar l’imperi es va modernitzar l’exèrcit, l'economia, els drets sobre la propietat, el sistema educatiu, i també algunes industries. Segons llegeixo amb el canvi de nom intentaven mantenir-se independents i no ser engolits per Japó.

Ocupació japonesa i període colonial

Corea se la disputaven Rússia, Japó i Xina. L’any 1904, amb la guerra entre Rússia i Japó, aquest va allunyar als Russos del control de Corea. Després en el 1909, va desbancar als manxús de la dinastia Qing. I l’any 19010 va ocupar militarment Corea; va obligar al govern coreà  signar el Tractat d'Annexió de Corea amb el Japó. El tractat el va signar Lee Wan-Yong, que actuava amb poders generals atorgats per l'emperador. Ara bé, hi ha qui diu que l’emperador no el va ratificar. Hi ha una llarga disputa sobre si aquest tractat era legal o il·legal, ja que la signatura s’havia fet sota coacció, amenaces i suborns.

Els coreans van lluitar sempre per la seva independència; tenien grups treballant des de l’interior però també des de Rússia, Xina i Estats Units.  Al març del 1919 els líders coreans van declarar la Independència; tenien el suport de la població. Les manifestacions es van estendre per tot el país, així com per fora, Rússia, Xina, Estats Units i Europa. La revolta va durar dotze mesos i va ser reprimida brutalment. La resistència coreana s’havia organitzat amb el moviment no violent conegut com a Moviment Primer de Març. Fa referència al primer de de març de 1919, quan la policia i militars japonesos van matar a 7.000 manifestants.

Es va establir un Govern Provisional de la República de Corea a Xangai, era el primer govern republicà democràtic de Corea. Tenia una constitució i un sistema de govern amb tres poders independents: executiu, legislatiu i judicial. Aquest govern treballava des de l’exterior per recuperar la independència, mentre a l’interior estaven sotmesos als japonesos.

A començaments del 1939 més de cinc milions de coreans van ser reclutats per treballs forçats, i milers d’homes reclutats per incorporar-se a l’exèrcit japonès. Uns 400.000 obrers coreans van morir a causa de la guerra. Unes 200.000 noies i dones, principalment de la Xina i de Corea, van ser esclaves sexuals per l’exèrcit japonès, eren les que anomenaven “dones de confort”.

En l’època de domini japonès es va suprimir la llengua coreana, en un intent d’erradicar la identitat nacional coreana. La gent tenia que posar-se un cognom japonès. Era el Sōshi-kaimei; sōshi vol dir creació d’un cognom, i kaimei canvi de nom.

Abans de l’ocupació japonesa, en el 1909, l’Imperi de Corea havia establert una llei de registre civil, creant-se un modern sistema de registre familiar. Aquesta llei es va completar just abans de l’annexió.

En el moment de  l’annexió hi havia molts coreans que s’havien inscrit amb noms d’estil japonès. Això creava confusió i al novembre del 1911 el governador general de Corea va emetre una ordre segons la qual els coreans no es podien posar noms que poguessin confondre’s amb els de japonesos nadius. Els que s’havien registrat amb noms japonesos tenien que tornar al seu nom coreà.

Però en el 1939 una nova ordre obligava o pressionava als coreans a posar-se un cognom japonès, i en el 1940 es permetia el canvi de nom, pagant una taxa, ja que aquest canvi era voluntari. 

Quan Corea va alliberar-se dels japonesos van recuperar els seu nom i cognoms coreans. 

Durant l’ocupació japonesa la cultura tradicional va patir moltes pèrdues; part del patrimoni cultural va ser destruït i una altra part saquejat i portat cap al Japó. Bona part d’aquestes peces romanen al Japó, però també n’hi ha a Estats Units.

A finals de la segona guerra mundial a Corea hi vivien uns 850.000 japonesos; la major part va retornar al seu país d’origen en acabar la guerra.

Ja des de la dècada de 1920 l’exèrcit d’alliberament de Corea lluitava des de Manxúria i des de la costa siberiana. En el 1940 el Govern Provisional de Corea (KPG) va organitzar l’Exèrcit d’Alliberament de Corea, a Chongqing, amb voluntaris independentistes que hi havia dispersos per Manxúria; entenc que devia aglutinar els que anaven lluitant des del 1920. El KPG va declarar formalment la guerra al Japó i va enviar tropes als fronts de l’Índia i de Birmània, al costat dels aliats. Algunes unitats militars havia rebut entrenament als Estats Units. 

Independència

El 15 d’agost de 1945 acabada la guerra del pacífic, amb la rendició de Japó, Corea aconsegueix alliberar-se del domini japonès.

A la península quedaven moltes tropes japoneses i per procedir al seu desarmament es van desplegar tropes estatunidenques i soviètiques al sud i al nord del paral·lel 38, respectivament, establint-se dos governs separats: Corea del Sud i Corea del Nord.

Al maig del 1948 se celebraven les primeres eleccions democràtiques a Corea del Sud i a l’agost del mateix any s’instaurava la República de Corea, com una democràcia lliure, hereva legitima del Govern Provisional de Corea. L’ONU va reconèixer aquest govern com el govern legítim de la península, ja que a Corea del Nord no es van poder fer eleccions supervisades per aquest organisme. Al setembre del mateix any 1948 s’establia al nord la República Popular Democràtica de Corea, com un país comunista.   

Guerra de Corea

El juny de 1950 Corea del Nord envaïa Corea del Sud, fent servir armament soviètic. Començava la guerra de Corea que va durar tres anys. Van morir molts civils i es van destruir la majoria de ciutats, així com bona part de les industries.

El Consell de Seguretat de l’ONU va condemnar per unanimitat la invasió i va demanar als estats membres que proporcionessin ajuda a Corea del Sud. Per l’altra banda, Corea del Nord va rebre el suport de la Xina.

El 23 de juliol de 1953 se signava l’armistici, creant una franja de terra, zona desmilitaritzada, terra de ningú, al voltant de les dues fronteres terrestres i marítimes.

La postguerra

Després de la guerra Corea del Sud era un dels països més pobres del món, estava totalment devastat.

El president, Rhee Syngman, va anar convertint el seu govern en més autoritari. En el 1960, el Partit Lliberal, que estava al poder, va manipular les eleccions presidencials i hi va haver grans protestes; la situació es va anar deteriorant ja que l’actuació policial va provocar diversos morts. Rhee Syngman va dimitir i es va refugiar a Hawai.

Es va reformar la constitució i va començar el govern del primer ministre Jang Myeon. Però la situació seguia sent molt inestable, amb moltes protestes.

El 16 de maig de 1961 un grup de joves oficials de l’exèrcit, dirigits per Park Chung-hee van fer un cop d’estat i van prendre el poder. Durant dos anys hi va haver govern militar i a l’octubre del 1963,Park, que s’havia retirat de l’exèrcit va convocar eleccions presidencials, i va ser escollit.

Durant el seu mandat com a president Park es va proposar modernitzar el país i va aconseguir un ràpid creixement econòmic gràcies a les exportacions.

El 26 d’octubre de 1979 el president Park moria assassinat prenent el poder un altre grup de militars, comandats pel general Chun Doo-hwan. Va governar amb ma dura no permetent la dissidència, però va aconseguir millorar l’economia i aturar la inflació.

En el 1988 va ser escollit president l’exmilitar Roh Tae-woo, que era el líder del Partit de la Justícia Democràtica. Durant el seu mandat, que va acabar en el 1993, va establir relacions diplomàtiques amb els països comunistes, la Unió Soviètica, Xina i els països d’Europa de l’est. Va iniciar la democratització del país, però al final del seu mandat hi havia molt descontent. Va acabar dissolent el partit.

Kim Young-sam va prendre el relleu en la presidència del país i va lluitar contra la corrupció. En el 1998 es escollit Kim Dae-jung, que va consolidar la democràcia i va establir l’economia de marcat.

El 15 de juny del 2000 els líders de les dues Corees es van reunir i van establir un sistema de reconciliació i cooperació, permetent el retrobament entre familiars que es trobaven a banda i banda de la frontera. 

L’any 2018 es reunien per primer cop els presidents de les dues corees, Kim Jong-un i Moon Jae-in, a la Casa de la Pau de Panmunjom, a la zona desmilitaritzada. D’aquest any sí que he trobat informació de que es van poder retrobar familiars de les dues corees.

09 d’agost 2023

Estònia. Tallinn: barri de Rotermann. Final de viatge

Per acabar la visita de la ciutat vaig anar cap al barri de Rotermann; és un barri peculiar en el que es barregen estils arquitectònics; hi ha construccions modernes que aprofiten com a base antigues naus industrials. Es troba entre la ciutat antiga i el port.

Aquesta zona industrial s’havia començat a desenvolupar en el segle XIX. Aquí hi havia fàbriques i magatzems de productes diversos.

Actualment s’han aprofitat moltes d’aquestes antigues construccions quedant un barri peculiar. Hi ha bars, restaurants i botigues que donen vida al barri.

Chsitian Abraham Rotermann era el propietari d’una empresa que es va establir aquí en el 1829. Va ser la primera i amb ella va arrencar aquest barri industrial. En època soviètica molts dels edificis es van anar deteriorant. No va ser fins a l’any 2001 que es va donar valor als edificis que encara quedaven i es van voler protegir i es va tirar endavant el projecte per retornar la vida a alguns d’ells.

Llegeixo que un dels edificis més espectaculars és l’elevador de gra que es va acabar de construir en el 1904. És un edifici llarg i estret, 100 metres de llarg. Es veuen corretges metàl·liques que reforcen la façana.









I per acabar i entrar en calor, res millor que una xocolata calenta en un dels locals emblemàtics del centre que si no recordo malament son especialistes en figuretes de massapà.





Ha sigut un viatge curt però intens i molt interessant. El temps no ha acompanyat gens, però no ens hem fet enrere per la pluja i el fred i hem vist tot el que estava programat.

El que m’ha impactat més és descobrir la història dels països bàltics, de la que me n’he adonat que no en sabia gairebé res. He trobat que han tingut una història complicada, que han patit un munt d’invasions. M’ha commogut la seva resistència, que malgrat els alts i baixos, i el patiments de molts al llarg del procés,  els ha dut a la independència.

Si no estic confosa, els estonians s’emmirallen en Suècia que és el que tenen més a la vora. En quant a Letònia segueix tenint molta influència alemanya. Lituània no sabria dir-ho. Tots tres països es van trobar ocupats pels nazis i pels soviètics. Quan creien que els venien a alliberar era sortir del foc per caure a les brases.

Tots tres països han tingut una historia dura i a més, les condicions climàtiques també son dures. A Estònia, durant dos mesos el sol surt a les 9 del matí i es pon a les 3. Ja des de ben petits acostumen als nens al fred: de dia, aprofitant l’estona de sol, els posen a dormir a fora.

M’ha semblat que tot i ser països tant propers i amb bona part de la seva història comuna tenen caràcters diferents. Riga la vaig trobar bulliciosa, Tallinn, en línies generals, molt menys. Tot i que la cerveseria del darrer sopar a Tallinn estava plena de gom a gom i amb molt de soroll.

En tornar vaig llegir un parell de llibres més abans de donar aquest tema per tancat; tots dos de Sofi Oksanen, una escriptora finlandesa, de pare finlandès i mare estoniana. Un és “La purga” i l’altre “Quan els coloms van desaparèixer”.

Tots els llibres basats en històries d’aquests països son durs, ja que son vivències dels anys de persecucions i guerres, de purgues; mostren el coratge i la feblesa en situacions difícils. Instint de supervivència, adaptació, solidaritat i traïció... la vida és una amalgama de sentiments i de personatges, amb situacions personals diferents, amb recursos emocionals diferents per tirar endavant. 

Estònia. Tallinn. Parc Kadriorg i museu d'art Kumu

A la tarda vam sortir de la ciutat per anar al parc Kadriorg, que es troba a tant sols a uns 2 Km del centre. El primer que vam visitar va ser el museu d’art Kumu. Era una visita guiada que va resultar molt interessant, ja que et feia fixar en detalls que sinó et passarien per alt.

El museu d’art d’Estònia inicialment, en el 1921, es va ubicar al palau Kadriorg, que es troba en aquest mateix parc i del que parlaré després. L’any 1929 es va reconstruir el palau per convertir-lo en residència presidencial, pel que van fer fora al museu d’art.

Durant un temps va anar canviant de llocs, on s’ubicava de forma temporal. L’any 1946 va tornar de nou al palau Kadriorg. Ara be, el palau es va deteriorar molt durant l’ocupació soviètica i finalment l’any 1991 es va tancar per reformar-lo i es va decidir construir un nou edifici pel museu d’art en el mateix parc que és el que es veu ara. Una construcció realitzada per un arquitecte finlandès, que va obrir les portes l’any 2006.

És un museu molt gran, que té tres seccions ben diferenciades. Una planta dedicada a l’art estonià des del segle XVIII fins al final de la segona guerra mundial. Al pis de sobre hi ha les obres d’art estonià des del 1945 fins al moment de la independència, en el 1991. I en la planta de dalt de tot hi ha les exposicions temporals d’art estonià contemporani posteriors al 1991.

Aquesta bust és obra d’August Weizenberg (1837-1921), considerat el fundador de l’escultura moderna a Estònia. Era fill d’un sabater i es va iniciar tallant fusta. L’any 1865 va viatjar a Sant Petersburg per aprendre escultura. Entre el 1870 i el 1873 va estudiar a l’Acadèmia de Belles Arts de Munic. Entre el 1873 i el 1890 va viure a Roma dedicat a la pintura.

Representa al doctor Ferdinand Johann Wiedermann (1805-1887), un lingüista estonià, membre de l’Acadèmia de Ciències de Sant Petersburg. EWra descendent d’alemanys i de suecs. Va estudiar primer a Tallinn i després a Tartu. Es va especialitzar en les llengües ugrofineses. Va dedicar-se a recopilar frases i vocabulari en els diferents dialectes, el que li va permetre redactar gramàtiques d’aquests dialectes. També va fer reculls de proverbis, endevinalles, jocs, costums i tradicions... El seu gran objectiu era normalitzar l’educació en les llengües pròpies durant l’època soviètica. L’any 1989 es va crear un premi lingüístic que du el seu nom. 

Les primeres sales que visitem son les que van des de l’any 1700 fins al 1945. El període que en diuen de la identitat nacional. Recull obres que posen de manifesta la presència de diferents grups ètnics al país, com els alemanys bàltics i els russos.

Aquestes escultures és també de August Weizenberg i la d’un pescador, en bronze, és d’Amandus Adamson (1855-1929) .  










Passem a la part que fa referència a l’època soviètica. En aquell període, els artistes estaven obligats a fer propaganda soviètica en les seves obres. Estaven obligats a pintar cartells de propaganda. Van haver d’assistir a cursos per aprendre a ser soviètics, si volien sobreviure i no ser deportats. 

Entre ells es reunien per fer-se una censura prèvia, es reunien, s’ensenyaven les obres per analitzar si passarien la censura o no. Per decidir si calia afegir algun detall “patriòtic”, una nota de color vermell, alguna bandera... 

Eren temps foscos, en els quadres les irades de la gent no mostren alegria, sinó més aviat mirades tristes i en molts casos, les figures apareixen d’esquena, per no mostrar l’expressió. Era una forma de poder seguir pintant sense anar en contra dels seus sentiments. 

En aquest quadre de Leili Muuga (1922-2016), tot i que l’escena a primer pla és burgesa i no passaria la censura, per la finestra es veu una manifestació o algun acte amb banderes vermelles, que autoritza el quadre.


En el quadre següent es pot veure una de les reunions d’artistes avaluant si les obres passaran o no la censura.


Aquest quadre és una mostra del  modernisme soviètic; és obra de Henn Roode (1924-1974). Sempre posa algunes pinzellades de vermell, necessàries en època soviètica.

Aquesta pintura d’una sauna, de Kaja Kärner (1920-1998) es va pintar en el 1961. 


Aquest  quadre Lenin es va pintar en el 1968-69 i és obra de Ilmar Malin (1924-1994).


El parc Kadriorg fa 1,5 km de punta a punta. És un indret molt popular per venir a passejar i fer-s’hi fotografies, ja que hi ha arbres, estanys i escultures diverses.


En els seus inicis el nom d’aquest parc era Catherinethal (Vall de Catalina). El parc està al voltant del palau barroc del segle XVIII que va fer construir el tsar Pere el Gran després de la conquesta d’Estònia. Volia que fos la residència d’estiu, però va morir  abans de que s’hagués acabat la construcció. La que sí que hi va viure va ser la seva dona, Caterina I.


Un dels edificis, més senzill, és la casa on va viure la parella quan a principis del segle XVII venien a Tallinn i el palau encara no estava acabat.

Quan vam apropar-nos fins aquí seguia diluviant, pel que tan sols vam fer fotografies de lluny i no vam passejar pels jardins al voltant del palau. Una llàstima. Així i tot, de lluny estant ja es podia gaudir del conjunt floral.