Gwangju es troba al sud-oest del país. Es va fundar cap al 57 aC i ha sigut sempre un important centre comercial i administratiu. L’any 1914 es va construir el ferrocarril que l’enllaça amb Seül i això va afavorir el seu creixement industrial.
L’any 1980 es va produir el que es coneix com la massacre o
alçament de Gwangju. Va tenir lloc entre el 18 i el 27 de maig, era una
protesta en contra de la dictadura de Chun Doo-hwan, en la que els ciutadans
van prendre el control de la ciutat. Van robar armes de les comissaries de
policia i dels dipòsits d’armes militars. Tot i estar armats, no van poder
resistir la resposta governamental, que va ser molt dura i violenta. Segons
fonts oficials haurien mort unes 165 persones, però les estimacions no oficials
diuen que podrien haver mort entre 1.000 i 2.000 civils.
En aquell moment els medis de comunicació van tergiversar els
fets, dient que era una rebel·lió inspirada per simpatitzants comunistes.
L’any 2002, es va establir un cementiri nacional i un dia per
commemorar els fets, el 18 de maig; també es van fer diversos actes per
compensar i restaurar l’honor de les víctimes.
Abans d’aquests fets, el 26 d’octubre del 1979 el dictador Park
Chung-hee, moria assassinat, després de 18 anys de mandat. Aquest final sobtat
de la dictadura va provocar inestabilitat. El nou president, Choi Kyu-hah, i
els seus ministres tenien poc control sobre l’exèrcit; el poder del general Chun
Doo-hwan anava en augment fins que va acabar donant un cop d’estat el 12 de
desembre del mateix any.
Durant el mandat del dictador anterior, Park, ja hi havia hagut
moviments democratitzadors, però havien estat reprimits. El cop d’estat militar
va reactivar-los. Amb l’inici d’un nou semestre al març de 1980, professors i
estudiants que havien sigut expulsats per activitats a favor de la democràcia,
van tornar a les seves universitats i es van formar sindicats d’estudiants.
Aquests sindicats van fer manifestacions per tot el país per aconseguir una
sèrie de reformes, incloent la fi de la llei marcial (declarada després de
l’assassinat de Park), la democratització, la creació d’un salari mínim i la
llibertat de premsa. Aquestes activitats van culminar amb la manifestació anti
llei marcial del 15 de maig a l’estació de Seül, en la que hi van participar
100.000 persones, estudiants i altres ciutadans.
Com a resposta, Chun Doo-hwan va realitzar diverses mesures
repressives. El 17 de maig, Chun Doo-hwan va forçar als ministres a ampliar la
llei marcial a tot el país; fins a aquest moment Jeju se n’havia salvat. Es van
tancar universitats, es van prohibir les activitats polítiques i es va
restringir encara més a la premsa. Per fer complir la llei marcial, es va
enviar l’exèrcit a diferents punts del país.
La massacre de Gwangju va tenir un gran impacte en la política
i la historia de Corea del Sud. Chun Doo-hwan havia caigut en popularitat ja
que havia arribat al poder per medi d’un cop d’estat, però després d’autoritzar
l’enviament de forces especials contra els ciutadans, la seva legitimitat va
quedar malmesa de manera significativa. El succés també va aplanar el camí per
als moviments posteriors en la dècada de 1980 que, amb el temps, van dur la
democràcia al país. La massacre de Gwangju s’ha convertit en un símbol de la
lluita de los sudcoreans contra els règims autoritaris i la lluita per la
democràcia.
A partir de 2000, la Fundació per a la memòria del 18 de maig
ha ofert un Premi Gwangju per als Drets Humans anual a un notable defensor
d’aquests drets en memòria de l’alçament.
D’aquesta poblacions vam veure gran cosa. Vam anar a una
acadèmia confuciana i a l’estació per agafar el tren cap a Seül.
Després d’esmorzar vam anar a una acadèmia confuciana,
Wolbongseowon, on ens van explicar una mica com funcionava en el segle XVI i
ens van fer vestir com si fóssim estudiants de l’època.
Aquesta acadèmia es va construir en honor a les virtuts i
ensenyances de Gobong Gi Daeseung, que era un eminent erudit confucià del segle
XVI, durant la dinastia Joseon.
Wolbongseowon es va construir l’any 1578; va ser idea de Kim
Gyehwi i altres erudits confucians per honrar l'estudi i la virtut de Gobong Gi
Daeseung. Es va començar després de la seva mort, amb la construcció del
santuari Mangcheonsa. L’any 1646 l’acadèmia es va traslladar al lloc actual i
el nom de Wolbong l’hi va donar el rei Hyojong, l’any 1654.
L’any 1671, es van traslladar aquí els santuaris de Bak Sang i
Bak Sun, que estaven al santuari de Deoksansa, i un parell d’anys més tard es
van incorporar també els santuaris de Kim Jangsaeng i Kim Jip.
En èpoques més recents es va ampliar: la sala Bingwoldang és
del 1938, el santuari Gojiksa del 1972, el pavelló Jangpangak i la porta
d'Oesammun del 1978, Sau del 1980 i la porta Naesammun del 1981.
Les acadèmies confucianes privades s’anomenaven Seowon; es van
establir durant la dinastia Joseon (1392-1910) per tal d’honrar a erudits
confucianistes de renom i també per educar als joves en aquestes ensenyances. També
s’hi discutien assumptes socials i d'estat entre els aristòcrates locals, ja
que durant aquesta dinastia la filosofia predominant era el confucianisme. Les
acadèmies tenien un paper fonamental en la difusió del neo-confucianisme en les
zones rurals.
El nombre d’acadèmies neo-confucianes va tenir el seu pic en el
segle XVIII, que n’hi havia unes 700. Actualment en queden molt poques, ja que
el regent Heungseon Daewongun (1820-1898), pare del penúltim monarca Joseon, Gojong,
va abolir-les, dins del paquet de reformes que va fer.
L’acadèmia consta de diferents edificis o pavellons. Al passar
per la porta Mangcheonmun hi ha un pati flanquejat per dos edificis, el Myeongseongjae
i el Jongseongjae, que eren els dormitoris dels erudits.
L’aula magna, Bingwoldang, era on es feien les reunions
d’estudi i és on es mantenien debats intel·lectuals.
Hi ha altres pavellons, com el Chilsongjeong i el Aeildang, a
més d’altres construccions antigues.
Per una escala s’arriba a la porta Jeonganmun, i al seu darrera
hi ha el santuari Sungdeoksa, que és on es guarda la tauleta ancestral de
l’erudit, Gobong Gi Daeseung.
En el centre i sud del país hi ha nou seowons que formen part
del patrimoni de la Unesco.
Les funcions essencials dels seowon eren l'aprenentatge, la
veneració als estudiosos i la interacció amb l'entorn; això quedava reflectit
en el seu disseny. Es trobaven prop de muntanyes i fonts d’aigua, el que
afavoria poder apreciar la natura i cultivar lament i el cos. Els edificis,
tipus pavelló, estaven dissenyats per facilitar les connexions amb el paisatge.
L’acadèmia Wolbong, Wolbongseowon ,es troba en el poble Gwanggok
, que també es coneix amb elnom de Neobeusil, que vol dir amplia vall. Aquí va néixer
Gobong Gi Daeseung, i per això l’acadèmia es va traslladar aquí. Tota la gent
del poble pertany al clan Gi.
La gent tenia unes tradicions confucianes molt arrelades i van
posar resistència als canvis que es donaven en el país en la dècada de 1970.
Després de la segona guerra mundial Corea del sud era un dels
països més pobres del mon, però ràpidament va sortir-se’n de la pobresa
millorant significativament la seva economia.
Una de les mesures que va prendre el govern de Park Chung Hee,
en el 1970, per tal de modernitzar l’economia de les zones rurals va ser crear
el Moviment Saemaul, el Saemul Undong o Moviment de la Nova Comunitat. Es volia
evitar que hi hagués una gran desigualtat entre les zones rurals i les urbanes.
L’objectiu principal era modernitzar la producció agrícola i
donar recursos als seus habitants per poder tenir una òptima qualitat de vida.
La participació en aquest moviment era voluntària; la gent del
poble que volia participava en la construcció de les infraestructures,
carreteres, ponts... qualsevol cosa que beneficiés a la comunitat. El programa
es basava en l’esperit de cooperació i ajuda dels coreans.
Sembla ser que al començament hi havia una certa reticència a
participar en aquestes tasques. Tan sols la meitat dels pobles als que el
govern els hi havia donat el material, ciment i metall, per tal de millorar les
infraestructures, van assolir els objectius.
Veient el fracàs, el govern va animar als líders de pobles que
eren reticents a la iniciativa a visitar els llocs on havien posat en marxa
noves infraestructures. També es van concedir recompenses als pobles que
assolissin l’objectiu; a aquests pobles se’ls hi assignava un pressupost més
gran i més material per poder fer millores en la comunitat.
Aquest moviment va ajudar a millorar la forma de vida en les
zones rurals, però també va donar més força i poder a les dones.
A Corea, les comunitats tradicionals ja tenien les seves regles
d’autogovern i de cooperació.
En una primera fase el govern va proporcionar una quantitat
fixa de material als pobles que volien participar en el moviment, sense cap
cost; tenien llibertat per construir el que volguessin. El govern va
seleccionar 33.267 pobles i els hi va donar 335 sacs de ciment. Només 16.600
pobles van demostrar que havien tingut èxit, i se’ls va premiar amb 500 sacs
més de ciment i una tona de barres de ferro.
Aquest moviment va millorar molt les infraestructures de les
zones rurals: el sistema d’irrigació, ponts i carreteres.
Tornant al poble on hi ha l’acadèmia que hem visitat, he trobat
un article en que parla d’un dels membres del clan Gi.
L’any 1978, Gi Young-Ho es va oferir voluntari per sotmetre's a
un entrenament de líders Saemaul. El primer que va fer després de completar la
formació com a líder Saemaul va ser establir un maeul geumgo, que em sembla que
es tradueix com fons del poble. La majoria de vilatans eren grangers
arrendataris, atrapats en préstecs d'alt interès. Amb el maeul geumgo no
depenien dels bancs i dels elevats interessos. Tot quedava al poble. Al
començament hi havia reticències i no agradava als terratinents.
Durant els següents 20 anys, Gi va dirigir els projectes de
millora de les condicions de vida del poble, així com negocis d'horticultura
d'hivernacle i bestiar boví centrats en l'Associació de Joves del Poble. També
va treballar en una indústria secundària recollint caqui, bolets i verdures
silvestres, i subministrant-los directament a les ciutats. Alguna gent del
poble van guanyar prou diners per pagar les matrícules universitàries dels seus
fills collint bolets de pi.
A més, va editar el butlletí Neobeusil Saemaul on explicava els
progressos que s’havien fet, i el va distribuir als que havien marxat; alguns
d’ells després de llegir el butlletí van contribuir econòmicament per seguir
fent millores.
El major obstacle per a la modernització del poble Neobeusil
van ser les tradicions confucianes profundament arrelades entre el clan Gi. Als
ulls d'aquells amb fortes creences feudals, els projectes de Saemaul no encaixaven
en l'ordre tradicional. Els terratinents que havien posseït terres generació
rere generació eren molt reticents als canvis i a la cooperació.
Un dels punts en els que Gi va trobar major resistència va ser
quan va voler estendre les carreteres del poble. Per construir la carretera
calia que els terratinents cedint part dels seus terrenys, que havien sigut de
la família al llarg de generacions. Els hi semblava be construir noves
carreteres, però no a costa del seu terreny i de forma gratuïta.
Gi es va enfrontar amb els sèniors del seu clan. Els hi va fer
veure que el principal atractiu del poble era l’acadèmia confuciana Wolbongseowon,
i que si volien que vinguessin molts turistes d’altres regions calia que hi
hagués una bona carretera d’accés. Com a descendents de Gobong Gi Daeseung
tenien que cuidar bé de l’acadèmia i construir carreteres per tal de que el
poble es pogués desenvolupar i també per a la prosperitat del propi clan Gi.
Davant d’aquestes explicacions es van acabar les reticències.
A part de posar-nos les vestimentes pròpies dels estudiants vam
fer manualitats. Ens van ensenyar a cosir un llibret i a escriure el nostre
nom, en coreà, a la portada. El cosit es comença pel mig del plec de fulls,
primer una banda i després l’altra. Un sistema original.
En quant a la vestimenta, no era gens còmode, a mi se’m
desmuntava a cada moment. Les polaines per tapar els camals dels pantalons em
relliscaven constantment; el lligam de la roba, una mena de jaqueta de mànigues
amples, se’m deslligava sovint. Jo volia fer-me un nus més sòlid, però no em
deixaven quan me’l veien ho desfeien i feien el llaç correcte.
Com he dit, les mànigues són molt amples, i això explica el
gest que fan habitualment quan serveixen el soju, que sembla que es subjecten
el braç per sota, quan en realitat estan evitant que la màniga s’embruti amb
els plats.
