Moldàvia-11. Monestir de Curchi.

Avui anem cap al nord, a una hora de cotxe aproximadament de Chisinau, per visitar el monestir de Curchi; hi havia molt de trànsit, ja que era un dia feiner. Feia un dia esplèndid.

La carretera és agradable, ja que a banda i banda hi ha arrenglerades nogueres. Ens expliquen que l’objectiu d’haver plantat nogueres és múltiple; per una banda, protegeixen del sol als conductors dels vehicles, també fixen el terreny evitant l’erosió per la pluja, i en tercer lloc, i el que em va xocar més, permet que en períodes de fam, la gent es pugui aturar i menjar unes quantes nous, el que permet sobreviure.

Un altre detall que em crida l’atenció és que hi ha molts pous per tot arreu. Actualment tothom té aigua corrent, però en alguns pobles ho ha gent que per beure prefereix l’aigua del pou.

Una altra cosa que es troba sovint per la carretera són creus. En les cruïlles, entrades de camins, entrades del poble... hi ha un conjunt escultòric format per un crist crucificat i a banda i banda dues figures, em sembla que són figures femenines, i suposo que representen a la seva mare Maria i a Maria Magdalena. Aquestes creus es col·loquen amb finalitat protectora, per protegir als habitants del poble, casa o de l’indret on es troben, de les bruixes i mals esperits.

El monestir de Curchi és un dels monuments arquitectònics més importants de Bessaràbia; diuen que és un dels monestirs més bonics de la regió i també és dels més famosos.

Es troba a uns 14 Km al sud-oest de la ciutat d’Orhei i en el bosc del mateix nom. Està prop del poble de Curchi, a la vall del riu Vatic. 

El monestir es va fundar entre 1773 i 1775 i es va convertir en el més ric, més bonic i més gran de Moldàvia.

En el recinte del monestir s’hi van construir diverses esglésies. Una era la de Sant Demetri, que estava feta en fusta i la va construir l’any 1775 Ion Curchi. Una altra era la de la Nativitat, que es va construir en pedra l’any 1810. Hi havia també l’església d’hivern de sant Demetri, construïda en el 1844, i l’església d’estiu de la Nativitat, construïda en el 1872. I encara n’hi havia una altra, l’església d’estiu de Sant Nicolau, que es va començar a construir l’any 1936, s’hi va estar treballant fins al 1939, i va quedar inacabada.

L’església principal del monestir, la catedral, és la de la Nativitat (Naşterea Domnului) que es va construir l’any 1872, en estil barroc; s’havien inspirat en una església de Kíiv que havia dissenyat l’arquitecte italià Bartolomeo Rastrelli. La seva cúpula és la més alta de Moldàvia, té 57 metres.

Durant la Segona Guerra Mundial, hi va haver un incendi en el monestir i es van cremar les icones i l’iconòstasi de la catedral. També van quedar destruïts dos dels quatre campanars. L’any 1943 es va repintar però entre 1959 i 1995 l’edifici es va fer servir com a hospital psiquiàtric. En aquest període de temps s’hi van fer algunes reparacions, però no masses; l’any 1999 estava molt abandonat i fet malbé. 

El monestir va obrir de nou l’any 2005 però encara no s’havien fet totes les reparacions necessàries. L’any 2006 el President de Moldàvia va iniciar una campanya per recollir fons per restaurar el monestir.

De totes les esglésies que hi havia hagut se n’han restaurat dues, que són les que visitem. Actualment hi viuen una vintena de monjos, i bona part de les habitacions les ocupa la gent que hi ve a fer estades.

Quan era un hospital psiquiàtric, en l’època soviètica, estava aïllat i no hi havia cap població a la vora. Poc a poc els treballadors de l’hospital es van anar construint els seus habitatges al voltant, i és el que va donar lloc al naixement del poble de Curchi.

Per saber quina de les dues esglésies que hi ha és la catedral, només cal mirar l’iconòstasi, la catedral és la que el té més alt.

Segons algunes llegendes aquest monestir l’havia fundat Esteve l gran, i que l’estructura actual és la dels segles XVIII i XIX. Però es pensa que la llegenda més fiable és la que diu que el monestir el van fundar, l’any 1773, els dos germans Curchi, Iordache i Mihail Curchi. Les primeres estructures les van fer en fusta, i també es diu que els dos germans es van fer monjos, amb els noms de Ioan i Manasie.

Un dels detalls que ens fan observar és la creu que hi ha sobre la cúpula, en la que s’hi pot veure una mitja lluna i una esfera. En alguns casos el centre de la creu està buit, i representa això, el buit. De la mitja lluna ens en van parlar, però no recordo què ens van explicar. He estat buscant i he trobat que en l’església ortodoxa russa la creu representa a Crist i la mitja lluna a la Verge Maria. Però també pot tenir altres significats.

Hi ha creus ortodoxes que tenen un segons travesser inclinat, que representa la balança que mesura les accions dels homes, i que és fàcil que es decanti cap a una banda o l’altra.

Aquesta creu que té dues figures al costat, ara que me la miro bé, potser no son dues figures femenines, sinó que em sembla que és una femenina i l’altra masculina. Per tant potser és la Verge Maria i l’altre potser és sant Joan.

Hi ha una altra de les esglésies que està vallada, i no sé si hi estan treballant, o és tant sols per protegir el que queda en peu.

 

Moldàvia-10. Chisinau: parc "Valea Morilor" (vall dels molins)

En aquest viatge cada matí la sortida era a les 10 h, o sigui que tenia temps de veure alguna cosa després d’esmorzar.

Havia vist al plànol que no massa lluny de l’hotel hi havia un gran llac, en el parc “Valea Morilor”. O sigui que després d’esmorzar vaig anar cap allà. 

Era fàcil d’arribar-hi ja que si continuava pel carrer de l’hotel arribava gairebé fins allà. Però era gairebé, ja que arriba un moment en que s’acaba el carrer i has de tirar amunt o avall per poder creuar la renglera d’edificis.

Fent una mica de volta vaig arribar fins al parc i el llac; el seu nom, “Valea Morilor” és en romanès, en català seria Vall dels Molins.

Hi havia molta gent fent esport, passejant gossos...hi havia un grup de nois entrenant: entre dos feien la cadireta i en portaven a un a sobre, el que em va semblar més dur és que ho feien pujant les escales, que eren força empinades. 

Gairebé a l’entrada del parc, a la part alta, el llac està a la part baixa del parc, hi ha una escultura en bronze amb dues figures, home i dona, en la que s’hi pot llegir que són Doina i Ion. Era el matrimoni Aldea-Teodorovici. Si no estic confosa Doina era la dona i Ion l’home.

Aquest matrimoni, Doina i Ion Aldea-Teodorovici formaven un duo musical moldau, que va desaparèixer l’any 1992 quan tots dos van morir en un accident de trànsit.   

El monument és un homenatge tant pel seu talent artístic com per la seva lluita pel renaixement dels valors nacionals. Aquesta parella va ser un símbol de la lluita per la independència.

Es van casar l’any 1981, al cap d’un anys van tenir un fill i Doina va començar a interpretar musica pop, en col·laboració amb el seu marit. Doina va ser professora de literatura estrangera, cantant i ballarina, i Ion era compositor i cantant. Van escriure més de 300 cançons.

La parella va tenir un paper important en el món cultural i patriòtic moldau, van participar activament en esdeveniments que van marcar el renaixement nacional del país. Les seves cançons eren de temàtiques patriòtiques i es van convertir en un símbol de Moldàvia. Al maig de 1992, van actuar, juntament amb alguns poetes de renoms, davant dels soldats durant el conflicte de Transnístria. 

Més tard, aquell mateix any, Doina rebia el títol d’artista distingida de la República de Moldàvia per les seves contribucions al patrimoni cultural de la nació.

Van morir a l’octubre d’aquell mateix any, en un accident de cotxe en plena nit. Ella estava embarassada d’una nena.

El fill que havia quedat orfe tenia 10 anys, i va continuar amb el llegat musical dels seus pares.

Aquest parc és un dels més grans i diuen que dels més bonics de la ciutat. Al mig del parc hi ha el llac que du el mateix nom, i que es troba al fons de la vall.

Es va construir per iniciativa de Leonid Bréjnev, en la dècada de 1950, i en aquell moment es va anomenar “Parc Central de la Cultura i el Descans de la Comuna Leninista”.

Una de les zones més destacades del parc és l’escalinata de les cascades, que té 218 graons. Es va restaurar l’any 2016 ja que després del període soviètic estava molt feta malbé. Per la seva restauració va caldre consultar fotografies antigues i esbossos, per reproduir la decoració i escultures que hi havia originalment. La gent de Chissinau que tenia fotografies antigues del parc també van aportar-les per poder tenir el màxim de detalls.

Moldàvia-9. Més sobre Chisinau.

Després de la visita guiada per la ciutat uns quants vam anar a prendre una xocolata calenta en una de les bombolles que hi ha per la ciutat. Com que fa fred i plou sovint, en lloc de terrasses tenen unes bombolles transparents. És com si estiguessis al carrer però estàs calent i no et mulles.

Havia parat de ploure i com que havíem entrat ja en calor, vam continuar passejant. Aquest cop vam anar per la mateixa avinguda, la d’Esteve el Gran, però en sentit contrari, cap a l’entrada de la ciutat.

Passem per davant del Teatre Nacional d’Opera i Ballet Maria Biesu. Aquest teatre es va construir durant el període soviètic. És un dels principals teatres d’òpera i ballet de l’Europa de l’Est. L’any 2012 se l’hi va donar el nom de la cantant d’òpera moldava Maria Biesu.

Per tot arreu es veu el contrast entre edificis nous i els antics. Em criden l’atenció els antics que han sobreviscut a la guerra i al pas del temps. Un d’ells és aquest que encara conserva el rètol de que va ser en un altre temps el Museu Nacional d’Art. També he trobat que era una vila urbana de Vladimir Hertz o Hertza o Herz, ho he trobat escrit de diferents formes.

Era la casa que tenia a la ciutat el Conseller titular Vladimir Herz; es va construir l’any 1903, se suposa que va ser obra de l'arquitecte austríac Heinrich Lonsky. En la seva època l’interior tenia una rica decoració.

La casa es va construir en uns terrenys que pertanyien al terratinent Jorg Ballsh, que era propietari de l'orfenat que hi havia en aquest lloc.

De fet són dos edificis, l’altra era la casa de Kligman i és d’estil neoclàssic. Per això sovint es menciona aquest edifici com la casa de Hertz i Kligman.

La casa de Kligman se la va fer construir, l’any 1898, l’advocat Moses Kligman, en el lloc on hi havia una casa més senzilla.  El nou edifici era elegant, amb una façana asimètrica i l’entrada decorada amb columnes. Poc després, en el lloc de l’orfenat es va construir la casa Hertz.

Durant el període soviètic es van unir els dos edificis per medi d’una galeria.

Més o menys al davant hi ha l’església ortodoxa de la Transfiguració.

Aquí s’hi va construir un centre educatiu per nois, entre el 1892-1893. Aquesta institució tenia dret a tenir la seva pròpia capella, i es va construir una església d’estil rus bizantí. Va ser consagrada l’any 1902.

Llegeixo sorpresa que a l’abril del 1962 es va convertir en un planetari i un centre d’astronomia. Més tard va recuperar la seva funció d’església ortodoxa.

Durant la Primera Guerra Mundial, a l’hivern del 1916-17  en aquest centre educatiu hi havia una caserna militar, amb subministraments per l’exèrcit. Era una època en la que era obligatòria la formació prèvia dels estudiants abans del seu reclutament. Hi havia els escamots de treball formats per estudiants voluntaris, que ajudaven a les famílies dels que havien anat al front; per exemple els ajudaven en les feines del camp, com ara la verema.

L’any 1917 aquí hi va haver un hospital quirúrgic, suposo que es refereixen a un hospital equipat amb quiròfans. Durant aquest temps esl estudiants els van traslladar a altres centres.

A finals del 1918 va recuperar la seva funció de centre educatiu. A l’octubre del 1919 el centre va ser nacionalitzat i les hores de classe de romanès van augmentar, de 38 a 48 hores per setmana, i el rus va passar a ser opcional. 

Més tard, aquesta institució educativa va quedar en mans del Comitè Central del Partit.

El fort terratrèmol del novembre del 1940 va destruir parcialment aquest centre educatiu, que es va restaurar, però els bombardejos de la Segona Guerra Mundial, l’any 1941 van deixar-lo ja irrecuperable, i es va enderrocar. En el seu lloc es va construir un edifici on s’hi va ubicar la branca local del KGB.

Tornem enrere per parlar de l’església. L’any 1899, Constantin Namestnic, va oferir-se a fer una donació per construir l’església separada del centre educatiu, amb la condició de que dugués el nom dels sants Constantí i Hel·lena. També va deixar instruccions perquè s’hi construís una cripta per la seva família.

L’església es va consagrar al maig del 1902. I 60 anys més tard es va convertir en un centre per promoure el coneixement en astronomia i ciències de la terra. Un incendi l’any 1990 va fer que es tanqués el planetari. I actualment torna a ser una església.

L’any 1961 Iuri Gagarin, va ser el primer home que va viatjar a l’espai exterior, la seva nau va completar una volta sencera a la terra. La gesta d’aquest cosmonauta rus va fer que per tota la Unió Soviètica es construïssin planetaris. En l’època que estava prohibit dedicar les esglésies al culte, l’estructura de moltes d’elles, amb cúpules, com aquesta de la Transfiguració, eren idònies per convertir-les en planetaris. Des del 1962 fins al 1990 va ser un planetari.

L’incendi que hi va haver l’any 1990 va fer malbé molt del material i va tancar definitivament com a tal a l’octubre del 1991.

Després del període soviètic es va reformar i és la que es veu actualment.

El següent edifici que em crida l’atenció és de la Universitat Tècnica de Moldàvia, la Facultat d’Electrònica i Telecomunicacions.

Més enllà hi ha el monument al metropolità Petru Movile és de l’any 1996.

Petru era un dels fills del líder moldau Simion Movile; Simion Movile va ser príncep de Valàquia en dos períodes, entre 1600 i 1602, i príncep de Moldàvia entre 1606 i 1607.

Petru Movile va esdevenir metropolità de Kíiv, quan tenia 31 anys; va ocupar el càrrec des del 1633 fins al 1647. Més tard va escriure el Catecisme Ortodox. L’any 1995, el Sínode de l'Església Ortodoxa Ucraïnesa, el va classificar entre els sants.

De tornada cap a l’hotel passem per davant de l’ambaixada russa. Feia pocs dies que hi havia hagut l’atemptat islamista en un centre comercial de Moscou, al Crocus City Hall. 

Aquella nit vam anar a sopar al Teatre Gastronòmic que hi havia molt a prop de l’hotel i del parc. Hi ha una sala central amb taules i al voltant els llocs on demanes el menjar, i un altra on serveixen les begudes alcohòliques. Hi havia diferents estils de cuina, georgiana, àrab, japonesa, d’hamburgueses.... El pis de dalt era un altre nivell, restaurants d’ostres. Jo vaig optar per prendre sushi.

Moldàvia-8. Chisinau: parc central d'Esteve el gran

El  parc d’Esteve el Gran és el parc més antic de la ciutat. Se’l coneix com a Parc dels Enamorats, ja que és un dels llocs de trobada de les parelles.

Aquest parc té unes 50 espècies d’arbres, alguns força antics, com les moreres i les acàcies que tenen entre 130 i 180 anys. Un dels camins del parc s’anomena l’avinguda dels clàssics, on hi ha arrenglerats a banda i banda els bustos de personatges rellevants de la literatura clàssica romanesa.

El parc el van dissenyar l’any 1818 enginyers militars russos, durant el regnat d'Alexandre I. Inicialment tenia una tanca de vímet per evitar l'entrada de vaques, cabres i altres animals.

L’any 1863 va ser quan es va col·locar la tanca de ferro colat, que es va fabricar a Odessa.

A principis de la dècada de 1820 Alexandre Puixkin solia passejar pels terrenys del parc i l’any 1885 es va col·locar una escultura d’ell, i així Chisinau es convertia en la segona ciutat, després de Moscou, en tenir un monument dedicat a aquest escriptor. Puixkin. El monument el van pagar els habitants de la ciutat i és el monument més antic que es conserva a Chisinau.

L’any 1928 es col·locava una segona escultura, aquest cop a l’entrada del parc, la d’Esteve el gran. Sota de l’escultura del rei Esteve III el Gran es pot veure l’escut del Principat de Moldàvia. Aquest monument va ser el punt de trobada de les reunions i enfrontaments violents que hi va haver entre el 1989 i el 1991, entre els nacionalistes moldaus i els partidaris prosoviètics.

Poc a poc es va anar equipant el parc, es van construir cavallets i gronxadors, així com parades i pavellons on es venien dolços, fruites, vi...En un petit turó es va construir una torre de fusta on s’hi va instal·lar el primer taller fotogràfic. On ara hi ha el cinema Pàtria s’hi va construir el primer teatre.

Durant la Segona Guerra Mundial es va construir en el parc una fosa comú pel soldats russos. 

Després de la guerra el monument a Puixkin es va canviar de lloc i es va situar a l’avinguda dels clàssics i en el lloc on hi havia l’escultura s’hi va col·locar el cinema Rodina,  amb dues sales. Es van construir també un hivernacle. El parc té quatre fonts.

L’any 1958 és quan es va obrir l’Avinguda dels Clàssics de la Literatura Moldava. Hi ha els bustos tant d’autors romanesos i moldaus com d’altres personatges rellevants.

En les darreres dècades de l’època soviètica es va crear l’Avinguda de l’Amistat, on destacats convidats de la ciutat hi van plantar arbres.

L’entrada de l’Avinguda dels Clàssics la guarden dos lleons de marbre. L’origen d’aquests lleons és un misteri, però se suposa que provenien d’alguna mansió que va quedar destruïda durant la Segona Guerra Mundial i els terrenys expropiats, i que es van recuperar per posar-los en el parc.

Sobre aquests lleons expliquen una història, no sé si llegenda o més o menys verídic. Diuen que l’escultura s’havia encarregat a un mestre escultor, que es cuidava de fer la part més delicada, el cap de l’animal, i que l’estudiant o aprenent que l’ajudava l’hi va encarregar fer el darrera, en el que la gent no s’hi fixa tant. Pot ser que això fos una pràctica habitual. 

El cas és que el jove aprenent va pensar que la gent coneixeria el nom del seu mestre, com a autor de la peça i que de la seva feina ningú en parlaria ni s’hi fixaria. Diuen que el noi es deia Elefant de cognom, i se les va enginyar per deixar la seva signatura. Si es mira el darrera dels lleons es pot observar que la cua fa una mena de trompa, i recorda el cap d’un elefant.

Un altre artista que va voler deixar la seva signatura va ser el que va esculpir el bust de Mihai Eminescu. Quan es mira el cap per darrera, la forma dels cabells fan el perfil d’una cara, la de l’escultor.