06 de maig 2024

Moldàvia-18. Transnístria: Bender

Arribem a Bender i passem el control fronterer, entre Moldàvia i Transnístria. Aquesta ciutat la van conquerir durant la guerra del 1992. Bender es troba en la històrica Bessaràbia.

A la frontera presentes el passaport i et donen un paperet que has de conservar per poder sortir. No et poden posar cap segell al passaport ja que si fos així te l’inutilitzarien. En algun control de carretera em sembla recordar que ens el van demanar. Entre els dos controls, moldau i transnístri, hi ha les tropes de pacificació russes vigilant.

A aquesta població tant els russos com els turcs l’anomenen Bender, que en turc vol dir “com jo dic”. Pels moldaus el nom de la població és Tighina.

Quan arribes a Bender comences a veure rètols de “Sheriff”, en gasolineres, supermercats, clubs esportius... Tant aquí com a l’altra banda del riu, a la Transnístria oficial, tot és de l’empresa Sheriff.

Sheriff es va fundar l’any 1993. Va començar sent una petita empresa de Transnístria, però en uns 20 anys va anar creixent significativament i diversificant-se. Un dels seus objectius va ser desenvolupar l’esport. L’any 1996 obria el primer supermercat modern Sheriff. Un any més tard, en el 1997 es va fundar el club esportiu amb el mateix nom, Sheriff. En el 1998 es posaven en marxa les gasolineres Sheriff. Un any més tard es va començar la construcció del complex esportiu Sheriff .

L’empresa la van fundar Viktor Gushan i Ilya Kazmaly, antics membres dels serveis secrets de la República Soviètica. Quan estàvem allà em sembla que em van dir que pertanyia a tres germans, però no em quadra amb això.

Ja de bon començament el grup empresarial va rebre ajudes del govern transnístri, per desenvolupar els seus negocis en diferents sectors, com la refineria, grans magatzems, i la distribució d’aliments, begudes alcohòliques i tabac.

La situació de Sheriff es peculiar, el que l’ha afavorit, ja que està ubicada a Transnístria, que legalment pertany a Moldàvia, però actua de forma independent.

Amb el pas del temps, va diversificar els seus negocis, però sempre mantenint-se a Transnístria.

A més dels negocis que he esmentat abans, l’any 1998 va crear la primera operadora de telecomunicacions i una constructora, que dur a terme gairebé totes les obres. Un any més tard va crear una editorial i un canal de televisió. I també es va convertir en el distribuïdor exclusiu a Transnístria dels vehicles de Mercedes-Benz i Mitsubishi. ​

L’estadi Sheriff, construït en el 2002, va ser el primer i únic estadi moldau reconegut per la UEFA per partits internacionals.

En el 2004 creava la seva pròpia agencia publicitària, i una companyia de telefonia mòbil. Aquest mateix any anunciaven la construcció d’un hotel de 5 estrelles a la capital, Tiraspol.

Com deia abans, la situació de Sheriff és peculiar; Transnístria no està reconeguda internacionalment, per tant el primer govern de Transnístria, el d’Igor Smirnov (1991-2011) va col·laborar amb els dirigents de l’empresa per tal d’establir un sistema econòmic que  l’hi permetés no haver de dependre econòmicament de Moldàvia. A canvi, l’empresa tenia subvencions, reducció d’impostos i concessions d’obres. En aquest període Sheriff era l’única companyia que podia importar productes de l’exterior i comerciar amb altres divises que no fossin el ruble transnístri. O sigui que de fet Sheriff tenia el monopoli de l’economia.

El fill del primer president, Oleg Smirnov, ha format part de la cúpula directiva del conglomerat Sheriff.

Experts en el crim organitzat diuen que l’executiu transnístri podria haver blanquejat diner del contraban a través de Sheriff. Tant l’empresa com el govern ho desmenteixen.

Més curiositats: l’any 2000 Sheriff va crear el partit opositor, Renovació, que donava suport a la independència i a una economia de lliure mercat, en oposició al model socialista. 

El cofundador de Sheriff, Ilya Kazmaly, va ser un dels primers parlamentaris d’aquest partit. En el 2005 aquest partit va aconseguir la majoria en el Consell Suprem de Transnístria.

El primer que fem en arribar a la ciutat és anar a canviar diners. Em sembla que ja ho he dit abans: aquí no es poden fer servir targes de crèdit, al menys els estrangers, cal pagar en efectiu. Es poden canviar tant leis moldaus com euros i dòlars.

Vaig ser la primera en entrar a canviar i mentre esperava als altres vaig explorar una mica els voltants.

Com ja he comentat, tot i que es troba a la banda oposada del riu, està controlada administrativament pel govern de Transnístria. Es troba en la zona de protecció que es va establir en acabar la guerra del 1991-92; hi ha la comissió de control que supervisa la situació i tant Moldàvia com Transnístria hi tenen un petit grup de policies.

Bender formava part del Principat de Moldàvia quan l’any 1538 va ser ocupada per l’Imperi otomà, que hi va estar fins que va ser annexionada a l’Imperi rus en el 1812. Al febrer del 1918 les tropes romaneses van ocupar la ciutat i en acabar la Segona Guerra Mundial va formar part de la República Socialista Soviètica de Moldàvia.

El primer cop que es menciona aquesta població és en un document eslau del 1408, amb el nom de Tyagyanyakyacha. Era el document d’una concessió comercial emesa pel voivoda moldau Alexandre el Bo, als comerciants de Lviv el 8 d’octubre del 1408; en aquest document apareix mencionada com un important control duaner.

El nom Tighina apareixen documents moldaus escrits en romanès de la segona meitat del segle XV. Els comerciants genovesos l’anomenaven Teghenaccio.

Tant la fortalesa com la ciutat es coneixien amb el nom de  Bender, en l’època otomana (1538-1812) i entre 1828-1917, quan formava part de l’imperi rus. 

El nom de Tighina es va fer servir durant el Principat de Moldàvia, en la primera part del període de l’Imperi Rus (1812-1828), i en els dos períodes en els que la ciutat pertanyia a Romania, 1918-1940 i 1941-1944.

Aquesta ciutat era el principal punt de duaner de Moldàvia que hi havia a la carretera comercial que unia el país amb el khanat de Crimea.

Durant el regnat d’Esteve III de Moldàvia, va fer construir un petit fort en fusta per defensar la població de les incursions tàrtars.

L’any 1538 el soldà otomà Solimà el Magnífic va conquerir aquesta població i és quan la va anomenar Bender. Va millorar les fortificacions, convertint-ho en una veritable fortalesa, amb el mateix nom.

L’any 1812 Bender, juntament amb Bessaràbia, va ser annexionada a l’Imperi rus, i va formar part de la governació russa de Bessaràbia fins al 1917. Aquí, a Bender i rodalies, s’hi van establir molts ucraïnesos i russos, així com jueus de diferents procedències, i la ciutat es va convertir ràpidament en un indret de  parla russa. L’any 1897, tan sols hi havia un 7% de població que parlés romanès. I un 33% de la població eren jueus.

Tighina va formar part de la República Democràtica de Moldàvia (1917-1918) i després de la Unió de Bessaràbia amb Romania; quan pertanyia al regne de Romania va ser la seu del comtat de Tighina. L’any 1918, va estar controlada breument per la República Soviètica d’Odessa, que va ser expulsada per l’exèrcit romanès. La població local no donava suport a les autoritats romanes i seguia creixent el separatisme pro-soviètic.

El dia de Pasqua de 1919 l’exèrcit francès volava el pont sobre el riu Dniéster per impedir l’arribada dels bolxevics a la ciutat. Aquest mateix anys hi va haver un alçament pro-soviètic a Bender, per intentar unir aquesta ciutat a la recent fundada Unió Soviètica. Era el 27 de maig, quan uns quants centenars de treballadors comunistes i membres de l’Exèrcit Roig de Bessaràbia, encapçalats per Grigori Stary, van fer-ser amb el control de Bender. L’exercit romanes va sufocar la revolta el mateix dia.

Romania va posar en marxa una política de romanització, tot restringint l’us del rus, però a Bender, el rus va continuar sent l’idioma més parlat. L’any 1930 un 53% de la població era nativa de la regió, però tan sols un 15% parlaven habitualment en romanès.

La ciutat, juntament amb Bessaràbia va ser ocupada per la Unió Soviètica el 28 de juny de1940. En el decurs de la Segona Guerra Mundial, al juliol del 1941 va tornar a formar part de Romania, però a l’agost del 1944 era de nou part de la Unió Soviètica.

Bona part dels jueus de la ciutat van morir durant l’holocaust; tot i així seguia tenint una significativa comunitat jueva. Ara bé, quan es va dissoldre la Unió Soviètica la majoria de jueus que quedaven van emigrar.

En dos períodes, 1940-41 i 1944-1991, Bender va ser una de les quatre ciutat republicanes que no estaven subordinades a un districte de la RSS de Moldàvia.

Des de l’any 1991, Bender se la disputen la República de Moldàvia i Transnístria. Té una ubicació estratègica, ja que està a poca distancia de la capital, Tiraspol, però cadascuna d’aquestes ciutats en una banda del riu Dniéster.

Durant la guerra de Transnístria del 1992 va patir intensos combats, en la batalla de Bender. Des de llavors va quedar controlada per les autoritats de Transnístria, tot i que formalment està en la zona desmilitaritzada que es va establir al final de la guerra.

És la tercera ciutat més important del país, després de Chisnau i Tiraspol. Tan sols un 26% de la seva població és moldava, un 43% són russos, un 17% són ucraïnesos i el 14% restant són d’altres països. és d’altres nacionalitats.

El primer que vam anar a veure és la catedral de la Transfiguració. Es va construir entre el 1815 i el 1820, com un símbol de l’alliberament de la ciutat del domini otomà. Es va consagrar el 5 de desembre de 1819. Va ser una església parroquial de l’església ortodoxa romanesa des del 1918 al 1944, excepte durant el període soviètic, 1940-41.

Quan Bender va passar a formar part de l’imperi rus es va construir la nova ciutat a una certa distància de la fortalesa. L’any 1814, es va decidir traslladar a la nova ciutat dues esglésies que estaven a la fortalesa, la Dormició i Nikolsky. Ara be, aquestes esglésies estaven gairebé en ruïnes i es va decidir destruir-les i construir la catedral de la Transfiguració. El seu fundador de la catedral va ser el bisbe de Bender, Dimitrios. El 1815 es va començar i en el 1827 el mateix bisbe la va consagrar, tot i que no estava acabada. L’any 1832 s’acabava la construcció del campanar i va quedar definitivament acabada en el 1840.

Per recaptar diners per a la construcció de la catedral es va autoritzar la construcció de botigues al voltant, per aconseguir ingressos per finançar les obres. Des de llavors, la zona de la catedral és una zona comercial, i el mercat queda a la vora.

Durant molts anys en el campanar hi havia unes quantes campanes petites, i no va ser fins al 1911 que s’hi va col·locar una gran campana de 3 tones de pes.

L’església va estar sense pintar fins a començaments del segle XX. S’havien anat fent reparacions però els frescos estaven inacabats. Va ser en la dècada de 1930 que la comunitat religiosa va decidir redecorar l’interior. Ho van encarregar a un famós pintor i escultor moldau, Alexandru Plamadeala, que va arribar a Bender a mitjans del 1934 per començar la feina que l’hi havia encarregat. Amb ell van arribar també quatre aprenents.

La major part dels frescos de Plamadeala, Constantí, Helena, El deu sol, i les imatges dels dotze apòstols, encara es conserven.  

Durant la Gran Guerra Patriòtica (Segona Guerra Mundial) va rebre l’impcte d’un projectil i l’incendi quer va provocar va destruir l'iconòstasi i l'arxiu de la catedral; malauradament es va perdre informació important sobre la vida de la parròquia i de la ciutat abans de la guerra.

L’any 1948 la catedral va quedar sota protecció estatal, com a monument arquitectònic de principis del segle XIX.

En el segle XXI s’ha restaurat l’exterior i interior. L’any 2015 la ciutat va fer una gran celebració per commemorar els 200 anys d’aquesta catedral.

Després continuem passejant fins al mercat. No he trobat cap informació sobre el mercat, però m’imagino que és de quan es va construir la ciutat nova, o sigui començaments del segle XIX. Però no sé si inicialment era una plaça oberta o ja un edifici. Vam arribar-hi tard i ja estava gairebé tot tancat.

Vam anar a dinar a un local popular; vas a la barra i dels plats que tenen demanes el què vols. No tenien begudes alcohòliques. El menjar no estava malament, però poca varietat, i quan s’acabava un plat no el reposaven. La decoració el més interessant, i el local en sí, tot molt soviètic.

 

 







01 de maig 2024

Moldàvia-17. Transnístria

Després d’esmorzar ens dirigim cap al nord-est, per entrar a la República Moldava de Transnístria, on visitarem Bender, per on accedim a aquest territori, i Tiraspol, que és la capital.

Els meus coneixements d’història no són massa bons, i com em passa sovint, em costa molt estructurar la informació que vaig trobant. Així que al final em queda una recull de coses que m’han semblat interessants, que potser no estan massa ordenades i amb alguna repetició.

Transnístria és un estat independent no reconegut per la comunitat internacional; només l’han reconegut Abkhàzia, Ossètia del Sud i la República d'Artsakh, tres estats que tampoc són reconeguts per les Nacions Unides. A la república d’Artsakh també se la coneix com la República de l'Alt Karabakh o de Nagorno-Karabakh.

El nom d’aquest territori fa referència a que està a l’altra banda del riu Dnièster.

L’any 1924 es formava la RSS Autònoma de Moldàvia com a part de la RSS d’Ucraïna; incloïa l’actual Transnístria i una part de l’actual Ucraïna, però inicialment no incloïa Bessaràbia, que llavors formava part de Romania. Va ser més tard que va incorporar una part de Bessaràbia.

Fins al 1940 el territori de l’actual Transnístria formava part de la RSS d’Ucraïna. Las relaciones entre Transnístria i Ucraïna han canviat uns quants cops.

Després de la Segona Guerra Mundial va ser Romania qui va controlar tota la regió entre els rius Dnièster i Bug del Sud ( que és el que fa frontera amb Ucraïna), incloent-hi la ciutat d'Odessa.

L'administració romanesa de Transnístria va intentar estabilitzar la situació a la zona sota control romanès, aplicant un procés de romanització.

Durant l'ocupació romanesa, del 1941 al 1944, es van deportar a Transnístria entre 150.000 i 250.000 jueus, ucraïnesos i romanesos; molts d’ells vans ser executats i els altres morien en guetos i camps de concentració. Molt pocs van sobreviure.

L’any 1944 arribava l'Exèrcit Roig a la zona i les autoritats soviètiques van executar, exiliar o empresonar a molts dels habitants de la RSS de Moldàvia, acusats d’haver col·laborat amb els romanesos.

Més tard hi va haver una nova campanya contra les famílies camperoles riques, que van ser deportades al Kazakhstan i Sibèria. El 6 i 7 de juliol de 1949, es va dur a terme l’anomenada “Operació Sud” en la que es van deportar més de 11.300 famílies.

En la dècada de 1980 hi va haver una certa liberalització en la política regional dins de la Unió Soviètica, i van començar a sorgir diversos moviments nacionalistes en la majoria de repúbliques soviètiques. A la RSS de Moldàvia va ressorgir el nacionalisme pro-romanès, essent el principal moviment el Front Popular de Moldàvia (FPM).

A principis de 1988, el FPM va exigir a les autoritats soviètiques que declaressin el moldau com a única llengua estatal, que tornessin a utilitzar l'alfabet llatí i que reconeguessin la identitat ètnica compartida de moldaus i romanesos. Les faccions més radicals del FPM van demanar que les poblacions minoritàries, en particular els eslaus (principalment russos i ucraïnesos) i els gagaüsos, marxessin o fossin expulsats de Moldàvia.

El 31 d'agost de 1989, el Soviet Suprem de la RSS de Moldàvia va adoptar el moldau com a llengua oficial, conservant el rus només per a finalitats secundàries, va tornar el moldau a l'alfabet llatí i va declarar una identitat lingüística compartida entre moldaus i romanesos.

Quan es van fer públics aquests plans, les tensions van augmentar; les minories ètniques es van sentir amenaçades per les perspectives d'eliminar el rus com a llengua oficial, ja que servia per comunicar-se entre els diferents grups ètnics. També veien el perill de que en el futur això comportés la reunificació de Moldàvia i Romania.

La composició ètnica i lingüística de Transnístria era molt diferent a la de la resta de Moldàvia. Aquí hi havia una elevada proporció de russos i ucraïnesos, i la majoria de la població, encara que fossin d’ètnia moldava, tenien el rus com a llengua materna.

La segona meitat de l’any 1990 va ser agitada; a l’abril un grup de nacionalistes moldaus van atacar a diputats d’ètnia russa; Transnístria va fer un referèndum i va declarar la independència; a l’octubre a Gagaúsia volien fer un referèndum i van formar-se milícies urbanes nacionalistes moldaves per impedir-ho.

Es considerava que la declaració d’independència no era legal i al desembre del 1990 es va anular per decret. Es van restringir els drets de les minories ètniques però no es va emprendre cap acció significativa contra Transnístria i les noves autoritats van poder establir lentament el control de la regió.

L’any 1991 la RSS de Moldàvia va declarar la seva independència de la Unió Soviètica; el 5 de novembre del mateix any Transnístria va abandonar la seva ideologia socialista i va passar a anomenar-se “República Moldava de Pridnestrovia”.

En la declaració d'independència Moldàvia inclou la incorporació forçosa de Transnístria al seu territori. Els serveis secrets moldaus intenten impedir la separació de Transnístria segrestant al seu líder Igor Smirnov, en territori ucraïnès. El govern de Transnístria proclama ràpidament la independència i exigeix l'alliberament immediat del seu president; si no és així amenacen en interrompre els lliurament de gas i electricitat a Moldàvia.

Tant Moldàvia com Transnístria havien decidit en referèndum proclamar la seva independència i van escollir als seus representants. Ara be, hi va haver enfrontaments armats entre les Unitats Especials del Ministeri de l'Interior de Moldàvia i la Guàrdia Nacional de Transnístria. En aquests enfrontaments Moldàvia va perdre la ciutat de Bender, que es troba a la riba occidental del riu Dnièster, i que és de parla russa, que va passar a Transnístria.

Els enfrontaments entre Moldàvia i Transnístria van anar en augment, declarant-se la guerra, en la que van arribar voluntaris cosacs, entre d’altres, per ajudar als transnístris. En la guerra que va tenir lloc l’any 1992, van morir unes 700 persones. Al juliol del 1992 se signava l’alto al foc, que s’ha mantingut fins ara. Des d’aquell moment Moldàvia no ha tingut cap control sobre Transnístria.

Hi ha hagut diferents intents per resoldre el conflicte. Rússia manté a Transnístria un grup de 1.700 soldats i un grup operatiu de l'exèrcit rus que controla els arsenals que van arribar després de la desintegració de l'URSS. El Kremlin ha reconegut oficialment que Transnístria pertany a Moldàvia, però no ha retirat el seu exèrcit, per conservar la seva influència a la zona.

Igor Smirnov, va ser el president de la República de Transnístria des del 1991 fins al 2011.

Les autoritats de Transnístria s'han oposat fermament a l'educació en romanès imposada pel govern moldau. Actualment l'educació es fa majoritàriament en rus i en moldau, de fet és en romanès escrit en alfabet ciríl·lic.

Tots els partits polítics de Transnístria donen suport a la independència de Transnístria o be a l’adhesió a Rússia. No hi ha cap partit de pes que defensi la reunificació amb Moldàvia. Gairebé tots els partit són pro-russos.

Un estudi realitzat en el 2010 va posar de manifest que la gran majoria de la població de Transnístria s’oposa ala reunificació amb Moldàvia. Dels que són d’ètnia moldava o romanesa, un 25% estaria d’acord en integrar-se a Moldàvia, aquest percentatge és del 10% entre la població d’altres grups ètnics.

Sobre la qüestió de si Transnístria ha de continuar sent un estat independent o s’ha d’integrar a Rússia, aproximadament la meitat de la població considera que té més avantatges formar part de la Federació Russa, mentre que un 30-35% preferiria ser totalment independent.

Llegeixo que en el 2014 el govern moldau no tenia massa interès en recuperar Transnístria. El govern era pro-UE, però els partits que donaven suport a la idea d’integrar-se a la UE no tenien una majoria gaire folgada, així que si integraven a la població de Transnístria, volia dir que hi hauria uns 500.000 potencials votants pro-russos, el que faria perdre qualsevol consulta sobre el tema.

La situació dels drets humans a Transnístria no és massa bona, o no ho era segons el que he trobat de l’any 2016. Algunes comunitats religioses, com bautistes, testimonis de Jehovà i metodistes s’han queixat de se’ls hi nega el registre oficial.

En un informe del 2006 es deia que hi ha restriccions polítiques, la llibertat d’expressió estava limitada, tràfic de persones, l’homosexualitat és il·legal...

L’any 2004 es van tancar sis escoles en que es feia l’ensenyament en romanès. El motiu que es va donar és que els hi havia expirat la llicència temporal que tenien aquestes escoles. Després de negociacions van poder tornar a obrir.

En la dècada de 2010 la situació dels drets humans havia millorat. L’informe que se’n va fer en el 2012 és que les coses estaven millor, però que hi havia molta corrupció.

Transnístria està considerat un lloc estratègic en el contraban de material radioactiu, molt d’ell provinent de l’antiga Unió Soviètica. Alguns opinen que ho propicia la situació que té aquest territori, ja que si es volgués dur a les seves autoritats davant d’un tribunal internacional caldria reconèixer la sobirania de Transnístria.

La Federació Russa té un consolat a Transnístria, però no l’ha reconegut com a estat independent.

Quan es va dissoldre la Unió Soviètica les tensions polítiques en el sí de la RSS de Moldàvia van dur a la declaració d’independència de Transnístria de Moldàvia i la guerra de Transnístria del 1991-1992. En aquesta guerra Romania va donar suport militar a Moldàvia per lluitar contra Transnístria.

La guerra va acabar amb un acord entre les dues parts, amb el que es creava la Comissió Conjunta de Control, formada per moldaus, transnistris i russos, per supervisar la zona desmilitaritzada que hi havia en aquesta regió del Transdniéster. Em sembla que aquesta comissió segueix vigilant la zona, i continuen les negociacions per resoldre el conflicte; aquestes negociacions són entre Rússia, Ucraïna, la UE, EEUU i la OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa.

Les negociacions es fan en el que es coneix com el format 5+2. El 2 indica les parts en conflicte; Rússia, Ucraïna i la OSCE són els mediadors en la negociació; la UE i EEUU actuen com a observadors.  Les negociacions en aquest format van començar en el 2005, però es van aturar el 2006. Es van reprendre de nou en el 2012.

Al juny de 2016, s’havien acordat vuit punts, i a l’abril del 2018 sis d’ells ja s’havien implementant, i després d’això no hi va haver més avenços. Amb la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, l’any 2022, era impossible continuar amb les negociacions en el format 5+2 ja que tots dos països formaven part d’aquest format.

Amb el col·lapse de la Unió Soviètica l’exèrcit rus va deixar unes 40.000 tones d’armament i municions aquí a Transnístria. Per evitar que les poguessin vendre es va forçar a Rússia a retirar aquest material. Entre el 2000 i el 2004 es va anar retirant o destruint armament i equipament militar. Però des de mitjans del 2004 no s’ha fet res més, i queden unes 20.000 tones demunició i algunes restes d’equipament militar.

A la tardor del 2006 el govern de Transnístria va accedir a que la OSCE pogués fer una inspecció de les armes. La retirada del què queda és responsabilitat de Rússia. Les autoritats transnístries van declarar que no estan implicades en la fabricació o exportació d’armes.

L’any 2005 funcionaris de la OSCE i de la UE van declarar que no hi havia proves de que Transnístria hagués traficat amb armes o amb material nuclear, i sembla que potser l’alarma creada fos cosa del govern moldau per pressionar a Transnístria.

Hi ha també informes de la UE i la OSCE en que indiquen que els rumors del tràfic d’armes i de persones són exagerats. En el 2013 deien que no s’havia detectat cap cas de contraban d’armes en els darrers anys.

Quan va començar la invasió d’Ucraïna el govern de Transnístria va declarar que no enviaria tropes a donar a l’exèrcit rus.

Bender es troba a la riba oriental del riu Dniéster (a Bessaràbia), geogràficament queda fora del que oficialment es considera Transnístria, però de fet  està controlada pel govern transnístri.

La majoria de la població professa el cristianisme ortodox oriental, un 91% i una petita part són catòlics, 4%. En total hi ha 6 parròquies catòliques.

La comunitat jueva va tenir un paper important en el passat; vivien sobretot a Bender i a Tiraspol on van arribar a ser gairebé un terç de la seva població. Molts d’ells van morir durant l’ocupació germano-romanesa durant la Segona Guerra Mundial. Dels que van sobreviure molts van emigrar. Però encara queden 4 sinagogues en actiu a Transnístria.

Molts edificis de la comunitat jueva, sinagogues, hospitals, botigues religioses, o escoles han sobreviscut a la guerra però se’ls hi ha donat un altre us o be estan en mal estat.

Teòricament hi ha llibertat de culte, però alguns grups religiosos han tingut dificultats per registrar-se.

Hi ha tres llengües oficials: rus, ucraïnès i moldau escrit en alfabet ciríl·lic. En la vida quotidiana el rus és la llengua més emprada; és la llengua en la que hi ha més oferta de medis de comunicació, pel·lícules, llibres... El rus és la llengua que serveix per comunicar-se entre els diferents grups ètnics, ja que és llengua comú en tots ells. 

Hi ha escoles en els tres idiomes oficials i la televisió estatal emet també programes en ucraïnès i en moldau. En totes les escoles a més del rus han d’aprendre una altra de les llengües oficials, ucraïnès o moldau. A les ciutat predomina la parla russa mentre que en els pobles es parla molt el moldau o l’ucraïnès

En la documentació oficial, teòricament espot demanar en una de les tres llengües, però a la pràctica acaba sent en rus, ja que molts funcionaris no parlen les altres.

El moldau és pràcticament el romanès amb alguns préstecs del rus. Fins a l’any 1989 la llengua oficial de Moldàvia era el moldau i s’escrivia en ciríl·lic. L’any 1989 es va decidir tornar a l’alfabet llatí, però a Transnístria van boicotejar aquesta iniciativa.

L’any 2013 a Moldàvia es va reconèixer com a llengua oficial el romanès; ara be a Transnístria, que l’escriuen en alfabet ciríl·lic segueixen anomenant a la seva llengua moldau. Hi ha molt poca oferta de medis de comunicació en moldau escrit en ciríl·lic.

Després de la Segona Guerra Mundial Transnístria es va industrialitzar molt; en el 1990 era responsable del 40% del PIB de Moldàvia i del90% de la seva electricitat.

La moneda és el ruble de Transnístria. Hi ha unes monedes de plàstic, per invidents. Les targes de crèdit estrangeres no es poden fer servir.

Les matricules de cotxe també són diferents a les de Moldàvia; al començament a la matrícula hi apareixia la bandera de Transnístria i això feia que no poguessin sortir d’aquí. Actualment ja no hi ha la bandera.

Des de l’any 1991 tenen els seus propis segells, però no estan reconeguts per la Unió Postal Universal, ni per la majoria de països del mon. Per la ONU haurien de fer servir segells moldaus. Per enviaments a Rússia, Bielorússia i Kazakhstan  es permet utilitzar tant els segells moldaus com els de Transnístria.

25 d’abril 2024

Moldàvia-16. Gagaúsia: Congaz

Després de visitar el museu de Besalma vam continuar la ruta cap al sud i a uns 10 Km hi ha Congaz, que és on ens vam aturar per dinar i dormir. Vam estar al complex etno-turístic Gagauz Sofrasi. 

La decoració molt rústica, un ambient similar al del museu, peces recuperades aquí i allà, per donar visibilitat a la cultura gagaüsa.

Només arribar i instal·lar-nos vam dinar; la carta de menjars era força limitada, però el personal era amable. 

Teníem tota la tarda lliure, per passejar per la població... no hi havia masses coses a veure. Jo vaig sopar altre cop allà, uns quants es van comprar menjar al supermercat. Al matí següent no servien l’esmorzar fins a les 9 h o sigui que per matar el temps vaig fer una altra volta pel poble. Si hagués sigut un viatge molt estressant l’estada aquí tant relaxada hagués anat bé, però ja era un viatge tranquil... 

El jardí o pati era agradable, però feia molt fred, l’aire era gelat, i tot i que estàvem a 10 graus semblava que fos més baixa la temperatura. L’habitació no era massa acollidora i no tenies on estar-te. Suposo que en època de més calor la cosa canvia molt.

Després de dinar vam anar a “buscar” el poble, ja que l’hotel o pensió estava a la carretera i no es veia el poble per enlloc.

Al final vam trobar un camí que ens va permetre arribar a un carrer paral·lel a la carretera, on hi havia cases, semblava una zona residencial i pous. Una senyora gran que passava per allà ens mirava estranyada de que fotografiéssim les cases i no semblava massa contenta; per sort en aquell moment hi havia una noia jove que parlava anglès i que va poder explicar-li que érem turistes, gent de pas que estàvem visitant el país.

Quan vam arribar a la zona de l’església es veia ja una mica més poble. Vam trobar un supermercat i un bar. De totes formes, tot una mica desangelat; em recordava altres països exsoviètics. 

Mirant el mapa vam veure que hi havia una escultura de Lenin. A tocar de la carretera, estava en un recinte tancat; vam tenir la sort de que un senyor hi entrava i ens va deixar passar. No he trobat pràcticament res buscant a internet. Està ubicada en una plaça i una zona enjardinada.

L’home que ens va deixar passar ens va explicar alguna cosa sobre que l’escultura té la cara desfigurada perquè l’havien apedregat. No ens va quedar clar si ell defensava que la figura de Lenin estigués allà o no.

He trobat una noticia del 20 de febrer d’enguany en la que es parla de que han vandalitzat l’escultura de Lenin i que es buscarà als autors dels fets i se’ls castigarà. Aquest monument es troba en un terreny tancat del Centre d’Assistència als Refugiats Ucraïnesos.

 








Moldàvia-15. Gagaúsia: Besalma

Com em passa amb tots els noms de per aquí, no sé si he d’escriure Beşalma o Besalma.

Aquest poble es va fundar l’any 1791. Segons la llegenda, els primers que van venir a viure aquí hi van trobar aquí cinc pomeres, probablement restes dels tàtars que van viure-hi anteriorment. El nom del poble fa referència a les pomeres.

Segons algun historiador els fundadors van ser colons búlgars de Bessaràbia; l’any 1810 hi van construir la primera església.

Amb l’annexió de Bessaràbia a la Unió Soviètica, en el 1940, en el poble hi havia un consell municipal que supervisava les adjudicacions de terres. Després de la Segona Guerra Mundial hi va haver la col·lectivització i molta fam, que va matar a 2800 persones d’aquest poble.

La dècada de 1990 va ser complicada però la granja col·lectiva Pravda va seguir funcionant, centrada en el cultiu de tabac, la viticultura, els cereals i la ramaderia.

L’any 1966, el bibliotecari local va aconseguir permís per col·locar el material que tenia sobre Gagaúsia, a l'edifici de l'ajuntament. Va ser per iniciativa seva i després es va anar ampliant amb aportacions que va anar fent altre gent. Així, el museu va començar a ampliar la seva col·lecció amb noves exposicions.

Suposo que el bibliotecari que va tenir la iniciativa de crear aquest museu era Dumitru Cara-ciobanu, ja que el museu porta el seu nom. Pel que he trobat va ser aquest home qui va començar a viatjar per diferents països, anant pels pobles recollint objectes tradicionals.

Aquest és el primer museu històric i etnogràfic de Gagaúsia, i em sembla que és l’únic al mon sobre la cultura el poble gagaüs. Nosaltres vam venir a aquest poble exclusivament per veure el museu. Actualment el museu està gestionat per l’estat.

Aquest poble conserva la cultura i tradicions gagaüses del segle XVIII.

Buscant informació sobre Besalma he trobat que aquí hi havia hagut molts molins de vent, i que encara en un turó darrera del poble se’n conserva un, que hi és des de començaments del segle XX. He vist fotografies d’alguns dels molins de vent que hi ha a la regió i són de fusta.

Eren molins fariners, i diuen que algunes peces són de fusta d’acàcia que és molt resistent. També diuen que els molins de vent de Besalma tenen un tret distintiu i és una roda que permetia al moliner orientar-lo segons la direcció del vent.

Per tota Gagaúsia hi havia molts molins, i cap a l’any 1950 a Besalma n’hi havia 64. En l’època soviètica van desmantellar la majoria perquè van considerar que no es necessitaven.

És un museu en el què hi ha una mica de tot. Just a l’entrada hi ha tota una exposició de quadres fet amb punt de creu; alguns em sorprèn que amb aquesta mena de brodat es pugui arribar a obtenir aquest resultat.

En el museu tenen una petita sala d’actes, també plena d’objectes. Aquí ens van fer una petita actuació les dones que ens ensenyaven el museu.