22 de març 2025

Pakistan-12. Pas fronterer Wagah-Attari : cerimonia de la baixada de bandera

La Grand Trunk Road enllaça Lahore amb Amritsar, a l’Índia. El pas fronterer Wagah-Attari és l’únic que hi ha a la Grand Truk Road. Per la banda pakistanesa el poble de Wagah es troba a uns 600 metres de la línia divisòria entre els dos països, i està a uns 25 km de Lahore. Per la banda Índia el poble que hi ha més a prop de la frontera és Attari, a uns 3 km, i Amritsar es troba a uns 25 km.

Si no estic confosa actualment aquesta és l’única via que hi ha per creuar d’un país a l’altre. He buscat una mica i em sembla que la informació està actualitzada: aquest pas fronterer està obert cada dia de 10 del matí a 3 de la tarda, però cal tenir els visats d’ambdós països. Nosaltres no vam creuar, però em sembla que si tens els visats els estrangers poden creuar, prenent-s’ho amb calma perquè és laboriós. Els pakistanesos ho tenen més complicat per obtenir el visat; en demanar el visat han d’indicar els motius de les visites, i poden visitar un màxim de cinc llocs, que han de detallar en la sol·licitud del visat.

En aquest pas fronterer, cada tarda, dues hores abans de la posta de sol es fa la cerimònia de la baixada de bandera. Durant una estona la reixa que separa els dos països està oberta.

Aquesta frontera està marcada per la línia Radcliffe. No tinc del tot clar si abans de la partició de l’Índia britànica les dues poblacions Wagah i Attari eren una sola.

La línia Radcliffe és la que es va traçar per definir la frontera que separava els dos països. Va ser per aquest pas que van entrar els musulmans que venien de l’Índia i van sortir els hindús.

En algunes èpoques hi ha hagut servei de tren entre Amritsar i Lahore; llegeixo que el tren que feia aquest trajecte, entre el 28 d’octubre i el 30 de novembre del 1954 va transportar 8.239 persones de l’Índia al Pakistan i 10.360 del Pakistan a l’Índia.

Al juliol del 1976 es va posar en marxa el Samjhauta Express (Exprés de l’Acord, en referència a l’acord de Simla), que enllaçava Amritsar i Lahore. Em sembla que en alguna època enllaçava Lahore i Delhi.

El Thar Express era un altre tren que enllaçava l’Índia (Jodhpur) i Pakistan (Karachi).

El servei de tren d’aquestes dues línies s’ha aturat molts cops al llarg dels anys, arran dels atacs terroristes i inestabilitat en les relacions entre Índia i Pakistan. En alguns períodes es tenia que canviar de tren, en creuar la frontera. Em sembla que actualment hi ha tren de Lahore a Wagah, i d’Amritsar a Attari.

L’any 2014 hi va haver un atac suïcida en aquest pas fronterer, per la banda pakistanesa, just en acabar la cerimònia de baixada de bandera; van morir unes 60 persones.

El 29 de setembre del 2016, l’exercit Indi va fer incursions en territori pakistanès a la zona del Caixmir. Això va tensar les relacions entre ambdós països; la cerimònia de tancament de la frontera i baixada de bandera va continuar, però per part índia no es va permetre l’accés al públic, entre el 29 de setembre i el 8 d’octubre d’aquell any.

Diuen que en festes religioses assenyalades d’un o l’altre país i pel dia de la independència, els Ràngers Pakistanesos i les BSF, Forces de Seguretat de Frontera, intercanvien dolços. Però en la festa del Diwali del 2016, festa de l’Índia, les BSF i els Ràngers ni tan sols es van saludar. 

La cerimònia comença cap a les sis de la tarda, però cal ser-hi un parell d’hores abans per poder tenir seient. 

La cerimònia consisteix en la baixada de bandera per part del personal de seguretat de la frontera d’una banda i l’altra. En un lloc he trobat que aquesta cerimònia es fa des del 1959 i en un altre que és des de 1986, com a senyal de pau.

Abans del 2010 la cerimònia era més agressiva, com si es barallessin els dels dos països, però des de llavors es va decidir suavitzar-ho.

Tot el muntatge és una mena de competició entre els dos països. L’any 2017 l’Índia va col·locar a la seva banda un pal de bandera de 110 metres, llavors Pakistan en va posar un més alt, de 122 metres. Hi ha una mena d’amfiteatre a una banda i l’altre; el de l’Índia és molt gran, Pakistan està ampliant el seu. Competeixen també per qui crida més fort, quin té la bandera més gran...

Primer hi ha una desfilada dels cossos de seguretat de frontera i després la baixada de la bandera, tot molt ben sincronitzat. Quan les banderes ja són a baix, es pleguen, els dos xicots que les han baixat es donen la ma i es torna a tancar la reixa. Això de que els de les dues bandes es somriguin i es donin la ma és des del 2010.

Abans de que comenci la desfilada l’animador  encoratja a la gent a cridar. El que es crida és “Pakistan Zindabad”, i a l’altra banda “Hindustan Zindabad”.

Zindabad vol dir llarga vida. Per tant el que es crida és “ Llarga vida al Pakistan”, que és un eslògan patriòtic. La frase es va fer popular entre els musulmans de l’Índia britànica després de la publicació, l’any 1933, de la “Declaració del Pakistan” titulada “Ara o mai; hem de viure o morir per sempre?, escrita i publicada per Choudhry Rahmat Ali.

En aquest document apareix per primer cop la paraula Pakstan.

El document es va crear per distribuir-lo als delegats britànics i indis a la Tercera Conferència de la Taula Rodona que tenia lloc a Londres el 1933. El document anava acompanyat d’una carta signada per Ali en la que deia: adjunto aquí una crida en nom dels trenta milions de musulmans del PAKSTAN, que viuen a les cinc unitats del nord de l’Índia: Panjab, Província de la Frontera Nord-oest (Província Afganesa), Caixmir (Kashmir) , Sind i Balutxistan. Demanava el reconeixement del seu estatus nacional, a diferència dels altres habitants de l’Índia, mitjançant la concessió al Pakistan d’una Constitució Federal separada per motius religiosos, socials i històrics.

Després aquesta ideologia la va adoptar la Lliga Musulmana de l’Índia i en va sorgir la teoria de les dues nacions, que va estimular el moviment pakistanès i va conduir a la partició de l’Índia britànica. Durant aquest temps, “Pakistan Zindabad” es va convertir en un eslògan i salutació àmpliament utilitzat dins de la Lliga Musulmana, i després de la creació del Pakistan, també va ser utilitzat com a crit de lluita pels musulmans que migraven cap al nou estat independent des de l’Índia, i també l’empraven els que ja vivien al Pakistan.

L’eslògan el fan servir tant els ciutadans com les institucions durant les festes nacionals, ocasions importants i també en èpoques de conflicte armat. La traducció literal és llarga vida al Pakistan, diuen que tant pot expressar victòria, com patriotisme o també desig de que realment tingui llarga vida.

L’aparcament queda lluny de l’accés; es passa un primer escorcoll, separats homes i dones. Hi ha menys dones que homes, pel que la cua de les dones avança molt més de pressa que la dels homes. Després avances per una carretera per la que no hi circula ningú.

De lluny estant es veu una gran bandera Índia; aquell dia no hi havia la de Pakistan ja que com que estan fent obres l’havien tret.

S’arriba a la porta d’accés a la zona de frontera, però s’ha d’esperar a que sigui l’hora en que es permet el pas. Hi ha grups de nens i joves, semblen d’escoles, de nois i de noies. També hi ha famílies. Molt ambient i força calor; a l’estiu deu ser terrible.

Poc a poc la gent ja es va situant, per una banda els homes, per l’altre les dones i es passa un segon escorcoll. Llavors el camí ja és més curt. Passem pel costat de les obres de la nova graderia que estan construint i arribem als seients que hi ha habilitats; ens fan lloc. Els de seguretat, policies o el que fossin, no tenen manies en fer fora gent, reubicar-la... per nosaltres però també per col·locar gent gran o suposo que gent important...

Com que vam estar força estona abans no començava la desfilada vaig tenir temps d’observar les maniobres que feien col·locant a la gent. Vaig tenir la impressió que a les dones les col·locaven en la part central de les fileres i els homes als extrems; almenys en algun cas vaig veure com feien intercanviar el lloc a alguns homes i dones. Jo estava en un extrem, al costat de l’escala, i al costat se’m va col·locar un dels de seguretat. No deixaven que ningú segues a l’escala, tenia que estar lliure. Hi havia alguna noia entre els de seguretat i entre els ràngers.

Mentre esperàvem que fossin les sis i comencés l’acte, pels altaveus se sentia música, després els eslògans que tenia que repetir la gent. Anaven donant instruccions de què cridar. Mentre, per amenitzar hi havia un home ballant al mig de l’escenari; en realitat no és cap escenari, és el lloc per on fan la desfilada els ràngers.

Els ràngers són xicots ben plantats, i he llegit en algun lloc que si es deixen bigoti els hi paguen més; no sé si és cert. La seva indumentària deu ser de gala. La gent fa cua per fer-se fotografies amb ells.

Quan acaba la desfilada i arriben a la reixa, s’obre i el rànger i l’equivalent de l’altra banda fan una encaixada de mans. Ho vaig trobar un moment emotiu, sabent com son les relacions entre tots dos països, i veure el pas obert.

Segueixen fent alguns passos més, els d’un cantó i l’altra, i comença la baixada de bandera. Em va semblar que la bandera de Pakistan tenia un pal més llarg que la de l’Índia. Quan comença aquest procés de baixada de bandera tothom es posa dret. Després s’acomiaden amb una altra encaixada de mans i es tanca de nou la reixa.

 


19 de març 2025

Pakistan-11. Lahore: Jardins de Shalimar.

Els jardins de Shalimar, son un jardins reials fets construir per l’emperador mogol Xa Jahan el 1641. A l’igual que el Taj Mahal, els va fer construir en honor de la seva segona esposa Arjumand Banu Begum, popularment coneguda com a Mumtaz Mahal (Joia del Palau), que va morir a conseqüència de les complicacions del part del seu catorzè fill.

L’any 1981, el conjunt dels jardins i el Fort de Lahore, separats uns 7 km, van ser declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO sota la denominació “Fort i jardins de Shalimar de Lahore”, per ser exemples excepcionals de l’expressió artística de l’Imperi Mogol en el seu moment de màxima opulència i esplendor, durant els segles XVI i XVII.

Xa Jahan va ser el cinquè emperador mogol a l’Índia, del 1628 al 1658; era fill de l’emperador Jahangir, el que va fer construir Hiran Minar. 

La família Mian de Baghbanpura era la propietària d’aquests terrenys i els va cedir a l’emperador Xa Jahan per que s’hi poguessin construir els jardins. A canvi, Xa Jahan va concedir a la família Mian el govern dels jardins Shalimar, que van estar sota la seva custodia durant més de 350 anys.

La construcció dels jardins va començar el 12 de juny de 1641 i es van trigar 18 mesos en acabar les obres. Durant l’imperi Sikh (1799-1849) es va robar molt del marbre dels jardins per emprar-lo en la decoració del Temple Daurat i el palau de Ram Bagh, a la propera localitat d’Amritsar, actualment a l’Índia; hi havia hagut una porta d’àgata que es va vendre també en aquesta època.

L’any 1806 el Maharaja Ranjit Singh va fer reparar els jardins de Shalimar.

L’any 1962 el general Ayub Khan va nacionalitzar els jardins, diuen que ho va fer perquè la família Mian s’havia oposat a la imposició de la llei marcial.

El Mela Chiraghan o Mela Shalimar, Festival de les Llums, és un festival anual de tres dies, que commemora l’aniversari de la mort del poeta panjabi i sant sufí Shah Hussain (1538 - 1599) que va viure a Lahore al segle XVI.

Aquest festival té lloc al santuari de Xa Hussain, adjacent als jardins de Shalimar i també en els jardins. L’any 1958 el president Ayub Khan va prohibir-lo. No sé si es va prohibir el festival o que es fes en aquests jardins. Tampoc sé quan es va recuperar la festa en aquest lloc. He vist que aquest any 2025 el festival està programat pels dies 11, 12 i 13 d’abril.

Aquest era un dels festivals més gran del Panjab; hi assitien camperols, els governants mogols, els residents sikhs panjabi i fins i tot els oficials britànics durant el Raj britànic. Maharaja Ranjeet Singh (1780 –1839) tenia un gran respecte pel sant sufí al que està dedicat i quan es feia el festival solia encapçalar una processó des del fort de Lahore fins aquí.

Aquests jardins es van construir principalment com a lloc per entretenir els convidats de la família reial, tot i que una part estava oberta al públic.

A Srinagar, al Caixmir, hi ha uns altres jardins que duen el mateix nom; els va fer construir l’emperador Jahangir, el pare de Xa Jahan, i és en aquests jardins del Caixmir que es van inspirar en la construcció dels de Lahore. A mi me’ls recordava molt, però aquests d’aquí estan menys cuidats.

Una diferència entres els dos jardins és que a Srinagar, el paisatge ja era en pendent i tan sols calia aprofitar els desnivells naturals, en canvi aquí a Lahore, va caldre una bona obra d’enginyeria per crear les terrasses i fer que l’aigua passi d’una a l’altre.

És un dels jardins mogols que té més aigua. El jardí està format per tres terrasses esglaonades, amb canals per l’aigua i estanys. Llegeixo que hi ha 410 fonts: 105 a la terrassa superior, 152 a la central i 153 a l’inferior. Hi ha també 5 cascades, suposo que anomenen així a l’aigua que baixa d’una terrassa a l’altra.

Dues de les terrasses tenen planta quadrada, i estan dividides en quatre parts; la terrassa central és rectangular, i té un estany central.

L’entrada principal estava a la terrassa inferior, que estava oberta als nobles i, ocasionalment, al públic. Des d’aquí sortia un canal que duia l’aigua que recorria els jardins fins al llac Dal.

Entre la terrassa inferior i la central hi havia el pavelló on es feien les audiències públiques. La terrassa del mig, que és rectangular, era el jardí de l’emperador; té l’estany central i és on hi ha un major treball d’enginyeria hidràulica. Hi havia un pavelló pels músics i un tron en marbre on seia l’emperador per gaudir dels espectacles. En aquesta terrassa hi havia també un pavelló destinat a les audiències privades.

Entre la terrassa de l’emperador i la superior hi havia l’accés a la zona de les dones; al centre hi havia un pavelló de marbre negre.

Si no estic confosa vam començar la visita per la terrassa superior i vam anar baixant. 

No circulava l’aigua, però en una de les fotografies es pot veure el que anomenen cascades: l’aigua sortiria per l’escletxa que es veu, és a dir passaria per sota del paviment del pis superior i cauria per aquest mur inclinat per anar a parar a un dels canals de la terrassa següent. 

En els petits nínxols que envolten aquest estany hi col·locaven làmpades d’oli, i el conjunt de la llum i l’aigua devia crear un ambient molt acollidor.

  







18 de març 2025

Pakistan 10. Sheikhupura: Hiran Minar

Prop de Lahore, al poble de Sheikhupura hi ha el “minaret de l’antilop”, l’Hiran Minar.  

És un monument funerari que va fer construir l’emperador mogol Jahangir com un monument a Mansiraj, un antílop que era la seva mascota preferida. Mansiraj es tradueix com llum de la ment.

El minaret fa 30,48 metres d’alt i es troba sobre una amplia i alta plataforma. És de planta circular i té sis nivells, cada cop més petits. Hi ha un total de 210 petits orificis quadrats a les parets exteriors, disposats en 14 fileres. Hi ha una escala helicoidal per pujar fins a dalt. Al llarg de l’escala hi ha 11 obertures que proporcionen ventilació i llum.

El conjunt original a més del minaret consistia en un gran estany artificial, gairebé quadrat, envoltat per tres grans plataformes, com si fossin grades. En el centre de cada costat hi ha una rampa que baixa cap l’aigua i que permetia als animals accedir a l’aigua; tant els animals del rei com els que vivien en el bosc proper.

Durant el regnat de l’emperador mogol Xa Jahan, l’any 1620 es va construir en el centre de l’estany un baradari (pavelló) octogonal com a  residencia real. S’hi accedeix pel costat occidental de l’estany per una via elevada alineada amb el minaret i suportada sobre 21 arcs sobre pilastres. Per accedir a aquesta via hi ha un petit pavelló d’entrada.

Una característica d’aquest complex és el sistema de recollida d’aigües. Originalment l’estany s’abastia d’aigua per medi d’un canal que transportava l’aigua del rierol Aik. Després es va construir en cada cantonada un sistema de recollida d’aigües subterrànies que complementava el subministrament, i estava rematat amb un petit edifici quadrat; només se’n conserva un.

L’Hiran Minar es va construir en una reserva de caça utilitzada pels reis mogols. L’emperador Jahangir és recordat per la seva afició a la natura, i el seu complex encarna la relació mogol entre humans, mascotes i caça. L’homenatge de l’emperador Jahangir al seu estimat company va iniciar la tradició de l’enterrament d’animals durant diversos segles. La pràctica de construir làpides sobre els cranis dels animals de caça és un antic costum persa.

La reserva de caça estava en un bosc de matolls i permetia als emperadors mogols experimentar una sensació de semi-natura salvatge prop de la ciutat imperial de Lahore. La reserva salvatge s’utilitzava com a parc on els visitants podien gaudir de l’esport de la caça.

 A l’emperador Jahangir, com a tots els governants mogols, li encantava caçar animals com l’antílop. Curiosament, Jahangir també tenia un vincle especial amb un antílop que anomenava Mansraj. Durant una de les seves exhibicions de caça amb uns amics va morir el seu antílop i molt trist per la seva pèrdua va fer construir aquest minaret.

 





Pakistan-9. Lahore: antic campus de la Universitat del Panjab

En una parada tècnica de camí cap a Lahore vam aprofitar a fer alguna fotografia dels camions, que ens tenien el cor robat.

Lahore o Lahor és la capital de la província del Panjab i la segona ciutat més poblada del país.

En la documentació en llengües ibèriques anterior a l’arribada dels anglesos s’escriu Lahor, que és també la transcripció catalana més fidel a l’original, ja que la e final no es pronuncia ni en anglès ni en cap llengua.

La tradició diu que Lahore fou anomenada així per Lava o Loh, fill de Rama, però es creu que realment Lahore no es va fundar fins al segle I. “Loh awar”, d’on deriva Lahore, vol dir “fort de Loh”.

Molts historiadors creuen que l’origen de Lahore seria una antiga colònia assentada aquí en algun moment entre el segle I i el VI. De seguida hauria anat agafant importància i haurien sorgit noves colònies i finalment devia ser la capital d’un poderós principat, al qual va donar el seu nom. Sembla que l’antiga ciutat hindú no estava exactament en el lloc de l’actual Lahore, sinó a uns 3 km a l’oest. No s’ha trobat res d’aquesta antiga ciutat.

Els historiadors situen la formació de la ciutat entre els segles I i VII dC. La primera menció que es troba és del segle X, un text anònim, titulat “Hudud al-Alam,” on es descriu aquesta població com una petita ciutat amb impressionants temples, grans mercats i immenses hortes; parla dels dos mercats més grans amb cases a l’entorn i d’una muralla que les encercla.

Lahore va guanyar protagonisme a finals del segle X i posteriorment va ser la capital de diversos imperis. Els xahis hindús, els gaznàvides i el sultanat de Delhi van deixar la seva empremta en el desenvolupament de la ciutat.

La documentació que hi ha sobre Lahore és de l’any 850 dC, després se sap en el 1021 la va conquerir Mahmoud Ghazni i es va convertir en la capital dels gaznàvides a l’est de l’Indus, i més tard la capital de tot l’imperi gaznàvida. Va ser llavors quan Lahore es va convertir en el centre d’activitats socials, culturals i educatives.

El sultanat de Delhi, una successió de dinasties musulmanes, va donar forma al caràcter de Lahore. En particular, la coronació del sultà Qutb-ud-din Aybak aquí el 1206 va marcar un moment crucial, convertint-lo en el primer sultà musulmà del sud d’Àsia.

L’època de major esplendor es va desenvolupar sota l’Imperi Mogol (1524-1752). Els emperadors mogols, especialment Babur, Akbar el Gran i Jahangir, van transformar Lahore en una magnífica capital. La ciutat va ser testimoni d’un creixement significatiu i la construcció de moltes obres arquitectòniques que s’han conservat fins a l’actualitat. meravelles arquitectòniques que continuen vigents avui dia. Una d’aquestes obres és el fort de Lahore, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. L’emperador Xa Jahan, famós per construir el Taj Mahal, va embellir encara més Lahore amb joies arquitectòniques com els jardins Shalimar, un exemple impressionant d’arquitectura paisatgística mogol.

La reputació de bellesa de Lahore fins i tot va captivar el poeta anglès del segle XVII John Milton, que la va immortalitzar en el seu vers “Agra i Lahore, la seu del Gran Mogol”. Durant el govern mogol, Lahore es va convertir en un centre reconegut d’art, literatura i comerç, atraient acadèmics, artistes i comerciants de tot el món.

El declivi de l’Imperi Mogol al segle XVIII va marcar el començament d’un període de turbulències. La ciutat va ser capturada per Nader Xa de Pèrsia el 1739, i hi va haver lluites de poder entre afganesos i sikhs. Tot i axò, Lahore va conservar la seva importància i finalment es va convertir en la capital de l’Imperi Sikh a principis del segle XIX, experimentant una mena de renaixement.

El Raj britànic es va annexionar Lahore el 1849, convertint-la en la capital del Panjab britànic. En el període britànic, 1849-1947, l’arquitectura combinava l’estil  mogol, gòtic i colonial amb l’estil victorià. La ciutat va continuar sent un centre crucial per al discurs polític, sent testimoni de moments crucials en els moviments independentistes de l’Índia i el Pakistan. Lahore va acollir la declaració d’independència de l’Índia el 1947, així com la Resolució de Lahore de 1940, que demanava l’establiment del Pakistan.

Com ja he explicat en sortir del fort Rohtas vam anar cap a Lahore, on hi vam estar dos dies. Vam arribar a mitja tarda i abans d’anar a l’hotel vam anar a veure l’edifici de la Universitat del Panjab. Creada l’any 1882 és la més antiga del Pakistan. Aquesta va ser la quarta universitat establerta per les autoritats colonials britàniques al subcontinent indi. Les tres primeres van les de Bombai, Madràs i Calcuta.

La Universitat del Panjab va néixer com a resultat d’una llarga lluita del poble del Panjab després de la guerra d’independència el 1857. A diferència de les altres tres universitats en les que només s’examinava, en aquesta ja des del començament s’impartien classes a més d’examinar.

Vam trobar una sala, o potser era una carpa on entraven nois i noies molt engalanats. Ens van explicar que era el sopar anual que feien els estudiants, em sembla que eren d’econòmiques.

Quan vam arribar a l’hotel ens vam trobar amb la desagradable sorpresa de que havien anul·lat la reserva. Els hi va costar molt als guies aconseguir habitacions per tots. Finalment, part del grup va anar a un hotel proper.

Quan anem a menjar, dinar o sopar, si anem tot el grup es demanen diferents plats per compartir. Sempre sobra menjar; si és un restaurant senzill de carretera, els mateixos del local ja es cuiden de dona a algú el què ha sobrat. Si és un restaurant més ben posat, en acabar els guies demanen que els hi empaquetin el que sobra i ho donen a algú del carrer, per exemple a un que neteja sabates, o fent alguna altra feina. Hi ha llocs que els hi arreglen força be, separant les diferents coses, però d’altres ho barregen tot, quedant ben poc atractiu.

La contaminació a Lahore és molt gran, al menys jo hi notava molt, de les motos, cotxes, embussos...