Equador (2008)-32. Piràmides de Cochasquí

Continuem la ruta cap al sud, i entrem de nou a la província de Pichincha per anar a visitar el parc arqueològic de Cochasquí, que es troba a uns 50 km d’Otavalo.

Cochasquí és un jaciment arqueològic situat als vessants del volcà Mojanda, a 52 km al nord de Quito. El complex destaca per les 15 piràmides truncades amb rampes i almenys 15 túmuls. Aquest complex va ser construït per la cultura Caranqui durant el període d’integració, entre 1250 i 1550 dC. Al voltant del complex hi hauria hagut un assentament.

Hi ha altres jaciments similars del mateix període, però Cochasquí destaca pel nombre i la mida de les seves piràmides. Es creu que aquestes piràmides servien com a temples per a tot tipus de cerimònies. Aquest lloc continua tenint una funció cerimonial, i les comunitats indígenes s’hi reuneixen per celebrar festes importants, com Mushuk Nina (foc nou, en quítxua, o Inti Raymi.

La societat caranqui era fonamentalment agrària, la majoria de la població vivia dispersa pel territori, en petits pobles i llogarets, treballant la terra. Un grup d’aquests pobles formaven un senyoriu, governat per un cacic. Es creu que el cacicat de Cochasquí era un dels més poderosos del territori, juntament amb els d’Otavalo, Cayambe i Caranqui (actual Ibarra).

És en aquest context que va sorgir l’arquitectura monumental dels túmuls; s’han registrat molts jaciments amb aquestes estructures a tot el territori Caranqui. Cochasquí és el jaciment més conegut, però no és el més gran. El més gran és el de La Zuleta, on s’han registrat 148 túmuls. Es creu que aquests jaciments amb túmuls servien com a lloc de trobada per a les diferents comunitats d’un cacicat. S’hi celebraven cerimònies i els cacics s’hi construïen les seves residències.

L’ocupació humana d’aquest lloc va començar cap al 950 dC; aquests primers habitants no van construir ni piràmides ni túmuls. Va ser cap al 1250 dC que es van començar a construir els monuments; aquesta segona fase va durar aproximadament fins al 1550 dC. No totes les piràmides es van construir en el mateix moment, i algunes mostren diverses fases constructives, en les que una primera piràmide està recoberta per una altra posterior més gran.

Els inques van conquerir aquesta regió, i la seva influència a Cochasquí s’ha demostrat per la ceràmica inca que s’ha trobat en aquest jaciment. En època inca aquest lloc es va convertir en un tambo important, una fonda on s’allotjaven els viatgers que recorrien el camí de l’Inca.

Les primeres referències escrites sobre Cochasquí apareixen el 1538, amb la conquesta espanyola. Ara bé, sembla que en aquell moment el nom no es referia a un lloc específic, sinó a tot el volcà que avui es coneix com Mojanda. Cap al 1561, Cochasquí va ser confiat a Don Antón Diez, que també tenia altres encomandes. També se sap que el cacic de Cochcasquí en aquell moment era Don Alonso Andaparinango.

En les dècades següents, els habitants de Cochasquí es van traslladar lentament a assentaments veïns, com Malchinguí, Tocachi i Cotacachi. L’any 1655 l’espanyol Don Manuel Freire va establir el majorat de la hisenda Cochasquí, que va romandre en mans de la seva família fins a la independència d’Espanya.

La missió geodèsica francesa (segle XVIII), va utilitzar Cochasquí com un punt clau per a realitzar observacions astronòmiques i fer diversos mesuraments. L’astrònom Pierre Bouguer va senyalar que havia realitzat els seus mesuraments des del cim d’una de les piràmides, el 20 de març de 1740.

La primera excavació arqueològica es va realitzar l’any 1932,finançada per l’historiador i arqueòleg equatorià Jacinto Jijón y Caamaño; va dirigir l’excavació l’arqueòleg alemany Max Uhle, que tenia 76 anys, i aquest va ser el darrer lloc que va excavar. Quan Uhle va arribar aquí, una de les piràmides, la G, havia patit la incursió dels saquejadors i estava molt malmesa.

Entre 1964 i 1965, un grup d’investigadors de la Universitat de Bonn va continuar les excavacions iniciades per Uhle. El parc arqueològic es va fundar l’any 1981.

El complex de Cochasquí té 15 piràmides truncades i diversos turons fets de terra i cangahua, una roca porosa tova d’origen volcànic; aquestes construccions se les anomena tola. Sembla que en la regió caranquí, la construcció de piràmides va ser posterior a la dels tolas.

Hi ha uns 15 tolas circulars al sud del complex de piràmides, però es creu que en el passat hi devia haver molts més tolas. Alguns d’aquests són monuments funeraris o túmuls.

En un tola s’hi va trobar un esquelet de dona acompanyat de set cranis humans deformats i tres recipients com a ofrenes.

En un altre tola s’hi va trobar un pou funerari de 3 m de fondària; no s’hi va trobar l’esquelet però sí diversos recipients i un morter de pedra com a ofrenes.

Ara bé, no tots els tolas tenien finalitat funerària ja que en algun d’aquests turons no s’hi han trobat ni restes humanes ni cap mena d’ofrenes. En cap tola s’hi va trobar or o metalls preciosos.

Les anomenades piràmides truncades són estructures rectangulars, i no acaben en punta, sinó que acaben en una plataforma  rectangular més petita. 

De les 15 piràmides n’hi ha 9 que presenten una rampa allargada que s’eleva des del terra i ascendeix gradualment fins a la part superior de l’estructura, donant accés a la plataforma. Aquestes rampes donen a les piràmides una forma de T,  que es veu quan es miren de de dalt.

El material principal utilitzat en la construcció d’aquestes piràmides és la terra, que servia com a material de farciment; s’utilitzaven blocs de canguahua per construir els murs de contenció per evitar l’esllavissada.

El cangahua és un tipus de roca tova d’origen volcànic, similar al tuf, que és molt comú en aquesta zona.

Les piràmides tenen murs de contenció interns distribuïts de manera aparentment desordenada, construïts amb blocs rectangulars i poligonals. Els costats de les piràmides estaven coberts amb suports rectangulars que permetien pendents pronunciats; sembla que aquests graons estaven originalment coberts per una capa de fang.

A partir de les excavacions realitzades se suposa que la plataforma de la piràmide hauria estat completament envoltada per un mur que només estaria obert davant de la rampa d’accés.

Es creu que aquestes piràmides servien com a temples per a rituals i cerimònies. Es pot suposar que aquestes cerimònies començarien amb una processó per la rampa, a la vista de la gent, i que quan arribessin al cim, la cerimònia continuaria en privat, amb les parets bloquejant la vista dels curiosos.

Costa una mica (o molt) d’imaginar i diferenciar els tolas de les piràmides. Jo veia tan sols turons coberts de verd, amb formes que potser si que podrien ser la rampa o la piràmide truncada... però difícil de veure.