Albània_9: Sarandë

Continuem carretera fins a Sarandë. Dinem uns espaguetis i unes gambes amb tomàquet i beixamel; com a fruita el que trobem més habitualment és la poma i el plàtan.

És un dels centres turístics de la costa, de la zona anomenada la rivière albanesa. Al seu davant, la illa grega de Corfú.

Antigament estava habitada per grecs, i s’anomenava Onchesmos; era important pel seu port. L’època de màxima prosperitat va ser entre els segles IV i II a. C. A l’època romana tenia una muralla semicircular que delimitava el perímetre de la ciutat, uns 850 m. de muralla, el que indica que la ciutat era força gran.

El nom actual prové del monestir bizantí Agioi Saranta, nom que vol dir els 40 sants màrtirs, en honor a uns legionaris executats en el 320 per ordre de l’emperador Licini perquè no van voler renunciar al cristianisme. A finals del segle V o començaments del VI es va construir el monestir. La ciutat va ser destruïda per un dels reis ostrogods, Totila, en el 551. Aquest monestir es troba sobre un dels turons que envolten la ciutat.

Aquesta ciutat va passar a formar part d’Albània amb les fronteres que es van establir el 1913, però va ser ocupada per insurgents grecs de la república autònoma d’Epir, i després per Itàlia entre el 1916 i 1920. Més tard, en el 1939 va ser un port estratègic de les forces feixistes italianes quan s’havien annexionat Albània. Llavors van anomenar el port, amb el nom de la filla de Mussolini, port Edda. A finals del 1940 els grecs van ocupar el sud d’Albània i la van anomenar Epir del nord. Quan en el 1941 les tropes alemanyes ocupen Grècia aquesta abandona Albània.

La ciutat té forces ingressos gràcies al turisme, però també és una zona on hi ha agricultura i ramaderia i en estar a la costa, també la pesca. Bona part de la seva població segueix sent grega, és un dels centres més importants de minoria grega, juntament amb Gjirokastër.

Passegem per Sarandë; te un passeig per vianant agradable, vorejant tota la badia. Hi ha molts homes passejant; també creuem algunes dones però no passegen sinó que van per feina, de compres. Hi ha diversitat en la forma de vestir, hi ha algunes noies que vesteixen de forma molt moderna i extremada. Trobem força gent que s’atura per dir-nos alguna cosa i tot i que no sempre ens entenem, resulta simpàtic i divertit. Una noia ens saluda en castellà i ens explica que l'estudia a l'escola. El passeig m’agrada molt, la vista sobre el mar, la gent... i que no plou! A primera hora de la tarda s’està be, però quan s’amaga el sol comença a fer fred. 

Per l'interior de la ciutat hi ha les restes d’una sinagoga i un petit museu on, segons el rètol que hi ha a fora, deu tenir algun mosaic. Quan vaig estar per allà ja estava tancat el museu. Tot passejant s’arriba a una mesquita moderna, i hi ha també els carrers comercials. Hi ha força moviment de gent, és l’hora de les compres.

És un lloc típic de costa i al llarg de tota la badia hi ha molts bars, restaurants, al menys una discoteca, un casino.... Com que encara no és temporada alta està força tranquil, però m’imagino que a l’estiu deu bullir de gent i per tant, prefereixo haver-ho vist ara, amb tranquil·litat, com una ciutat despertant-se del llarg hivern. Per mi, la part més bonica és el passeig per la vora del mar i veure just al davant la illa de Corfú; em sorprèn lo a la vora que està!

Per tot el país, i especialment en aquesta zona costera, hi ha moltes construccions noves i moltes d'elles sense acabar. 

Albània_8: Qeparo

A les cases, tant si estan en construcció com si ja hi viuen, hi ha cranis d'animals penjats i petits animals de peluix o roba, que protegeixen del mal d'ull, o sigui que serveixen per protegir als seus habitants. La superstició encara segueix viva. 

Pugem cap al poblet de Qeparo, la carretera és molt estreta i en un punt hi ha un tros de pista que falta, baixem del mini bus i el xofer després de comprovar la solidesa de la vora, passa amb el vehicle. Era gairebé la única solució, ja que és tant estret que no es pot donar la volta i fer marxa enrere és complicat ja que hi ha moltes corbes. 

El poble es troba a les muntanyes, te casetes de pedra, moltes abandonades, i algunes derruïdes. Ara hi viu molt poca gent. Una noia del poble ens explica que ara s’estan comprant cases per restaurar-les. La gent del poble és encantadora i en italià ens podem entendre més o menys fàcilment. Fem tota la volta pel poble, hi ha un grup de nens i nenes, alguns rossos, altres de cabell rogenc, que ens miren entre tímids i curiosos. El poble està sobre un turó i hi ha unes bones vistes sobre el riu i la vall. Per la muntanya disperses hi ha algunes cases de pedra, que es confonen amb l’entorn. 

Com arreu del mon, el poble té un bar i és el centre de trobada. Hi ha quatre homes de tertúlia que en veure’s entrar de seguida centren l’atenció en nosaltres i tenen ganes de parlar. Volen saber d’on som, parlen de futbol, del què sigui! Es un poble entranyable. Hi ha una senyora gran que també te moltes ganes de parlar, és molt dinàmica i alegra; ella mateixa diu que és una llàstima que no ens entenguem millor. Té 74 anys i és encantadora. 

Mentre està parlant amb nosaltres l’hi sona el telèfon mòbil. Però es talla la trucada. Remena dins de les seves butxaques i treu un altre mòbil; veient la nostra cara de sorpresa en adonar-nos de que porta dos mòbils ens ho explica: un és albanes i l'altre grec ja que els seus fills estan a Grècia. 

L’església és molt senzilla i el campanar està separat del cos de l’església. És tot molt sobri però m’agrada. El guarda de l’església ens explica que el capellà s’ocupa de tres o quatre pobles de la zona. 

Actualment moltes parelles de grecs se separen ja que als grecs que viuen aquí el seu govern els hi paga un subsidi, però amb la crisis nomes es dóna un subsidi per família, o sigui que si es divorcien poden tenir cadascun el seu subsidi, i segueixen vivint junts. 

Després de passar molt bona estona en aquest poble, tornem a baixar cap a la costa i ens aturem en un bar-restaurant a Borsh. Just al costat del local hi ha una deu d’aigua sensacional; hi ha petites cascades molt ben condicionades, i en conjunt una quantitat d’aigua impressionant. És una de les moltes fonts naturals que hi ha en aquesta zona. És aigua que baixa de les muntanyes, molt neta i amb molta forca degut a les pluges dels darrers dies. La cascada es diu Ulvara, que és el mateix nom que té el restaurant. Llegeixo que aquí ja hi havia assentaments humans en el segle XII a. C. 

Aquí al sud hi ha moltes dones que van vestides de negre; això és degut a que a més de les vídues, que com a molts altres llocs porten dol, aquí les dones que tenen el marit treballant a l’estranger també vesteixen de negre.

Hi ha moltes tradicions i maneres de fer en aquest país que em sorprenen. Una d’elles és el Kanun, el conjunt de lleis tradicionals, que actualment no s’aplica o només en algun lloc una mica remot. Regulava la conducte, les relacions amb els altres, l’economia... els diferents àmbits de la vida de la comunitat. Un punt molt important era el codi d’honor, que era un codi de sang; pel que entenc s’assembla una mica a la vendetta italiana. Si s’havia comés un crim tenies que venjar-te, si no ho feies passaves per covard. 

Per demostrar que havies complert amb el codi d’honor tenies que penjar la camisa tacada de sang de la persona a la que havies executat com a venjança, per rentar el teu honor. Això va portar a que hi havia gent que passava anys tancada a casa, ja que si sortien de les quatre parets protectores, podien ser agredits com a revenja. El codi d’honor diu que pots atacar al que t’ha infligit el deshonor, si està fora de casa, però mentre estigui a casa no el pots tocar. Si una persona no es volia venjar passaves per covard i tota la seva família s’ho sentia a dir, amb el que la societat et pressionava per seguir complint amb el Kanun. 

M’han dit que el llibre de Ismail Kadaré, “Abril quebrado” descriu molt be aquest tema. Jo encara no l’he llegit, però me l’han recomanat.

Albània_7: Badia de Palerm

Seguint per la costa cap al sud s’arriba al parc nacional de llogara; va ser declarat parc nacional en el 1966. Deu ser molt bonic, ja que és una zona boscosa i una mica elevada; llegeixo que hi ha una diversitat important d’arbres, i un d’ells és el pi negre. Pel que sembla, els vents que bufen per aquí van que agafin formes curioses, però és impossible veure-ho ja que hi ha massa boira, i amb prou feines es veuen les ombres d’una zona boscosa.

Teníem previst fer una excursió pel parc, però al matí seguia plovent, o sigui que ho hem deixat córrer. Segons sembla les vistes des d’aquí són molt boniques, però com que no tenia pinta de que hagués d'obrir-se aviat la boira, no la vam fer.

Vam tornar a baixar cap a la badia de Palerm, on hi ha la fortalesa d’Ali Paixà de Tepelena. La carretera de baixada en diuen “les serpentines” o “la corbata”. Lo de les serpentines ho entenc, però lo de la corbata em sorprèn. No sé ben be perquè l’hi donen aquest nom. El temps segueix sense ser massa bo, però algun moment es veu la vista sobre la badia i és espectacular; la badia té forma semi circular i en mig hi ha una illa, que és on hi ha la fortalesa. És una llàstima que la carretera sigui tant estreta que no ens podem aturar a fer fotos.

Mentre baixem es pot veure un túnel que van construir els soviètics pels seus submarins, quan van instal·lar la base naval. Per tota la badia es poden veure restes  d'edificis d’aquesta època: casernes i edificis militars. La població local tenia prohibit l’accés. Tot plegat és bastant desolador, està tot mig abandonat o abandonat del tot, una bona extensió de terreny, que havia estat plena de vida i activitat i ara és un espai mort. Suposo que és això el que em dóna aquesta sensació indefinible, el que es veu mort, desolat, inhabitat.

A la part sud de la badia hi ha una petita península en la que es troba la fortalesa d’Ali Paixà. 

A Ali Paixà se l’anomenava el lleó (aslan) i va néixer en el 1740 prop de Tepelenë,d’aquí que se’l conegui com Ali Paixà de Tepelenë. El seu pare va morir assassinat per tribus rivals veïnes, quan ell tenia 14 anys. 

Amb la mort del pare la família va perdre prestigi i poder. La mare va organitzar una banda de bandolers, i va encoratjar el fill a la revenja, per recuperar el poder perdut. Ali amb uns quants seguidors van començar a assaltar diferents pobles per aconseguir diners i poc a poc va convertir-se en el cap d’una banda de bandolers. 

Els turcs es van fixar en ell i el van contractar per acabar amb els bandolers. Quan hi va haver una rebel·lió a Shkodër va ajudar al paixà a sufocar-la. Va entrar a formar part dels geníssers, unes unitats d’infanteria amb una disciplina molt estricta, i que adquirien una amplia educació. A Alí l’hi va agradar la disciplina que se seguia. Molts dels geníssers es convertien a l’islam. Es va casar amb la filla d’un paixà i poc a poc anava escalant posicions entre els otomans. Amb l’afebliment de l’imperi otomà, ell va anar expandint el seu territori i va acabar controlant Albània, part de Grècia i el peloponesi. Era capaç de mobilitzar cinquanta mil homes  en tres dies i si tenia una o dues setmanes podia duplicar el nombre. 

El seu fill era una figura coneguda en el mon musulmà. Ali Paixà es va adherir a l’orde sufí dels bektashi. Volia tenir un port marítim per controlar el mediterrani, que en aquell moment estava sota control de Venècia. Va establir una aliança amb Napoleó I, amb el vist i plau del sultà otomà Selim III.

Quan Napoleó vol eliminar l’imperi otomà, Ali Paixà canvia de bàndol i s’alia amb els britànics, en el 1807. Lord Byron el va visitar en el 1809, i té sentiments contradictoris. Per una banda valora la cultura i refinament de la seva cort, però se n’adona i s’escandalitza de la seva crueltat i tirania. Hi va haver altres visitants occidentals a la seva cort, i tots parlen del seu harem, en el que tant hi ha homes com dones.

Era cruel i tirà amb el seu poble, perquè no era turc sinó que era albanès. Es va rebel·lar contra el sultà, es va fer amic dels enemics del sultà. No era amic dels nacionalistes grecs, però durant el seu govern hi va haver una certa estabilitat. Utilitzava molt sovint el grec i en el castell de Yannina hi ha una inscripció en grec en la que es declara descendent del rei Pirrus d’Epiro. Pel que sembla parlava amb els estrangers en grec. Hi ha un llarg poema escrit en grec, dedicat a les gestes d’Ali Paixà.

El fet que parlés en grec és perquè en aquesta zona hi havia predomini de gent de parla grega; que ell parlés la seva llengua els hi agradava i el miraven amb més simpatia.

La crueltat d’Ali Paixà era ben coneguda per tota la regió i va donar lloc a cançons i poemes diversos, en els que es feia referència a les atrocitats comeses per ell i el seu exèrcit.

Els anys 1819-1820 els turcs estaven cansats dels excessos comesos per alí Paixà, i finalment van tenir l’oportunitat d’ordenar la seva renuncia al càrrec, però evidentment s’hi va negar i va haver de lluitar contra les tropes turques. Molts dels seus seguidors el van abandonar, inclosos els seus fills. A més molts dels seus homes van passar-se a l’altre bàndol.

Els enfrontaments van durar uns dos anys i sinó recordo malament el que em van explicar, crec que va ser un dels seus fills que el va portar cap a la trampa en la que el van matar els turcs i el seu cap es va enviar a Istanbul.

El  camí que porta cap a la península on es troba la fortalesa és bonic, ja que tens el mar als dos cantons. Està força descuidat, però quan arribes allà val la pena, ja que al seu voltant tot és verd. I la vista des de la terrassa és bonica. Per sort ha deixat de ploure i puc fer fotos amb tranquil·litat. El guarda de la fortalesa té moltes ganes de parlar. Explica que està molt sol aquí a l’hivern, que és quan gairebé no ve ningú. A la que comença el bon temps i la temporada turística ja s’anima la zona. No hi ha masses habitacions i el que val més la pena és la terrassa.

La fortalesa s'havia utilitzat com a presó i a la terrassa hi ha inscripcions gravades sobre la pedra, pels presoners. Me’ls imaginava tancats en aquella construcció, com únic al·licient l’estona en que els portessin allà dalt, on veus el mar per totes bandes, poder mirar més enllà de les quatre parets fosques de la planta baixa.

A la muntanya de davant es veu una extensió important de cactus aloe vera, sorprèn, però no tindria més gràcia si no fos pel que em van explicar: que estaven allà perquè dificultaven que poguessin arribar llançant-se en paracaigudes! Prop de la fortalesa hi ha una important diversitat de plantes, com les mongetes salvatges, que mengen les cabres, menta i diverses plantes medicinals, en recordo una que serveix per l’èczema. 

Albània_6: Vlora

Anem cap a la costa, direcció Vlora. Aquesta ciutat es troba davant de la península de Karaburun i de la illa de Sazan. És el segon port més important del país. El seu nom vol dir vall. Des d’aquí és des d’on s’està més aprop d’Itàlia, del port de Bari i de la costa de Salento. Hi ha ferris que comuniquen de forma regular la costa albanesa i italiana. Les dues ribes estan separades pel canal d’Otranto, que té uns 72 Km d’ampla. En el 1807 tropes franceses el van creuar per poder envair les illes jòniques.

Donada la proximitat dels dos països, hi havia molta immigració il·legal i contraban, pel que Itàlia i Albània per tal d’eradicar-ho van arribar a un acord en el 1998 i van instal·lar un radar a la illa de Sazan per controlar el canal. 

És un port comercial i pesquer. Aquesta regió a part de ser una important zona agrícola i ramadera, té també petroli, gas natural, betum i sal. Actualment el turisme també té un gran pes en la seva economia. 

És una de les ciutats més antigues del país. La van fundar els grecs en el segle VI a. C. i era una de les seves colònies a la costa il·líria. S’anomenava Aulona i era famosa per les olives i les vinyes. Va formar part de la província romana d’Epir nord i ja en aquella època era important pel seu port. 

En el segle IV d. C. ja era coneguda pel seu port, al que hi arribaven vaixells portant mercaderies d’Otranto i Brindisi i també era un punt de parada entre les dues ciutats importants de l’època, Apol·lònia i Butrinto. Quan el port d’Apol·lònia va deixar de funcionar aquest va ser el port més important d’il·líria. 

Durant tres segles va formar part de l’església de roma i en el 733 va passar a formar part del patriarcat de Constantinobla. 

Sèrbia la va ocupar en el 1345, i en el 1417 va formar part de l’imperi otomà, que també havia ocupat Berat. Molts dels habitants de la ciutat eren grecs, i a més hi havia un nombre significant d’eslaus. Els paixàs que la governaven eren escollits directament pel sultà. En el 1531 el sultà hi va fer construir una fortalesa. 

Durant l’ocupació otomana molts albanesos es van convertir a l'islam, en molts casos per evitar el fisc sobre els cristians. Els terratinents otomans van ocupar les planes fèrtils i els albanesos es van refugiar a les muntanyes per preservar els seu estil de vida. En el segle XVIII van intentar alliberar-se. Mehmet el vell es va apoderar de Skhoder en el 1757 i es va proclamar Paixà, dominant el nord del país. Els seus fills van aconseguir conservar la independència fins al 1796. 

En el segle XIX el 70% de la població era musulmana. Hi havia també ortodoxes i catòlics. Hi havia escoles confessionals però no ensenyaven en albanes. En el 1875 esclaten les revoltes a Hercegovina i després a Bòsnia. Un acord de 1878 fa que Albània passi a estar sota control Austro-Hungar. En aquells moments la situació dels albanesos no es fàcil ja que els seus veïns, que lluiten contra els otomans, creuen que ells com que també son musulmans en son aliats. En el 1878 funden una lliga albanesa i en el 1881 instauren un govern provisional, però els otomans se'l carreguen. Així i tot, el renaixement cultural continua i en el 1887 apareix la primera escola albanesa. 

En el 1908 els turcs ordenen el desarmament però els albanesos no ho accepten i entre el1910 i 1912 la revolta s'estén per tot el país. A finals del 1912 hi ha la primera guerra balcànica. Les tropes de Sèrbia i Montenegro ocupen el nord del país i les gregues el sud. Llavors l’Assemblea Nacional Albanesa declara la independència, a la ciutat de Vlora. Ismail Qemali, va ser qui va impulsar aquest procés independentista, i havia nascut en aquesta ciutat, que es converteix en la capital. En el 1913 es crea el principat d'Albània neutral i independent. 

Ara be, amb la creació de les fronteres, molta part de població albanesa queda en la zona que passa a formar part de Sèrbia i Montenegro. En la frontera del sud hi ha barreja de grecs i albanesos. Tot això donava molta inestabilitat al nou país i les potencies europees van acabar imposant-hi un rei alemany, en el 1914. Però la situació era tant conflictiva que no va resistir masses mesos i va acabar fugint, amb el que el país va caure en l’anarquia. 

Durant la primera guerra mundial van passar pel territori albanès tropes diverses. Continuaven els conflictes per les fronteres, que no es van resoldre fins al 1925, en el que es proclama la república i Ahmet Zogu n’és el primer ministre. Més tard es va fer proclamar rei. Tenia molta admiració per Mussolini a qui va acabar demanant ajuda econòmica, amb el que es van establir alguns pactes entre el 1925 i el 1927, augmentant la influencia italiana. Finalment en el 1939 Itàlia envaeix Albània i el rei Zogu I va haver de fugir a Grècia, i se’n va endur part del tresor de l'estat. El rei d’Itàlia, Victor Manuel III, es va proclamar rei d’Albània. Llavors va començar la colonització del país per part d’Itàlia; pretenien construir la gran Albània, però tenien problemes amb Grècia i van perdre una part del sud del país. És en el 1941 quan aconsegueixen expandir Albània. 

En el 1957 Albània i la Unió Soviètica estableixen un acord pel que s’acorda la instal·lació d’una base naval a Vlora. Amb això es reforçava la capacitat de defensa d’Albània, però també els soviètics hi guanyaven, ja que aconseguien tenir una base en la conca mediterrània i poden controlar l’adriàtic. En una visita que van fer Krushchev a Vlora, sembla ser que Hoxha el va sentir comentar que així controlava l’adriàtic i el mediterrani. Les tensions entre els dos països s’anaven tensant i en el 1961 els soviètics exigeixen que tots els albanesos evacuïn la base, que passa a ser comandada únicament per soviètics. Els albanesos abandonen 8 dels 12 submarins i les bateries de míssils. Poc després però, tots els soviètics abandonen la zona i els estudiants i el personal albanes que estava vivint a Rússia van ser expulsats. 

En el 1957 Albània era el país més pobre del bloc comunista i encara tenia racionament d’aliments. Hoxha va anar a Moscou a demanar ajuda pel seu poble, segons diuen els diaris de la època, el pa i la carn escassejava i la llet i altres aliments de lliure comerç tenien preus desorbitats. 

L’economia del país estava controlada per Moscou. No hi havia carreteres i nomes una línia de tren de 60 Km que portava al port de Durres. Els russos buscaven nous recursos en el país, però la població albanesa no se’ls mira amb bons ulls ja que ells passen gana i els russos no. En el 1961 les relacions es trenquen definitivament. Queden prohibides les classes de rus per la radio i totes les noticies sobre Rússia. Pel que llegeixo a La Vanguardia d’aquella època, abans de que es trenquessin les relacions entre els dos països i Albània quedés aïllada, ja era molt desconeguda per occident. 

En el 1960 Hoxha expulsa als soviètics del país, que exigeixen que se’ls compensi per les inversions fetes amb la instal·lació de la base naval. El deteriorament de les relacions entre Hoxha i Kruschev, per les acusacions de Hoxha sobre el revisionisme de Kruschev van portar la situació al límit. La Unió Soviètica tenia intenció d’ocupar militarment Vlora i tallar qualsevol ajut econòmic a Albània, però la invasió no va poder dur-la a terme, ja que en aquell moment l’hi van sorgir altres problemes a Cuba. Llavors Hoxha va ser conscient de que Albània era vulnerable i en veure que en el 1968 la Unió Soviètica envaïa Txecoslovàquia l’hi va agafar por a una invasió i va fer construir els milers de búnquers que omplen el país. Pel que llegeixo, durant el govern de Hoxha molts dels que formaven la policia secreta eren originaris de Vlora.

La història d’aquest país em resulta complexa, i degut a aquesta història hi ha moltes famílies mixtes, rus-albanès. Però quan es van trencar les relacions entre els dos països, moltes d’aquestes famílies van quedar separades, perquè si un de la parella era rus no va poder tornar a Albània. I les famílies van quedar separades durant trenta anys. Des del punt de vista de religió també hi ha famílies en que els dos membres de la parella tenen diferent religió i els fills son lliures d’escollir una o altre religió.

Actualment Vlora és un dels grans atractius turístics del país, l’anomenen la rivière albanesa; es troba a la confluència dels dos mars: el jònic i l’adriàtic. La badia de Vlora té 19 Km de llarg. És una ciutat moderna, marítima, amb molts blocs d’hotels i apartaments, a la línia de platja.

La mesquita de Muradie va ser construïda en el 1542, per Mimar Sinani, l’arquitecte que havia construït la mesquita blava d’Istanbul. És petita i no es pot visitar. És petita i sorprèn una mica enmig de la ciutat moderna. 

Hi ha també un monument a la independència en el que hi apareix Qemali. però essencialment és una ciutat moderna, mengem peix, i uns espaguetis amb cloïsses i gambes. Molt bo. Aquí és on s'uneixen l’adriàtic i el jònic. Son mars molt diferents; l’adriàtic te platges de sorra i és molt pla, mentre que el jònic és molt profund i la seva costa és més rocosa. Com que no fa bon temps i ja és una mica tard, no percebo la diferencia de color que diuen que té. 

Davant de Vlora hi ha una petita illa i una península que està deshabitada, i tan sols hi ha alguna construcció militar. Fins ara estava prohibit que s’hi apropessin els vaixells i estava prohibit tenir barca o iot per tal de que ningú hi pogués arribar. Tot això era per que tenien por que poguessin fugir cap a Itàlia. Ara sembla que volen canviar aquesta normativa.

Albània _5: Apol·lònia

Deixem enrere Berati i anem cap a la costa per visitar les ruïnes de la ciutat grega Apol·lonia, que es troba a la regió de Fier, en un dels vessants de les muntanyes Pojan.

La ciutat va fundar-se a finals del segle VII a. C. a la vora del riu que la unia a l'Adriàtic. En el 214 a. C. Felip V de Macedònia va remuntar el riu amb 120 vaixells el que indica que era navegable. Hi havia tres rutes que unien la ciutat amb les altres regions del país: la ruta nord, la sud i la que anava cap a l'est. Era una important ciutat Il·líria. Mantenia contactes comercials amb els grecs; els il·liris compraven productes artesanals a canvi de productes agrícoles i de granja.

En algun moment, van arribar a la ciutat 200 colons provinents de Corinti, dirigits per Gylak i van posar-li el seu nom a la ciutat que es va dir Gylakea.

En un principi va anar prosperant però després van començar els conflictes amb altres ciutats il·líries. En un monument que es troba a Olimpia, a Grècia, hi ha una inscripció sobre la victòria de l'exèrcit d'Apol·lònia enfront el de Thron en els anys 470-460 a. C. En la guerra del Peloponesi va guanyar Corinti.

En el 314 a. C. el rei il·liri Glaukia i els apol·lonis van establir un tractat de pau per tal de fer front als macedonis, però la ciutat va acabar essent ocupada durant dos anys pels macedonis. Més tard Pirrus d'Epire ocupa part del territori il·liri inclosa la ciutat d'Apol·lònia. En el 272 a. C. quan Pirrus mor Apol·lònia recupera la llibertat.

Els descendents dels colons grecs eren els que controlaven la ciutat. La riquesa de la ciutat provenia de diferents fons: el comerç d’esclaus, l’agricultura i el port, que com ja he dit, tenia molt moviment i sembla que podien cabre-hi uns 100 vaixells.

Apol·lònia va ser un important port de la costa il·líria que enllaçava Brindisi amb el nord de Grècia. També era la via de sortida cap a Salònica i Bizanci, a Tràcia, pel que s’anomenava la via Egnatia. La ciutat tenia la seva pròpia moneda i se n’han trobat a la vora del Danubi, el que prova la seva importància comercial.

Els impostos eren cada cop més elevats, i per altra banda l'imperi romà volia estendre el seu control sobre l'Adriàtic. Però els il·liris també volien el control d'aquest mar el que va donar lloc a les guerres entre il·liris i romans. Els romans ocupen Apol·lònia en el 229 a. C., i en el 148 a. C. va passar a formar part de la província romana de Macedònia. Després el nom de la ciutat no torna a aparèixer en els textos històrics fins al 48 i 49 a. C. en que es parla dels enfrontaments entre Cèsar i Pompei, durant la segona guerra civil romana. Quan Cèsar va estar a Apol·lònia va trobar una ciutat culta i desenvolupada i va decidir enviar-hi el seu nebot Octavi August per finalitzar els seus estudis allà. No sé si era en aquesta època, però pel que diuen hi havia una important escola de filosofia. Durant aquesta guerra la ciutat d’Apol·lònia va donar suport a Juli Cèsar, però va ser assassinat i en aquells moments el seu successor estava estudiant a la ciutat. En agraïment pel tracte rebut allà, Octavi va declarar Apol·lònia ciutat lliure i inviolable. I els seus descendents van mantenir aquest privilegi per la ciutat.

La ciutat va prosperar sota el control dels romans. El cristianisme va arrelar aviat a Apol·lònia i els seus bisbes van participar en el concili d’Efes en el 431 i en el de Calcedònia en el 451.

En el 238 un terratrèmol va destruir moltes de les ciutats Il·líries i va desviar el curs del riu Aoo fent que el port d’Apol·lònia quedés enfangat i les terres properes van passar a ser pantanoses. Això va provocar que proliferés el mosquit de la malària. La zona no era molt recomanable per viure-hi i part de la ciutat estava també enfangada. La població es va anar desplaçant cap a la població veïna, Avlona, que és on ara hi ha la ciutat de Vlorë i és aquesta ciutat la que va començar a adquirir importància i va començar la decadència d’Apol·lònia.

Al final a Apol·lònia només hi va quedar una petita comunitat cristiana que va construir en un turó proper, l’església de Santa Maria (Shën Mëri), que formava part del monestir Ardenica.

Odeon

Durant la segona guerra mundial part de les restes arqueològiques van ser destruïdes i a hores d’ara encara queda molta zona per excavar.

En un congrés d’arqueologia (l’any 2006) es va presentar el descobriment d’un dels temples més antics de la regió de l’adriàtic. Les noticies d’aquell moment als diaris deien que podria aportar informació sobre la vida religiosa a Apol·lònia en els segles VI i V a. C. Aquest era el cinquè temple de pedra descobert en la regió. 

Pel que sortia a les noticies, el temple estava en una granja i els seus habitants en passar amb el tractor van deixar al descobert unes estatuetes de terracota. Curiosament aquest lloc ja havia sigut investigat anteriorment per un grup mixta  d’arqueòlegs russo-albanesos, que va trobar estatuetes dels segles IV al II a. C. i restes de parets de totxos, però en trencar-se les relacions entre els dos països en el 1960, els científics no van tenir permís per publicar la seva descoberta. En el 2002 els albanesos conjuntament amb un grup d’Estats Units van reprendre les excavacions. Van trobar més estatuetes, un peu d’una escultura, un altar de pedra, una inscripció grega i ceràmica antiga.

A l’agost del 2010 un grup d’arqueòlegs francesos i albanesos van desenterrar un bust d’un soldat romà; 50 anys abans s’havien trobat estàtues de soldats sencers, durant les campanyes russo-albaneses entre el 1958 i el 1960.

La ciutat d'Apol·lònia devia tenir unes 100 hectàrees, però només una petita part del terreny s'ha excavat. La part més antiga de la muralla de la ciutat estava construïda amb blocs de pedra de la regió i data del segle VI a. C. però en el segles IV i III a. C. el creixement de la ciutat va obligar a ampliar la muralla. Ara be, les pedres grans de la zona s’havien acabat i calia portar-les de Karaburun. Per fer les parets més altes es van fer servir totxos que fabricaven els habitants de la ciutat. Pel que diuen, aquest va ser el primer cop en l'antiguitat en que es van emprar els totxos per construir la muralla.

A part de les portes d'entrada n'hi havia unes altres camuflades que servien per poder fugir en cas de que la ciutat fos assetjada.

Hi havia el temple dedicat a Artemisa, la deessa de la caça i un obelisc dedicat a Apol·lo. Es troben restes dels edificis on es desenvolupava la vida social i administrativa. Un dels edificis s'anomena la biblioteca, ja que en un dels murs s'ha trobat una mena de prestatge on devien guardar-s'hi els pergamins.

Hi ha també les restes de l’odèon que tenia cabuda per uns 500 espectadors. Les grades estaven recobertes de marbre. A prop de l’odèon hi hala plaça on es reunia el consell de la ciutat. També hi ha el temple a Diana. Tampoc hi faltava un arc de triomf.

La ciutat no tenia suficients reserves d'aigua i degut a la seva ubicació no es podia construir un aqüeducte, per això van optar per construir pous i cisternes. S'hi han trobat 11 pous i dos cisternes, construïts amb totxos especials per aquestes obres. En el segle III s’hi construeix una font monumental amb una aixeta de bronze per regular la utilització de l’aigua.

Hi havia també un teatre del segle III, amb cabuda per unes set mil persones. També hi havia un gran edifici de 3000 m², que tenia 22 habitacions amb mosaics. Algunes habitacions tenien un sistema de calefacció, en que es feia arribar aire calent a través de canonades de ceràmica. Altres habitacions tenien el sistema romà d'impluvium per recollir l’aigua de pluja.

No queda molta cosa de l’antiga ciutat, però l’entorn és bonic. Després de tanta pluja està tot molt verd, d’un verd brillant, i cobert de flors. La vista sobre la vall verda, de diferents tons és agradable. El terreny està xop d’aigua i no es pot caminar lliurement per tot arreu.

Monestir d'Ardenica.

El primer que es veu sobresortint és la porta de sis columnes en marbre del Buleterion, que era on es reunia el consell de la ciutat. Hi ha un turó on la paret de pedra sembla que aguanti la muntanya, amb un arc curiós com a porta d’entrada al temple dedicat a Artemisa, la deessa de la caça. En les pedres del mur s’hi veuen gravades lletres, alfa i delta, que indiquen que eren centres públics. Al seu davant hi ha un obelisc dedicat a Apol·lo.  

Hi ha restes de l’àgora i l’odèon, al que no podem accedir-hi per estar massa mullat el terreny d’accés. Es veu també el que en diuen el centre comercial, i també de llunya perquè està ple d’aigua, una cisterna. Cada casa tenia la seva cisterna.

Cap intercanviable.

Separada per un riu es troba la necròpolis, que té uns 450 túmuls. Les excavacions han permès veure diferents tipus d’enterraments i també incineracions. En els segles II i I a. C. s’abandonen els túmuls i s’incinera als morts, i es construeixen tombes, properes a la ciutat on es dipositen les urnes de cendres.

El museu d’Apol·lònia es troba en el monestir d’Ardenica i va ser inaugurat en el 1958; recull les peces trobades en les diferents excavacions realitzades. Altres objectes es troben en el museu de Tirana. Amb la caiguda del regim comunista en el 1990 hi va haver un gran caos a la ciutat i el país, amb el que el museu va ser saquejat i tancat i les ruïnes també van patir saqueigs i moltes de les peces robades es venien després en mercats estrangers.

El museu té coses curioses. Em van sorprendre les estàtues amb caps intercanviables: son cossos als que s’hi afegia el cap de la persona a la que es volia representar. També les esteles per les tombes tenien un buit en el lloc de la cara i és el que es feia en el darrer moment, personalitzat. I del monestir, la capella em va agradar, per lo senzilla i els capitells del claustre. 

Com ja he dit, l’entorn és d’un color verd impressionant, i el monestir de pedra i teules rogenques destaca molt. Potser en època més seca no té tant encant, no ho sé. Alguna cosa positiva ha de tenir veure-ho després de tanta pluja! I vam tenir la sort que mentre érem allà no ens va ploure.

Una altra cosa que em va sorprendre molt en el museu d'Apol·lònia eren uns vasets que servien per recollir la suor i poder demostrar que s'havia participat en la marató. També hi havia uns altres recipients on es recollien les llàgrimes en un funeral.