Aquest és un viatge que vaig fer a l’agost del 2008; era un
viatge d’uns 25 dies, incloent vols (bastant desastrós aquest tema), per la
part continental i visitant també algunes de les illes Galápagos.
En aquest mapa he marcat els llocs que vam visitar, després ja
posaré mapes més detallats, aquest és tan sols per fer-se una idea de la part
de país que vam recórrer.
Peripècies per arribar a Quito
Per arribar a Quito primer tenia que anar a Madrid, fer nit
allà, després volar cap a Caracas i finalment un altre vol a Quito. El vol a
Madrid era amb Air Europa, 4 hores de retard, vaig arribar a l’hotel just quan
anaven a anul·lar la reserva. A les 7 del matí ja estava a recepció de l’hotel
esperant que em duguessin a l’aeroport, però no tenien prous busos, tots
plens... Finalment a l’aeroport de Barajas.
El vol de la companyia aèria Santa Barbara Airlines teòricament
tenia que sortir a les 11 del matí: al facturar ens van dir que probablement
sortiria a la nit. Després d’omplir els fulls de reclamacions d’AENA i de la
companyia aèria, ens van dur a l’hotel Auditorium, al Centre de Congressos. És
molt gran i van poder allotjar a tothom. Ens van donar esmorzar, i ens van dir
que a la una del migdia donarien alguna informació, però no va ser així. A
l’hora de sopar, a 2/4 de 9 del vespre, ens van dir que ens vindrien a buscar per
dur-nos a l’aeroport a ¼ d’11 de la nit. Tant el dinar com el sopar eren tipus
bufet i podies prendre aigua i vi.
En arribar a l’aeroport vam saber que acabava de sortir el vol
cap a Bolívia que estava programat per 4 dies abans.
El nostre vol l’havien re-programat per les 12 de la nit, però
un cop a l’avió va estar donant voltes per les pistes i a la 1 h de la matinada
ens van dir que se sentia un soroll estrany al compartiment d’equipatges i que
teníem que parar. Va resultar que era una bombeta fluixa. Vam sortir a les 2
h
de la matinada. Vam enlairar-nos 15
hores més tard del previst.
Per sort no vam tenir problemes per agafar el següent vol de
Caracas a Quito. Finalment, dos dies després de sortir de casa arribava a
Quito.
Geografia
L’Equador té quatre regions ben diferenciades, geogràfica i
culturalment: l’arxipèlag de les Galàpagos, la Costa (del Pacífic), la Sierra
(regió andina) i Orient.
La zona anomenada la Sierra, és la que es troba al centre del
país, i s’estén de nord a sud. Aquesta zona andina de fet té dos serralades
diferenciades dels Andes, la serralada Occidental i l’Oriental, i entre ambdues
hi ha les conques o “hoyas”.
El pic més altes troba a la serralada Oriental, el Chimborazo,
6.310 metres, i a la serralada Occidental hi ha el Cotopaxi, 5.897 metres, el
volcà actiu més alt del planeta.
Les conques que hi ha entre les dues serralades es troben de
mitjana a uns 2.500 metres d’altitud. A l’equador, la zona entre les dues
serralades em sembla que s’anomena carreró interandí, i és on es concentra la
majoria de població. En aquesta regió es troba la capital, Quito, als peus del
volcà Pichincha (4.784 m).
A l’est de la serralada Oriental hi ha la regió d’Orient. Bona
part d’aquesta zona pertany a la plana amazònica, però l’altitud va dels 195
metres a la zona amazònica, fins als 3.900 metres del mont Siguín; hi ha
contraforts dels Andes i d’altres serralades que formen part d’aquesta regió
oriental. A la conca de l’Amazones predomina la selva tropical, regada per un
bon nombre d’afluents d’aquest riu, dels quals destaquen el Napo i el Pastaza.
La regió situada a l’oest de la serralada Occidental, és la
Costa. És una regió plana que s’estén des de la costa del pacífic fins als
contraforts de la serralada Occidental. A la franja costanera predominen els
manglars. Està dominada per les conques dels rius Guayas (al sud) i Esmeraldas
(al nord). Destaca el port de Guayaquil, la ciutat més gran del país.
La quarta regió és l’arxipèlag de les Galápagos, situat a uns
1.000 km de la costa, en ple oceà Pacífic.
Com es pot veure en aquest mapa, de la part continental vam
visitar la regió andina, la Sierra, la conca que hi ha entre els dues
serralades.
Població
La població de l’Equador és diversa, però el grup més nombrós
és el dels mestissos que representen aproximadament el 65% de la població. Els amerindis, pertanyents a diverses
nacionalitats indígenes, són el segon grup més nombrós i representen una quarta
part de la nació, al voltant del 25%. Els blancs, majoritàriament criolls
descendents de colons espanyols, com també immigrants europeus recents,
constitueixen el 10% dels equatorians. La resta de la població és composta per
una important minoria mulata i afroequatoriana, concentrada principalment a la
província d’Esmeraldas, la vall del Chota (província d’Imbabura) i la província
del Guayas (especialment a la ciutat de Guayaquil).
La Confederació de Nacionalitats Indígenes de l’Equador
(CONAIE) reconeix l’existència de 27 nacionalitats clarament identificades, que
han estat també reconegudes per l’estat, que els hi reconeix el sistema
d’organització política i econòmica i els hi concedeix un cert autogovern en
els seus territoris. On hi ha més nacionalitats diferents és a Orient. En canvi a la Sierra predominen els Quítxua.
Tant a la Sierra com a Orient segueixen emprant la llengua quítxua.
Historia
Està plenament acceptada la teoria de que els primers habitants
que van arribar al continent americà ho van fer a través de l’estret de Bering,
que separa Àsia d’Amèrica. A Texas es van trobar puntes de fletxa d’uns 37.000
anys d’antiguitat.
A part de l’arribada de població asiàtica des del nord, també
es planteja la possibilitat que hagués arribat població per via marítima.
Sigui com sigui, sembla que els primers homes haurien arribat a
Equador fa uns 12.000 anys.
El que nosaltres entenem per prehistòria, basat en el material
emprat en la fabricació d’estris (pedra, bronze, ferro) no serveix per explicar
les cultures americanes. Alguns historiadors i arqueòlegs proposen un primer
període anomenat pre-formatiu o pre-ceràmic, que englobaria tots els moviments
socials encara no assentats, des de que l’home va arribar a Equador.
Període Pre-formatiu o pre-ceràmic
Se suposa que fa uns 12.000 anys devien arribar els primers
pobladors procedent del nord, i no es descarta que posteriorment arribessin
alguns grups a través de l’oceà. Sembla que el primer lloc que van visitar va
ser la regió amazònica; la via d’entrada seria el riu Orinoco i després
navegarien per l’Amazones. A la Serra i a la Costa hi deurien arribar fa uns
9.000 anys.
Hi ha molt poques restes d’aquesta època, alguns estris
d’obsidiana i d’altres pedres dures. Se suposa que la població en aquesta època
era nòmada i vivia de la recol·lecta i de la caça.
Període Formatiu
Aquest període podria començar entre el 4000 aC i el 3000 aC;
no hi ha consens en quan es va iniciar però si que va finalitzar el 500 aC.
En aquest període els grups nòmades es tornen sedentaris, es
descobreix i es desenvolupa l’agricultura i la pesca, i es comencen a fabricar
objectes de ceràmica.
Apareixen els primers poblats, una organització social i
s’instauren llocs estables per al culte religiós. És en aquesta època de
comença a haver-hi un incipient comerç entre grups de diferents llocs, el que
devia propiciar la influència d’uns als
altres.
Cultura Valdivia
A la península de Santa Elena, província de Guayas, és on es va
descobrir el primer nucli de població conegut, i les primeres excavacions es
van fer al poble de Valdivia, pel que a aquesta cultura sel’hi ha donat el nom
genèric de Valdivia. Altres jaciments excavats van confirmar que aquesta seria
la cultura més antiga d’Equador.
La descoberta a San Pedro, d’un gra de blat de moro, enganxat
en un recipient de terrissa, indica que aquest va ser el primer lloc d’Amèrica
on es va cultivar aquest cereal. Això va ser cap al 1800 aC.
La peça de ceràmica més antiga d’Amèrica també es va trobar
aquí, i està datada del 3100 aC.
Una de les peculiaritats de les figures d’argila de Valdivia és
que s’han trobat moltes “venus” diminutes. Com en altres llocs, s’anomena venus
a les figures femenines. Se suposa que aquestes figuretes devien utilitzar-se
en rituals religiosos relacionats amb la fertilitat.
El període de la cultura Valdivia, és força llarg,
aproximadament fins al 1600 aC, i la qualitat de la producció artística va anar
decaient.
Cultura Machalilla
A continuació, a la zona costanera de la mateixa província de
Guayas va sorgir la cultura Machalilla, que es va donar entre el 1500 aC i el
1000 aC.
Un dels trets distintius d’aquesta cultura és la deformació
dels cranis: s’ha observat tant en calaveres com en figuretes d’argila.
El procés de deformació del crani era lent, i sembla que es va seguir practicant
fins a la conquesta espanyola.
Les peces de ceràmica d’aquest període mostren importants
avanços tècnics. S’han trobat peces antropomorfes i ampolles amb nansa tubular
en forma d’estrep.
La influència d’aquesta cultura es va estendre cap a la regió
andina i fins i tot cap al nord del Perú.
Cultura del Cerro Narrío
El Cerro Narrío és la primera fita cultural que es coneix a la
Sierra. El seu apogeu anava en paral·lel al de la cultura Machalilla, entre el
1500 aC i el 1000 aC. S’ha trobat que feien molt us de les conxes marines.
Cultura Chorrera
Aquesta cultura va aparèixer cap al 1000 aC i va desaparèixer
al voltant del 500 aC. Estaven establerts principalment ales províncies de
Guayas, Manabí i el Oro.
El que caracteritza a aquesta cultura són les innovacions
tecnològiques, l’enriquiment en la decoració i concepció de les peces de
ceràmica.
Altres cultures
Coetànies a la cultura Chorrera són les cultures que es van
desenvolupar als Andes australs, la Alausí, la Cotocollao, a la província de
Pichincha i la de Chiguazo-Pastaza, a Orient.
La cultura Cotocollao, ubicada en la zona de Quito, era
successora d’una cultura anterior. Va tenir el seu apogeu entre el 1500 aC i el
500 aC. Una erupció del volcà Pichincha va cobrir tot l’assentament de cendres,
el que ha permès extreure alguna informació sobre nombre d’habitants i estil de
vida.
Desenvolupaments regionals
Entre el 500aC i el 500 dC van sorgir una sèrie de cultures que
representen un salt qualitatiu a nivell d’organització social, i d’avenços en
el comerç, navegació, tècniques agrícoles i industrials, així com en el camp
artístic. És una època en la que s’estratifica la societat.
Aquest període es caracteritza per la desaparició de les
cultures que ocupaven grans territoris (com Valdivia o Chorrera) en pro de
cultures amb una àrea d’influència més limitada. Hi ha una vintena de cultures
regionals.
La cultura Jama-Coaque, de la que s’han trobat unes figuretes
de guerrers, el que indica que els soldats ja representaven una classe
diferenciada. La cultura Bahía, que és una evolució de la cultura Chorrera, amb
poblacions més grans i més ben planificades.
L’illa Plata va ser un important centre religiós; tota la
ceràmica que s’hi ha trobat és per al culte religiós. La cultura Tolita, és la
que assoleix un progrés més notable.
Període d’Integració
El període d’Integració és el que va de l’any 500 al 1478, quan
arriben els Inques.
En aquesta etapa es concentren les antigues cultures, en un nou
ordenament polític i social. Hi ha un notable desenvolupament de l’economia i
el comerç, s’enforteix el poder religiós, i la qualitat artística baixa.
S’estableix una jerarquització de classes socials, ben
definida; els poders administratius, religiosos i militars es reparteixen, es
tendeix a agrupar a les diverses cultures, per pactes o com a conseqüència de
guerres; es constitueixen nuclis molt més forts. Les àrees més importants són
les de la Costa i la Serra.
A la zona litoral, la més important és la cultura Manteña.
Alguns historiadors suggereixen que els primers manteños haurien arribat per
mar, des d’altres terres; es basen en la seva tradició marinera, que les
anteriors cultures equatorianes no tenien.
Tenien centres urbans molt grans, inusuals fins aquell moment.
La ceràmica era de pitjor qualitat que la de cultures anteriors. Els avenços
tècnics estaven centrats en els teixits, especialment de llana i cotó. També la
metal·lúrgia i l’orfebreria va fer un gran avenç. També destaquen d’aquesta
època l’ús de la pedra, tant a nivell artístic com en arquitectura; en
construccions religioses s’ha trobat una cadira en forma de U, de pedra, amb la
base esculpida en forma d’animal, sovint un jaguar.
Mentre que les cultures de la costa d’aquest període, tenen
ceràmiques depitjor qualitat que en períodes anteriors, a la Serra seguia
produintse ceràmica de gran qualitat.
Els Inques
L’any 1478 l’inca Túpac Yupanqui va arribar amb un exèrcit
d’uns 40.000 homes. L’origen dels inques se situa a la vall de Cuzco, al
Perú.
La història dels inques ha arribat als nostres dies gràcies a
que els inques tenien la figura del “memoritzador”, un personatge d’alt rang
que tenia com a única funció transmetre les tradicions i fets notables a la
següent generació.
Al segle XV és quan l’imperi Inca va començar les expedicions
de conquesta, per la necessitat de trobar terres de cultiu més fèrtils. La
conquesta equatoriana es va fer en tres etapes. La primera, dirigida pe Túpac
Yupanqui, va conquerir Loja, va seguir avançant cap al nord, conquerint la
província d’Azuay i quan va arribar a Cañar, els cañars van oposar resistència
durant 17 anys. Prop de Cuenca van fundar la ciutat de Tumipampa, la nova
ciutat que rivalitzaria amb Cuzco.
La segona etapa de la conquesta inca la va dirigir també Túpac
Yupanqui, va arribar fins a Quito, i va fer també algunes expedicions direcció
a la costa. La tercera expansió de l’imperi ja va ser obra del seu fill, Huayna
Cápac. Va aconseguir pacificar i
annexionar els pobles al nord de Quito; va fer servir tant l’exèrcit com les
aliances polítiques per aconseguir-ho.
Huayna Cápac va dividir l’imperi entre els seus dos fills: el
nord va ser per Atahualpa, que governaria des de Quito, i el sud, amb la
capital Cuzco va ser per l’altre fill, Huascar.
Expansió de l’Imperi Inca.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Imperi_Inca
La incursió espanyola a equador va tenir lloc un any abans de
la mort de Huayna, que va morir precisament de verola, malaltia que havien
portat els espanyols.
Amb la divisió de
l’imperi entre els dos germans es va desencadenar una guerra civil, per
tal d’obtenir el control total. Les tropes d’Atahualpa van aconseguir vèncer a
les de Huascar, amb el que Atahualpa va aconseguir el control total de
l’imperi.
Però la situació de guerra civil va permetre als espanyols
avançar en la seva conquesta. Pizarro va capturar a Atahualpa, a Cajamarca, al
nord del Perú.
L’obra pública que van fer els inques a Equador va ser
important: es van construir carreteres empedrades que unien les ciutats de
l’imperi, es va estendre l’ensenyament del quítxua per emprar-lo com a llengua
unificadora, i es va implantar el culte al Sol.
Van implantar un sistema de tributs i es va crear una classe
burocràtica que vetllava per la correcta distribució dels beneficis del
treball. Les terres eren comunals i el poble tenia que treballar-les; estaven
obligats a mantenir al cacic local, que era el principal beneficiari dels
tributs.
En pocs anys els inques van modificar les tradicions ancestrals
de les cultures pròpies d’Equador.
Conquesta espanyola
Francisco Pizarro i Diego de Almagro van desembarcar a Equador
l’any 1526, però la veritable conquesta va començar l’any 1531.
Tawatin Suyo és com anomenaven els inques al seu imperi, en
quítxua. L’ocupació de l’imperi per part dels espanyols, va ser relativament
fàcil gràcies a la situació de guerra civil i a l’execució de l’Inca Atahualpa,
l’any 1533, per part de Francisco Pizarro.
L’any 1534 es fundava la ciutat de Quito i la Governació de
Quito va quedar a càrrec de Gonzalo Pizarro, germà de Francisco, que en aquell
moment era capità general i governador del virregnat de Perú.
L ciutat de Guayaquil
fundada l’any 1535 va quedar destruïda per una revolta indígena i refundada
l’any 1537 per Francisco de Orellana.
El procés de colonització espanyola va comportar la destrucció
de la societat indígena en les seves formes tradicionals, ja que es va imposar
un nou sistema econòmic, un tributs que tenien que pagar a la corona i que no
els hi aportaven cap benefici.
Les terres que en període inca eren comunals ara passaven a ser
dels espanyols, que en poc temps les van convertir en grans latifundis. Es va
forçar a la població local a la submissió, a deixar de banda les seves creences
religioses i tenien que ser evangelitzats. El castellà es va imposar com a
única llengua de comunicació.
La població autòctona va morir per epidèmies de les noves
malalties que havien arribat, i per la brutal repressió que patien. Algunes
zones van quedar despoblades ja que la gent va fugir cap a llocs més segurs. La
costa és una de les regions en que va disminuir significativament la seva
població.
Entre 1535 i 1590 són els anys de l’assentament del domini
colonial, amb la fundació de noves ciutats i la creació de bisbats i
audiències. En aquests primers anys es van fundar les ciutats de Guayaquil
(1535), Loja (1548), Cuenca (1557) i Riobamba (1575), entre d’altres.
L’any 1563 es creà la Reial Audiència de Quito, que quedà
integrada dins del virregnat del Perú.
Cap a finals del segle XVI es donà un conflicte entre el
president de l’Audiència i el cabildo de la ciutat de Quito, que culminà en
l’anomenada “revolta de les alcabales” de 1592; les alcabales eren uns impostos
que gravaven el comerç. Aquesta revolta va posar de manifest l’existència del
conflicte entre la corona i els poders locals, entre criolls (fills d’espanyols
nascuts a Amèrica) i chapetones (els espanyols acabats d’arribar a Equador).
El segle XVII va ser l’època d’esplendor de la Reial Audiència
de Quito, que es va convertir en un gran centre proveïdor d’aliments i teixits
per a les grans explotacions mineres d’Amèrica, especialment per a Potosí. A
part de la indústria de confecció de draps també destacava la producció de les
drassanes de Guayaquil.
També durant el segle XVII també es va generalitzar el cultiu
de productes d’origen europeu i es va expandir l’ús del quítxua com a llengua
franca entre la majoria de pobles indígenes. Al mateix temps la nova classe
social dels mestissos anava adquirint importància i van aconseguir alguns dels
privilegis que estaven reservats als blancs; ara bé, sempre estaven relegats a
una posició intermèdia entre els criolls i els indígenes.
La relativa riquesa que s’assolí durant aquests anys, ajudà a
un gran impuls constructor i artístic. Va ser en aquesta època que va començar
a tenir una certa importància l’anomenada Escola de Quito, de pintura i
escultura; la capital es va embellir significativament i es van crear les
primeres universitats. També va ser una època d’un gran impuls explorador i
missioner, i es van fundar nombroses missions a l’Amazònia.
Al segle XVIII, la crisi i l’escassetat que assolà les
explotacions de metalls de les colònies afectà greument a la Reial Audiència de
Quito, que va perdre bona part dels seus mercats tradicionals i, a més,
començava a patir la competència de productes europeus, de major qualitat i més
barats. A conseqüència de tot això hi va haver l’extensió dels latifundis a la
Serra, que van superar en importància als tradicionals tallers tèxtils.
L’arribada dels Borbons al tron espanyol va introduir una major
centralització i importants restriccions comercials al comerç intern entre les
colònies; era un intent de competir amb l’agressiu comerç anglès.
L’any 1734 arribà a Quito la missió geodèsica francesa,
encapçalada, entre d’altres, per Charles-Marie de La Condamine; això va
representar un veritable revulsiu per l’activitat cultural de Quito, amb la
promoció d’estudis científics i la divulgació de les noves idees il·lustrades
que influïren en el geògraf Pedro Vicente Maldonado. Els corrents il·lustrats
van penetrar amb força a les següents generacions.
La segona meitat del segle XVIII es va caracteritzar per
tensions contínues entre els representants de la Corona i els interessos dels
criolls. Hi va haver una llarga sèrie d’insurreccions indígenes, reprimides
durament per les autoritats. Una d’elles va ser la revolta dels estancs de
l’any 1765; aquesta revolta va tenir els seus orígens en l’establiment, l’any
1764, del monopoli d’aiguardents i la racionalització de les alcabales i
duanes.
En aquesta època va començar a aparèixer, enllaçant amb les
idees il·lustrades, una clara consciència quitenya, que es pot observar en les
obres històriques del jesuïta Juan de Velasco i, sobretot, amb la incansable
activitat cultural progressista i emancipadora d’Eugenio Espejo, que va ser un
dels grans il·lustrats quitenys.
Les idees d’Espejo representaven clarament la importància de la
nova consciència criolla, que cada vegada guanyava més influència i que es
considerava explotada pels chapetones.
Amb l’arribada a la presidència de l’Audiència del baró de
Carondelet, s’intentà satisfer les demandes autonomistes dels criolls, però la
intervenció napoleònica a Espanya va precipitar el trencament definitiu amb la
metròpoli.
Primer Crit de la Independència
La intervenció napoleònica a Espanya convertí als virreis i
presidents d’Audiència en representants de Josep Bonaparte i, igual que passava
a Espanya, es decidí constituir Juntes que representessin al monarca legítim,
Ferran VII.
Malgrat el teòric suport al rei legítim, les Juntes, que a
partir de 1809 es van començar a formar per tota l’Amèrica espanyola, formades
per criolls, no amagaven la seva intenció emancipadora, o com a mínim
autonomista, enfront de les autoritats metropolitanes.
A Quito es produí la primera proclamació d’una Junta Sobirana
d’Amèrica contra les autoritats espanyoles: el 10 d’agost de 1809 s’empresonà
al president de l’Audiència i es nomenà una Junta Soberana. Aquesta junta no
aconseguí, però, el suport de les altres ciutats importants de l’Audiència, com
Guayaquil i Cuenca, on les autoritats controlaven la situació.
Els virreis del Perú i Nova Granada van enviar tropes des de
Lima i Bogotà i la Junta, sense possibilitats, va optar per dissoldre’s. Les
autoritats espanyoles van iniciaren una repressió considerable que culminà amb
una revolta pels carrers de Quito i la matança dels patriotes empresonats, el 2
d’agost de 1810.
Poc després va arribar a la capital Carlos Montúfar amb algunes
tropes, en nom del Consell de Regència espanyol, va aconseguir formar una nova
Junta, però aquesta governava en nom de Ferran VII, tot i que novament tenia
una clara orientació emancipadora.
La Junta va ser presidida, primer pel mateix Montúfar i després
pel bisbe José Cuero y Caicedo; es va redactar el “Pacto Solemne de Sociedad y
Unión entre las Provincias que forman el Estado de Quito”. La proclamació
d’aquest nou “estat” es produí el 31 de desembre de 1811. Mentrestant, Montúfar
amb un petit exèrcit aconseguia unir a la causa quitenya diverses poblacions de
la zona andina equatoriana.
El virrei del Perú envià forces considerables sota les ordres
del general Toribio Montes que, després de diversos enfrontaments, aconseguí
entrar a Quito el 8 de novembre de 1812. A finals d’any les autoritats
espanyoles tornaven a tenir el control de tot el país.
Els protagonistes del procés emancipador, com va passar en
altres països d’Amèrica, van ser les classes acomodades criolles; ara bé, no
intentaven fer una revolució social sinó que volien que el domini social i
econòmic que exercien els espanyols passés a l’aristocràcia criolla. En
definitiva, es tractava de substituir la posició dominant en l’àmbit polític,
social i econòmic dels espanyols per la dels criolls.
Una bona part del fonament ideològic de la revolució procedia
de les classes mitjanes, i és per això que, en un primer moment, la majoria del
poble era força indiferent a una lluita que consideraven exclusiva dels
privilegiats.
Només quan els que lluitaven per a l’emancipació es van poder
presentar com a màrtirs de l’opressió espanyola, van aconseguir convèncer a les
masses populars de que la independència era necessària.
La Gran Colòmbia
Després dels fets de 1812, a Veneçuela i Colòmbia Simón
Bolívar, Antonio Nariño i altres aconseguien unificar precàriament les
tendències emancipadores i consolidar els nous estats independents.
En aquesta situació, el 9 d’octubre de 1820 un grup de notables
de Guayaquil proclamaren el trencament absolut amb Espanya, sota el lideratge
de José Joaquín de Olmedo, i crearen una Junta Suprema de govern. Aquest
aixecament fou seguit per altres a Cuenca, Portocristi, Esmeraldas i altres
ciutats.
Ara bé, la situació militar a Guayaquil era precària i Simón
Bolívar, els hi va enviar per reforçar el front a un dels seus millors
generals, Antonio José de Sucre. El 24 de maig de 1822 tingué lloc la batalla
del Pichincha, on els exèrcits reialistes van ser derrotats i quedà segellada
la independència dels territoris de l’antiga Reial Audiència de Quito.
Després de la victòria s’inicià la negociació per incorporar
els territoris a la nova república de Colòmbia (la Gran Colòmbia). Quito,
Cuenca i totes les ciutats andines s’hi van unir sense posar masses problemes;
en canvi Guayaquil estava dividida entre els partidaris de la Gran Colòmbia i
els partidaris d’unir-se a la nova república del Perú. Finalment, i després de
diverses intervencions militars poc importants, Guayaquil quedà també integrada
a la Gran Colòmbia.
https://gl.wikipedia.org/wiki/Ficheiro:Gran_Colombia_in_1824.svg
Tots els territoris de la Reial Audiència de Quito van formar
l’anomenat Departament de Quito o del Sud, posteriorment va ser el Districte
del Sud amb els departaments de l’Equador, Azuay i Guayaquil.
Els primers anys d’integració a la Gran Colòmbia van ser
difícils, ja que es van dedicar molts esforços a la guerra d’alliberament del
Perú, que encara estava en marxa i que no va acabar fins al 1824.
Poc després, la nova república del Perú inicià un conflicte
fronterer amb Colòmbia (que després heretaria l’Equador). Aquest conflicte es
materialitzà el 1829 en una invasió peruana de la part meridional del
Departament del Sud. A la batalla de Tarqui (27 de febrer de 1830) els peruans
van ser derrotats; es van signar acords de pau i tractats de límits que mai van
ser respectats per cap dels bàndols.
L’any 1830 és quan es va iniciar el procés de disgregació que
donà lloc als nous estats de Veneçuela, Colòmbia i l’Equador.
El projecte de Bolívar de la Gran Colòmbia tenia molts
problemes per ser viable: hi havia conflictes d’interessos entre les
oligarquies regionals, demandes d’autonomia de les seves regions, i les
potències capitalistes del moment (Regne Unit i els Estats Units) estaven poc
interessades en la formació d’un estat fort a l’Amèrica del Sud.
República de l’Equador
El 13 de maig de 1830 es constituïa definitivament el nou estat
integrat pels territoris del Departament del Sud, sota el govern del general
Juan José Flores. Poc després es van reunir les Corts Constituents i es batejà
l’estat com República de l’Equador, ja que Quito, que era la denominació
tradicional dels antics territoris de la Reial Audiència, no va ser acceptat
pels representants de Guayaquil i Cuenca. Poc després, l’any 1832, l’Equador va
prendre possessió de les illes Galápagos.
Flores controlà la política equatoriana fins al 1845, anys en
què el país estigué sotmès a revoltes contínues, segons que els grups
oligàrquics de la Serra i de la Costa donessin suport a uns o altres.
Malgrat els intents liberalitzadors de Vicente Rocafuerte
(president entre 1835 i 1839), Flores va anar adquirint més poder i
convertint-se en un dictador, fins que una aliança de militars i notables de
Guayaquil el va derrocar, va ser l’anomenada Revolució Marcista.
El general José María Urvina (president i dictador entre 1851 i
1856) instaurà mesures progressistes, com l’abolició de l’esclavatge, la
supressió dels tributs indígenes i la protecció dels petits propietaris rurals.
Això el va enfrontar amb els grans latifundistes, que alhora estaven enfrontats
entre ells en una inacabable lluita entre els de la Serra i els de la Costa.
El conflicte s’agreujà en temps del seu successor Francisco
Robles; es van crear diversos governs simultanis a diversos punts del país
(Quito, Guayaquil, Cuenca i Loja). Amb el país a punt de desaparèixer, Gabriel
García Moreno, membre de l’aristocràcia quitenya, en una sèrie de campanyes
militars i polítiques aconseguí reunir el poder i assolir una mínima cohesió
entre les diverses forces.
García Moreno aconseguí erigir-se en el factor unificador de
les diverses tendències de les oligarquies de la Serra i la Costa. Això va
permetre crear unes estructures estatals modernes, articular el país (que només
a partir d’aquest moment va començar a adquirir una veritable consciència
nacional) i, en general, racionalitzar el sistema.
Els resultats del programa de García Moreno es van notar aviat:
augment de les exportacions de cacau, vinculació del país als corrents
comercials internacionals, augment de la recaptació estatal, proliferació
espectacular d’obres públiques, reforma de l’ensenyament secundari i superior i
modernització de l’exèrcit.
Els aspectes negatius del seu govern van ser una forta
repressió, censura i control estatal de tots els aspectes socials; a més, el
profund conservadorisme de García Moreno el dugué a establir el monopoli de
l’Església sobre l’educació i els mitjans de comunicació.
L’any 1869, la nova constitució aprovada pel congrés, anomenada
la Carta Negra, confirmava i enfortia encara més el règim repressor i
reaccionari. La situació esdevingué extrema i finalment García Moreno fou
assassinat el 1875.
La mort de García Moreno, però, no significà un canvi immediat
de política. Els terratinents conservadors de la Serra mantingueren el poder
uns quants anys. Tot i així, la dinàmica comercial internacional afavoria els
comerciants, dinàmics i liberals, de Guayaquil, que maldaven per arribar al
poder.
Malgrat els avenços progressistes, els més radicals,
encapçalats per Eloy Alfaro, els
trobaven insuficients. Per això, quan el govern s’enfrontà a una crisi
relativament forta a principis de 1895, els liberals van aprofitar per donar un
cop d’estat, amb el suport de la burgesia, i proclamar a Guayaquil un nou
govern el 5 de juny: fou l’anomenada Revolució Liberal.
Amb Eloy Alfaro, que encapçalava els sectors camperols i
burgesos de la costa, es va procurar establir el laïcisme i es va separar
definitivament Església i Estat; es va acabar la construcció del ferrocarril
Guayaquil-Quito i es van garantir la majoria de llibertats ciutadanes. El
progressisme social d’Alfaro es combinava amb un liberalisme econòmic que
condemnava el proteccionisme i afavoria el lliurecanvisme a ultrança, fet que
no afavoria el desenvolupament industrial propi del país.
Alfaro també va intentar anul·lar els seus adversaris polítics
i es va enfrontar amb una tendència dissident dins del seu propi partit,
dirigida pel general Leónidas Plaza i constituïda per l’alta burgesia
guayaquilenya. L’enfrontament va acabar amb la tràgica mort d’Alfaro i una
etapa d’acusat liberalisme econòmic (1912-25), que va permetre als bancs
adquirir el domini gairebé complet del país.
Quan el 1924 va assumir la presidència Gonzalo Córdova, el
liberalisme havia perdut bona part del seu suport popular i les tendències
conservadores guanyaven força. El descontentament popular davant la inflació va
facilitar el cop d’estat dels militars joves i progressistes (9 de juliol de
1925, l’anomenada Revolució Juliana) que, avançant-se a la reacció
conservadora, es proposaven emprendre reformes substancials, executades després
parcialment durant la presidència d’Isidro Ayora (1926-31), en reordenar l’economia,
establir el Banc Central com l’únic autoritzat per emetre moneda i crear un nou
sistema de pressupost i de duanes.
A partir de la dècada 1930 la vida política de l’Equador va
estar dominada per la figura de José María Velasco Ibarra, que va iniciar el
seu primer mandat presidencial el 1934 (posteriorment va ocupar la presidència
unes altres quatre vegades). Malgrat les seves deficiències com a
administrador, el seu acusat populisme i la seva vinculació als grups
oligàrquics, va impulsar ambicioses obres públiques i reformes educatives i va
mantenir una política exterior d’independència.
Després de diversos conflictes, la dècada de 1930 s’acaba amb
la breu dictadura del general Alberto Enríquez Gallo, que entregà el poder a
una assemblea constituent. Posteriorment, el discutit triomf electoral de
Carlos Arroyo del Río, representant dels interessos dels Estats Units, dona el
poder al liberalisme més extrem. El seu govern es va veure pertorbat per la desastrosa guerra amb el
Perú (1941) i el subsegüent Protocol de Rio de Janeiro (gener de 1942), pel qual
Equador renunciava a una gran part de territori amazònic.
El caòtic estat del país després de la guerra, unit a la dura
repressió governamental, facilità la tornada al poder de Velasco Ibarra, en
l’anomenada Jornada Gloriosa (o simplement La Gloriosa) del 28 de maig de 1944.
La tornada de Velasco Ibarra coincidí amb l’eclosió d’un nou
producte per produir i exportar: el plàtan, veritable motor de l’economia
equatoriana d’aquella època (aviat es convertiria en el primer exportador
mundial). El nou sector permeté una considerable entrada de capitals, que es
reflectí en una política molt més estable, el creixement econòmic, la
dinamització de sectors terciaris i un funcionament normal del sistema
democràtic.
Després de la caiguda de Velasco Ibarra el 1961, el va
reemplaçar el seu vicepresident Carlos Julio Arosemena, que al seu torn va ser
enderrocat el juliol de 1963 per una Junta Militar. El fracàs econòmic va
determinar el nomenament (març de 1966) d’un mandatari provisional, Clemente
Yeroví, i vuit mesos més tard la nova assemblea constituent va encarregar la
direcció del país a Otto Arosemena; llavors es van descobrir rics jaciments de
petroli en zones del nord de l’Amazònia.
Els comicis de 1968 van tornar de nou a Velasco Ibarra al
poder, i altre cop va ser destituït per un cop militar el febrer de 1972. Va
assumir llavors la direcció suprema el general Guillermo Rodríguez Lara,
deposat al seu torn el 1976 per una Junta Militar.
La Junta Militar va restablir les llibertats democràtiques i
mitjançant un referèndum es va aprovar una nova Constitució (1978).
Entre gener i febrer de 1995 el Perú i Equador es van enfrontar
novament en la Guerra del Cenepa a la serra del Còndor, un territori sense
demarcar fins que el 17 de febrer de 1995 es va signar la declaració
d’Itamaraty, que va proporcionar un marc per establir un alto el foc i la
desmobilització i per resoldre els desacords restants i els països garants del
Protocol de Rio de Janeiro van decidir intervenir, concloent oficialment les
hostilitats el 28 de febrer.
Al 1997 es va aconseguir un acord fronterer, aparentment
definitiu, amb el Perú amb la firma de l’Acta de Brasilia de 1998.
Els darrers vint anys del segle XX van representar una època de
crisi per al país, enfrontat amb una inflació i un deute públic creixents, a
més de l’imparable augment del deute extern. Les mesures dràstiques de Jamil
Mahuad, amb la dolarització, van aconseguir frenar la inflació però abocaren una part important de la
població a la pobresa. Aquesta situació és a l’origen de la gran onada
migratòria que ha sofert el país a partir de 1995, dirigida especialment cap
als Estats Units, Espanya i Itàlia.
Aquests anys hi va haver també un ressorgiment i reforçament de
la identitat indígena, per primera vegada organitzada socialment (CONAIE,
Confederació de Nacionalitats Indígenes de l’Equador) i políticament
(Pachakutik). Membres destacats de les comunitats indígenes van aconseguir
accedir finalment a càrrecs públics d’importància, i les llengües i cultures
(especialment el quítxua) s’han vist reforçades i promocionades.
