Equador (2008)-13. Cuenca

Sortint d’Ingapirca vam continuar per la zona andina cap al sud, fins arribar a Cuenca, el punt més al sud del país que vam visitar. D’aquesta província vam visitar Cuenca, la capital i el Parc Nacional de Cajas.
L’orografia de la província està centrada en dues fosses interandines: la fossa de Paute al nord-est i la fossa de Jubones al sud-oest. Les dues serralades andines que limiten les fosses no superen els 4.500 metres d’altitud; a la serralada occidental destaquen el Mullopungo i el Cajas, a la serralada oriental el Allcuquiru, el Collay i el Matanga.

A la zona central, a les fosses interandines, les valls principals són Cuenca, Girón, Sígsig, Gualaceo i Paute, on hi ha planes que afavoreixen l’agricultura. El sistema hidrogràfic està centrat en el riu Paute, de la conca amazònica, amb dos afluents principals: el Tomebamba i el Yanuncay.

El nom oficial de la ciutat és Santa Ana de los Ríos de Cuenca. Aquesta és la ciutat dels 4 rius; de nord a sud hi ha el Machángara, el Tomebamba, el Yanuncay i el Tarqui.

El riu Machángara s’origina a la part nord-occidental de la ciutat i la voreja pel nord; aigües avall del centre històric s’ajunta amb el riu Tomebamba.

El riu Tomebamba és el més important, neix al parc nacional de Cajas i creua el centre de la ciutat, separant el centre històric de la part moderna, a través del Barranc. S’uneix primer amb el riu Machángara i després amb els altres.

El plànol de la ciutat en el que es veuen els rius i el centre històric és de la web  https://infotourcuencaecuador.com/mapa/.

En aquest mapa he marcat els llocs que vam visitar.

El riu Yanuncay neix a les zones altes del sud-oest de Cuenca, en la zona de les parròquies de San Joaquín i Baños, vorejant els límits del parc nacional Cajas. Creua la ciutat, de forma paral·lela al Tomebamba, pel sector sud-occidental. És el segon riu en volum i longitud de la ciutat. S’uneix al riu Tarqui abans de la confluència final.

El riu Tarqui és l’únic dels quatre que neix cap al sud, a la zona de Tarqui. Flueix per la vall sud de la ciutat, recorrent zones tradicionalment ramaderes, del sud i sud-oest fins a unir-se amb el riu Yanuncay.

El cabal dels quatre rius s’ajunta en aquesta ciutat per formar el riu Cuenca, que flueix direcció nord-est per unir-se amb el riu Paute.

La ciutat es troba a uns 430 km al sud de Quito, i a uns 190 km a l’est de Guayaquil, el principal port del país.

La ciutat està dividida en tres terrasses naturals; el centre històric es troba en la terrassa central. El Barranco és un accident natural i límit entre el centre històric i la part moderna de Cuenca. A la terrassa inferior hi ha edificis moderns, barris residencials, centres comercials i àmplies avingudes i zones verdes. La plaça central es troba a 2.550 m d’altitud.

Tant al llarg de la història com actualment, és la tercera ciutat del país en importància, després de Quito, la capital, i Guayaquil, pel seu port.

La ciutat es va fundar l’any 1557 al costat de les ruïnes de la ciutat inca de Tomebamba i de la ciutat cañari de Guapondelig, per ordre del virrei del Perú.

Va aconseguir la seva primera independència d’Espanya després d’una lluita civil interina el 3 de novembre de 1820, però poc després va tornar al poder reialista. El 1822 va arribar la independència definitiva quan va passar per la regió el mariscal Sucre i la va annexionar a la Gran Colòmbia. El 1829 va liderar la victòria de la Gran Colòmbia contra la invasió peruana a la Batalla de Portete de Tarqui.

El 1830, després de la dissolució del projecte bolivarià, va formar un dels tres departaments originals de la naixent República de l’Equador. El 1999 el centre històric va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Actualment és un dels epicentres administratius, econòmics i culturals més importants de l’Equador.

Se la va anomenar Cuenca, ja que el virrei del Perú que va ordenar la seva fundació, Andrés Hurtado de Mendoza, era nascut a la població castellana de  Cuenca. També es diu que el paisatge d’aquesta regió recorda al de la ciutat castellana. Per altra banda, la tradició hispana era que tots els pobles i ciutats tinguessin un patró catòlic, en aquest cas Santa Ana.

Segons les restes arqueològiques i antropològiques trobades a Chobshi i Cubilán, se sap que els primers habitants de la zona daten de l’any 8060 aC. Eren caçadors i recol·lectors nòmades. La seva presència s’estén fins aproximadament el 5580 aC. A partir d’aquesta data desapareixen els assentaments humans i no és fins al 2000 aC que les societats reapareixen.

Més tard, apareix la Cultura Cerro Narrío (2000 aC - 500 aC), també anomenada Chaullabamba, aquesta cultura presenta petits assentaments d’una organització corresponent a una cultura formativa, una divisió incipient de classes socials, i també es caracteritza per la presència d’agricultura i la fabricació massiva de ceràmica.

En el període anomenat Desenvolupament Regional (500 aC-500 dC), es van desenvolupar les cultures Tuncahuán, així com les primeres etapes de les fases Tacalshapa (Azuay) i Cashaloma (Cañar), fases corresponents a la Cultura Cañari. Aquesta etapa es caracteritza per societats amb una divisió del treball i perfectament jeràrquiques, que utilitzen una agricultura intensiva i les seves ceràmiques tenen certes figures antropomòrfiques. El més representatiu d’aquesta fase és l’ús de metalls com l’or, la plata i el coure.

Durant el període d’Integració (500 dC - 1500 dC) aquesta zona es caracteritzava per conquestes i aliances, de manera que la part central de la cultura Cañari s’integraria en una diarquia les capitals de la qual eren Shabalula (Sigsig) i Hatun Cañar (ciutat de Cañar), mentre que les parts exteriors del territori de Cañari només estaven confederades amb la part nuclear, per això eren políticament independents.

A mitjans del segle XIX, als cantons de Gualaceo, Chordeleg i Sígsig, es van trobar una sèrie de tombes de governants cañaris, riques en metalls preciosos i ceràmica; malauradament, la major part del que es va trobar va ser saquejat i venut, ara bé el mariscal Saville va escriure un llibre sobre les peces trobades, el llibre es titulava “El tresor d’or del Sigsig, Equador”.

L’actual Cuenca era un important centre senyorial de la diarquia cañari; aquesta zona s’anomenava Guapondelig en llengua cañari, que significa “plana com el cel”; aquesta zona es caracteritzava per l’agricultura, fet que va convertir Guapondelig en una de les zones més importants del Cañari, ja que la resta de la regió de Cañari no és gaire adequada per a l’agricultura. 

Abans de l’arribada dels castellans els inques van conquerir Guapondelig i rodalies, després d’una dura lluita i massacrant bona part de la població cañari. Els inques van substituir l’arquitectura i cultura cañari per la seva pròpia; van eclipsar els impressionants assoliments en astronomia i agricultura dels cañari, i com era el seu costum van absorbir el que consideraven útil per la seva cultura.

Els inques van canviar el nom de la ciutat de Guapondelig a Tumipampa o Tomebamba i aquesta ciutat va passar a ser el centre administratiu de l’imperi inca del nord.

Sembla que els habitants de la ciutat la van cremar en assabentar-se de la conquesta dels espanyols i abans de que arribessin aquí. Es pensa que aquesta podria ser la ciutat que els espanyols anomenaven El Dorado, ja que deien que l’havien destruït perquè no caigués a les seves mans.

La guerra civil inca la va guanyar Atahualpa i mentre anava a Cuzco per ratificar la seva sobirania, va ser capturat i assassinat per Francisco Pizarro, a Cajamarca.

Els cañaris odiaven a Atahualpa per les massacres comeses pels inques en la seva conquesta, així que es van aliar amb els espanyols i van ajudar, amb la participació d’altres grups ètnics, a derrotar i conquerir l’Imperi Inca. Sebastián de Benalcázar, convençut pels cañaris, va sortir a conquerir Quito, va travessar les ruïnes de Tomebamba i hi va rebre més reforços. Així, amb l’ajuda de 11.000 cañaris, Benalcázar va derrotar Rumiñahui i va conquerir Quito.

L’any 1547 quan el cronista Pedro Cieza de León va passar per Tomebamba va deixar constància de que a la població hi havia un home per cada 15 dones; això era degut a les morts causades per Atahualpa, a les malalties europees (però això devia afectar per igual a homes i dones) i al fet de que havien lluitat durant anys en nom dels conqueridors. També va deixar constància de que els cañaris havien estat cristianitzats i que tant a la ciutat com a la província es veien moltes restes de palaus i temples inques.

A l’actual ciutat de Cuenca es poden veure vestigis del seu passat inca, com el palau de Pumapungo.

L’abril de 1534 els espanyols van arribar a la ciutat inca de Tomebamba, des del sud. L’any 1538, Francisco Pizarro, el conqueridor del Perú, va encarregar al capità Rodrigo Núñez de Bonilla l’exercici de les funcions d’encomendero en la repartició de la província dels Cañaris o Tomebamba i es va establir a la plana de Paucarbamba, on va construir un petit assentament.

Dinou anys més tard, el virrei Andrés Hurtado de Mendoza va ordenar al capità Gil Ramírez Dávalos fundar una nova ciutat. L’any 1557 sobre les ruïnes de la ciutat inca de Tomebamba es va fundar una ciutat amb el nom de Cuenca.

En una superfície d’uns 500 m2 encara es poden veure les tres etapes (cañari, inca i espanyola) que han donat lloc al que avui és Santa Ana de los Ríos.

Un dels primers edificis que es va construir va ser l’antiga catedral, actualment convertit en museu, però segueix estan en us per a celebracions religioses catòliques.

El 1730 la Missió Geodèsica francesa va arribar a aquesta ciutat i el 1778 es va dur a terme el primer cens reial a la ciutat. La distribució social era: un 10% de la població eren espanyols, era la classe superior; després venien els mestissos, que representaven un 22% de la població; per sota hi havia els indígenes que eren el gruix de la població, un 67% i la classe més baixa la formaven els negres, un 1%.

La ciutat va continuar creixent durant els tres segles del virregnat, i es va consolidar una personalitat mestissa, amant del paisatge, conservadora dels seus béns, tranquil·la i treballadora, enriquida especialment pel comerç de les seves artesanies, especialment els seus teixits, i gràcies a l’explotació i treball dels metalls.

Gràcies al seu desenvolupament la ciutat va adquirir una gran importància social i política; durant el virregnat va aconseguir esdevenir l’enllaç principal entre les poblacions del sud de l’Audiència.

Durant aquest període, la ciutat va adoptar com a model arquitectònic el que s’utilitzava a la península, especialment la de la regió d’Andalusia.

La primera església que vam veure (per fora) va ser l’església de Sant Francesc. En l’època colonial, la comunitat religiosa franciscana, juntament amb la dels dominics  (església de Santo Domingo), tenien l’encàrrec d’adoctrinar als indígenes de la regió.

L’any 1557, el governador Gil Ramírez Dávalos, va concedir aquests terrenys a la comunitat franciscana per a construir un convent, però l’any 1582, l’església encara estava en construcció i no es va acabar fins al 1789.

Actualment té un estil neoclàssic, però conserva els murs colonials. A l’interior destaca l’altar major, que té gran valor per la seva antiguitat, el púlpit. De l’estructura externa destaca la torre amb una campana i un rellotge envoltat de frases religioses escrites en llatí.

Quan els franciscans van abandonar el convent l’any 1870, va passar a mans dels jesuïtes, després van ser els germans cristians els que se’n van fer càrrec, a continuació els salesians i finalment la cúria arxidiocesana de la ciutat.

Entre els anys 1920 i 1930 es va fer la darrera reconstrucció, realitzada pels germans Peña, sacerdots.

Molt a la vora d’aquesta església hi ha la plaça de les flors o mercat de les flors.

Al costat d’aquesta plaça hi ha el santuari marià, Monasterio del Carmen de la Asunción. Té una portalada tallada en pedra, que és un magnífic exemple de l’art barroc de la ciutat. Les monges d’aquest monestir preparen begudes medicinals amb flors i les venen a les botigues que hi ha a tocar del mercat.

El parc Calderón és el centre de la ciutat; en un cantó de la plaça hi ha l’antiga catedral i al seu davant, a l’altra banda hi ha la catedral nova.

L’església del Sagrari, coneguda popularment com la catedral vella, es va començar a construir l’any 1557 i es va acabar deu anys més tard. Es van fer servir pedres de les ruïnes de la ciutat inca, Tomebamba, per als fonaments i les parets.

Durant el període colonial era el principal centre de culta per als espanyols; estava reservat per ells i els indígenes tenien que quedar-se fora o anar a un altre lloc. Ara hi ha un museu d’art religiós.

Aquesta església té un orgue de manxes, que es feia servir com a acompanyament musical del cor, que es va instal·lar l’any 1739. Actualment no funciona. El rellotge de la torra s’hi va col·locar l’any 1751.

Quan l’any 1787 el bisbat es va establir a Cuenca, l’església va convertir-se en catedral. La nova torre es va erigir l’any 1868 i té una placa commemorativa: “Torre Más célebre Que Las Pirámides de Egipto” en referencia a la utilització de l’antiga torra com punt de referencia clau per a la Missió Geodèsica Francesa, l’any 1736, que tenia per objectiu mesurar la longitud d’un arc del meridià terrestre prop de la línia de l’equador.

L’any 1885 es va començar la construcció de la catedral nova i quan es va consagrar la catedral vella ja no es feia servir de forma regular. L’any 1999 es va començar la renovació i es va convertir en Museu d’Art Religiós.

La nova catedral es va començar a construir l’any 1885 però no es va acabar fins al 1975. Se la coneix com la catedral nova o la catedral de la Immaculada Concepció. Com que es va construir en un llarg interval de temps, hi ha tres estils arquitectònics, romànic, gòtic i renaixentista. Té tres cúpules que sobresurten de color blavós.

L’església de Sant Blai (San Blas) representava el límit oriental de la ciutat, aproximadament durant uns 400 anys; es trobava a la zona que es coneixia a l’època colonial com els barris de baix. Es va construir l’any 1557, poc després de la fundació de la ciutat i aquí també es van fer servir pedres de l’antiga Tomebamba.

L’any 1935 es va restaurar tant l’interior com l’exterior, però conservant l’estructura original com a base. Té una façana d’estil romànic, recoberta de marbre rosa.

A la plaça central de Cuenca, entre les dues catedral, hi ha el monument a Abdón Calderon; aquesta plaça és el parc que du el nom d’aquest heroi de la guerra d’independència, al que l’hi donen el sobrenom de l’heroi nen.

Abdón Calderón Garaycoa (Cuenca, 1804 - Quito, 1822) va morir a causa de les ferides patides en la batalla de Pichincha del 24 de maig de 1822.

Durant aquesta batalla va rebre quatre ferides de bala i malgrat això va seguir a la línia de foc, donant ànims al seu batalló, al que comandava com a tinent. Quan va defallir i va caure, els seus homes van improvisar una llitera amb un ponxo i el van col·locar en una cabana que hi havia allà. En acabar el combat el van traslladar a Quito on va acabar morint de dissentiria, al cap de 14 dies, a l’hospital on havia ingressat.

Aquest monument es va inaugurar l’any 1930; l’escultura de bronze és obra de l’artista Carlos Mayer.

 

Ens apropem cap als límits del centre històric i el barranc, i trobem un mercat.

El barranc per on flueix el riu Tomebamba, delimita el sud del centre històric, i paral·lel a ell hi ha el carrer Llarg (calle Larga) que té uns 1.900 metres. En aquest carrer empedrat cañaris, inques i espanyols s’hi van establir ja que proporcionava una vista estratègica de la ciutat. 

En temps prehispànics el seu nom era carrer de l’Usno; aquest carrer havia format part del traçat urbà de Tomebamba, al barri de Pumapungo i en època inca s’anomenava carrer Reial. Va tenir altres noms en època espanyola, un d’ells va ser La Ronda, perquè per aquest carrer feien la ronda les patrulles de seguretat, i finalment va rebre el nom de calle Larga. En l’època colonial era un dels carrers més llargs però actualment és dels més curts.

En aquesta part de la ciutat hi ha el parc arqueològic de Pumapungo on hi ha restes de la ciutat cañari. Al costat hi ha el Museu de les Cultures Aborígens,inaugurat l’any 1992 com a homenatge als pobles indígenes del país. És una institució privada.

El dia a Cuenca havia sigut agradable. Al mercat de les flors la gent tenia moltes ganes de parlar, especialment les indígenes; són molt amables. Em va commoure la seva devoció, veure’ls resar en veu alta. La llengua em va semblar una mica diferent a la de Castella, i feien servir molts diminutius. Parlo en passat perquè no sé si segueix sent així.

Aquell vespre a la plaça Calderón hi havia música i ball i més tard, després de sopar hi havia focs artificials i també uns fanalets voladors, que tinc anotat que funcionaven amb gas. Duien un pastis amb la figura de la Verge i al final hi havia un correfoc.

Hi havia molta gent i també molta policia, alguns armats amb bats de beisbol. Quan tornava sola a l’hotel me’ls vaig trobar en girar una cantonada i impressionava una mica. 

Havia estat plovisquejant tot el dia i a la nit va continuar igual.