Otavalo es troba a uns 95 km al nord-est de la ciutat Meitat
del Món, a la província d’Imbabura, a uns 2.550 m d’altitud.
Se la coneix com la capital intercultural de l’Equador per la
seva riquesa cultural i històrica, i per ser el lloc d’origen del poble quítxua
dels otavalos, famós per la seva habilitat tèxtil i comercial, característiques
que han donat lloc al mercat artesanal indígena més gran de Sud-Amèrica,
anomenat “La Plaza de Ponchos”.
Forma part de l’àrea metropolitana d’Ibarra, ja que la seva
activitat econòmica, social i comercial està molt lligada a la d’Ibarra.
Els seus orígens es remunten al segle XVI; va ser una de les
ciutats més importants de l’època colonial, fins que es va crear la Província
d’Imbabura i es va designar Ibarra com a capital.
Sobre l’origen dels otavalenys hi ha dues teories. Si ho he
entès bé, ambdues defensen que l’origen de la població és caribeny, el que es
diferencien és en com van arribar fins aquí. Una teoria defensa que va ser a
través dels rius Marañón i Napo i l’altre que van creuar la serralada
Occidental pel riu Esmeraldas.
Les cultures indígenes que vivien aquí eren organitzades i
productives, per això tant els inques com els espanyols tenien interès en
conquerir aquestes terres. Les comunitats locals es van resistir durant 17 anys
a la conquesta inca. I després dels inques van arribar els espanyols. La ciutat
espanyola es va construir on hi havia hagut la ciutat inca.
Tant els inques com els espanyols veien aquesta població com
una font de riquesa per la seva agricultura i el desenvolupament artesanal.
Els primers assentaments es van ubicar a les ribes del llac San
Pablo, a 10,7 km al sud de l’actual Otavalo i una altitud de 2.660 m. Aquí
s’han trobat diferents vestigis arqueològics i arquitectònics com ara: vasos,
monòlits tallats, tolas, etc.
Les tolas són monuments arquitectònics precolombins en forma de
turons artificials de terra, construïts per diverses cultures indígenes
ancestrals, com la cultura La Tolita, els Manteños i els Milagro-Quevedo.
Otavalo es tradueix com a “casa de tots”. L’any 1534 els
espanyols a les seves cròniques mencionen a Otapalu, dient que era un cacic de
gran influència. En una de les cròniques de 1548 es menciona que aquest
personatge va ser batejat amb el nom d’Alonso Otavalango; el sufix ango equival
a senyor. L’any 1579 un testimoni espanyol deia que el principal cacic indi i
senyor de la vila d’Otavalo era Don Alonso Otavalango.
Quan van arribar els espanyols hi havia dues poblacions
Otavalo, a la vora del llac San Pablo, i Sarance, on hi ha l’actual Otavalo.
Pel que ens van dir a nosaltres la població original dels otavalenys era San
Rafael, que crec que es correspon amb San Rafael de la Laguna.
Tinc una mica d’embolic, perquè els espanyols van crear una
població, també a la vora del llac, anomenada San Pablo, però que no era
l’assentament original dels nadius.
L’any 1573 per ordre del Virrei Toledo (1569-1581) es va
emprendre el programa de “reduccions”. La reducció consistia a definir el
territori en una nova divisió política, més fàcil de gestionar i controlar, i
despoblar els antics assentaments per traslladar a la població a un altre lloc.
Aquesta acció deliberada de la corona es feia principalment per
restar importància a l’assentament original, ja que els caps i senyors
d’Otavalo descendien d’allà.
Una altra raó era que San Pablo, que era una vila espanyola, no
tenia gaire importància per als nadius i no estava gaire poblada; els nadius
d’Otavalo preferien quedar-se a l’assentament original. Per això es va haver de
forçar la cosa i es va decidir despoblar Otavalo i portar la gent a San Pablo.
Aquest despoblament i desaparició de pobles, com Otavalo (o San
Rafael), es va dur a terme entre l’agost de 1578 i novembre de 1579.
El segon trasllat de la ciutat va ser al segle XVII, quan
Francisco de Toledo, virrei de Lima va disposar la planificació d’un nou poble.
Va ser al juny de 1673 quan es va tornar a traslladar als otavalenys de San
Pablo, prop del llac a la ubicació actual, i es va anomenar San Luis de
Otavalo.
Aquest cop el trasllat es va fer per qüestions de
desenvolupament, ja que el poble de Sarance presentava millors condicions per
al desenvolupament urbà, tenia camps més extensos, un clima més càlid i
diverses fonts d’aigua.
El que tinc apuntat és que els espanyols es van instal·lar on
ara hi ha la ciutat d’Otavalo, i que els de San Rafael (que és el que ens van
dir que era la població antiga) i la gent de la vall que treballaven per als
espanyols es van traslladar a viure a la perifèria de la ciutat espanyola.
Poc
a poc van anar aprenent dels conqueridors i aviat van començar a muntar els
seus propis negocis i van anar enriquint-se. Els diferents pobles indígenes
tenien diferents activitats i intercanviaven els seus productes a la plaça de
la ciutat, la plaça dels ponxos. Quan els nadius van tenir suficients recursos
van comprar propietats als espanyols, però van destruir els edificis colonials.
A la tarda vam anar a veure la cascada Peguche, que es troba a
uns 3 km al nord de la ciutat. Aquesta cascada rep l’aigua del llac San Pablo. Es troba a
2.592 m d’altitud i té un salt d’aigua d’uns 20 m d’alçada.
És un lloc sagrat pels pobles de la regió, lloc de rituals de
purificació previs al Inti Raymi.
Inti Raymi (en quítxua “festa del Sol”) és una celebració
religiosa andina, especialment dels pobles quítxues, d’origen incaic i
preincaic. És una celebració en honor de l’Inti (el déu sol), que es realitzava
cada solstici d’hivern (hivern austral, juny) als Andes.
Els habitants d’aquesta regió, la nit abans de Inti Raymi,
venen a aquesta cascada a banyar-se per preparar-se per celebrar les festes al
Sol, que duren uns quants dies.
Pels nadius la natura és molt important i hi tenen un vincle
especial, les muntanyes, arbres, aigua... són sagrats o tenen significat
espiritual. Molts dels llocs naturals tenen llegendes, i la cascada Peguche és
un d’aquests llocs. Es diu que hi ha una olla gran plena d’or custodiada per
dos gossos negres. Però que hi ha un dimoni que tempta als visitants que volen
aventurar-se a quedar-se el tresor i els hi acabava robant l’ànima.
