Cuba_22: Parc Nacional del desembarcament del Granma

El cabo Cruz és a on va arribar Colom en el seu segon viatge a Cuba, l’any 1494. Es troba a l’extrem occidental de la província de Granma i forma part del parc nacional del desembarcament del Granma. 

Abans del 1959 aquí tan sols hi havia unes 40 cases de pescadors i un parell de bars. La major part dels productes bàsics tenien que anar-los a buscar a Niquero; el mateix passava amb els serveis mèdics, si algú necessitava assistència calia dur al malalt a Niquero en barca. 

Després de la revolució les coses van millorar, ja que es va crear una cooperativa de pescadors. I poc a poc les cases van deixar de construir-se en fang, el tradicionals bohio i es van anar fent d’obra. 

Si no recordo malament, en aquesta zona s’ha detectat un nombre elevat de càncers; s’han fet diversos estudis per veure quina pot ser la causa, però pel moment no s’ha trobat cap explicació per aquest nombre més elevat que en altres llocs. 

Cabo Cruz es caracteritza per les terrasses marines. De fet el sender del Guafe també forma part d’aquestes terrasses. 

Les terrasses son obra de l’acció geològica de milions d’anys, degudes al canvi en el nivell del mar, oscil·lacions, que han provocat la seva retirada deixant part del fons marí al descobert. 

El terreny aquí és de pedra calcària i per tant fàcilment erosionable, el que ha provocat que es generessin coves en la part frontal de les terrasses, com les que es veuen al Guafe. Segons els canvis de nivell del mar han anat emergint diferents terrasses, generant una mena d’altiplà escalonat a tocar de la costa. Algunes d’aquestes terrasses tenen un desnivell d’uns cent metres. 

En tot Cuba hi ha unes 30 terrasses que han emergit i d’altres que segueixen submergides. El malecón de l’Havana és una d’aquestes terrasses que van emergir de sota el mar. 

L’anàlisi de l’alçada d’aquestes terrasses permet obtenir informació sobre els canvis climàtics que hi ha hagut al llarg del temps. 

L’huracà Denis va arrasar aquesta costa en el 2005 i per això ara a Cabo Cruz totes les construccions son noves. 

Cabo Cruz està en un extrem de l’illa, el que vol dir que en el passat, que les comunicacions no eren massa bones, estava gairebé aïllat i molt lluny de qualsevol centre important; per tant, quedava una mica fora de control. Aquest fet, juntament amb l’entorn natural, boscós i amb coves, va propiciar l’arribada de pirates i corsaris, entre els segles XVI i XIX. Dos pirates de renom van estar per aquestes terres, Hawking i Morgan. 

La navegació comercial va anar augmentant, i llavors va ser quan en el 1861 es va decidir construir un far en aquesta punta. El far té 32 m d’alçada i encara està en funcionament. Teòricament es pot visitar, això diuen, però nosaltres no ho vam aconseguir. Sap greu ja que sembla que és interessant veure l’interior i també la vista des de la terrassa.

Després vam anar cap al museu dedicat al desembarcament del Granma. Una de les fites de la historia de la revolució contra Batista. 

En certa forma la història comença el 26 de juliol del 1953, quan un grup de joves intenta l’assalt al quarter de Moncada, a Santiago. No va sortir be i els supervivents, entre ells Fidel Castro, van ser condemnats a uns quants anys de presó; però van aconseguir l’amnistia al cap de 22 mesos. 

Llavors Fidel Castro va anar a Mèxic per preparar millor la insurrecció contra el govern de Batista.

Fidel Castro i un grup de cubans exiliats a Mèxic, que formaven part del moviment anomenat 26 de julio, van comprar un iot, el Granma, amb el que volien anar a Cuba per començar la revolució.  

El iot tenia una cabuda per unes 20 persones però s’hi van enquibir uns 80 guerrillers, entre els que hi havia Fidel i raul Castro, el Che Guevara, Camilo Cienfuegos... 

Mentre navegaven cap a Cuba van sentir a les noticies que hi havia hagut una insurrecció a la ciutat de Santiago. La idea inicial havia sigut que coincidís el desembarcament del granma amb la rebel·lió, perquè així no es fixessin en ells. Ara be, el govern de Batista ja sabia el que s’estava gestant, i fins i tot tenien la descripció del iot. O sigui que estaven preparats per capturar-los. 

Quan ja duien una setmana de travessia i estaven davant de la costa Cubana, els va enganxar un temporal. Per culpa del mal temps, de les cartes de navegació que no eren correctes o per altres motius, el cas és que van embarrancar a uns 2 Km del lloc previst on els haurien esperat els seus companys. 

Com que el iot havia encallat van voler transportar tot el material (queviures i sobretot armes) a terra amb la llanxa; la van carregar amb excés i es va enfonsar. 

Van rescatar el que van poder i ho van haver de dur a peu, entre els manglars i el fang, fins arribar a terra ferma. Ara be, la costa cubana està plena d’illots, o sigui que no tenien massa clar si estaven en un cayo o en la illa. Quan van veure un bohio s’hi van apropar per demanar ajuda i saberen eren. El camperol els a informar que efectivament estaven a terra ferma, prop de la platja de las colorades.  

La seva arribada no va passar desapercebudes a les tropes governamentals, pel que es van haver d’amagar a la selva de Sierra Maestra amb les quatre coses que havien pogut salvar del naufragi.

Per l’Havana va circular la noticia de que Fidel Castro havia mort i poc a poc les tropes de Batista creient que ja s’ha acabat la rebel·lió es van retirar de la zona.

Els rebels, instal·lats a Sierra Maestra es van reorganitzar i amb l’ajuda dels camperols, un parell d’anys més tard van fer la revolució.

Ara en aquest lloc hi ha un museu explicatiu de les peripècies del desembarcament i la revolució i també hi ha una rèplica del bohio del camperol que els va ajudar després del naufragi. 

És una casa molt senzilla, feta amb fulles de palma que manté l’ambient fresc. S’hi veu una hamaca, pel que suposo que és com dormien I el que em crida més l’atenció és l’escorre plats. La finestra de la cuina té un sortint cobert fet amb troncs, on es rentaven els plats i es deixaven escórrer. 

Des d’aquest punt surt el camí que et du fins al punt de la platja on van arribar. No hi vaig anar, ja que teníem poc temps i el tema de la revolució em tenia ja una mica avorrida. 

Per aquesta zona de Sierra Maestra l’ambient és més rural, es veuen molt pocs cotxes i els que hi ha estan bastant esgavellats. Majoritàriament la gent es desplaça en bicicleta. 

Vam anar fins a la costa, a una platja que a mi no em va resultar massa atractiva, ja que hi havia algues. O sigui que no em vaig banyar i mentre esperava als altres em vaig entretenir parlant amb la gent. El lloc estava molt ple de gent, de turistes cubans que estaven fent un circuit de quatre dies per la regió de Bayamo i Sierra Maestra. Vaig parlar amb una avia que em va explicar que havia estalviat molt de temps per fer aquell viatge amb els seus nets. Els nets, d’entre 10 i 15 anys, estudien a l’Havana i havien anat de vacances amb ella. Eren molt vergonyosos i parlaven poquet. 

Ja era hora de dinar, però trobar restaurant no va ser fàcil. Un estava tancat, l’altre no tenia gas... vam acabar tornant al Niquero a dinar a l’hotel d’on havíem sortit al matí.

Cuba_21: Sender arqueològic del Guafe

No massa lluny de Niquero hi ha el parc nacional del desembarcament del Granma. En aquest parc s’han trobat evidencies de la presencia dels taïns abans de l’arribada dels espanyols. Hi ha un recorregut d’uns 2 Km que et permet veure tant la natura del parc com les restes arqueològiques. 

Feia moltíssima calor, degut a la humitat, i estava infestat de mosquits, amb el que a estones es feia una mica feixuc el camí i anàvem desesperats buscant ombres. 

El sender està molt ben condicionat i en general és ampli i fàcil. Ara be, hi ha alguns trams de roques càrstiques, punxegudes, que aquí anomenen “dientes de perro”. En alguns d’aquests trams han posat unes passarel·les de fusta per facilitar el pas. En els trams que has de passar per sobre aquestes dents de gos, el millor és trepitjar en els llocs més gastats, que no estan tan afilats. La pega és que amb la humitat s’ha de vigilar a no relliscar. 

Els ocells alegren el camí amb els seus trins i quan aconsegueixo veure’ls és un gust. Hi ha uns panels en fusta on hi ha dibuixades les especies que pots arribar a veure. Diuen que hi ha 170 espècies diferents. 

A part dels ocells hi ha moltes papallones bastants grans i forces crancs, que em sorprèn perquè alguns es troben enfilats dalt dels arbres.

En quant a plantes n’hi ha també una gran varietat, la vegetació és exuberant. I el que em sorprèn és que hi hagi orquídies. Ja m’havia sorprès en els altres parcs trobar aquesta flor que a casa nostre és delicada i preuada, i que aquí es trobi a la natura, “salvatge”, que creix sense que en tinguin cura quan a mi a casa sempre se’m moren.  

Hi ha també moltes plantes medicinals. Coneixen be les propietats de les plantes i durant tot el període especial els hi va anar molt be, donada la precària situació per la que va passar el país. De fet segueixen utilitzant molt la medicina natural, de plantes i remeis de la natura. Com passa també a casa nostra, ho defensen dient que no porta productes químics, que en ser natural és sa... Gran error, ja que tot és química. Els productes naturals poden ser tan beneficiosos com tòxics, depèn del producte i de la dosi. 

L’aigua de pluja i el riu subterrani ha anat erosionant la pedra calcària formant coves i dolines i els “dientes de perro”. La formació de coves és el que va propiciar que els taïns s’instal·lessin aquí a viure. Hi ha unes 20 coves; algunes servien per fer-hi rituals funeraris i altres com habitatge. S’hi ha trobat esquelets i recipients de terrissa. 

Les anàlisis per carboni 14 d’algunes de les restes arqueològiques han permès veure que hi ha material de dos períodes diferents. Unes serien del voltant del 1270 i les altres del 1600. Això indica dues coses, per una banda que els taïns realment havien viscut aquí bastant abans que arribessin els espanyols i la segona, que van seguir vivint-hi encara uns 75 anys després de l’arribada de Colom a l’illa. 

La primera cova que vam veure és la que s’anomena la cova cerimonial, o del ídol de l’aigua. és monument nacional. Per unes escales es baixa a un gran esvoranc i per una passarel·la, per sobre l’aigua s’arriba a l’entrada de la cova. Hi ha estalactites i estalagmites, algunes de grandària considerable.  

A l’entrada de la cova es troba un conjunt de tres estalagmites d’uns 30 cm d’alçada, més o menys tallades que representen a la deessa de l’aigua. Una d’aquestes talles té uns ulls molt ben marcats. És la deessa Atabeira. 

En la cultura taina hi havia dues grans divinitats, Atabiera i Yocahú. Atabeira era la primera de totes les divinitats, la mare de les aigües, que controlava la pluja, els rius, llacs i el mar. Diuen que la seva iconografia està associada a les granotes, ja que l’aparellament d’aquests amfibis marca el començament del període de pluges, que és el moment de plantar la iuca. I Yocahú era el deu de la iuca. Era fill d’Atabeira però no hi ha constància que hi hagués un pare. 

Atabeira protegia a les parteres, que passaven per sobre el seu ventre alguna representació seva per no tenir problemes en el part. Aquesta deessa va ensenyar als homes les cerimònies i rituals per propiciar la bona voluntat dels esperits. 

Els taïns dedicaven alguns rituals al ancestres, que eren considerats deus menors; els avantpassats amb rang de cacis eren molt venerats. 

Una de les tradicions consisteix en baixar fins a la cova, agafar aigua del riu amb les mans i mullar-se la cara, i beure. Si mentre fas aquest ritual demanes tres desitjos diuen que se’t compleixen ràpidament. Actualment, o al menys quan hi vam ser nosaltres l’aigua semblava estancada, amb el que no era massa atraient la idea de mullar-se amb ella o beure’n. 

Una altra característica d’aquesta cova és que el petroglif de la deessa Atabeira està situat de tal manera que el dia 21 de desembre queda perfectament il·luminat per la llum del sol. Diuen que impressiona aquesta visió. Com que era el mes d’agost, quedava mig en ombres. 

Una mica més enllà s’arriba al cactus gegant, que té més de 500 anys i que és de l’època en la que els taïns vivien en aquestes coves. És impressionant, molt alt, amb branques que semblen ja de fusta, algunes trencades per l’últim huracà. Se’l veu molt vell, amb forats, crec que algun niu al seu interior... i així i tot, té flors! Em va sorprendre molt.  

Una altra de les coves és la que anomenen la funerària, ja que s’hi ha trobat ossos. Es pensa que tiraven els cossos des de dalt, pel forat de sobre. 

Hi ha una altra cova, o potser és la mateixa per una altra banda, en la que hi ha sis petroglifs. Va estar amagada durant molts anys ja que els taïns en algun moment les van tapiar amb pedres, potser per preservar els ídols que hi havia al seu interior. 

És una cova molt baixa, s’ha d’anar ajupit, hi ha algunes estalagmites que diuen que son els sis ídols. 

A mi em costava veure’ls- hi la forma i els ulls, ja que estava força fosc i passejar tota l’estona sense aixecar més de mig metre de terra costava lo seu. La terra era vermellosa i vaig sortir d’allà amb les genolleres del pantaló vermelles, ja que més d’un cop vaig acabar posant els genolls a terra per aguantar-me. Vaig fer algunes fotografies sense confiar massa en el que es veuria, i curiosament a alguna si que se l’hi veu un cert relleu a la cara.  

Aquests sis ídols sembla que tenien una funció de guardians, protegien l’entrada vetllant pels morts que estaven enterrats més endins.

Pel que sembla el tipus d’enterrament variava segons la categoria del difunt. Hi ha una fossa comú, que crec que és en la que he dit que tiraven els cossos per la part de dalt, i les coves amb els ídols guardians devien ser de cacics o de gent d’un cert rang social. 

Un dels ídols diuen que sembla que porti una mantellina (jo no vaig saber veure-ho, o potser no és dels que vam veure). Es creu que podria haver sigut tallat quan ja havien tingut contacte amb els espanyols.