Tadjikistan (2011)-22. Gorno-Badakhxan, de Khorog a Kalaikhum, passant per Rushan

Continuem la nostra cap al nord, fins a Kalaikhum, el darrer dia pel Pamir. Continuem per la carretera del Pamir, la M41.

De camí fem algunes parades per gaudir del paisatge i agafar aigua.

La distància entre Khorog i Rushan és d’uns 63 km. En algun moment, no sé si abans o després de Rushan, la carretera estava tallada perquè tenia que passar un comboi militar, i vam estar aturats una bona estona.

La parada a Rushan va ser per visitar les restes de l’antiga fortalesa Vamar, Kalai Vamar.

La Kalai Vamar o fortalesa Vamar, que es troba en un lloc des d’on es domina el riu Panj, que ja he anat dient en diverses ocasions, que és la frontera natural amb l’Afganistan, i que en el seu moment era un bastió estratègic. De fet es troba a la confluència dels rius Bartang i Panj, i és un bon mirador de les valls i serralades del voltant.

En aquesta fortalesa hi residien els governants locals i des d’aquí es governava la regió. Era un centre militar i administratiu, destacant el paper històric del Pamir com a cruïlla de cultures i imperis.

A diferència de molts altres jaciments antics de la regió, Kalai Vamar s’ha conservat relativament bé; encara es conserven alguns elements d’estils arquitectònics antics.

He trobat una descripció de la fortalesa, però diuen que aquesta descripció difereix de la que donen els habitants de la zona. La descripció deia que la fortalesa ocupava 1,5 hectàrees i les muralles estaven reforçades amb torres quadrangulars amb espitlleres. L’entrada a la fortalesa era pel costat occidental. Les parets del castell estaven fetes de pedra combinada amb argila. Per consolidar el mur, es van col·locar troncs al llarg de les vores exteriors i interiors cada 50-60 cm. L’alçada de les parets era 6 m, el gruix era de 7 m a la base i de 3 m a la part superior. Hi havia cases amb jardí tant a dins com a fora de la fortalesa. Les parts de fusta de l’interior de les cases estaven decorades amb talles.

Sembla que la fortalesa es va construir en 3 anys, que tenia 3 portes, dues badies subterrànies, un fossar amb aigua i una canalització que duia aigua al castell, des del riu Panj. El fossar encara existeix i els soldats soviètics i russos hi van enterrar un tanc danyat per fer de trinxera. La canonada subterrània d’aigua està danyada.

Al jardí hi havia més de 100 espècies d’arbres i al pati del palau hi havia una gran zona quadrada, anomenada Rigakmidon (la plaça de sorra). Aquesta plaça s’utilitzava per a celebracions, incloent-hi música i balls, i esports (lluita lliure i equitació que tenien lloc durant casaments, i el festival de Nawruz).

Els arqueòlegs daten la seva construcció al segle XIX, en canvi la informació que hi ha dispersa en fonts locals, com Tarikhi Hokimoni Vamar (La història dels governants de Vamar) menciona que va ser construïda alguns segles abans. Segons una llegenda local la fortalesa es va construir durant la vida del llegendari Shoh Tolibi Sarmast, que té un santuari al mateix poble. La llegenda diu que el castell es va renovar posteriorment. Sembla que hi hauria hagut una petita fortalesa abans de que el mir local, el governant Sulaimonkhon, l’any 1843 construïs una ciutadella més gran.

Estava construïda a la confluència de dos rius, en una zona plana i adequada per controlar les rutes comercials que connectaven Rushan amb Shughnon i Bartang. Ja de bon començament va servir com a residència i lloc de descans per a reis locals i governants militars de Shughnon, Rushan i Bartang.

Abans de la delimitació anglo-russa del Pamir, del 1895, els exèrcits afganesos van envair i atacar contínuament Shughnon i Rushan. Els agents de l’exèrcit afganès havien ocupat temporalment aquest lloc estratègic. Després de la divisió dels territoris del Pamir, durant el període del Gran Joc, de 1895 a 1902, els representants bukharians van convertir la fortalesa de Vamar en la seva residència. El 1902 els russos van expulsar el representant de l’emirat de Bukharà de la fortalesa i hi van establir la seva seu central.

El govern soviètic va utilitzar aquesta fortalesa com a oficina, en la dècada de 1920 i començaments de la de 1930. Poc a poc, s’hi va instal·lar la unitat fronterera soviètica, i els soldats van convertir el castell en ruïnes.

En el període soviètic aquesta població tenia un petit aeroport on arribaven vols regulars.

Segueixo fascinada per la vida a l’altra banda del riu frontera, els seus camins, pobles, la seva gent... Tant a la vora i tant lluny...

Tadjikistan (2011)-21. Gorno-Badakhxan, camí de Khorog: Banys de Garam Chashma

Deixem enrere la vall de Wakhan i ens dirigim cap al nord, direcció Khorog. Seguim vorejant Afganistan

Els corriols afganesos em tenien fascinada, i veure la vida a l’altre riba del riu.

Un cop hem deixat enrere la vall de Wakhan, el tram de carretera entre Ishkashim i Khorog, el paisatge canvia i també es veu molt més habitat. Es passa per on hi ha un dels ponts per sobre el riu Panj que permeten passar a l’Afganistan, el pont de l’amistat. Està molt custodiat per militars o policia. Si no estic confosa, és aquí on els dissabtes s’hi fa el mercat afganès. Va ser una llàstima passar per allà en dimecres.

Vam arribar a Khorog ja de nit. Ens vam allotjar en una mena d’alberg o càmping. Hi havia gent acampada, un camió rulot, gent dormint al cobert.... Però les nostres habitacions eren dobles i estaven bé.

A uns 40 km de Khorog hi ha les fonts termals de Garam Chashma, també ho he trobat escrit com Gharm Chashma. Està a 2.325 m d’altitud.

L’aigua d’aquesta font arriba a temperatures de fins a 50–75 °C; com que el sol és calcari, l’aigua es tèrbola i deixa grans sediments blancs.

Aquest cop vaig pagar entrada per veure les instal·lacions, 10 somonis. Només hi havia les dones del nostre grup. L’aigua feia molta pudor a sulfurs.

L’entorn del bany és bonic, amb les formacions de travertí; l’aigua es va regenerant però molt lentament. 

 

 

Tadjikistan (2011)-20. Gorno-Badakhxan, darrer tram de la vall de Wakhan

Avui recorrem el que ens queda de la vall de Wakhan fins arribar a Ishkashim. Després continuem cap al nord, cap a Khorog, on farem nit.

Gorges a Darshai

Aquest recinte no sé què és. Sembla alguna mena de santuari ja que hi ha moltes banyes exposades. Per l’hora de les fotografies és de la mateixa parada a Darshai.

Fortalesa de Khakha

La fortalesa de Khakha es troba en un dels extrems de la vall de Wakhan, per nosaltres és la darrera fortalesa de la vall, però si es ve de Khorog és la primera, la que hi ha a l’entrada de la vall.

És una fortalesa del segle II aC, de l’època de l’imperi Kuixan quan la ruta de la seda estava en ple rendiment. L’objectiu de la fortalesa seria protegir les caravanes que anaven de Xina cap a Afganistan i Índia. Va perdre importància el segle VII, que coincideix amb la conquesta àrab de l’Àsia Central.

De les fortaleses de la vall de Wakhan, la més important és la de Yamchun i després ve aquesta. El seu nom és el d’un heroi llegendari i rei, que es diu que eren seguidors del zoroastrisme. 

Les muralles estaven construïdes amb argila i pedres, i hi havia 56 torres. La fortalesa ha patit els estralls del pas del temps, l’aigua i el vent.

No ens vam apropar a la fortalesa. Tinc anotat que una de les fortaleses de la vall, que està destruïda és ara un punt militar de control de frontera. Penso que potser podria ser aquesta.

Ishkashim

La darrera parada que fem a la vall de Wakhan és a Ishkashim, que és la població més gran de la vall.

És un poble petit, i llegeixo que hi ha una altra població amb el mateix nom, a l’altra banda del riu, a Afganistan. Abans de que es creés el passadís de Wakhan els dos pobles eren un de sol.