Equador (2008)-19. Illes Galápagos: Santa Fé

Després de donar la volta a l’illa vam tornar a embarcar per anar a l’illa Santa Fé que està més al sud.

Des de l’illa Plaza Sud a l’illa Santa Fé hi ha unes dues hores de trajecte. Vam dinar a la badia, on ja hi havia uns 5 o 6 vaixells. A un dels vaixells se l’hi va desenganxar l’àncora i se’n va anar contra les roques. En un moment es va mobilitzar tothom i de tots els vaixells van sortir les llanxes per anar a ajudar. Van aconseguir desenganxar-lo de les roques i separar-lo de la costa.

Després de dinar hi havia temps lliure, els que volien anaven a fer snorkel i els que no en fèiem ens vam haver de quedar al vaixell. Quan van tornar vam baixar tots a l’illa de Santa Fé. A aquesta illa també se la coneix com a illa Barrington.

Geològicament és un dels més antics, ja que s’han trobat roques volcàniques d’uns quatre milions d’anys d’antiguitat. Hi ha un lloc d’aterratge situat a Barrington Bay, al costat nord-est de l’illa. A les platges d’aquesta badia hi ha molts lleons marins.

El nom de l’illa fa honor a les Capitulacions de Santa Fe, signades el 17 d’abril de 1492, en què Cristòfol Colom va rebre els títols d’Almirall Major del Mar de l’Oceà, Virrei i Governador General de les terres que va descobrir, el dret de terna en els nomenaments dels regidors i la desena o el 10% de tots els béns que es comerciaven a les Índies. I el nom de Barrington és en honor a l’almirall Samuel Barrington.

La vegetació de l’illa es caracteritza per la presència d’un bosc dens ans de cactus gegants, Opuntia echios i palo santo.

Als penya-segats costaners hi viuen les gavines de Galápagos i petrells.

La iguana terrestre de Santa Fe (Conolophus pallidus) és endèmica de l’illa, i també s’hi troben els llangardaixos de lava.

Hi ha una llacuna turquesa d’aigües tranquil·les on s’hi poden veure lleons marins. També és endèmic de l’illa un tipus de rosegador, el Aegialomys galapagoensis, o rata d’arrossar de les Galápagos.

Aquesta illa em va resultar decebedora; haver-me de quedar al vaixell mentre anaven a fer snorkel no em va agradar, teníem l’illa al davant i no podíem baixar-hi. No està permès accedir-hi sense guia, i el guia feia snorkel amb els que havien llogat l’equip.

Un cop a l’illa no vam veure tot el que s’esperava: les iguanes terrestres deien que eren diferents a la de l’illa Plaza Sur, però no les vam veure, no sé si perquè s’havia fet tard o perquè n’hi ha menys densitat de població.

A l’illa Plaza Sur havíem fet una caminada d’una hora i mitja, mentre que en aquesta de Santa Fé, el recorregut va ser d’una hora escassa. Tot està molt controlat, no pots sortir dels camins marcats i has d’anar sempre amb el guia del parc nacional.

Aquest ocell amb les potes de color blau turquesa em van fascinar, pel color de les potes, des del primer moment que els vaig veure. Si no estic confosa és el mascarell camablau (Sula nebouxii). És un ocell marí originari de les regions subtropicals i tropicals de l’oceà Pacífic oriental.

Els mascles mostren els seus peus blaus en un ritual d’aparellament, movent-los cap amunt i cap avall, davant de la femella.

La femella és una mica més grossa que el mascle i pot mesurar fins a 90 cm de llarg amb una envergadura de fins a 1,5 m.

Els hàbitats naturals de reproducció del mascarell camablau són les illes tropicals i subtropicals de l’oceà Pacífic, des del golf de Califòrnia fins al sud del Perú. Aproximadament la meitat de totes les parelles reproductores nidifiquen a les illes Galápagos.

La seva dieta consisteix principalment en peixos, que obtenen  capbussant-se i nedant sota l’aigua a la recerca de les seves preses. Generalment cacen en grup.

El mascarell camablau sol posar d’un a tres ous alhora. L’espècie practica l’eclosió asíncrona, a diferència de moltes altres espècies en què la incubació comença quan es posa l’últim ou i tots els pollets desclouen junts. Això fa que hi hagi una desigualtat de creixement i una disparitat de mida entre germans, i quan hi ha escassetat d’aliments hi ha rivalitat entre germans.

A l’igual que les altres aus marins, el mascarell camablau és maldestre a terra. Els seus ulls estan col·locats a banda i banda del bec i orientats cap al davant, permetent una excel·lent visió binocular; són de color groc. Els pollets dels mascarells camablaus tenen el bec i els peus negres i estan revestits d’una capa de plomissol blanc i suau.

Un mascarell camablau pot utilitzar i defensar dos o tres llocs de nidificació, que consisteixen en petits forats a terra en la lava negra nua, fins que quan falten poques setmanes per la posta dels ous, moment en que ja tenen una preferència pel lloc on ho faran. Aquests nius es creen com a parts de grans colònies. Durant la nidificació, la femella es gira de cara al sol durant tot el dia, de manera que el niu queda envoltat d’excrements.

Les femelles comencen a reproduir quan tenen entre 1 i 6 anys, mentre que els mascles comencen a reproduir quan tenen entre 2 i 6 anys.

Les parelles joves no es mouen lluny dels seus nius natals originals per a la seva pròpia primera reproducció, donant lloc a la congregació de centenars de mascarells en colònies denses. 

L’avantatge de mantenir-se a prop dels llocs de nidificació dels seus pares, és que és més probable que tinguin un niu d’alta qualitat. Atès que els seus pares havien criat pollets amb èxit fins a l’edat reproductiva, el lloc del seu niu devia ser eficaç, ja sigui per protegir-se de la depredació i el parasitisme, o per la seva aptitud per enlairar-se i aterrar.

S’ha observat bigàmia a l’espècie, i es coneixen casos en què dues femelles i un mascle comparteixen un sol niu.

El color blau dels peus palmats del mascarell camablau prové dels pigments carotenoides obtinguts de la seva dieta de peix fresc. Els carotenoides actuen com a antioxidants i estimulants per a la funció immune del mascarell camablau, cosa que suggereix que la pigmentació dels carotenoides és un indicador de l’estat immunològic d’un individu. Per tant la coloració blava dels peus aporta informació sobra l’estat de salut del mascarell.

La brillantor dels peus disminueix amb l’edat, per la qual cosa les femelles tendeixen a aparellar-se amb mascles més joves amb peus més brillants, que tenen una fertilitat més alta i una major capacitat per a la cura paterna que els mascles més ancians. Les femelles avaluen contínuament l’estat de la seva parella en funció del color dels peus.

Les femelles que ponen ous més grans i brillants estan en millors condicions i tenen un major valor reproductor. Per tant, els mascles tendeixen a mostrar una major atenció i cura paterna als ous més grans, ja que aquests ous van ser produïts per una femella amb una bona qualitat genètica aparent.