Tadjikistan (2011)-7. Gorno-Badakhxan, Pamir: Vall de Bartang, Basid

Un cop hem sortit de la vall de Gizev  continuem per la vall del riu Bartang fins a Basid, cap al nord.

El riu Bartang baixava amb força, ocupant tota la vall i en algun tram també la pista.

Molt a prop del poble de Bartang, hi ha un poblet anomenat Siponj, on hi ha uns petroglifs. Es tenia que pujar per veure’ls i jo no em vaig sentir amb forces. Em va saber greu, però la diarrea i la dieta d’arròs i te em feien sentir sense forces.

Mentre els altres anaven a veure’ls em vaig quedar a baix xerrant amb una noia que parlava una mica d’anglès. Em va explicar que treballava al ministeri d’agricultura a Duixanbé; ella i la seva germana vivien a la capital però a l’estiu pujaven aquí a veure a la família i per ajudar-los. També perquè aquí s’està molt més fresc que a Duixanbé i és millor per al nens. M’explicava que havia vingut ella amb els nens i el marit s’havia quedat treballant.

La gent és encantadora, i en aquella estona em van oferir pomes i conversa, encara que limitada per la llengua. 

Vam aconseguir arribar a Basid, però ens van avisar que com que havia fet molta calor, hi havia hagut més desgel i el riu se n’havia endut la pista que continuava, després de Basid, fins a Bardara. És el que teníem previst fer, per visitar aquesta altra vall. La carretera estava tallada després de Basid i es preveia que trigarien uns deu dies en arreglar-la. I que no era convenient intentar creuar ja que potser si seguia el desgel, després no podríem tornar enrere.

A Basid vam dormir en cases locals; com que en una no hi cabíem tots, el veí va oferir una habitació. Un cop resolt el tema vam anar a visitar el poble, que és un dels més importants de la vall.

Em criden l’atenció els graners. Al poble hi ha dos mazars o santuaris religiosos; a l’època comunista no es feien servir. Són ismaïlites i no n’han construït cap de nou. En vam veure un i la gent hi va a fer ofrenes; hi ha sincretisme amb religions antigues.

A una part del poble no s’hi pot arribar a peu ja que hi ha massa aigua. La força del riu Bartang és brutal.

Les cases són de tova, algunes estan molt cuidades, i la majoria tenen flors.

En aquest viatge recordo que la convivència era tant intensa, 24 hores junts, que a les hores de menjar no parlàvem, estava cadascú en el seu mon.

Veient les fotografies, estic intentant recordar aquell dia, ja llunyà. Tinc una sèrie de fotografies a la vora del riu, i fotografies del poble abans i després. Tenint en compte que amb fotografies digitals no hi ha error en l’ordre, dedueixo que vam visitar una part del poble, i com que l’altra part no es podia visitar perquè no s’hi podia arribar per l’aigua, ens devien portar a donar una volta amb els vehicles, per veure una mica la vall.

Dedueixo que això és el  santuari.

Tornem enrere per la vall de Bartang, fins arribar a la carretera que va seguint el riu Panj.

Vam tornar a quedar aturats enmig de l’aigua, va caldre posar pedres i empènyer amb els peus en remull en una aigua glaçada.