El riu Bartang baixava amb força, ocupant tota la vall i en
algun tram també la pista.
Molt a prop del poble de Bartang, hi ha un poblet anomenat
Siponj, on hi ha uns petroglifs. Es tenia que pujar per veure’ls i jo no em
vaig sentir amb forces. Em va saber greu, però la diarrea i la dieta d’arròs i
te em feien sentir sense forces.
Vam aconseguir arribar a Basid, però ens van avisar que com que
havia fet molta calor, hi havia hagut més desgel i el riu se n’havia endut la
pista que continuava, després de Basid, fins a Bardara. És el que teníem
previst fer, per visitar aquesta altra vall. La carretera estava tallada
després de Basid i es preveia que trigarien uns deu dies en arreglar-la. I que
no era convenient intentar creuar ja que potser si seguia el desgel, després no
podríem tornar enrere.
A Basid vam dormir en cases locals; com que en una no hi cabíem
tots, el veí va oferir una habitació. Un cop resolt el tema vam anar a visitar
el poble, que és un dels més importants de la vall.
A una part del poble no s’hi pot arribar a peu ja que hi ha
massa aigua. La força del riu Bartang és brutal.
En aquest viatge recordo que la convivència era tant intensa,
24 hores junts, que a les hores de menjar no parlàvem, estava cadascú en el seu
mon.
Veient les fotografies, estic intentant recordar aquell dia, ja
llunyà. Tinc una sèrie de fotografies a la vora del riu, i fotografies del
poble abans i després. Tenint en compte que amb fotografies digitals no hi ha
error en l’ordre, dedueixo que vam visitar una part del poble, i com que
l’altra part no es podia visitar perquè no s’hi podia arribar per l’aigua, ens
devien portar a donar una volta amb els vehicles, per veure una mica la vall.
Dedueixo que això és el santuari.
Tornem enrere per la vall de Bartang, fins arribar a la carretera que va seguint el riu Panj.
Vam tornar a quedar aturats enmig de l’aigua, va caldre posar
pedres i empènyer amb els peus en remull en una aigua glaçada.