Japó-25. Kyoto: Arashiyma, el temple Tenryu-ji

El bosc de bambús connecta amb els jardins del temple Tenryu-ji; en aquest mapa que apareix en el fulletó que donen amb l’entrada, es pot veure que el bosc de bambús està a tocar de la porta nord. Per tant es fa un recorregut pels jardins per arribar als diferents edificis del  temple.

En aquest lloc en el segle IX hi havia hagut un altre temple, el temple Danrin-ji.

A principis del període Heian (794-1185), l’emperadriu Tachibana no Kachiko, esposa de l’emperador Saga, va fundar un temple anomenat Danrin-ji, on el monjo Giku va viure i va ensenyar budisme zen per primera vegada al Japó. Però les ensenyances de Giku no van ser ben rebudes al Japó i se’n va entornar a la Xina; l’emperadriu es va quedar al temple fins a la seva mort.

Tachibana no Kachiko (786-850), coneguda també com a emperadriu Danrin, va ser la governant de facto de l’imperi entre 833 i 850. L’emperadriu era devota budista i va fundar el complex de temples budistes Danrin-ji, en algun moment abans del 847, que es va convertir en el primer temple del Japó a promoure les ensenyances del budisme zen, i per aquesta raó, va passar a ser anomenada Danrin-kogo.

Després de la seva mort, aquest temple devia quedar abandonat, ja que diuen que al llarg de 400 anys es va anar fent malbé.

A mitjan segle XIII, l’emperador Go-Saga i el seu fill, l’emperador Kameyama (1249-1305), van convertir la zona en una vil·la imperial que van anomenar Palau Separat de Kameyama (Kameyama-dono). Es va escollir el nom “Kameyama” (muntanya de la tortuga) per la forma del mont Ogura, que es troba a l’oest de Tenryu-ji,i que diuen que té forma de closca de tortuga.

En aquest palau és on el net de Kameyama, Go-Daigo, va créixer i es va educar. A la mort de l’emperador Go-Daigo (1288-1339), Ashikaga Takauji va reconvertir la vil·la de Go-Daigo en un temple zen, el Tenryu-ji (temple del drac celestial).

Ashikaga Takauji (1305 - 1358) va ser el fundador i primer shogun del shogunat Ashikaga. Va començar a governar el 1338, donant inici al període Muromachi.

Va fundar el temple principalment per venerar Gautama Buda, i el seu primer sacerdot principal va ser Muso Soseki. La construcció es va iniciar l’any 1339 i es va completar el 1345. Com a temple relacionat tant amb la família Ashikaga com amb l’emperador Go-Daigo, el temple és molt respectat i està classificat com a número u entre les anomenades Cinc Muntanyes de Kyoto.

Ashikaga es va oposar a la fallida Restauració Kenmu, iniciada per l’emperador Go-Daigo, i l’emperador va decretar que Ashikaga fos perseguit i executat. Quan el seu antic amic convertit en enemic va morir, Ashikaga va recomanar que el monjo zen Muso Soseki construís un temple per fer-hi el seu memorial.

Durant la dècada de 1430, el temple va establir una relació tributaria amb la Cort Imperial de la dinastia Ming a la Xina. La política imperial xinesa de l’època prohibia el comerç formal fora de l’ordre mundial sinocèntric, i tant la cort imperial japonesa com el shogunat Ashikaga es van negar a sotmetre’s a la sobirania xinesa.

Aquest acord amb el temple Tenryu-ji va permetre el comerç formal entre els dos països, a canvi del control xinès sobre la successió de l’abat principal del temple. Aquest acord va donar a la secta Zen, i més específicament a Tenryu-ji, gairebé el monopoli del comerç legítim del Japó amb la Xina.

Juntament amb el temple del mateix nom a Okinawa, així com altres temples zen d’allà, els sacerdots i monjos Tenryu-ji van tenir un paper important en la coordinació del comerç Xina-Okinawa-Japó fins al segle XIX.

El temple va prosperar com el temple Rinzai més important de Kyoto, i els terrenys del temple van créixer fins a uns 330.000 metres quadrats. En un moment donat, es deia que els immensos terrenys contenien uns 150 subtemples, però el temple va patir nombrosos incendis i tots els edificis originals han estat destruïts.

Tenryu-ji ha patit diversos incendis al llarg de la seva història, i després de cadascun ha sigut reconstruït. A l’edat mitjana, segles XIV i XV,  es va cremar set cops; de nou va patir l’efecte del foc un parell de cops en el segle XIX. La majoria dels edificis actuals són reconstruccions de la segona meitat del període Meiji. En canvi el jardí diuen que conserva l’aparença original del segle XIV.

Generalment, els terrenys dels temples zen estan dissenyats de manera que mirin cap al sud, amb edificis principals alineats al llarg de l’eix nord-sud. La disposició de Tenryu-ji és una excepció a aquest principi;  les portes d’accés estan a l’est des d’on el camí cap al temple condueix cap a l’oest.

La sala d’ensenyament es troba al centre dels terrenys del temple, cosa poc habitual en un temple zen. La versió existent és una reconstrucció de l’any 1900. Conté una imatge de Gautama Buda, flanquejat per dos guardians, i hi ha la pintura decorativa d’un drac al sostre anomenada Unryu-zu (imatge del drac de núvol).

En els terrenys del temple també hi ha les tombes de l’emperador Go-Saga i l’emperador Kameyama.

La visita d’aquest jardins em va agradar, tot i que com al bosc de bambús hi havia massa gent per al meu gust. 

Aquesta escultura està dedicada a Tsuzaki Muraoka-no-Tsubone, una destacada dona lleial a l’imperi a finals del període Edo (1603-1868). Va contribuir al moviment per a la Restauració Meiji, actuant com a enllaç entre aristòcrates i nobles de la cort, i els lleials imperials.

Per la seva implicació, va ser arrestada dues vegades i enviada a Edo (Tòquio), en l’època de la Purga d’Ansei, que va perpetrar el shogunat Tokugawa, entre 1858 i 1860; va empresonar, executar o exiliar a qui no recolzava la seva autoritat i les seves polítiques del comerç exterior.

Quan Tsuzaki Muraoka-no-Tsubone va poder tornar a Kyoto, va reconstruir el temple Jikishi-an i es va quedar a viure-hi fins a la resta dels seus dies. Aquest temple està també en aquesta zona, al nord del bosc de bambús. Mentre va viure al temple es va dedicar a educar als nens de Saga i rodalies.

Una altra estàtua que es pot veure en aquests jardins és la dedicada a Suminokura Ryoi (1554-1614), un comerciant i transportista de Kyoto durant l’època Edo. La família Suminokura era una de les tres principals famílies de comerciants de la ciutat en aquella època.

Ryoi va néixer en una família de metges i prestadors. Va obtenir una llicència comercial formal, i va gestionar les operacions comercials a l’estranger, important mercaderies del sud del Vietnam. Després de la mort del samurai i dàimio Hideyoshi, l’any 1598, Ryoi es va convertir en un assessor i proveïdor de confiança de Tokugawa Ieyasu, que es va convertir en shogun el 1603, i va continuar les seves operacions a l’estranger.

Suminokura parlava portuguès i va servir d’intèrpret per al pilot anglès William Adams, quan aquest va aterrar al Japó l’any 1600. Suminokura va acompanyar Adams a la batalla de Sekigahara, on Adams i la seva tripulació holandesa van donar suport a l’exèrcit de Tokugawa amb canons.

Entre 1605 i 1611, també va tenir un paper important en la construcció de canals i en fer més navegables els rius de Kyoto, per tal de facilitar el transport de mercaderies. A canvi dels seus esforços va obtenir més drets d’enviament de mercaderies dins la ciutat.

A la mort de Ryoi els seus fills es van fer càrrec del negoci i van gaudir d’una bona prosperitat fins que el shogunat va imposar restriccions marítimes i es va acabar el comerç amb Vietnam

Tota aquesta zona boscosa, amb les escultures és el que es coneix com a àrea de Kameyama dins del parc Arashiyama. La vista del riu amb alguns edificis era des d’aquest parc. I si no estic confosa el riu és el Katsura; primer l’havíem vist des de dalt del turó i després des de la riba.

Sortint dels jardins passejant pels carrers del barri em sorprèn trobar tot d’escultures variades; en algunes que he pogut traduir el que hi posa he vist que són noms.  

 Si no estic confosa vam visitar el Hogon-in, un subtemple del temple principal zen Rinzai Tenryu-ji.

Davant de la porta principal hi ha una sèrie d’estàtues, conegudes com els Rakans d’Arashiyama; un rakan és un savi budista que ha assolit la il·luminació. Representen l’esperança per a la pau mundial i l’alliberament espiritual de tots els éssers.

Em sembla que les escultures que havia vist abans d’arribar a l’entrada del temple eren aquestes dels rakans.

Aquest temple es va establir el 1461 amb el suport d’un destacat diputat del shogun durant el període Muromachi (1336-1573). El mestre zen Seichu Eiko, descendent de tercera generació del mestre zen Muso Soseki (fundador del Tenryu-ji), va ser el primer abat del temple.

En el moment de la seva fundació, Hogon-in era un gran temple situat a la part nord de Kyoto; es va cremar durant la guerra Onin (1467-1477), va ser reconstruït i tornat a destruir. Finalment es va traslladar prop d’aquí als terrenys d’un altre subtemple de Tenryu-ji, Kogen-ji. Finalment es va tornar a traslladar a la ubicació actual, a la cantonada sud-oest dels terrenys de Tenryu-ji.

Actualment, Hogon-in és conegut pel seu jardí històric paisatgístic “Rugit del lleó”, dissenyat per primera vegada pel monjo zen del segle XVI Sakugen Shuryo (1501-1579). El jardí aprofita la bellesa natural de la zona d’Arashiyama amb la seva molsa espessa, les seves grans roques de formes inusuals i l’ús hàbil del “paisatge prestat” de les muntanyes circumdants.

A la sala principal la imatge central és la del Bodhisattva Kannon d’onze cares, flanquejant per trenta-tres imatges més petites de Kannon.

A la mateixa sala hi ha també una imatge del Bodhisattva Jizo, que diuen que va ser venerada pel shogun Ashikaga Takauji (1305-1358), fundador del shogunat Muromachi.

Hi ha també una col·lecció de 58 pintures, en panells lliscants, obra de la pintora Noriko Tamura; mostren trenta-tres formes diferents del Bodhisattva Kannon manifestant-se al món per alliberar éssers vius.

A prop de l’entrada del jardí hi ha un estany sec que simbolitza el “mar de patiment” de la vida humana. A la banda oposada hi ha tres grans pedres que simbolitzen el Buda i els seus dos principals deixebles.

Una construcció de pedra seca representa les cascades de la Porta del Drac, a la part alta del riu Groc, a la Xina. Es diu que una carpa capaç de saltar aquestes cascades es transforma en un drac; en la filosofia zen és el símbol d’una persona que assoleix la il·luminació i esdevé un Buda.

A l’estany i prop de la riba oposada hi ha dos conjunts de roques més petites que representen animals nedant cap al Buda.

La Sala de la Llum Infinita és un columbari on es conserven les cendres dels creients difunts.

El jardí és impressionant; hi ha bancs (que estaven totalment plens) des d’on es pot gaudir de la vista de l’estany. Les formes de les roques i el que es pot veure... a mi em falta imaginació.

 

Vam dinar en aquest barri i després ens vam desplaçar cap al barri on hi ha el santuari Fushimi Inari Taisha.