En aquest lloc en el segle IX hi havia hagut un altre temple,
el temple Danrin-ji.
A principis del període Heian (794-1185), l’emperadriu
Tachibana no Kachiko, esposa de l’emperador Saga, va fundar un temple anomenat
Danrin-ji, on el monjo Giku va viure i va ensenyar budisme zen per primera
vegada al Japó. Però les ensenyances de Giku no van ser ben rebudes al Japó i
se’n va entornar a la Xina; l’emperadriu es va quedar al temple fins a la seva
mort.
Després de la seva mort, aquest temple devia quedar abandonat,
ja que diuen que al llarg de 400 anys es va anar fent malbé.
A mitjan segle XIII, l’emperador Go-Saga i el seu fill,
l’emperador Kameyama (1249-1305), van convertir la zona en una vil·la imperial
que van anomenar Palau Separat de Kameyama (Kameyama-dono). Es va escollir el
nom “Kameyama” (muntanya de la tortuga) per la forma del mont Ogura, que es
troba a l’oest de Tenryu-ji,i que diuen que té forma de closca de tortuga.
Ashikaga Takauji (1305 - 1358) va ser el fundador i primer
shogun del shogunat Ashikaga. Va començar a governar el 1338, donant inici al
període Muromachi.
Va fundar el temple principalment per venerar Gautama Buda, i
el seu primer sacerdot principal va ser Muso Soseki. La construcció es va
iniciar l’any 1339 i es va completar el 1345. Com a temple relacionat tant amb
la família Ashikaga com amb l’emperador Go-Daigo, el temple és molt respectat i
està classificat com a número u entre les anomenades Cinc Muntanyes de Kyoto.
Ashikaga es va oposar a la fallida Restauració Kenmu, iniciada per l’emperador Go-Daigo, i l’emperador va decretar que Ashikaga fos perseguit i executat. Quan el seu antic amic convertit en enemic va morir, Ashikaga va recomanar que el monjo zen Muso Soseki construís un temple per fer-hi el seu memorial.
Durant la dècada de 1430, el temple va establir una relació
tributaria amb la Cort Imperial de la dinastia Ming a la Xina. La política
imperial xinesa de l’època prohibia el comerç formal fora de l’ordre mundial
sinocèntric, i tant la cort imperial japonesa com el shogunat Ashikaga es van
negar a sotmetre’s a la sobirania xinesa.
Juntament amb el temple del mateix nom a Okinawa, així com
altres temples zen d’allà, els sacerdots i monjos Tenryu-ji van tenir un paper
important en la coordinació del comerç Xina-Okinawa-Japó fins al segle XIX.
El temple va prosperar com el temple Rinzai més important de
Kyoto, i els terrenys del temple van créixer fins a uns 330.000 metres
quadrats. En un moment donat, es deia que els immensos terrenys contenien uns
150 subtemples, però el temple va patir nombrosos incendis i tots els edificis
originals han estat destruïts.
Tenryu-ji ha patit diversos incendis al llarg de la seva
història, i després de cadascun ha sigut reconstruït. A l’edat mitjana, segles
XIV i XV, es va cremar set cops; de nou
va patir l’efecte del foc un parell de cops en el segle XIX. La majoria dels
edificis actuals són reconstruccions de la segona meitat del període Meiji. En
canvi el jardí diuen que conserva l’aparença original del segle XIV.
Generalment, els terrenys dels temples zen estan dissenyats de
manera que mirin cap al sud, amb edificis principals alineats al llarg de l’eix
nord-sud. La disposició de Tenryu-ji és una excepció a aquest principi; les portes d’accés estan a l’est des d’on el
camí cap al temple condueix cap a l’oest.
La sala d’ensenyament es troba al centre dels terrenys del
temple, cosa poc habitual en un temple zen. La versió existent és una
reconstrucció de l’any 1900. Conté una imatge de Gautama Buda, flanquejat per
dos guardians, i hi ha la pintura decorativa d’un drac al sostre anomenada
Unryu-zu (imatge del drac de núvol).
En els terrenys del temple també hi ha les tombes de
l’emperador Go-Saga i l’emperador Kameyama.
Aquesta escultura està dedicada a Tsuzaki Muraoka-no-Tsubone,
una destacada dona lleial a l’imperi a finals del període Edo (1603-1868). Va
contribuir al moviment per a la Restauració Meiji, actuant com a enllaç entre
aristòcrates i nobles de la cort, i els lleials imperials.
Per la seva implicació, va ser arrestada dues vegades i enviada
a Edo (Tòquio), en l’època de la Purga d’Ansei, que va perpetrar el shogunat
Tokugawa, entre 1858 i 1860; va empresonar, executar o exiliar a qui no
recolzava la seva autoritat i les seves polítiques del comerç exterior.
Quan Tsuzaki Muraoka-no-Tsubone va poder tornar a Kyoto, va
reconstruir el temple Jikishi-an i es va quedar a viure-hi fins a la resta dels
seus dies. Aquest temple està també en aquesta zona, al nord del bosc de
bambús. Mentre va viure al temple es va dedicar a educar als nens de Saga i
rodalies.
Una altra estàtua que es pot veure en aquests jardins és la
dedicada a Suminokura Ryoi (1554-1614), un comerciant i transportista de Kyoto
durant l’època Edo. La família Suminokura era una de les tres principals
famílies de comerciants de la ciutat en aquella època.
Ryoi va néixer en una família de metges i prestadors. Va
obtenir una llicència comercial formal, i va gestionar les operacions
comercials a l’estranger, important mercaderies del sud del Vietnam. Després de
la mort del samurai i dàimio Hideyoshi, l’any 1598, Ryoi es va convertir en un
assessor i proveïdor de confiança de Tokugawa Ieyasu, que es va convertir en
shogun el 1603, i va continuar les seves operacions a l’estranger.
Suminokura parlava portuguès i va servir d’intèrpret per al
pilot anglès William Adams, quan aquest va aterrar al Japó l’any 1600.
Suminokura va acompanyar Adams a la batalla de Sekigahara, on Adams i la seva
tripulació holandesa van donar suport a l’exèrcit de Tokugawa amb canons.
Entre 1605 i 1611, també va tenir un paper important en la
construcció de canals i en fer més navegables els rius de Kyoto, per tal de
facilitar el transport de mercaderies. A canvi dels seus esforços va obtenir
més drets d’enviament de mercaderies dins la ciutat.
A la mort de Ryoi els seus fills es van fer càrrec del negoci i
van gaudir d’una bona prosperitat fins que el shogunat va imposar restriccions
marítimes i es va acabar el comerç amb Vietnam
Tota aquesta zona boscosa, amb les escultures és el que es
coneix com a àrea de Kameyama dins del parc Arashiyama. La vista del riu amb
alguns edificis era des d’aquest parc. I si no estic confosa el riu és el
Katsura; primer l’havíem vist des de dalt del turó i després des de la riba.
Davant de la porta principal hi ha una sèrie d’estàtues,
conegudes com els Rakans d’Arashiyama; un rakan és un savi budista que ha
assolit la il·luminació. Representen l’esperança per a la pau mundial i
l’alliberament espiritual de tots els éssers.
Em sembla que les escultures que havia vist abans d’arribar a
l’entrada del temple eren aquestes dels rakans.
Aquest temple es va establir el 1461 amb el suport d’un
destacat diputat del shogun durant el període Muromachi (1336-1573). El mestre
zen Seichu Eiko, descendent de tercera generació del mestre zen Muso Soseki
(fundador del Tenryu-ji), va ser el primer abat del temple.
Actualment, Hogon-in és conegut pel seu jardí històric
paisatgístic “Rugit del lleó”, dissenyat per primera vegada pel monjo zen del
segle XVI Sakugen Shuryo (1501-1579). El jardí aprofita la bellesa natural de
la zona d’Arashiyama amb la seva molsa espessa, les seves grans roques de
formes inusuals i l’ús hàbil del “paisatge prestat” de les muntanyes
circumdants.
A la mateixa sala hi ha també una imatge del Bodhisattva Jizo,
que diuen que va ser venerada pel shogun Ashikaga Takauji (1305-1358), fundador
del shogunat Muromachi.
Hi ha també una col·lecció de 58 pintures, en panells
lliscants, obra de la pintora Noriko Tamura; mostren trenta-tres formes
diferents del Bodhisattva Kannon manifestant-se al món per alliberar éssers
vius.
A prop de l’entrada del jardí hi ha un estany sec que
simbolitza el “mar de patiment” de la vida humana. A la banda oposada hi ha
tres grans pedres que simbolitzen el Buda i els seus dos principals deixebles.
A l’estany i prop de la riba oposada hi ha dos conjunts de
roques més petites que representen animals nedant cap al Buda.
La Sala de la Llum Infinita és un columbari on es conserven les
cendres dels creients difunts.
El jardí és impressionant; hi ha bancs (que estaven totalment
plens) des d’on es pot gaudir de la vista de l’estany. Les formes de les roques
i el que es pot veure... a mi em falta imaginació.
Vam dinar en aquest barri i després ens vam desplaçar cap al barri on hi ha el santuari Fushimi Inari Taisha.