Iraq-8. Bagdad. Mesquita al-Kadhimiya.

Després de descansar una mica anem a visitar una mesquita mausoleu on hi ha enterrats dos dels dotze imams xiïtes. Aquests dotze imams són els que van des de la mort de Muhàmmad (Mahoma), en el 630 fins a la desaparició del dotzè, en el 940. Aquest darrer no se sap quan va morir ni on està enterrat, tan sols se sap la data de la seva desaparició.

Els noms dels llocs, com el d’aquesta mesquita, em costa saber com escriure’ls, ja que trobo diferents versions. 

Aquest centre de pelegrinatge es troba a les afores de Bagdad, cap al nord. Em sembla que són tan sols 5 Km però vam trigar més d’una hora en arribar-hi, ja que hi havia molt de trànsit.

No es pot entrar res, ni càmeres, ni mòbils, ni bosses... Hi ha una consigna on ho has de deixar tot. Les dones no podem entrar portant tan sols el mocador al cap, cal dur xador. 

Com que no en deixaven a l’entrada ni en llogaven, vam haver de comprar-ne un. Vaig comprar el més barat que vaig trobar, i que no fos negre. Era de roba blanca amb floretes petites; una túnica que arrossegava per terra, amb caputxa i unes mànigues esquifides que no et deixen gaire mobilitat. 

El vaig amortitzar força ja que el vam haver de dur en forces llocs; al final vaig trobar que la millora forma era dur el xador, però sense posar-se la caputxa, sinó tapar-se el cap amb el mocador. La part de la caputxa té una goma que t’has de passar cap a darrera el cap per fixar-la i que no rellisqui; a mi em tibava i tenia la sensació de que m’escanyava. També vaig acabar fent nusos als baixos perquè no s’arrossegués per terra i no entrebancar-me.

Actualment Kadhimiya em sembla que forma part del nucli urbà de Bagdad, però abans era una de les ciutats sagrades pels xiïtes.

Aquí hi ha enterrats dos dels dotze imams xiïtes: el setè, Musa al-Kadhim, i el novè, que era el seu net, Muhammad al-Jawad. En aquest recinte hi ha enterrats també alguns reputats estudiosos. En el passat aquesta població era un important centre d’estudis xiïta, i aquí hi havia un cementiri.

Els centres de culte d’aquesta població van ser atacats diversos cops al llarg de la història; després del setge de Bagdad per part dels mongols, en el 1258, van cremar el mausoleu dels imams. 

En l’època de l’imperi otomà, es va construir un tramvia que enllaçava Bagdad amb Kadhimiya, per facilitar el desplaçament dels pelegrins. Aquest tramvia va estar en funcionament fins a l’any 1938, quan es va substituir per un servei d’autobusos.

Llegeixo que el 30 d’abril del 2016 els pelegrins que venien cap aquest mausoleu, des del sud de Bagdad,  van patir un atac amb cotxe bomba, reivindicat per Estat Islàmic. Van morir 38 persones.

Sobre les tombes d’aquests dos imams del segle IX es va construir inicialment una capella, segurament en el segle X, i més tard una mesquita, que es va acabar a començaments del segle XVI.

La capella en la que hi havia les tombes va patir danys en diverses inundacions, sent les més greus les del 977, 1073 i el 1217.

Hi ha constància de que en el segle XIII ja era un lloc de pelegrinatge. L’any 1225 la capella va ser parcialment destruïda en les lluites entre xiïtes i sunnites. Després, en el 1258 va ser cremada pels mongols.

En el segle XIV va ser declarada vila independent de Bagdad.

Quan la ciutat de Karbala va ser saquejada pels wahhabites en el 1801, els tresors es van portar cap aquí.

Aquesta població va tenir un important nucli de la revolta iraquiana contra els britànics, després de la primera guerra mundial.

En aquesta ciutat es va establir, després de l’ocupació americana, el Camp de la Justícia, on el 30 de desembre del 2006 es va executar a Saddam Hussein i el 15 de gener del 2007 al cap de la Intel·ligència Iraquiana, i al president de la Cort Revolucionària d’Iraq, i el 20 de març al vicepresident Taha Yassin Ramadan.

En el 2007 es va establir un perímetre de 1 Km de radi, al voltant de la mesquita, on no s’hi podrien apropar les forces estatunidenques.

És un recinte molt gran. Des del carrer, primer es passa un control, separats homes i dones i s’accedeix a una gran avinguda, que per ser el vespre estava gairebé deserta. Al fons es veu ja la mesquita i és on hi ha un segons control, on ja s’ha d’anar sense res, ni fer fotografies, i les dones hem d’anar cobertes amb el xador.

Abans d’aquesta segona porta hi ha la consigna on deixem tot el que està prohibit entrar. Un cop més, separats homes i dones. En aquest cas, ja no és tan sols a l’entrada sinó en els espais interiors.

La decoració és a base de fragments de miralls i peces brillants. La magnificència de la decoració, la brillantor imperant, contrasta amb elles, totes vestides de negre. Nosaltres ens retrobem fàcilment ja que som de les poques que duem un xador que no és negre.

Les sales estan atapeïdes de dones, especialment per apropar-se fins a les tombes i fer-hi un petó. Em va semblar que les tombes divideixen l’espai d’homes i dones: tots poden accedir-hi a fer el petó, però per cantons oposats.

Jo porto molt malament les multituds i l’atapeïment, així que de seguida vaig sortir a fora.

I un cop recuperada la càmera, vaig poder fer alguna fotografia de l’entrada.

El camí de tornada cap a l’hotel va ser molt més ràpid, ja que no hi havia trànsit. Eren les onze de la nit i no havíem sopat. Així que a un forn que hi havia al costat de l’hotel em vaig comprar pa i una aigua; l’aigua me la van regalar.

A l’hotel, a l’autocar, per tot arreu et donen l’aigua. Em sembla que l’aigua de l’aixeta no és potable, o tenen problemes amb la potabilització. Pertot arreu es veu que venen aigua. El que em sobta és que no venen gran bidons, o ampolles grans, sinó de les petites.

Iraq-7.Bagdad. Catedral Sayidat al Najat

Com he explicat abans, en acabar la visita del museu ja era massa tard per anar a Samarra; així que vam anar a un bar-restaurant que es troba sobre el riu Tigris. La idea era beure alguna cosa i després anar a dinar, però tot és tant lent, el servei i els desplaçaments, que vam optar per quedar-nos a dinar allà. També vam trigar moltíssim, entre que prenien nota, i ho servien...

El menjar estava molt be; hi havia els entrants de sempre, i un peix a la brasa, a compartir entre quatre. Els entrants varien una mica, però generalment no falten les cremes de cigrons, d’albergínia, de cogombre, verduretes en vinagreta, olives... En conjunt sempre hi ha massa menjar. 

De tornada cap a l’hotel passem pel costat de la plaça Tahrir, on hi ha el monument a la llibertat. Aquí van tenir lloc les protestes que van començar a l’octubre del 2019. Hi ha una paret plena de pintades. Les protestes es van estendre cap al sud del país, i es van allargar fins a començaments del 2020; van haver-hi molts morts.

Les protestes eren per la corrupció, l’atur, la manca o deficiència de serveis bàsics, la ingerència iraniana....

Suposo que el que hi ha escrit són els noms dels morts durant les protestes. Impressiona la llargada de la llista.

Abans d’anar a l’hotel a descansar ens arribem fins a l’església catòlica siríaca de Nostra Senyora de la Salvació, o Sayidat al Najat. Pel camí, molts edificis que veiem en passar tenen marques de metralla, probablement d’atemptats amb cotxes bomba.

L’església que es veu actualment és moderna, ja que l’any 2010 va patir un atac terrorista, reivindicat per Estat Islàmic, i va quedar molt malmesa. 

Tinc una mica d’embolic sobre les diferents esglésies cristianes que hi ha a l’Iraq. Aquesta catedral en algun lloc diuen que és catòlica siríaca i en altres catòlica caldea.

Pel que he trobat quan es parla del cristianisme siríac fa referència al cristianisme oriental que fa servir el siríac en la seva litúrgia. El siríac deriva de l’arameu i em sembla que va sorgir a començaments del segle I dC.

El cristianisme va començar a Jerusalem, entre els jueus que parlaven arameu; de seguida es va estendre per altres pobles semítics, per l’actual Iraq i la Síria romana. 

El cristianisme siríac es divideix en dues grans tradicions litúrgiques: el ritu siríac oriental, històricament centrat a Mesopotàmia superior i el ritu siríac occidental, centrat a Antioquia i a la zona est del Mediterrani. I dins de cadascun d’aquests grups hi ha diferents esglésies.

El cristianisme siríac va estar perseguit pels zoroastrians de l’imperi part i de l’imperi sassànida.

En els tres primers segles de l’imperi otomà, XVI-XVIII, es respectava a la comunitat cristiana, que tenia una certa protecció i autonomia, però a partir del segle XIX, van començar a aparèixer els sentiments nacionalistes i la convivència interreligiosa es va anar degradant. Van començar a haver-hi algunes matances de cristians, però el pitjor va ser entre el 1915 i el 1923. Va ser quan el moviment nacionalista Joves Turcs, que volia abolir la monarquia otomana, va exterminar uns dos milions de persones: armenis, assiris, ortodoxos grecs... i van deportar milers de cristians cap a Síria i l’Iraq.

L’any 1933, a l’Iraq hi va haver la massacre o genocidi de Simele, una població al nord de Mossul, en la que van morir uns 3.000 assiris. Molts supervivents van fugir del país, per escapar de la persecució per part dels musulmans.

Una altra fase de la persecució dels cristians a l’Iraq va començar després de la primera guerra del golf, en el 1990, i es va accentuar molt més després de la caiguda del règim en el 2003. Per una banda, hi havia la guerra entre musulmans, xiïtes i sunnites, però  l’atac als cristians venia per les dues parts, xiïtes i sunnites. Estat islàmic veia als cristians com una extensió dels americans, els infidels als que calia aniquilar.

L’any 1942 es va fundar la primera parròquia pels siríacs-catòlics, a Bagdad, en l’antic barri cristià, Aqued Nassara. Al començament venia el bisbe de Mossul a celebrar-hi la litúrgia. En créixer la població d’aquesta comunitat, l’any 1952 van tenir ja el seu propi bisbe.

Després es va construir alguna església més en altres barris. Si no estic confosa, en tenen quatre.

La primera església de Nostra Senyora de la Salvació es va construir l’any 1952; era petita i provisional, fins que en el 1968 es va construir la catedral, i aquesta església va convertir-se en sala de vetlla dels difunts.

Quan es va construir la catedral molts cristians que vivien al centre de Bagdad es van desplaçar cap aquest barri, i va ser aquí on es va desenvolupar la comunitat siríac-catòlica.

L’atemptat que va tenir lloc en aquesta catedral, el 31d’octubre del 2010, va ser el pitjor de tots els atemptats contra la comunitat cristiana que s’han comès a l’Iraq.  Estat Islàmic va ser el que va reivindicar l’acció.

Un grup de terroristes van entrar a l'església i van agafar com a ostatges un centenar de feligresos. Les forces de seguretat van entrar i en l’acció per rescatar als ostatges van morir 58 persones i van haver-hi molts ferits. Van morir dos capellans, famílies, els escolanets o nanos de catequesi...

El que ens en parla és un dels adolescents que va sobreviure, que va veure morir als seus amics, van passar molta por. Ens explica que molts dels supervivents van marxar, no suportaven viure aquí, en el mateix barri... Tot i que diu que els assaltants no eren del barri, que no parlaven iraquià, sinó àrab clàssic, pel que es creu que no eren del país. 

Ens parla dels dos sacerdots que van morir, diu que per ells eren molt importants, que els ajudaven, els hi feien de mestres i també eren protectors.

De l’església d’abans de l’explosió es va salvar el quadre de Nostra Senyora de la Salvació. S’ha afegit un quadre amb les fotografies de les víctimes mortals.

L’església es va restaurar i el 14 de desembre del 2012 es va inaugurar de nou, en presència de la major part de patriarques de les esglésies cristianes orientals. Per recordar l’atemptat hi ha una catifa vermella que va des de l’altar fins a la porta, simbolitzant un riu de sang.

El noi ens explica que tot i que s’havia restaurat, quan estaven dins de l’església seguien sentint els crits d’angoixa, dolor, desesperació... L’any 2021 el Papa Francesc, va venir a beneir la nova església. Des de llavors, han deixar de sentir l’angoixa d’aquell dia i la nova església transmet pau.

 

Iraq-6. Bagdad. Museu Nacional d'Iraq.

Dilluns al matí, teníem que anar a Samarra, però ens havia quedat per visitar el Museu Nacional, que no es pot deixar de veure. L’obren a les 9, no està massa lluny de l’hotel, i vam sortir a1/4 de 9, però hi havia altre cop cues i embotellaments. Vam arribar passades les nou.

Quan vam sortir del museu, una mica abans de la una, van dir que no podíem anar a Samarra. Aquesta població es troba a uns 100 Km de Bagdad, però per la carretera hi ha uns quants controls de milícies xiïtes; passar aquests controls pot allargar el viatge en una hora o hora i mitja. Per altra banda, la zona al nord de Bagdad encara és inestable, i per seguretat les carreteres d’accés a la capital les tanquen a les sis de la tarda. Si a aquella hora no has entrat a la ciutat et quedes fora, cosa que és un risc. O sigui que era arriscat fer la visita de Samarra aquella tarda, ja que el temps era massa just.  

Com ja he dit, vam arribar una mica més tard del previst al museu i ja havien obert. Només deixen entrar la càmera o el mòbil. Res més. I has de passar pel control de seguretat, separats homes i dones; les dones passem darrera una cortina, t’escorcollen i després ja pots sortir del quartet on es protegeix la intimitat de les dones. En sortir has de tornar a passar el control.

A l’hotel cada cop que entraves tenies que passar totes les pertinences per l’escàner; com que el control de seguretat el fa un home, nomes escorcollen als homes. A vegades tan sols havia sortit a treure el cap fora, l’home ja veia que no ens havíem allunyat de la porta, així i tot, calia tornar a passar el control.

Un cop passat el control, als jardins d’entrada, ja hi havia un grup d’escolars que també esperaven per entrar. Els van fer posar en filera de dos, per entrar. Els vam anar trobant al llarg de la visita i cada cop que entraven en una sala feien un soroll increïble. Havien d’esperar una mica a que es tranquil·litzessin abans de seguir explicant. Era graciós veure la seva alegria i sorpresa, com anaven donant una ullada a tot el que els hi cridava l’atenció. Els mestres eren homes i dones.

A l’entrada hi ha una estàtua de Nabu, el déu de la saviesa i del coneixement, en l’antic Iraq. És una figura del segle VIII aC, trobada a la capital assíria de Calkho. 

Diuen que l’embrió d’aquets museu va ser obra de Gertrude Bell, el seu nom complet Gertrude Margaret Lowthian Bell. Nascuda l’any 1868 a Anglaterra va morir en el 1926 aquí a Bagdad. Va ser una viatgera, arqueòloga, escriptora i una espia de l’imperi britànic.

Era filla d’un important industrial del ferro, en una família aristòcrata victoriana; va quedar òrfena de mare de ben petita. Va estudiar història moderna ala universitat d’Oxford. L’any 1892 el seu oncle la convida a anar-lo a visitar a Persia, i no s’ho va fer dir dos cops; amb la seva tia i la seva cosina van embarcar a l’Orient Express, i al cap d’unes setmanes arribaven a Teheran. Va quedar fascinada pel desert i per aquell mon i es va dedicar a viatjar per l’orient mitjà, coneixent tribus, vestigis arqueològics, deserts... En aquests viatges va començar a interessar-se per l’arqueologia. Escrivia i fotografiava el que veia i ho publicava. Va fer amistat amb T. E. Lawrence, el que coneixem com Lawrence d’Aràbia.

Després de la seva expedició pel desert de Nafud, a Aràbia Saudita, va ser condecorada amb la medalla d’or de la Royal Geographical Society.

L’any 1915, després de l’esclat de la primera guerra mundial, el Servei Britànic d’Intel·ligència Militar  la va sol·licitar com agent al Caire, ja que se sabia que, gràcies als seus viatges, tenia bones relacions amb les tribus d’orient mitjà.

Diuen que els àrabs l’anomenaven Al-Khatun, dona de la cort que manté sempre un ull i una orella ben oberts. A partir del 1916 va treballar a Bagdad com a secretària d’afers orientals de l’Alt Comissionat Britànic.

Després de la guerra, amb la caiguda de l’imperi otomà, en el repartiment de l’Orient Mitjà, entre el Regne Unit i França, ella va dibuixar les fronteres del nou país, Iraq.

Va tenir un paper important en l’establiment de l’esta modern d’Iraq; va col·laborar en col·locar Faisal I en el tron iraquià, i el va aconsellar durant els primers anys de regnat. Va ajudar a escriure les lleis per protegir les antiguitats d’Iraq; en aquell temps, 1920, això era revolucionari, ja que era habitual que els arqueòlegs disposessin del que trobaven i que deixessin poca cosa al país. Va crear el Museu Arqueològic d’Iraq, que actualment és el Museu Nacional d’Iraq. Va morir poc després de la inauguració del museu, en el 1926.

El museu va estar tancat durant la guerra del golf, en el 1991 i va tornar a obrir l’any 2000. Després, el 8 d’abril del 2003 es va demanar al personal del museu que marxés. El robatori de peces va tenir lloc entre el 7 i el 12 d’abril;el personal va intentar retenir als saquejadors fins a l’arribada de les forces estatunidenques, el 16 d’abril.

La població que vivia en aquesta vall estava dispersa, es desplaçava utilitzant els recursos disponibles per l’explotació agrícoles de la zona. Em sembla que és un tema que està encara en debat.

Es van saquejar els magatzems, es van robar milers de peces, i se n’han recuperat unes tres mil. Sembla que els lladres no tenien massa criteri, ja que se’n van endur copies, i van deixar peces valuoses que estaven al costat. 

El personal del museu estima que es van robar unes 15.000 peces, entre elles, 5.000 segells cilíndrics de gran valor. Després s’ha vist que molts dels objectes que es pensava que havien desaparegut, algú els havia amagat abans de la guerra. Poc a poc també s’han anat recuperant objectes robats, quan apareixen en el mercat; el guia ens explica que feia pocs dies n’havien recuperat un.

El 2009 es va obrir, però de forma molt restringida i esporàdica. L’obertura oficial per tots els públics va ser en el 2015.

El museu és impressionant, ja que està dedicat a 7.000 anys d’història. Hi ha l’espai dedicat a la prehistòria, Sumèria, Accàdia, Assíria, Babilònia i la cultura islàmica.

Nosaltres no vam visitar-ho tot, no teníem temps; tot el que correspon al període islàmic ens ho vam saltar. També hi ha sales que encara estan tancades.

El guia del museu ho explicava amb gran passió, se l’hi notava que estava encantat d’ensenyar-ho i transmetre els seus coneixements. També suposo que trobava a faltar poder-ho explicar molt més sovint.

Mentre érem allà hi havia un grup que estava fent un reportatge sobre el museu; les dones anaven sense mocador, a l’igual que la guia de l’agencia que venia sempre amb nosaltres.

Comencem la visita per la sala de la prehistòria. Hi ha les restes òssies trobades a la cova de Shanidar, al Kurdistan iraquià, en la regió d’Erbil; està considerat un dels assentaments humans més antics d’Iraq.

Les excavacions arqueològiques van començar en el 1953 i en diverses campanyes es van arribar a trobar les restes òssies, algun esquelet gairebé complet, de set adults i dos infants neandertals, datades entre el 65.000 i el 45.000 aC. Algunes d’aquestes peces que estaven en aquest museu, es van perdre durant la guerra del 2003.

L’estudi d’aquest jaciment arqueològic fa pensar que aquests neandertals ja feien algun ritus funerari: la forma en que estaven disposats els cossos, un d’ells sobre un llit de flors... Per altra banda, alguns dels esquelets indicaven que la persona tenia lesions greus, i per tant, que si havia pogut sobreviure a elles, era gràcies a la solidaritat del grup, a l’ajuda de la comunitat.

En aquesta cova s’han trobat estris d’obsidiana, dates entre el 10.000 i el 8.000 aC.

De la mateixa època, prop de Mossul s’han trobat pedres representant caps humans i d’animals.

Per algunes de les sales que passem no ens aturem però aprofito a fer alguna fotografia quan veig alguna cosa que m’atrau. Una d’elles és aquesta gerra trobada al nord de Bagdad, datada entre els segles IX o X dC.

En aquest museu hi ha peces que són originals, però d’altres són rèpliques de les que hi ha en museus d’arreu del mon.

Abans de que Gertrude Bell protegís el patrimoni iraquià, moltes peces descobertes en les excavacions arqueològiques van sortir del país i van anar a parar a diferents museus.

Una de les rèpliques que hi ha és la de l’estela del rei sumeri Ur-Nammu, que va ser el fundador de la tercera dinastia d’Ur (2112-2095 aC). Aquest personatge, per legitimar el seu dret a ser rei, es va declarar fill de la deessa Ninsun, que era la mare d’una figura èpica, Gilgameix; per tant també es considerava germà d’aquest personatge. Va conquerir Uruk i va convertir la ciutat en la residencia de la reina d’Ur. Uruk va ser anterior a Ur.

Ur-Nammu va prendre el títol de rei de Sumer i d’Accàdia. Va promulgar un codi de lleis en el que després es van basar altres codis.

Un dels codis més conegut és el d’Hammurabi, del 1750 aC, que va unificar els codis existents en diferents ciutats de Babilònia. I com es pot veure per les dates, és posterior al de Ur-Nammu. 

Una altra rèplica feta en guix que es pot veure és la d’una estàtua del rei sumeri Gudea, que va governar l’antiga ciutat de Lagaix del 2144 al 2124 aC. La peça original es troba al museu del Louvre  i és de diorita negra. Hi ha una inscripció en sumeri. 

Va succeir al seu sogre, i sembla que se’l considera un usurpador. Els governants de Lagaix s’anomenaven ensi, però hi ha constància de que, almenys un cop, Gudea es va fer dir Déu.

Lagaix va ser una ciutat estat de Mesopotàmia, que es va constituir com estat independent cap al 2.600 aC. Es trobava a l’est d’Uruk, i al nord del punt on s’uneixen el Tigris i l’Èufrates. Segurament abans de ser independent estava sota la influència d’Uruk.

Durant el regnat de Gudea es van construir canals i sistemes de rec, es van fer obres de sanejament i d’urbanisme, es van construir santuaris...

Hi ha alguns fragments d’esteles en alabastre, del període accadi, 2370-2200 aC, trobades al sud de l’Iraq.  

Hi ha també un cap en pedra, probablement d’un rei assiri, trobat al nord de Mesopotàmia, a Assur; és del període accadi, 2370-2200 aC.

Hi ha diverses peces en argila, en forma cònica, amb text gravat, en escriptura cuneïforme, són els cons o claus fundacionals. Es col·locaven en les parets a la part superior dels edificis. Podien deixar constància de la divinitat a la que estava dedicat, o be hi havia inscrita alguna pregària o fins i tot malediccions. Es van fer servir des del tercer mil·lenni aC. 

S’han trobat moltes tauletes amb escriptura cuneïforme guardades en una gerra d’argila. Aquesta gerra estava en un temple dedicat al deu Chara. Són de la tercera dinastia d’Ur, 2.112-2004 aC. 

Hi ha també una col·lecció de tauletes amb escriptura cuneïforme que són treballs escolars; els estudiants practicaven l’escriptura, o els hi servia per llegir, i també hi ha alguna anotació del mestre. Són de l’antiga Babilònia, 2003-1995 aC.  

En la vitrina corresponent a material escolar hi ha una altra tauleta sorprenent, ja que planteja un problema de geometria.

 Aquesta tauleta correspon al període de l’antiga Babilònia, 2004- 1595 aC. Diuen que el que explica és similar a la teoria d’Euclides d’Alexandria, que va viure en el 300 aC i que està considerat el pare de la geometria. Per tant, molts anys abans, a Babilònia ja havien arribat a les mateixes conclusions.

En aquesta tauleta es planteja un problema: es té un rectangle del que es coneix la superfície i la diagonal, i cal trobar la longitud dels dos costats del rectangle. La resolució que es fa en aquesta tauleta és similar a la que fem actualment aplicant el teorema de Pitàgores.

Totes aquestes peces corresponen  l’època de l’antiga Babilònia, entre el 2004 i el 1595 aC. 

De la mateixa època és la figura del deu Enki assegut en el tron, que encara conserva restes de color vermell. Enki és el deu sumeri de l’aigua, de la saviesa, de la màgia i el coneixement.

A mitjans del tercer mil·lenni aC  les divinitats les representaven amb una corona formada per banyes apilades. La corona o barret podia arribar a tenir set pisos.

Hi ha una col·lecció de segells cilíndrics amb imatges gravades. Es feien rodolar sobre una superfície tova, generalment argila, per imprimir les imatges. Aquesta tècnica es va inventar cap a l’any 3500 aC.

Es feien servir per la signatura d’una autoritat, però també van tenir una funció protectora, com a amulets.

Es pot veure també l’estela del rei Dadusha, que va regnar aproximadament del 1800 al 1779 aC, a la part central de Mesopotàmia, en concret a la vall del diyala. Va expandir el territori que estava sota el seu control, fent servir tant la guerra com la diplomàcia. L’estela té un text, en escriptura cuneïforme, pel que se sap que aquesta estela es va erigir per celebra la victòria sobre els seus enemics en la plana de Shahrazar. Inicialment estava ubicada en un temple.

L’any 1945 es va descobrir a les afores de Bagdad, cal sud-est, en el tell harmal, l’antiga ciutat babilònica de Shaduppum.

En aquesta ciutat de finals del tercer mil·lenni  aC hi havia cases particulars, un edifici administratiu i set temples. Un d’aquests temples estava dedicat a la deessa de l’escriptura. A la porta del temple hi havia dos lleons de terracota, protegint l’entrada. L’expressió ferotge era per allunyar als mals esperits.

En les excavacions que es van dur a terme entre 1945 i 1963 es va descobrir un arxiu amb més de tres mil documents (tauletes), en un important edifici públic, del període de l’antiga babilònia. Aquest edifici es va reconstruir. La majoria d’aquestes tauletes eren de tipus administratiu. Ara be, hi havia també una copia de l’obra èpica de Gilgamesh, que és l’obra escrita més antiga.  També s’hi va trobar un codi de lleis, 200 anys més antic que el codi d’Hammurabi, estava escrit en accadi i data del 1930 aC.

Es van trobar restes d’uns altres edificis del tercer mil·lenni aC. A partir d’aquesta informació s’ha sabut que la ciutat ja existia en el període accadi. Ho va corroborar el fet de trobar-hi uns segells accadis cilíndrics.

En nivells superiors s’han trobat restes de destrucció i d’haver-hi hagut foc, probablement de les guerres entre el regne de Eshnunna, els governants elamites i el rei Hammurabi de Babilònia.

En el 2003, en els actes vandàlics perpetrats en aquest museu, un dels lleons va quedar molt destrossat, mentre que l’altre es va salvar. Les dues escultures són buides per dins, i es van fabricar als voltants del 1800 aC.

En algun lloc he mencionat el codi d’Hammurabi, però no he explicat qui era Hmmurabi; va ser el rei de Babilònia des del 1792 al 1750 aC. Va ser famós per l’elaboració d’un codi de lleis, que duen el seu nom. En aquest codi es recullen les normes que regien la vida quotidiana i els afers de govern.

Ja en vida molta gent el veia com un deu, i quan va morir se’l va venerar com un gran conqueridor que va difondre la civilització i va obligar a venerar a Marduk, el deu babilònic. Va aconseguir unir tota Mesopotàmia sota el seu domini. El regne assiri va sobreviure, però tenia que pagar-li tribut.

Una de les millores que va implementar durant  el seu regnat va ser en el sistema d’irrigació.

El codi de lleis, el codi d’Hammurabi estava escrit en una estela col·locada en un lloc públic perquè tothom ho pogués veure. Està escrit en accadi, en una estela, que els elamites se’n van endur, com a botí de guerra, en el segle XII aC; se la van emportar a Susa, on es va trobar l’any 1901. Actualment es troba al museu del Louvre i aquí a Bagdad hi ha una rèplica.

Aquest codi conté 282 lleis escrites en 12 tauletes i està escrit en accadi, que era la llengua quotidiana a Babilònia, el que permetia que qualsevol persona alfabetitzada el pogués llegir. En aquesta època l’accadi va substituir al sumeri; Hammurabi va fer reformes lingüístiques, convertint l’accadi en la llengua comuna.

A la part superior de l’estela es pot veure a Hammurabi rebent les lleis del deu babilònic de la justícia, Shamash.  La part inferior, sembla que la pedra estigui  ratllada però en realitat és escriptura. 

Inanna va ser la deessa tutelar de la ciutat sumèria d’Uruk, des d’abans del tercer mil·lenni aC. Tenia set temples a Sumèria, però el d’Uruk era el més important. A aquesta deessa sovint se la representa amb una estrella de vuit puntes.  

En aquest museu hi ha una part de la paret d’aquest temple. Està fet amb totxanes, i en nínxols es van alternant les figures de dues divinitats: la masculina és Ea, el déu de l’aigua, i la femenina és Inanna, la deessa de l’amor i la guerra. Segons una inscripció cuneïforme, aquest temple es va construir a finals del segle XV aC. El motiu vertical format per dues línies ondulades, que també es va repetint, representa els dos rius, el Tigris i l’Èufrates.  

Em sembla que hi ha part de la paret d’aquest temple que està en algun museu d’Alemanya.

És una bona cosa veure primer el museu i després el recinte arqueològic, ja que així pots imaginar-ho una mica millor. 

Aquesta paret em va encantar; les cares dels personatges, el detall dels rius... I tot i que sé que les fotografies són repetitives, no puc deixar de posar-les.

Una de les sales més impressionants és la que té les parets cobertes de marbre amb gravats. És el resultat de les excavacions fetes a l’actual Khorsabad, l’antiga ciutat de Dur Sharrukin. Aquesta ciutat va ser fundada pel rei assiri Sargon II, i tenia un palau que ocupava unes 300 hectàrees. El va descobrir Paul-Émile Botta l’any 1843.

L’any 717 aC el rei assiri Sargon II va fer construir la nova capital, Dur Sharrukin, que vol dir fortalesa de Sargon. La ciutat estava emmurallada i a part d’un gran palau hi havia temples i habitatges pels dignataris. Es va trigar uns deu anys en la seva construcció. Es va inaugurar l’any 706 aC però Sargon no el va poder gaudir gaire ja que va morir un any més tard, durant una campanya militar. Com que no es va trobar el seu cos no es va poder fer un funeral com deu mana, i el seu fill i successor, Sennacherib, ho va interpretar com un mal presagi. Així que se’n va tornar a Nínive, que havia sigut la darrera capital assíria, i on ja havia viscut anteriorment quan era príncep.

El palau tenia una decoració magnifica. A les entrades, com a guardians, hi havia dues figures colossals, de dos tors alats amb cap humà. Les parets de pedra amb relleus impressionants; hi havia figures protectores, i escenes de processons de gent portant tributs, escenes de caça, altres de guerra....

Per tant, Dur Sharrukin va estar ocupada poc temps i després va quedar oblidada fins que es va trobar a mitjans del segle XIX de la nostra era.

L’imperi assiri entre els segles IX i VII aC va ser el més gran imperi de l’època; es va expandir cap a Egipte, Xipre i l’Iran Aquest imperi va tenir tres ciutats que van ser capital: Kalhu o Numrud, Dur-Sharrukin o Khorsabad i Nínive. La capital tradicional, Ashur, va continuar sent un centre ritual de l'imperi. La capital tradicional continuava sent Ashur. Cadascuna d’aquestes ciutats tenia el seu palau amb les pedres amb relleus que explicaven el poder de l’imperi assiri, tant als visitants i emissaris com a la pròpia cort.

Les grans lloses de pedra amb els relleus del palau de Dur-Sharrukin es troben repartides entre quatre ciutats: Bagdad, París, Londres i Chicago.

Si no estic confosa, a la part de dalt s’hi poden veure unes línies escriptura coniforme. 

En algunes figures es pot observar que duen a la ma una mena de bossa. Ens tenia molt intrigats a tots, i sinó ho recordo malament representa un recipient per dur l’aigua.

Hi ha un bon fragment del terra de marbre de l’entrada del palau; es pot veure una inscripció, a la part central, on indica el nom del rei assiri Sharrukin o Sargon,  i la data, 721-705 aC. La resta és un motiu floral que es va repetint, el crisantem. Apareix en diferents llocs, però no he trobat quin significat té.

Ens van explicar que és interessant fixar-se en com tenen la cua els animals, no sé si tan sols els lleons o els altres animals també; si no estic confosa, quan estan amb la cua abaixada, simbolitza senyal de respecte, en canvi quan la tenen alçada, indica que estan preparats per l’atac, per la defensa. 

Aquesta escultura trobada a Nimrud, Kalhu, representa al deu Nabu, deu de la saviesa, el coneixement i l’escriptura. Porta el barret típic dels deus, i en el vestit es veuen les mateixes flors que he comentat abans..

A l’antiga ciutat de Kalhu, Nimrud, el rei assiri Shalmaneser III (858-824 aC) es va fer construir un gran palau. L’habitació contigua a la del tron tenia a l’entrada un gran mural, em sembla que és de rajoles en ceràmica vidriada; el mural fa 4 metres d’altura. 

En aquest mosaic hi ha una inscripció que fa referència a la construcció del palau. De les figures, unes representen al rei i dins d’un disc a la part superior, la figura del deu Ashur. També es pot veure la flor, que com he dit abans, va apareixent en diferents llocs. No sé segur si és un crisantem o la flor de la camamilla; em sembla que són de la mateixa família.

Els colors de les rajoles són molt intensos, i la llum de la sala, amb els reflexos, dificulta que es vegin be les figures que estan representades. De totes formes, el mural és impressionant. És el que es pot veure en la pagina següent.

D’aquest mateix rei assiri Shalmaneser III, hi ha una còpia en guix del famós obelisc negre que es va trobar també a Nimrud; l’obelisc el va descobrir un arqueòleg anglès l’any 1846 i actualment es troba en el British Museum de Londres.

L’obelisc és de pedra calcària negre, i té baixos relleus i inscripcions en commemoració de la mort del rei Shalmaneser III, que com ja he dit abans va governar entre el 858 i el 824 aC.

S’hi veu una sèrie de personatges, de diferents regions portant ofrenes. Es va erigir com a monument públic, a la plaça de Nimrud, l’any 825 aC, quan hi havia la guerra civil. Llegeixo que els personatges que porten les ofrenes representen els reis dels territoris conquerits, que es postren davant del rei assiri. En el text s’indiquen les campanyes militars en les que va participar.

Tots aquests gravats en pedra m’impressionen, pels detalls i realisme de les figures, per l’enginy per resoldre el volum de les figures i la perspectiva... per caracteritzar persones de diferents regnes amb trets senzills.... 

Una altra peça que és impressionant és la base del tron d’aquest rei assiri. En alguna de les escenes es veu al rei assiri Shalmaneser III donant la ma al rei Babilònia, al que va ajudar en la rebel·lió iniciada pel seu germà i que van ajudar a sufocar els assiris.

En els relleus es torna a veure la flor de camamilla o crisantem; això sí, costa molt de veure.  

Hi ha tota una sèrie de peces en ivori que es van trobar a Nimrud, Nínive, que daten del 911 al 612 aC.

Aquí hi ha part de la porta de Ixtar, la deessa babilònica; va ser construïda pels volts del 575 aC, en època de Nabucodonosor II, a Babilònia. Nabucodonosor II va regnar entre el 604 i el 562 aC, en l’època de major importància de l’imperi neobabilònic. Aquest rei és el que apareix a la bíblia i va capturar Jerusalem. 

En aquest viatge vam visitar Babilònia, per tant, allà en tornaré a parlar. 

La ciutat de Babilònia tenia vuit portes d’accés, una d’elles era aquesta, la d’Ixtar, a la cara nord de la ciutat. Formava part d’una via processional murallada que conduïa cap a la ciutat. Els edificis del voltant eren vermellosos i daurats, amb el que aquesta porta, de tons blavosos, contrastava molt.

La porta estava decorada amb fileres on hi havia baixos relleus, en que s’alternaven les figures de dracs,  lleons i braus. El brau representa al deu de la tempesta, Adad, el drac fa referència al déu Marduk i els lleons a la deessa Ixtar.  Un cop més s’hi pot veure la flor que apareix pertot arreu, el crisantem o flor de la camamilla.

Les restes d’aquesta porta es van descobrir a Babilònia en les excavacions que van dur a terme els alemanys entre el 1902 i el 1914. La major part de les restes trobades es van dur a Berlin on es va reconstruir la porta i des del 1930 que espot veure al museu de Pèrgam, a Berlin. Recordo que quan la vaig veure, fa molts anys, em va impressionar molt. Ara be, hi ha alguns dels relleus originals que es troben en altres museus. 

Llegeixo que en un primer moment aquesta porta estava considerada una de les set meravelles del mon, però després va ser substituïda pel far d’Alexandria, que es va construir en el segle III aC.  La llista més antiga de les set meravelles és del voltant del 140 aC.

Aquí sota es poden veure diferents tipus de segells i el gravat que apareix quan s’estampen sobre una superfície tova. 

El museu té exposat un fragment de la tauleta dels somnis de Gilgamesh, que finalment, l’any 2021, va tornar a Iraq. 

L'epopeia de Guilgameix és un poema èpic sumeri que narra les aventures del mític rei Guilgameix d'Uruk. Està considerada l'obra literària mesopotàmica més important; està considerada com l’obra més antiga del món. Està escrita en escriptura cuneïforme, sobre tauletes d’argila.

Hi ha diverses versions, ja que de forma oral també circulaven diferents versions. La que s’ha considerat la versió estàndard és la que es va trobar a la biblioteca del rei Assurbanipal, a Nínive. La versió més completa que hi ha té dotze tauletes d’argila. S’han datat entre el 2500i el 2000 aC.

L’arqueòleg anglès Austin Henry Layard va ser el que va descobrir la biblioteca d’Assurbanipal, a Nínive,l’any 1853. En aquestes tauletes es parla per primer cop del diluvi universal, i sembla que alguns episodis de la bíblia estan inspirats en aquest poema. En aquesta tauleta Gilgamesh explica els seus somnis a la seva mare, la deessa Ninsun. La mare ho interpreta com una profecia de que arribarà un nou amic i li diu al seu fill que quan el vegi el seu cor s’alegrarà. Fa referència a Enkidu, el seu company en l’epopeia.

La tauleta que parla dels somnis de Gilgamesh va estar exposada aquí a Iraq fins l’any 1991; aquest any, durant la primera guerra del golf, va desaparèixer, algú la va robar, i en el 2001 es va localitzar al regne Unit. Dos anys més tard la comprava un empresari nord-americà. En el 2007, uns traficants d’art l’entraven il·legalment als Estats Units, va arribar a una casa de subhastes i la va comprar Hobby Lobby, una empresa que volia exposar-la en un museu sobre la bíblia que va obrir en el 2017 a Washington.

Finalment, l’empresa va pagar una multa pel contraban d’obres d’art i la peça va tornar, l’any 2021 a l’Iraq.

Durant les dues guerres del golf, 1991 i 2003, els saquejos van fer que més de 17.000 peces passessin de contraban des de l’Iraq cap als Estats Units. En el 2021 un acord entre els dos països va permetre el retorn d’aquestes obres.

La bateria de Bagdad o pila de Bagdad, és una altra de les peces que em va cridar l’atenció. No va ser perquè sigui bonica, sinó pel cartell del costat que duia el títol del què era i la seva explicació.

L’any 1936, quan s’estava construint el tren, prop de Bagdad es van trobar algunes tombes i una sèrie d’objectes que no se sabia què eren; es va dur tot al museu de Bagdad. 

Un parell d’anys més tard, el director del museu, l’alemany Wilhelm Köning, va trobar aquests objectes en la col·lecció del museu i l’hi va cridar l’atenció. L’any 1940 va publicar un article en que especulava sobre què podia ser aquest artefacte. La seva hipòtesi era que podria ser una cel·la galvànica, una pila, i que es podria haver utilitzat per fer els recobriments metàl·lics, d’or i plata, sobre diversos objectes.

El que es va trobar és una gerra de ceràmica, un cilindre de coure i una vareta de ferro. Les peces metàl·liques força deteriorades. La gerra estaria tapada amb un tap de betum, que és aïllant, en el que estarien ancorats, el cilindre de coure i la barreta de ferro.

El líquid àcid que devien col·locar a l’interior de la gerra seria suc de fruita, per exemple de llimona, vi o vinagre.

S’ha reproduït el muntatge, amb peces de les mateixes mides, i s’ha observat que si es fa servir el suc d’una llimona es generen 0,9 volts, i si es col·loquen quatre llimones en sèrie s’obtenen 3,5volts.

Si realment aquest artefacte era una bateria, vol dir que la cel·la electroquímica, o la pila no la va inventar l’italià Alessandro Volta, en el 1800, sinó que molt abans ja s’havia fet aquesta troballa; aquests objectes serien del període comprès entre el 250 aC i el 250 dC.  Per l’estil de la gerra hi ha científics que diuen que seria del període sassànida, o sigui del 224-640 dC. De totes formes, molt anterior a l’invent de Volta.

A Mesopotàmia el betum era un recurs natural que es va fer servir per impermeabilitzar les embarcacions i també en la construcció. Hi va haver una important xarxa de comerç de betum, aprofitant el transport pel Tigris. Com que era un producte molt sol·licitat també va  ser motiu de disputes.

Del període hel·lenístic, del 312 al 139 aC, hi ha algunes peces que em criden l’atenció, com la del guerrer de Hatra amb una criatura.

Aquí sota, una escultura del rei de Hatra, amb la fulla de palma, símbol de la reialesa.

Hatra era una ciutat que es trobava a 290 Km al nord-oest de Bagdad; va ser fundada pels selèucides en el segle III aC. En els segles II i I aC va ser un important centre religiós i comercial de l’imperi part, gracies a la seva situació estratègica, en la ruta de les caravanes. La ciutat va sobreviure a moltes invasions abans de ser arrasada l’any 241 dC. 

En els segles I i II dC estava governada per una dinastia de prínceps àrabs, que tenien com a llengua escrita l’arameu. La ciutat tenia molts temples i per això se la coneixia com la casa de Déu. S’hi veneraven diferents divinitats: Nergal (sumeri-accadi), Hermes (grec), Atargatis (arameu), Shamash (mesopotàmic)i dos divinitats àrabs al-Lat i Shamiyyah.

La ciutat tenia planta circular per una millor defensa, el que li va permetre resistir els setges que va patir per part dels romans a finals de l’any 116 i en el 198. Cap a l’any 241 va tenir menys sort i la ciutat va caure en mans de la dinastia persa sassànida, que va destruir la ciutat.

Entre el 1907 i el 1911 arqueòlegs alemanys van estar estudiant aquesta ciutat, a mitjans del segle XX van ser els arqueòlegs iraquians els que van continuar. Diuen que Hartra era un dels millors exemples de ciutat parta, i la més ben conservada. Per aquest motiu l’any 1985 va ser declarada patrimoni de la humanitat. Va ser destruïda l’any 2015 per estat islàmic. He vist alguna noticia recent que diuen que s’ha restaurat.

Una de les escultures que s’hi van trobar. Hèrcules, el deu de la força física i la victòria. Aquesta escultura del 238-241 dC, la va erigir la legió romana que havia anat a donar suport a Hatra, en la defensa de la ciutat davant dels sassànides.

En un dels temples de Hatra s’hi va trobar un model en marbre gris, d’un petit  temple.

Hi ha també una escultura que representa una de les divinitats de Hatra, trobada en un dels temples de la ciutat; podria ser una representació d'Assur, vestit amb indumentària militar, estil romà. Els cabells, llargs i corbats estil neo-assiri. A la cuirassa hi ha representat Shamash, el déu del sol i de la justícia divina. A la part de baix hi ha dues àligues, protectores, en posició d’estar preparades per l’atac. Davant de les cames la figura femenina coronada és una deessa, Taikha, una de les deïtats guardianes de Hatra.

Hi ha algunes escultures de la família reial, també trobades a Hatra, del període hel·lenístic (312-139 aC). 

En un altre racó, hi ha dos sarcòfags de ceràmica vidriada, amb gravats a la tapa i als laterals. Els sarcòfags es van trobar a la província de Kirkuk, i són del segle II aC.

Justa a sobre hi ha un plànol de la ciutat circular de Hatra, tot i que em sembla que no té res a veure amb els sarcòfags.  

Un altre sarcòfag, diuen que en forma de sabata, és del període part, entre el 139 aC i el 226 dC.