Himachal Pradesh és un estat de la Unió Índia, format pels
antics estats muntanyencs de Panjab. Limita amb el Tibet a l’est, Jammu i
Caixmir al nord i nord-oest, Panjab al sud-oest, Haryana i Uttar Pradesh al sud
i Uttaranchal al sud-est. La seva capital és Simla.
Aquest estat està situat a l’Himàlaia occidental, és una regió
molt muntanyosa. Les valls, regades pels afluents de l’Indus (Chenab, Satluj i
Beas), són fèrtils, i és on es concentra majoritàriament la població. Prop del
89% de la població parla hindi, però el territori és reivindicat pels
nacionalistes radicals sikhs com a part del Khalistan.
Destaquen els conreus de blat, canya de sucre, lli, tabac i
arròs, i la ramaderia d’ovelles i de cabres. Hi ha explotació forestal i
jaciments de sal gemma. La indústria és de tipus artesanal: fusta i teixits de
llana.
Antigament formava part dels estats del Panjab, posats sota
dominació britànica després de la Primera Guerra sikh del 1846. En la dècada de
1930, els britànics hi van organitzar l’Agència dels estats del Panjab. L’any
1947, després de la independència, es van unir trenta estats indígenes i van
constituir l’estat el 15 d’abril del 1948, i va ser reconegut el 26 de gener
del 1950. L’any 1954, el principat de Bilaspur es va unir a aquest estat.
El primer de novembre del 1956 es va constituir en territori de
la Unió i deu anys més tard va assolir l’extensió actual, amb la unió dels
districtes de Simla, Kangra Kullu, Lahul i Spiti, i Una, cedits per l’estat de
Panjab.
A finals de 1970, es va aprovar la llei que li retornava la
condició d’estat, amb capital a Simla.
Manali es troba a l’estat d’Himachal Pradesh, a l’extrem nord
de la vall de Kullu, formada pel riu Beas, i prop de la ciutat de Kullu.
Manali és el començament d’una antiga ruta comercial a través
de Lahaul i Ladakh, a través del pas del Karakoram, i cap a Yarkand i Hotan a
la conca del Tarim, a la Xina.
Manali rep el nom de Manu, el progenitor de la humanitat en
l’hinduisme. El nom Manali es considera que deriva de Manu-Alaya (que es
tradueix com “la residència de Manu”).
En la cosmologia hindú, es creu que Manu va baixar de la seva
arca a Manali per recrear la vida humana després d’un gran diluvi que havia
inundat el món al final d’una era cíclica. La vall de Kullu on es troba Manali
sovint se l’anomena la “Vall dels Déus”. Hi ha un antic temple dedicat al savi
Manu.
Ens vam allotjar al ressort Banon, que el dirigeixen els
descendents del capità A. T. Banon, que va establir el primer hotel a Manali a
principis del segle XX. El complex es troba enmig de l’antic patrimoni cultural
de la vall de Kullu.
El capità A. T. Banon, un distingit oficial irlandès que servia
a l’exèrcit britànic amb els Llancers de Bengala estacionats a Calcuta, també
era fill del cirurgià general amb seu a Murree (ara al Pakistan). En
particular, va ocupar càrrecs destacats com a primer tresorer del Congrés
Nacional Indi i com a membre de la societat teosòfica, col·laborant estretament
amb Annie Besant.
A causa dels seus ideals progressistes i activitats
nacionalistes, va ser donat de baixa de l’exèrcit britànic. Juntament amb el
seu amic nord-americà, Mr. Lee, el capità Banon es va establir a Manali durant
la dècada de 1870. Es va casar amb una dona de Gharwal i van tenir quatre
fills. En la informació que trobo destaquen que va introduir pomes angleses i
altres planters fruiters, establint les bases dels famosos horts de pomeres d’Himachal
Pradesh.
La família Banon va contribuir significativament a elevar el
perfil de Manali a l’escenari mundial. Els seus descendents van ser fonamentals
en el desenvolupament d’infraestructures, inclosa la construcció de carreteres
i ponts, així com la generació d’electricitat. A més, van tenir un paper pioner
en el foment del turisme i les indústries fruiteres a la vall de Kullu.
Al matí, abans de començar les visites vaig sortir a passejar
pels voltants del ressort. Està envoltat per un bosc d’avets, i la gent que
vaig trobar era agradable. Vaig coincidir que passava un grup de gent tocant
algun instrument i transportant una divinitat local que duien cap a un temple
al poble.
Comencem visitant el temple hinduista Hadimba o Hidimba Devi.
Devi és una paraula en sànscrit que significa deessa. També se’l coneix com
temple Dhungari.
És un antic temple rupestre dedicat a la deessa Hadimba,
esposa de Bhima, una figura de l’èpica índia
Mahabharata. El temple està envoltat per un bosc de cedres anomenat Dhungiri
Van Vihar, als peus de l’Himàlaia. El santuari està construït sobre una enorme
roca que sobresurt del terra i que era adorada com una imatge de la deïtat.
L’estructura va ser construïda l’any 1553 pel maharajà Bahadur Singh.
Hadimba i Bhima van tenir un fill, al que ella va cuidar fins
que va tenir l’edat suficient per tenir cura del regne. Després d’això, ella es
va retirar aquí a meditar. Més tard, en el 1553 es quan es va erigir el temple
de fusta de quatre pisos.
El temple està construït en estil pagoda i no té cap figura a
l’interior. Una petjada a la pedra és el centre del culte.
Hadimba tenia poders sobrenaturals a causa i era amable amb el
seu poble; es va convertir en la deïtat patrona dels rajàs de Kullu.
Hadimba és molt venerada a Manali. Anualment, amb l’arribada de
la primavera, es reuneix molta gent dels
voltants per celebrar una fira dedicada a aquesta divinitat.
Molt a prop del temple de Hadimba hi ha un arbre sagrat que es
venera com a representació de Gatothkach, el fill de Pandava Bhima i la seva
esposa Hadimba.
A uns 7 km de Manali hi ha Jagatsukh. Antigament era coneguda
com Nast, i va ser la capital de l’antic estat de Kullu durant més de seu
generacions.
En hindi, “Jagat” significa el món i “Sukh” significa
felicitat.
A part del paisatge i l’antic poble, destaca pels seus temples
i santuaris. En veiem dos, un d’ells (o potser tots dos) està dedicat a Xiva i
téforma de pic de muntanya, estil shikhara.
Hi ha algunes llegendes relacionades amb aquest lloc. Es diu
que a principis del segle XVI, Sidh Pal va conèixer la deessa Hidimba, sota
l’aparença d’una dona vella, que li va profetitzar que recuperaria el regne
dels seus avantpassats.
Aquí s’hi fa un famós Festival, Chacholi Jatra, que atrau a
molts devots.
Un dels temples s’anomena Gauri shankar, em sembla que és en el
que s’adora a Xiva, i la seva construcció es remunta al segle VIII.
Un altre poble de la vall de Kullu és Vashisht. Es troba a uns
3 km de Manali a l’altra banda del riu Beas.
Aquest poble és famós per les aigües termals sulfuroses, que
estan santificades per tres temples que hi ha a la vora, dedicats a Vashisht,
Xiva i Rama. Hi ha la creença que aquesta aigua té poderoses propietats
medicinals, que guareix moltes malalties de la pell, així com infeccions i
altres mals.
Segons la llegenda el savi Vashisht va ser un dels set antics
savis o Saptarishis. També va ser mestre de Rama i es diu que Rama juntament
amb la seva dona, Sita, van passar temps en meditació al mateix lloc on
actualment hi ha el temple. El temple té una estructura tipus pagoda.
El temple sembla que té uns 4.000 anys d’antiguitat, i està
dedicat al gran savi Guru Vashisht, un dels més antics i venerats savis vèdics.
Em sembla que aquest savi no s’entenia massa bé amb el rei Vishwamitra.
La llegenda diu que Vishwamitra va matar tots els nens de la
població i això va provocar una
gran
tristesa al savi Vashisht; tant és així que va
intentar suïcidar-se saltant al riu. No va morir en l’intent,sinó
quediuen que el riu el va salvar. Així que Vashisht es va establir al poble a
la vora del riu Vipasha (la paraula Vipasha significa llibertat de
l’esclavitud). El poble es va anomenar Vashisht i el riu Vipasha més tard es va
conèixer com a riu Beas.
Més tard es va construir el temple dedicat a aquest savi, en el
lloc on acostumava a seure a meditar.
El temple està construït en l’estil arquitectònic típic de
l’Himàlaia, Kath Kuni. Les restes d’un antic pou i l’antic santuari del temple
de Vashisht mostren les característiques de l’arquitectura del temple medieval.
L’interior del temple està decorat amb murals tradicionals, pintures i
figuretes, una característica típica dels temples d’Himachal Pradesh.
La deïtat central del temple és el savi Vashisht, i a
l’interior del temple hi ha una estàtua negra de granit d’ell; la figura està
embolicada en un dhoti blanc.
El temple de Manu es troba a uns 3 km del mercat de la ciutat
antiga de
Manali. Em sembla que és
l’únic temple al món que està dedicat a Rishi
Rishi Manu, també conegut com el Rei Manu, és una figura
venerada en la mitologia hindú, ja que es considera que va salvar i repoblar
l’espècie humana. He trobat que en la mitologia hindú Manu es considera que va
ser el primer home, el progenitor de la humanitat.
Segons la llegenda, el nom de la població, Manali, deriva de
Manu-Alaya, que es tradueix com la residència de Manu. Segons la cosmologia
hindú, Manu hauria desembarcat de la seva arca a Manali, després d’una gran
inundació que havia devastat el món, marcant el final d’un cicle i llavors es
va dedicar a recrear la vida humana.
Segons la història es creu que el savi Vaivasvata Manu va ser
el primer rei a governar la terra després de salvar la humanitat del gran
diluvi. Va ser advertit de la gran inundació per l’avatar Matsya del déu hindú
Vixnu, i li va aconsellar que construís un vaixell gegant.
Segons el Matsya Purana (llibre de l’hinduisme del segle III
dC, escrit en sànscrit), l’avatar de Vixnu, Matsya, inicialment es va aparèixer
com una petita carpa, al rei Manu, mentre s’estava rentant les mans al riu.
La carpa va demanar al rei Manu que la salvés. El rei Manu la
va col·locar en un pot d’aigua, però la carpa va anar creixent i el pot quedava
petit, pel que la va canviar de recipient; seguia creixent i la va anar
traslladant a un bol més gran, després a un pou i més tard a un dipòsit. Quan
ja era un peix molt gran el va retornar al riu.
El peix havia adquirit proporcions gegantines i fins i tot el
riu quedava petit, pel que el rei Manu va haver de traslladar el peix al mar.
Va ser llavors quan l’enorme peix es va transformar en Vixnu i va avisar al rei
Manu que aviat hi hauria un diluvi que inundaria i destruiria tot el món.
Llavors el rei Manu va construir una gran arca per allotjar-hi
a la seva família, 9 tipus de llavors, i animals i ocells per poder repoblar la
terra quan la gran inundació hagués passat. Es creu que després del diluvi, el
rei Manu va trepitjar la terra i va meditar al lloc on ara hi ha el temple de
Manu.
Més tard, el rei Manu se’l va conèixer com el savi Manu i a ell
se l’hi atribueixen les Lleis de Manu, Manusmriti, que són la base de
l’hinduisme. El Manusmriti és un text que es presenta com una conversa entre el
savi Manu i un grup de rishis (sacerdots) que li van suplicar que els guiés
sobre com afrontar les calamitats naturals i establir la pau i la disciplina en
la societat.
L’estil arquitectònic del temple és tipus pagoda, que és
l’estil típic de molts temples d’Himachal Pradesh. Aquest antic santuari està
construït principalment amb fusta i formigó i compta amb un sostre de fusta
únic que s’assembla a l’estil arquitectònic de molts temples del Nepal.
El temple es va construir a la riba del riu Beas. L’any 1992,
el temple es va reconstruir i es va afegir un terra de marbre i sostres de
volta.
El Manusmriti que comentava abans, es considera l’escriptura
índia més antiga, i Vaisvata Manu seria la 5ª encarnació de Manu.
Manu hauria salvat als sets savis i els vedes durant el gran
diluvi que ho va destruir tot.
La visita per Manali i voltants va ser interessant. Hi ha
diversos temples hinduistes i també de budistes, és una zona on conviuen les
dues religions.
En les faccions de la
gent també vaig veure barreja.
Al primer temple, el Hadimba, que és curiós perquè està en el
bosc, la gent hi anava aportar ofrenes, de fet atots els temples i també a
l’arbre sagrat, on em va sorprendre que hi havia moltes ofrenes que eren
objectes metàl·lics. A tots els llocs que vam visitar calia treure’s les sabates
per entrar. En un dia de pluja com el que teníem era una mica un incordi.
Els poblets tenen l’aspecte típic dels llocs d’alta muntanya;
cases de fusta, aixecades i a sota les vaques, que aporten escalfor i
proporcionen a la família llet i fertilitzant.
L’antic Manali també té cases fusta, mentre que a la part nova
es barregen les cases tradicionals amb les botigues i locals per als turistes,
botigues de roba i records, restaurants, hoteletes....
Una de les coses que vaig anotar és que es tenia que anar amb
compte ja que desapareixien estrangers, diuen que lligat al tema de la droga.
Quan érem allà hi havia cartells en els que anunciaven que s’oferia una
recompensa a qui tingués informació d’un israelià que havia desaparegut.
L’ambient em va recordar el de Katmandú, molts joves o no tant
joves, amb rastes, una mica penjats, hippies....També hi havia gent de
muntanya, que després de visitar Manali anaven a fer algun trekking, o be en
tornaven.
Aquesta terra és propicia per al cultiu de la poma. Hi ha
moltes pomes, vi de o poma, sidra....
El dinar em va costar unes 300 rúpies, equivalent a 5 euros. I
la connexió a internet, em sembla que era al ressort, 50 rupies l’hora.
Quan vam acabar les visites vaig sortir a donar una volta pels
voltants per fer temps fins a l’hora de sopar.
A l’extrem del carrer, prop del pont, que si no estic confosa
duia cap al poble antic, vaig trobar unes escena curiosa. Un home que intentava
controlar al seu animal, crec que era un iac, que no l’hi feia cas. Sempre els
havia vist lliures aquests animals, i em va sorprendre veure’l lligat amb una
corda. Son animals molts grossos, i
aquell hi va haver un moment en què semblava ingovernable. Si no recordo
malament hi va haver algun jove que va ajudar a l’home a tranquil·litzar a
l’animal. En tota l’operació es va crear força expectació.
