12 d’agost 2026

Oman (2009)-8. Creuant la serralada de Hàjar: uadi Bani Auf i Bilad Sayt

Al matí següent vam endinsar-nos en les muntanyes Hàjar, remuntant el uadi Bani Auf. 

Ja havia parlat una mica a la introducció d’aquesta serralada que separa les terres planes de la costa del golf d’Oman de l’altiplà desèrtic central. La terra costanera entre les muntanyes i el mar, s’anomena Al Batinah que vol dir el davant, i la terra de les muntanyes Adh Dhahirah que significa l’esquena.

Uadi Bani Auf

Sortint de Rustq ens vam dirigir cap al Uadi Bani Auf i vam emprendre la ruta que creua les muntanyes. El uadi primer és força ampla, i després es va estrenyen i el pendent és més pronunciat.


El paisatge seguint el uadi és impressionant; el riu duia força aigua. Vam anar pujant, des d’uns 350 metres als que es troba Rustaq, fins al 960 metres d’altitud on trobem el poblet de Balad Sayt.







Bilad Sayt

Bilad Sayt o Balad Sayt és un poble de muntanya situat al vessant nord-est de les muntanyes Al Hàjar, prop del cim més alt del soldanat d’Oman, el Jebel Shams.


Abans d’arribar al poble ja es veien algunes casetes a la vora del riu, això em va sorprendre ja que no sé què deuen fer quan puja l’aigua. Hi ha camps cultivats en terrasses. Al poble les casetes són de pedra i tova,  carrerons estrets... Em va sorprendre la mesquita, una cabana rectangular amb sostre de palla i el terra cobert amb catifes. Com ja he dit aquest viatge el vaig fer l’any 2009, llavors estaven construint la nova mesquita.  


Al voltant del poble hi ha el palmerar de palmeres datileres, i les muntanyes presidint-ho tot.









Crec que aquest espai era la mesquita.

La resta del recorregut del dia és una mica confós. Des de Bilad Sayt teníem que continuar pujant per després baixar fins a trobar la carretera asfaltada que ens tenia que permetre arribar a la població d’Al Hamra, i des d’allà, per una pista pujar al Jebel Xams (Jebel Shams), on fèiem nit en un alberg de muntanya.

Vam arribar al nostre destí però fent una volta de més de 350 km. Vam trobar la pista tallada, i vam haver de tornar a Masqat, des de Balad Sayt, per agafar una altra carretra fins a Nizwa i des d’aquí una nova pista, que suposo que passava per Al-Hamra fins a Jabel Shams.

La darrera fotografia que tinc del poble és de les 11 matí. La següent és des les 12 i després un parell de fotos a la una del migdia, que sembla que vam menjar alguna cosa a l’ombra d’un arbre. Tinc anotat que no ens vam entretenir massa estona, ja que encara ens quedava recorregut per fer.

La següent foto que tinc d’aquell dia és de les 3 de la tarda, una mesquita.

Al vespre quan vam arribar al nostre allotjament la temperatura era de 18 ºC en canvi a mitja tarda, a l’ombra estàvem a 28 ºC, Al sol hi feia moltíssima calor.

El jebel Xams (Jebel Shams) es troba a la serralada del Hàjar, al nord de la ciutat d’Al Hamra. Jebel Xams significa Muntanya del Sol, i se li dona aquest nom perquè és el primer lloc d’Oman a rebre la sortida del sol, a causa de la seva altura i la seva ubicació oriental dins del país. Aquesta és la muntanya més alta del país, amb 3.009 metres.

Aquell vespre vam anar a veure, des de dalt del jebel Xams el congost que hi ha als seus peus, el uadi Ghul.



Oman (2009)-7. Rustaq

Després de dinar, em sembla que  en algun lloc prop a les fonts termals, vam anar a Rustaq o al-Rustak.

Rustaq també es troba a la regió d’al-Batinah, a uns 45 km de Nakhal. El topònim ve del persa, però no tinc clar el significat ja que he trobat dues versions, dir poble rural o poble estès. La població està situada als contraforts de les muntanyes Hajar i és reconeguda pels seus antics forts, fonts termals terapèutiques i l’arquitectura tradicional omanita.

Alguns dels oficis tradicionals de la regió són l’apicultura, la ceràmica i la producció de mel. La terra fèrtil i el clima favorable de la regió afavoreixen el cultiu de palmeres datileres, magranes i altres fruites.

L’assentament es anterior a l’arribada de l’islam (segle VII) i té fortificacions antigues construïdes sobre ruïnes perses. La seva ubicació a tocar de les muntanyes convertien aquest lloc en un centre natural per a la defensa i el comerç. A més el sistema d’irrigació, avançat per l’època, va convertir la regió àrida circumdant en un ric oasi agrícola.

Rustaq va ser la capital d’Oman durant el segle XVII, sota la dinastia iarúbida. Des d’aquí va arrencar el moviment per unificar les tribus locals i expulsar les forces portugueses dels bastions costaners omanites. Va florir com a centre intel·lectual i religiós que acollia destacats estudiosos islàmics i mesquites històriques

El Fort de Rustaq és un dels monuments històrics més significatius d’Oman. El fort original, del segle XIII es va construir sobre ruïnes perses i posteriorment va ser ampliat, entre el 1624 i el 1649, durant la dinastia iarúbida.

El fort compta amb quatre torres principals, la més alta de les quals supera els 18 metres d’alçada, i acull la mesquita Al Bayadha, un dels llocs històrics i religiosos més importants de la regió.

Sistema d’irrigació Aflaj

Els Aflaj són sistemes que recullen aigua (aigua subterrània, aigua natural de font o aigua superficial) i la transporten a través de canals (subterranis o superficials) per a finalitats domèstiques i agrícoles.

Els aflaj d’Oman són molt antics, però encara tenen un paper actiu en la societat contemporània, representant un exemple excepcional d’un paisatge viu i funcional.  Malgrat els importants desenvolupaments econòmics i tecnològics que s’han produït durant els darrers 30 anys, l’aigua dels milers d’aflaj arreu del país encara proporciona entre el 30 i el 50% de tota l’aigua utilitzada a Oman actualment.

L’aigua es reparteix entre la comunitat local de manera conjunta, fomentant l’interès col·lectiu per mantenir els nivells globals d’aigua. El temps compartit es controla al rellotge de sol de la comunitat, i després les granges individuals accedeixen a l’aigua en el moment adequat mitjançant un sistema de comportes. Les variacions en els nivells d’aigua es gestionen augmentant o reduint la mida de la terra regada segons sigui necessari, mentre que una proporció d’aigua i terra es reserva permanentment per al falaj mateix, per recaptar fons per a la gestió i manteniment diaris.

Els sistema d’irrigació aflaj d’Oman té uns 4.500 anys, però les ruïnes més antigues que es conserven són aproximadament de l’any 500 dC.

Aflaj és el plural de falaj, que significa “dividir en parts” en àrab clàssic. Aquest sistema de regadiu distribuïa efectivament l’aigua entre tots els habitants; circulava per gravetat des de les fonts fins a les cases i terres cultivades. El complex tenia torres de vigilància per protegir-lo, però també mesquites i altres edificis.

Hi ha cinc aflaj inscrits com com a Patrimoni Mundial de la UNESCO des del 2006.

Els sistemes de regadiu Aflaj d’Oman són antics sistemes de recollida, transport, emmagatzematge i distribució d’aigua de l’any 500 dC, ubicats a les regions de Dakhiliyah, Sharqiyah i Batinah.

És un antic de sistema d’irrigació de l’Orient Mitjà amb una història que es remunta a 5.000 anys.  S’associa amb un sistema originari de Pèrsia, conegut com qanat o kariz. Els sistemes Aflaj poden incloure una secció horitzontal subterrània accessible per pous verticals, que recull aigua de l’aqüífer; sempre inclouen canals de superfície per al transport i la distribució.

A Oman hi ha tres tipus principals d’aflaj. Els Daudi o Iddi aflaj, són canals subterranis, amb un cabal d’aigua abundant i perenne, depenent dels canvis en el nivell freàtic. Els Ghaili Aflaj, tenen un cabal estacional, determinat pel nivell de l’aigua subterrània i la pluja. S’alimenta principalment de basses que es formen aigües avall dels uadis durant l’estació de pluges. Són canals oberts, coberts només dins dels uadis. I els Aini aflaj, exploten fonts de muntanya alimentades per estrats geològics profunds i són canals oberts. Sovint l’aigua conté sofre, en altres casos és aigua calenta amb propietats terapèutiques, com les d’Al Thawarah a Nakhal.

Aquesta diversitat indica la comprensió matisada i l’explotació de les condicions hidro-geològiques locals per assegurar l’aigua durant tot l’any. Els sistemes aflaj disposen de pous d’accés construïts cada 20 metres al llarg del túnel per a la ventilació i retirada de deixalles. Una característica distintiva és l’anell d’argila cremada que hi ha a la boca del pou, que evita el col·lapse i les inundacions del túnel, protegeix l’aigua de la contaminació i evita que persones i animals hi caiguin. Això posa de manifest les sofisticades mesures d’enginyeria i prevenció incorporades en el disseny per garantir la durabilitat i la netedat del subministrament d’aigua.

Informació desclassificada dels Arxius Nacionals britànics va revelar que el govern britànic va destruir deliberadament els sistemes d’irrigació i les collites d’Aflaj mitjançant atacs aeris durant la guerra de Jebel Akhdar a finals de la dècada de 1950, per impedir que els habitants de l’interior d’Oman poguessin tenir collites i accés a subministraments d’aigua. Wadi Beni Habib i el canal d’aigua de Semail va ser un dels sistemes que van ser danyats deliberadament. Els atacs aeris sobre Saiq i Sharaijah van fer que el cultiu a les zones fos perillós. 

A més, aquests documents revelen que el Secretari d’Afers Exteriors britànic va donar l’aprovació el 4 d’agost de 1957 per dur a terme atacs aeris sense avís previ a la població de l’interior d’Oman. La prohibició de visats per a la premsa per part del soldà i la capacitat del govern britànic de dur a terme atacs aeris discretament utilitzant l’aeròdrom de Masirah van ajudar a mantenir les operacions militars sota perfil baix.

Em sembla que vam dormir en un hotel senzill de Rustaq. Era força rústic i el seu personal molt amable. Els darrers dies havia estat plovent molt i se’ls hi va inundar una mica, pel que tenien totes les catifes esteses, esperant que s’assequessin.







Oman (2009)-6. Nakhal, visita del fort i les fonts d'Al Thowarah

Nakhal és una ciutat històrica situada a la governació Sud d’Al Batinah. És famosa pel seu impressionant fort, que s’alça sobre un turó rocós amb vistes a la ciutat. Es troba a uns 100 km a l’oest de Masqat; de fet la ubicació de Masqat, Barka i Nakhal forma un triangle, on les dues primeres ciutats estan a la costa i Nakhal a l’interior, als contraforts de les muntanyes Hàjar Occidentals.

Nakhal significa palmera, en àrab. El nom de la ciutat probablement reflecteix la seva importància agrícola històrica; aquesta zona destaca per l’abundància de palmeres datileres que antigament proporcionaven aliment i ombra als seus habitants.

Nakhal és coneguda pels seus oficis tradicionals, incloent-hi la ceràmica, el teixit i la producció de mel. La terra fèrtil i el clima favorable de la regió afavoreixen el cultiu de palmeres datileres, magranes i altres fruites, que són integrals per a l’economia i cultura locals.

Prop del fort hi ha les fonts termals d’Ain Thowarah, un oasi natural, popular per les seves propietats terapèutiques. Les planes fèrtils al voltant de Nakhal han estat històricament crucials per a l’agricultura, especialment per al cultiu de dàtils.

Fort de Nakhal

El fort té un llarg i ric passat, amb evidències d’assentament que daten de l’època pre-islàmica. Va ser significativament reconstruït i ampliat per la dinastia iarúbida al segle XVII.

El Fort de Nakhal és un dels monuments històrics i culturals més impressionants d’Oman. Construït sobre un gran aflorament rocós amb vistes al palmerar, el fort combina un paisatge natural espectacular amb una importància estratègica.

El fort destaca per la seva arquitectura única, que incorpora roques naturals a l’estructura per aportar més resistència i durabilitat. Consta de dues plantes principals: la planta baixa compta amb un pou, petites habitacions, una mesquita i zones d’emmagatzematge, mentre que a la planta superior era la zona residencial del valí (gvernador), i també és on hi havia les habitacions dels hostes, els salons i una torre de vigilància, des de la que hi ha una bona vista. El fort té sis torres i una única entrada principal construïda segons principis defensius tradicionals.

El fort ha estat restaurat diverses vegades al llarg dels segles, amb la darrera gran restauració el 1990, i avui dia continua sent un símbol icònic de la rica història d’Oman.

El fort de Nakhal ha estat ampliat i renovat per molts dels governants d’Oman al llarg de la història; la primera reforma de la que hi ha registre és del segle IX, i després es va ampliar durant el regnat d’altres tribus omanites. Les muralles exteriors i la porta principal es van afegir al segle XIX. La forma actual prové de la renovació feta l’any 1990.

Llegeixo que és curiós que a diferència d’altres ciutats que tenien fortaleses importants, com Bahla, Nizwa, Rustaq i Sohar, Nakhal no va ser mai la capital des d’on el imam o el soldà governés el país.

Una de les característiques d’aquest fort és que no segueix cap forma uniforme, sinó que segueix el contorn irregular de la gran roca sobre la qual està construït.

Els materials emprats en la construcció eren els que utilitzaven tradicionalment els constructors omanites: maó de fang, pedra i fusta de palma locals, amb això s’asseguraven que l’estructura es mantingués fresca a l’estiu.

Una altra característica dels forts omanites són les portes defensives amb punxes; en aquest l’entrada principal presenta portes massives de fusta amb punxes de ferro per repel·lir els ariets antics.

La fortalesa està reforçada per sis grans torres cilíndriques que proporcionaven vigilància de 360 graus sobre la vall.

Construir una fortalesa en una elevació rocosa va ser una jugada mestra de l’enginyeria militar omanita per diverses raons. La posició elevada proporcionava a la guarnició una vista aèria dels palmerars i fonts d’aigua vitals; això assegurava que cap enemic pogués acostar-se al poble o a l’oasi sense ser vist a quilòmetres de distància.

Construint-lo directament sobre la roca, era gairebé impossible de minar els fonaments del fort. En algunes habitacions, encara es pot veure la roca natural que sobresurt del terra, actuant com una paret permanent.

El turó rocós i pronunciat actuava com una barrera natural, obligant els invasors a escalar terrenys difícils sota foc des de les muralles. Aquesta alçada el convertia en una formidable fortalesa, molt difícil de capturar durant els conflictes tribals.

Aquest fort servia també per protegir les rutes comercial properes, especialment als segles IX i XVII, així com el 1834, quan es van construir les muralles, torres i l’entrada.

De la seva història d’ús per a la defensa, es poden veure algunes característiques interessants, com racons sobre portes on es col·locaven calders amb líquids calents (mel o suc de dàtils) per abocar-los sobre els invasors.

Actualment hi ha un museu amb una exposició d’armes històriques i altres objectes. He llegit que al recinte del fort, un dia a la setmana (potser divendres) s’hi fa un mercat de cabres.

La història del Fort de Nakhal comença abans del segle VII, quan es va construir per primera vegada com una estructura defensiva que protegia l’oasi i les rutes comercials que connectaven l’interior d’Oman amb els assentaments costaners. L’objectiu original del fort era senzill: vigilar les fonts d’aigua dolça, controlar els passos de muntanya que condueixen cap a l’interior, i proporcionar refugi durant els conflictes tribals.

Durant l’edat d’or d’Oman, sota la dinastia iarúbida, al segle XVII, el Fort de Nakhal va patir una gran reconstrucció. Els arquitectes omanites van reinventar la fortalesa, afegint estructures de diversos nivells, sales de recepció formals i torres defensives que continuen sent les característiques que el defineixen actualment.

Els imams del uadi Bani Kharous i membres de la dinastia iarúbida residien en aquest fort, i van transformar-lo, passant d’un simple destacament defensiu a ser un centre de poder regional.

El 1834, l’imam Said bin Sultan va encarregar fer-hi important ampliacions; les elaborades portes i torres de cantonada que es veuen actualment són d’aquesta renovació, i reflecteixen la confiança arquitectònica d’Oman durant el seu període d’imperi marítim.

La restauració integral que es va fer al segle XX, es va acabar l’any 1990; es va retornar el Fort de Nakhal al seu antic esplendor utilitzant mètodes i materials tradicionals de construcció.

Diuen que aquest esforç va impressionar a la reialesa britànica, quan al novembre de 2003, el príncep Carles (ara rei Carles III) va visitar la fortalesa restaurada durant una visita oficial d’estat a Oman.

Abans he dit que el fort tenia dos nivells, en un altre lloc diuen que tres. Al nivell inferior hi havia les sales d’emmagatzematge de dades, dels registres històrics; les cel·les de presó, amb escletxes de ventilació estretes; la mesquita per a les oracions de la guarnició; i àrees de servei i d’emmagatzematge d’aigua.

Al nivell intermedi, hi havia la sala de recepció del governador, sales decorades amb patrons geomètrics intricats, allotjaments de la guàrdia, i arsenals.

Al nivell superior hi ha les torres de vigilància que ofereixen vigilància de 360 graus, les muralles per a posicions defensives i terrasses obertes.

Fonts d'Al Thowarah

A 1,5 km del fort hi ha les fonts termals d’Al Thowarah (Aïn al Thowarah), unes aigües calentes riques en minerals; el riu del mateix nom serpenteja entre roques i palmeres datileres abans de dividir-se en dos afluents, Falaj Kabbah i Falaj Al Sarooj, que irriguen les terres de conreu de l’oasi de Nakhal. De fet, els falaj són canals d’irrigació.

La tradició local diu que aquestes aigües alleugen els dolors musculars i d’articulacions. Per això és un lloc molt freqüentat, tant per la població omanita com pels forasters. Quan hi vam anar nosaltres hi havia molta gent, un grup gran d’un creuer.

Les fonts termals d’Al Thowarah, són rierols d’aigua calenta poc profunds i la gent acostuma a remullar-hi els peus.

L’antic sistema de regadiu, el falaj de Nakhal alimentat per les fonts Al Thowarah, representa més de mil anys d’enginyeria agrícola omanita. Crec que falaj és el singular i aflaj el plural.






Oman(2009)-5. Barka: fortalsesa i subhasta del peix

Al matí següent, ja recuperats dels vols, vam començar el nostre circuit pel país. Vam sortir cap al nord, seguint la costa, fins a Barka que es troba a uns 60 km de Masqat, a la governació de al-Batinah.

La regió d’al-Batinah (o Batina) es va convertir a l’islam l’any 629, quan Abu-Zayd al-Ansarí i Amr ibn al-As van ser acollits a Suhar per la família regnant dels al-Julanda. Suhar és una altra població costanera, uns 150 km al nord de Bakar.

Al segle XIII aquesta regió va ser envaïda dues vegades pels perses que s’hi van mantenir fins que els portuguesos els van expulsar el 1522; els portuguesos cobraven el tribut que abans es pagava al rei d’Ormuz, i de fet van controlar la costa fins al 1616. Després l’ocupació va ser ocasional, fins al 1643 quan els iarúbides els van expulsar. Durant el domini portuguès, Suhar (o Sohar) competia com a port comercial amb Mascat i Ormuz.

Nadir Shah va provar de recuperar aquesta regió l’any 1743; el setge de Suhar va durar nou mesos. Finalment els perses foren rebutjats per Àhmad ibn Saïd dels Bu Said que va adquirir un prestigi que li va valer l’imamat d’Oman per ell mateix i el soldanat de Masqat pels seus descendents.

Barka és una de les ciutats més importants d’Oman, gràcies a la seva ubicació estratègica a la costa del mar d’Oman. Està al sud de la regió d’al-Batinah i es considera la porta a aquesta regió.

Aquesta ciutat té unes 38 torres i almenys tres fortaleses, com el fort de Barka, el fort al Fulaij i Bait Al Naman.

Nosaltres vam anar a veure el fort o castell de Barka, però estava en obres i tan sols el vam veure per fora. És impressionant. La seva construcció va començar sota Saif bin Sultan (1692-1711) i es va completar durant el regnat d’Ahmad bin Said al-Busaidi (1711-1718) o Sultan bin Said II.

Quan va esclatar la rebel·lió de Masqat, Barka va caure en mans rebels, que van ser expulsats de la ciutat l’any 1914 per tropes britàniques.

Com ja he explicat a la part d’història, el soldanat de Masqat i Oman tenia el suport de l’Imperi Britànic, mentre que l’Imamat d’Oman tenia el suport de l’Imperi Germànic (2on Reich). 

El Soldanat de Masqat i Oman va ser un estat sobirà des de 1856 fins al 1970, tot i que de 1891 al 1970 era un estat sota protecció britànica. La capital era Masqat. A l’interior hi havia l’Imamat d’Oman (749-1959), amb la capital que alternava entre Nizwa i Rustaq.

La rebel·lió de Masqat va iniciar-se l’any 1913, quan els rebels de l’interior es van alçar contra l’autoritat del soldanat i van e van establir el seu propi estat, l’imamat ibadi.

L’any 1910 a Barka hi havia una comunitat de comerciants indis i crec que segueix existint una comunitat de Lawatis; aquest és un poble comerciant àrab, del golf Pèrsic, coneguts com a Khojas, però al golf se’ls coneix més habitualment com a Lawatis, en referència a la llengua que parlen, basada en el sindhi.

Es va construir a mitjans del segle XVII, en dues fases: la primera durant el regnat de Saif bin Sultan Al Ya’arubi, i la segona sota Hamad bin Saeed Al Busaidi.

Va servir com a seu de govern i residència del Wali (governador), i incloïa una sala de justícia i l’ala de l’Imam.

Va presenciar la massacre persa el 1728 durant l’època de Saif bin Sultan, reflectint els conflictes històrics pel control de la costa d’Al Batinah i Masqat.

Mercat del peix

A l’igual que en el mercat del peix de Mutrah, aquí també tenen l’espai on un cop has comprat el peix el portes perquè te’l netegin.



Subhasta del peix

Després de passejar una mica pel mercat del peix ens vam apropar a la platja per veure la subhasta del peix. No n’havia vist mai cap i ho vaig trobar curiós. Anaven arribant les barquetes i abans d’arribar a la platja rentaven el peix. Les peces grosses intentaven no arrossegar-les per terra per no embrutar-les.

Van descarregar un peix força gran i no va sortir cap comprador, en canvi quan van arribar a la platja peixos més petits la gent que estava esperant asseguda, es va aixecar i es va apropar al lloc, on de seguida va començar la subhasta.

Quan hi havia algun peix que feia estona que esperava comprador, el refrescaven amb aigua. Alguns venien el peix directament a la platja, altres estaven instal·lats al mercat.



 




 Des de Barka ens vam dirigir cap a l’interior per arribar a Nakhal. Per la carretera, ja des de Masqat, els cotxes que es veien eren bons i en bon estat, molts tot terrenys. Me n’adono, pels comentaris que tinc apuntats, que em sorprenia el bon nivell de vida, suposo que ho comparava amb països del Magreb, però també amb el país veí, el Iemen, que quan hi vaig ser el vaig trobar molt més pobre.  Les tasques de neteja i treballs més durs els feien els immigrants.

També em va sorprendre la tranquil·litat que s’hi respirava, els mercats molt tranquils, els automobilistes no tenien el costum de tocar el clàxon.