Abans de parlar la biblioteca actual, vull parlar de l’antiga,
de la que va ser molt famosa en el seu temps. He trobat informació que m’ha
semblat interessant, tot i que a l’igual
que la part d’història, m’ha quedat molt llarg.
L’antiga biblioteca d’Alexandria
Va ser un dels generals d’Alexandre, Ptolemeu I, que rebé
Egipte en el repartiment que es va fer a la mort de l’emperador, el qui va
donar l’impuls intel·lectual i comercial a la futura grandesa d’Alexandria. Va
fer construir un museu (museion: el palau de les Muses), que allotjava una
universitat, una acadèmia i la biblioteca, que s’estima que contenia uns
700.000 volums. Tot seguit demanà a cadascun dels països coneguts que li
trametessin obres de tota classe d’autors, que feia traduir al grec. Com que la
ciutat era un port, demanà també a tots els vaixells que hi feien escala que
permetessin que els llibres que duien a bord fossin copiats i traduïts. La
còpia es retornava al vaixell i l’original es guardava a la biblioteca.
La traducció al grec de totes aquestes obres va ser una feina
colossal que mobilitzà la major part dels intel·lectuals i savis de cada país.
Calia que aquests homes dominessin perfectament la seva llengua i també el
grec. La biblioteca va ser dirigida per erudits com Cal·límac, Eratòstenes,
Aristarc de Samotràcia, Apol·loni de Rodes o Aristòfanes de Bizanci. Els
Setanta, un grup d’erudits sortits del corrent filosòfic del mateix nom, van
traduir l’antic testament (Septuaginta). La llegenda dels Setanta diu que sis
representants de cada tribu jueva es tancaren a l’illa de Faros per dur a terme
aquesta traducció. Eren, per tant, 72 rabins, que haurien fet la traducció en
72 dies.
A més de la biblioteca i el museu, Alexandria es va convertir
en un centre de recerca i innovació en disciplines tan diverses com les
matemàtiques, l’astronomia, la medicina i la geografia. Entre els matemàtics
cal destacar Euclides, autor dels Elements, i Arquímedes, que tot i ser més
vinculat a Sicília, va influir en els estudiosos alexandrins. En astronomia,
Aristarc de Samos va proposar un model heliocèntric inicial, i Hiparc de Nicea
va treballar en mapes estel·lars i mesura dels moviments dels astres.
En medicina, figures com Heròfil de Calcedònia i Erasistrat van
practicar disseccions humanes i van estudiar sistemes circulatori i nerviós,
avançant enormement el coneixement mèdic. Pel que fa a la geografia,
Eratòstenes va calcular la circumferència de la Terra amb gran precisió, mentre
Estrabó, més tard, documentaria mapes i descripcions del món conegut.
La ciutat també va ser un nucli d’intercanvi cultural, on es
trobaven filòsofs, poetes, historiadors i científics de diferents tradicions,
la qual cosa fomentava un ambient d’intensa producció intel·lectual i de debat
constant. Aquesta combinació de recerca, educació i contacte entre cultures va
consolidar Alexandria com un model de ciutat cosmopolita i de transmissió del
coneixement en el món antic.
La Gran Biblioteca d’Alexandria, anomenada així per
distingir-la de la petita biblioteca, o biblioteca filla, del Serapeu (el
temple més gran d’Alexandria) fou fundada pels primers Ptolemeus amb el
propòsit d’ajudar el manteniment de la civilització grega al si de la molt
conservadora civilització egípcia que envoltava Alexandria.
Si bé és cert que el trasllat de Demetri de Falèron a
Alexandria (l’any 296-295 aC) està relacionat amb l’organització de la
Biblioteca, també és segur que almenys el pla d’aquesta institució fou elaborat
sota Ptolemeu I Sòter (mort el 284 aC) i que la finalització de l’obra i la
seva connexió amb el Museu fou l’obra màxima del seu successor, Ptolemeu II
Filadelf. Com Estrabó no fa menció de la Biblioteca a la seva descripció dels
edificis del port, sembla evident que no estava en aquesta part de la ciutat; a
més a més, la seva connexió amb el Museu permetria ubicar-la al Brucheion, el
districte reial situat al nord-est de la ciutat.
Aquest santuari acollia un petit zoològic, jardins, una gran
sala per a reunions i àdhuc un laboratori. Les sales que es dedicaren a la
biblioteca acabaren essent les més importants de tota la institució, que fou
coneguda al món intel·lectual de l’Antiguitat en ser única. Durant segles, els
Ptolemeus donaren suport i conservaren la Biblioteca que, des dels seus inicis,
mantingué un ambient d’estudi i de treball. Dedicaren grans sumes a
l’adquisició de llibres, amb obres de Grècia, Pèrsia, Índia, Palestina, Àfrica
i d’altres cultures, tot i que predominava la literatura grega i hel·lenística.
La biblioteca del Museu constava de deu cambres dedicades a la
investigació, cadascuna dedicada a una disciplina diferent. Un gran nombre de
poetes i filòsofs, que arribaren a ser més de cent durant els millors anys,
s’ocupaven del seu manteniment, amb una dedicació total. L’edifici del Museu es
considerava un temple del coneixement.
Se sap que des del començament la biblioteca fou un apartat al
servei del Museu. Més endavant, però, quan aquesta entitat adquirí gran
importància i volum, calgué crear un annex proper. Es creu que aquesta segona
biblioteca (la biblioteca filla) fou creada per Ptolemeu III Evergetes (246-221
aC) i s’establí al turó del barri de Racotis (avui dia Karmuz), en un lloc
d’Alexandria més allunyat del mar; concretament, a l’antic temple erigit pels
primers Ptolemeus al déu Serapis, anomenat el Serapeu, considerat com un dels
edificis més bonics de l’Antiguitat.
A l’època romana, els emperadors la van protegir i modernitzar,
van instal·lar-hi calefacció central mitjançant canonades, per tal de mantenir
els llibres secs als dipòsits subterranis.
Els redactors de la biblioteca d’Alexandria eren sobretot
coneguts a Grècia per llur treball sobre els texts homèrics. Els redactors més
famosos generalment portaven el títol de bibliotecari principal.
La diversitat geogràfica dels erudits mostra que la biblioteca
era de fet un gran centre d’investigació i aprenentatge. El 2004, un equip
egipci trobà, mentre excavava al Brucheion, el que sembla una part de la
biblioteca. Els arqueòlegs descobriren tretze sales de conferències, cadascuna
amb un pòdium central. Es calcula que en les sales excavades fins ara hi cabien
uns 5.000 estudiants, el que indica que era una institució molt gran per a
l’època.
Ptolemeu II encarregà a Zenòdot d’Efes, ajudat pel poeta
Cal·límac, la tasca de catalogació de tots els volums i llibres. Zenòdot fou el
primer bibliotecari d’Alexandria, i en aquells anys les obres catalogades
arribaren al mig milió. El resultat de la seva tasca fou el Pinakes, el primer
catàleg temàtic de la història. Unes obres es presentaven en rotllos de papir o
pergamí, que és el que s’anomenava volums, i d’altres en fulles tallades, que
formaven el que es denominava toms. Cadascuna d’aquestes obres podia dividir-se
en parts o llibres. Es feien còpies a mà de les obres originals, és a dir,
edicions, que eren molt apreciades, fins i tot més que les originals, per les
correccions que s’hi havien fet.
Mapa extret de https://doi.org/10.13169/arabstudquar.39.4.0957
Les persones encarregades de l’organització de la Biblioteca
ajudaven Cal·límac a buscar per totes les cultures i en totes les llengües
conegudes i enviaven negociadors que poguessin aconseguir biblioteques
senceres, unes vegades per comprar-les, d’altres com a préstec per fer-ne
còpies.
S’estima que en l’època de Ptolomeu I s’hi van dipositar uns
200.000 volums; en l’època de Ptolomeu II, van ser el doble; l’any 48 aC, amb
Juli Cesar van ser 700.000. es va arribar a 900.000 quan Marc Antoni oferí
200.000 volums a Cleòpatra portats de la Biblioteca de Pèrgam.
Cadascun d’aquests volums era un manuscrit que podia versar
sobre temes diferents. Es creu que allà hi havia dipositats tres volums amb el
títol d’Història del món, l’autor dels quals era un sacerdot babilònic anomenat
Berós, i que el primer volum narrava des de la creació fins al diluvi, període
que segons ell havia durant 432.000 anys, és a dir, cent vegades més que a la
cronologia que se cita a l’Antic Testament. Aquest nombre permeté identificar
l’origen del coneixement de Berós: l’Índia. També se sap que allà hi havia
dipositades més de cent obres del dramaturg grec Sòfocles, de les quals només 7
han arribat als nostres dies.
A finals del segle XIX es van trobar al jaciment d’Oxirrinc, al
poble d’El-Bahnasa (a 190 km al sud del Caire) milers de papirs que van ser
estudiats a fons pels erudits. En un d'ells s’hi parlava de la famosa
biblioteca i es donava una llista de noms de diversos directors o bibliotecaris
a partir de l’any de la seva fundació.
Els savis que estudiaven, criticaven i corregien obres es
classificaven ells mateixos en dos grups: filòlegs i filòsofs.
Els filòlegs estudiaven a fons els texts i la gramàtica. La
filologia arribà a ser una ciència en aquella època, i comprenia altres
disciplines, com la historiografia i la mitografia.
Els filòsofs eren tots els altres, atès que la filosofia
abastava les branques del pensament i la ciència: física, enginyeria, biologia,
medecina, astronomia, geografia, matemàtiques, literatura i el que avui dia
se’n diu filosofia.
Entre ells hi havia personatges tan coneguts com Arquímedes, el
més notable científic i matemàtic de l’antiguitat; Euclides que hi desenvolupà
la seva Geometria; Hiparc de Nicea, que explicà la Trigonometria, i defensà la
visió geocèntrica de l’univers; Aristarc, que defensà tot el contrari, és a
dir, el sistema hel·liocèntric segles abans de Copèrnic; Eratòstenes, que
escrigué una Geografia i compongué un mapa força exacte del món conegut;
Heròfil de Calcedònia, un fisiòleg que arribà a la conclusió que la
intel·ligència no és al cor sinó al cervell; els astrònoms Timòcaris i
Arístil·los; Apol·loni de Pèrgam, gran matemàtic, que escrigué a Alexandria
sobre les seccions còniques; Apol·loni de Rodes, autor de les Argonàutiques;
Heró d’Alexandria, un inventor de caixes d’engranatges i també d’uns aparells
moguts per vapor: és l’autor de l’obra Autòmata, la primera obra coneguda sobre
robots; l’astrònom i geògraf Claudi Ptolemeum; Galè, qui escrigué força obres
sobre l’art de la curació i sobre anatomia.
Tot el que se sap actualment sobre la història de l’antiga
biblioteca es deu a algunes referències d’escriptors posteriors, de vegades de
gent que fins i tot arribà a conèixer-la, però són al·lusions de passada, no hi
ha res dedicat en exclusiva a comentar o descriure l’edifici o la vida que s’hi
feia.
El geògraf i gran viatger grec Estrabó (63 - 24 aC) feu una
petita descripció; sembla que va estar a Alexandria a finals del segle I aC.
Parlava del Museu i deia que constava d’una exedra, és a dir una obra feta al
descobert, de forma circular i amb uns seients adherits a la part interior de
la corba. Narrava que també hi havia una cambra molt àmplia on s’hi celebraven
els àpats dels savis i dels treballadors. I parlava també de la biblioteca, de
la gran biblioteca, quelcom “obligatori” al Museu.
Al segle II aC, en les cartes d’Arístees al seu germà
Filòcrates, parla de la biblioteca i de tot l’afer de la traducció de la
Septuaginta.
La Septuaginta, o biblia dels Setanta, és la traducció de la
Bíblia hebrea o Tanakh al grec koiné entre els segles III i II aC, que es va
fer aquí a Alexandria. En aquells moments, on molt pocs jueus entenien l’hebreu
i la comunitat estava dispersa en diferents cultures lingüístiques, es feia
necessària la traducció al grec, la llengua franca de la Mediterrània des dels
temps d’Alexandre Magne, per harmonitzar la diàspora, paraula que apareix per
primer cop a la Septuaginta. Aquesta és la primera traducció coneguda, de moltes traduccions antigues de la
Bíblia hebrea a la llengua grega, i és la Bíblia que devien usar Jesucrist i
els seus deixebles.
Marc Anneu Lucà, historiador del segle I, natural d’Hispània i
nebot de Sèneca, a la seva obra “La Farsàlia” explica com es va produir
l’incendi del port, com es propagaren les flames ajudades pel vent, que no
cessava, des dels vaixells també incendiats i ancorats al gran port oriental.
Titus Livi diu a les seves referències que la biblioteca
d’Alexandria era un dels edificis més bells que ell mai havia vist, amb moltes
sales plenes de cambres per a llibres i cambres on només els copistes hi podien
entrar, sense que ningú els molestés. Apuntava també que cobraven per cada
línia copiada.
Sèneca, filòsof hispà i oncle de Lucà, al segle I escrigué un
llibre titulat “De tranquilitate animi” on narra, a través d’una cita de Titus
Livi, que en aquell incendi s’arribaren a cremar 40.000 llibres.
El biògraf Plutarc (46-125) viatjà en diverses ocasions a
Egipte, on a Alexandria degué sentir moltes històries sobre el famós incendi.
Escrigué una biografia sobre Juli Cèsar però en parlar sobre la batalla al mar,
en cap moment explica l’incendi de la biblioteca; com que en el desastre hi
estava implicat Cèsar sembla que no volgué tacar el seu nom amb aquells fets.
El mateix Juli Cèsar, a la seva obra “De bello civili”, on parla d’aquella
batalla, també omet completament l’incendi de la biblioteca. D’altres
escriptors de la mateixa època també silencien la relació de Cèsar amb
l’incendi d’Alexandria.
Molt més tard, al segle IV, Sant Joan Crisòstom fa una relació
de l’estat en què es trobava en aquells anys la brillant ciutat d’Alexandria, i
comenta que la desolació i destrucció són tals que no es pot esbrinar ni el
lloc on es trobava el Soma (el mausoleu d’Alexandre el Gran) ni l’ombra de la
Gran Biblioteca.
Al segle XV un escriba va traduir al llatí els comentaris de
Joan Tzetzes (1110 - 1180), que fou un filòleg romà d’Orient. Aquells
comentaris s’havien agafat de l’obra “Prolegòmens a Aristòfanes”. En aquesta
obra Tzetzes hi parla sobre la biblioteca.
El que se sap ara és que l’any 47 aC, les tropes de Juli Cèsar
van incendiar la flota d’Alexandria. El foc s’hauria propagat al moll i hauria
destruït una part de la biblioteca; també pot ser que els llibres que es van
cremar fossin els que estaven dipositats en magatzems del port, a l’espera de
ser catalogats per a la biblioteca, o per a la seva exportació a Roma.
Després del desastrós incendi, la mort de Cèsar i de l’ascens
d’August, Cleòpatra VII es refugià a la ciutat de Tars (a l’actual Turquia)
juntament amb Marc Antoni. Va ser llavors quan el triumvir oferí els 200.000
manuscrits portats des de la Biblioteca de Pèrgam (a l’Àsia Menor), per a la
biblioteca d’Alexandria, com a compensació per qualsevol possible pèrdua.
L’any 292, un edicte de Dioclecià manava destruir els llibres
d’alquímia. Reconstruïda, la biblioteca va tornar a ser destruïda el 391, i
també el 642 i el 645, per l’emir Amr Ibn al-As, que considerava que si els
llibres estaven d’acord amb l’Alcorà eren superflus, i que si el contradeien,
eren perniciosos. Ara bé, aquesta història és posada en dubte i s'atribueix a
la propaganda antiislàmica. Cert o no, el cas és que va ser en aquesta època
que va desaparèixer el contingut de la biblioteca.
Curiosament molts dels escrits d’Aristòtil han arribat als
nostres dies, fet que suggereix que, encara que hi hagués hagut ordres de
destruir els llibres hi devia haver voluntaris que van salvar-ne una part
d’amat. La tradició explica que efectivament els texts d’Aristòtil es van
escapar en part de la destrucció; i que la destrucció dels altres llibres de la
biblioteca es va fer cremant-los en centenars de calderes dels banys
d’Alexandria, i que la crema va allargar-se uns quants mesos.
L’existència de la biblioteca després de la seva suposada
destrucció en el47 aC queda confirmada per una inscripció trobada a
començaments del segle XX, dedicada a Tiberi Claudi Balbil. Balbil exercia un
càrrec en que combinava la direcció del Museu i la Biblioteca com si es tractés
d’una acadèmia.
Suetoni a la biografia de Claudi refereix que l’emperador,
després de rebre en grec una història dels etruscs i una altra sobre els
cartaginesos (avui dia perdudes), volgué celebrar l’escriptura d’aquests
llibres i creà un annex del Museu. El vell museu continuava existint i en ple
funcionament. El mateix Suetoni, en narrar la vida de Domicià, indica que manà
restaurar amb grans despeses biblioteques incendiades al llarg de l’Imperi,
fent cercar per tot arreu nous exemplars de les obres perdudes, i va enviar a
Alexandria una missió per treure còpies acurades o corregir els texts.
Durant el segle II i III, una sèrie de desastres assolaren
l’antiga capital dels Ptolemeus, entre d’altres el brutal saqueig d’Alexandria
per capritx de Caracal·la (215), o en el 273, quan Aurelià, en reconquerir-la
per als romans, saquejà i destruí completament el Bruquió, afectant el Museu i
la Biblioteca, i que segurament va ser la causa de la seva destrucció. Es diu
que en aquella ocasió els savis grecs es refugiaren al Serapeu, que mai no patí
durant tals desastres, i d’altres emigraren a Bizanci.
El 330, amb la fundació de la nova capital imperial,
Constantinoble, és probable que el que quedés del contingut de la biblioteca
fos recaptat per les autoritats imperials i traslladat a la Nova Roma.
Encara, entre 320 i 1303 hi hagué 23 terratrèmols a Alexandria.
El del 21 de juliol del 365 fou particularment devastador. Segons les fonts, hi
hagué 50.000 morts a Alexandria, i l’equip de Franck Goddio de l’Institut
Europeu d’Arqueologia Submarina, ha trobat al fons de les aigües del port
centenars d’objectes i trossos de columnes que demostren que almenys el 20% de
la ciutat dels Ptolemeus va quedar sota les aigües, incloent el Bruqueió, que
és on se suposa que hi havia la biblioteca.
És probable que la biblioteca original dels Ptolemeus fos
destruïda en algun d’aquests desastres, restant-ne només part del seu
contingut, uns 40.000 rotllos, custodiats en una biblioteca secundària ubicada
al complex del Serapeu, temple dedicat al déu Serapis, patró de la ciutat.
Biblioteca actual
El 26 de juny de 1988 es posava la primera pedra de la nova
biblioteca, que s’havia de construir sobre les ruïnes de l’antic edifici
ptolemaic. La idea és que tingués cabuda per uns 5 milions de volums.
Es va convocar un concurs mundial el setembre del 1988, per
permetre als estats del món que proposessin projectes. Hi van participar 400
arquitectes de més de 77 països. El guanyador del primer premi, de 600.000
dòlars, va ser l’estudi de l’arquitecte noruec Snohetta. La firma
Snohetta/Hamza signà el contracte relatiu a la concepció i a la supervisió de
l’execució del projecte l’octubre de 1993. Es va obrir al públic l’any 2002.
És un edifici funcional, situat a la vora del mar. Té la forma
d’un llarg cilindre de 160 metres de diàmetre, tallat en biaix. Des de
l’exterior és un immens semicercle que s’eleva del terra, homenatge a Ra, el
déu Sol. La inclinació del sostre permet als nivells superiors de la biblioteca
beneficiar-se de la il·luminació natural i d’atenuar els efectes de les ombres.
Els arquitectes no van concebre-la estrictament com un símbol solar, sinó que
reconeixen que pretén ser una imatge de radiació i d’obertura i no un lloc
tancat o reservat.
Vista de dalt, la seva forma circular recorda la imatge del sol
(els jeroglífics el representen generalment com un simple disc). Aquest
simbolisme solar s’accentua encara més per la voluntat de relligar-se amb la
saviesa de la biblioteca antiga i, d’altra banda, de contribuir a l’entesa
entre els pobles i la construcció de la pau. En els murs de granit hi ha
gravades totes les escriptures conegudes del món. La nova Biblioteca
Alexandrina es presenta així com el nou temple del saber universal, i el darrer
gran monument de l’era no-virtual.
Vam arribar-hi amb el temps just abans de que tanquessin i en
un mal dia. Hi havia una manifestació d’estudiants, amb pancartes, força
gent... Segons el que tinc anotat de quan hi vam anar, el director era amic de
Mubarak, els estudiants havien presentat una sèrie d’exigències, i l’hi estaven
donant un ultimàtum. Vam poder entrar un moment però ens van fer fora de
seguida, també als estudiants. La biblioteca es troba a la vora de diverses
facultats.
He trobat una noticia del setembre d’aquell any que pot
explicar l’ambient que hi vam trobar.
Uns 200 estudiants s’havien tancat a l’edifici administratiu de
la Universitat i van ser atacats violentament pels serveis de seguretat, ferint
a 5 estudiants.
Els estudiants van continuar la seva protesta, en la que
exigien la destitució del president de la universitat, Hend Hanafy, de deien
que va ser nomenat per antics funcionaris de la Seguretat de l’Estat i membres
del dissolt Partit Nacional Democràtic (NDP), el partit governant de
l’expresident Hosni Mubarak.
Testimonis presencials i estudiants van dir que els van atacar
mentre protestaven pacíficament.
Els estudiants deien que tots els directius de la universitat
eren còmplices de l’antic règim, ja que tenien que ser nomenats per funcionaris
de la Seguretat de l’Estat.
El consell militar governant havia declarat que a l’inici
d’aquell curs escolar tots els antics directius serien destituïts, però no ho
havien complert.
L’11 de setembre hi va haver una protesta a nivell nacional,
d’uns 5.000 professors, en la que en una sèrie de reunions privades amb el
primer ministre demanaven que es fessin nous nomenaments de càrrecs de
lideratge universitari mitjançant un procés electoral independent i
transparent.
Diversos rectors i degans universitaris es van veure obligats a
dimitir després de protestes i tancaments organitzats en coordinació amb les
respectives unions estudiantils. Però seguien havent-hi degans que no havien
dimitit i els estudiants seguien demanant la celebració d’eleccions justes i
transparents.
