05 de desembre 2025

Tadjikistan (2011)-7. Gorno-Badakhxan, Pamir: Vall de Bartang, Basid

Un cop hem sortit de la vall de Gizev  continuem per la vall del riu Bartang fins a Basid, cap al nord.

El riu Bartang baixava amb força, ocupant tota la vall i en algun tram també la pista.

Molt a prop del poble de Bartang, hi ha un poblet anomenat Siponj, on hi ha uns petroglifs. Es tenia que pujar per veure’ls i jo no em vaig sentir amb forces. Em va saber greu, però la diarrea i la dieta d’arròs i te em feien sentir sense forces.

Mentre els altres anaven a veure’ls em vaig quedar a baix xerrant amb una noia que parlava una mica d’anglès. Em va explicar que treballava al ministeri d’agricultura a Duixanbé; ella i la seva germana vivien a la capital però a l’estiu pujaven aquí a veure a la família i per ajudar-los. També perquè aquí s’està molt més fresc que a Duixanbé i és millor per al nens. M’explicava que havia vingut ella amb els nens i el marit s’havia quedat treballant.

La gent és encantadora, i en aquella estona em van oferir pomes i conversa, encara que limitada per la llengua. 

Vam aconseguir arribar a Basid, però ens van avisar que com que havia fet molta calor, hi havia hagut més desgel i el riu se n’havia endut la pista que continuava, després de Basid, fins a Bardara. És el que teníem previst fer, per visitar aquesta altra vall. La carretera estava tallada després de Basid i es preveia que trigarien uns deu dies en arreglar-la. I que no era convenient intentar creuar ja que potser si seguia el desgel, després no podríem tornar enrere.


A Basid vam dormir en cases locals; com que en una no hi cabíem tots, el veí va oferir una habitació. Un cop resolt el tema vam anar a visitar el poble, que és un dels més importants de la vall.

Em criden l’atenció els graners. Al poble hi ha dos mazars o santuaris religiosos; a l’època comunista no es feien servir. Són ismaïlites i no n’han construït cap de nou. En vam veure un i la gent hi va a fer ofrenes; hi ha sincretisme amb religions antigues.

A una part del poble no s’hi pot arribar a peu ja que hi ha massa aigua. La força del riu Bartang és brutal.

Les cases són de tova, algunes estan molt cuidades, i la majoria tenen flors.

En aquest viatge recordo que la convivència era tant intensa, 24 hores junts, que a les hores de menjar no parlàvem, estava cadascú en el seu mon.

Veient les fotografies, estic intentant recordar aquell dia, ja llunyà. Tinc una sèrie de fotografies a la vora del riu, i fotografies del poble abans i després. Tenint en compte que amb fotografies digitals no hi ha error en l’ordre, dedueixo que vam visitar una part del poble, i com que l’altra part no es podia visitar perquè no s’hi podia arribar per l’aigua, ens devien portar a donar una volta amb els vehicles, per veure una mica la vall.












Dedueixo que això és el  santuari.











Tornem enrere per la vall de Bartang, fins arribar a la carretera que va seguint el riu Panj.

Vam tornar a quedar aturats enmig de l’aigua, va caldre posar pedres i empènyer amb els peus en remull en una aigua glaçada.












Tadjikistan (2011)-6. Gorno-Badakhxan: vall de Bartang i vall de Gizev

Després de dinar ens dirigim cap a la vall de Bartang, entrem en aquesta vall del riu Bartang, però de seguida trobem el punt d’entrada a la vall de Gizev o Gizev, on passarem dos dies caminant per la vall i veient llogarets.

El nom de la vall no sé si s’ha d’escriure Gisev (com ho tenia a la fitxa en castellà), o Jizev com ho he trobat en diverses webs i al google maps; he optat per escriure Gizev, no sé si és correcte, però em sembla que en català no pot ser començant amb Ji, en el que tinc més dubtes és si ha de ser amb z o s.  

Vam agafar el mínim de coses per dos dies de trekking per aquesta vall del Pamir.

La ruta comença a uns 28 km de Rushan, al punt on s’ha de creuar un riu, que no sé si és el Bartang o el Gizev; tenint en compte que la vall de Gizev es troba a la dreta del Bartang, suposo que és el Gizev el que es creua. Però deu ser a la vora del punt de confluència dels dos rius. 

Quan nosaltres vam arribar allà no hi havia pont; el pont penjant havia desaparegut i en el seu lloc hi havia una cabina penjada d’uns cables d’acer; disposava d’un manubri per fer-la avançar i arribar a l’altra riba. Van ser els xofers els que ens van anar passant a l’altra banda, fent la feina de girar el manubri.

El muntatge semblava una mica precari i feia respecte.

Deixem el riu enrere i comencem la pujada. És un camí agradable, alternant sol i ombra. No era difícil però estava amb diarrea i no ho vaig portar massa bé. El problema era l’aigua. Quan ja portàvem uns dies de viatge i diarrea vam deduir que la culpa era de l’aigua. Ells acostumen a prendre aigua amb gas, nosaltres ens entestàvem a prendre aigua sense gas que suposo que no es renova tant sovint. Un dia vaig veure que a l’interior de l’ampolla per estrenar hi havia uns filaments. Des de llavors, aigua amb gas o aigua de riu purificada.

És molt agradable després del camí pedregós trobar-se amb aquest llac. És el primer dels tres que trobarem en aquesta ruta.

Havíem caminat 2 hores i mitja quan vam arribar al primer poble, a uns 2.500 metres d’altitud; havíem fet un desnivell d’uns 500 metres. Vam fer nit aquí.

 El senyor que ens va allotjar a casa seva parlava anglès. Ens va preparar el sopar, arròs pels que estàvem malament de panxa, i te i galetes.

L’habitació tenia com diferents nivells on poder dormir. Devia ser el saló de la casa ja que hi havia una televisió i equip de música. En aquella sala ens hi vam col·locar 8 persones. A la nit no feia fred.

Al dia següent ens vam aixecar a 2/4 de 6 del matí; havíem anat adormir a les 10 de la nit. Tenien dutxa, una caseta feta amb plàstic i un tub d’on rajava l’aigua. El terra era de pedres i filtrava bé l’aigua, però feia mal als peus. L’aigua era freda, però per una dutxa ràpida va ser agradable.

Els que s’havien dutxat al vespre sí que havien tingut aigua calenta, ja que tenen plaques solars. Les cases són de tova, la cuina de llenya, i tenien una petita central elèctrica.

La gent encantadora. Els de mitjana edat parlaven anglès, almenys el suficient per poder-se comunicar. 

Després d’esmorzar ens vam posar de nou en marxa, per veure altres pobles i més llacs.

Per esmorzar ens van donar farinetes, que no va tenir massa èxit. Un dels àpats, no sé si dinar o sopar, plof (arròs), momos de carn i pinxos de pollastre, amb ossos inclosos. 

Quan passes per un poble de seguida t’ofereixen quedar-te allà. Al poble on havíem dormit, a la que van veure arribar els primers ja ho van oferir. Suposo que és un ajut econòmic important.

La gent de la vall de Gizev viuen (o almenys abans) sobretot de l’ajuda exterior. Ens explicaven que hi havia un programa d’ecoturisme, i suposo que els han ajudat amb l’equipament mínim per allotjar a la gent que fa trekking per la vall.  

A 2/4 d’11 arribàvem al tercer llac. Feia molt calor, i ens vam estar una bona estona allà gaudint de la vista. Després vam pujar al poble que hi havia una mica més amunt, des d’on contemplar el llac. Ens van donar te, galetes i caramels; em sembla que també ens van donar albercocs, o una fruita similar, molt madurs i gustosos.

En aquest poble hi havia una casa d’hostes. La noia que ens atenia, que ens havia rentat la fruita i ofert el te, ens va explicar que eren els seus avis els que vivien allà tot l’any; ella estudiava a Khorog i pujava aquí a ajudar-los a l’estiu. Ho tenia tot molt net i polit.

Després vam tornar cap al nostre poble. Vam prendre arròs, te, galetes i caramels, sempre presents els caramels.

L’home ens explicava que ell vivia aquí tot l’any, però que els seus parents, un germà i un nebot, havien anat a Rússia a treballar, ja que s’hi guanyava més que a Tadjikistan. Però aquell 2011 ja deia que cada cop ho tenien més difícil els tadjiks per trobar-hi feina. Abans molts homes i dobnes tadjiks es casaven amb russos per obtenir la nacionalitat, però ens deia que cada cop posaven més traves a aquests casaments.

Tots els del poble eren familiars. El poble havia estat habitat per la mateixa família durant 400 anys, em sembla que és això el que va dir.

En aquesta vall es parla el pamiri, per dir gràcies, tinc anotat que es diu color.

Eren les 4 de la tarda, i tot i estar a 2.500 metres d’altitud feia molta calor.

Aquestes valls queden aïllades a l’hivern, i molts no hi viuen tot l’any.

Durant anys hi va haver invasions, i un dels cops, que no van poder repel·lir als invasors van haver de fugir muntanyes a través, fins a la vall del costat.

En el passat moltes famílies venien les filles a famílies xineses, les casaven i es quedaven allà, però sempre recordaven que eren tadjiks. Hi ha una comunitat tadjik important a la Xina, a la regió uigur.  

Tornem enrere per la vall de Gizev per arribar de nou a la vall del Bartang.