Després de dinar ens dirigim cap a la vall de Bartang, entrem
en aquesta vall del riu Bartang, però de seguida trobem el punt d’entrada a la
vall de Gizev o Gizev, on passarem dos dies caminant per la vall i veient
llogarets.
El nom de la vall no sé si s’ha d’escriure Gisev (com ho tenia
a la fitxa en castellà), o Jizev com ho he trobat en diverses webs i al google
maps; he optat per escriure Gizev, no sé si és correcte, però em sembla que en
català no pot ser començant amb Ji, en el que tinc més dubtes és si ha de ser
amb z o s.
Vam agafar el mínim de coses per dos dies de trekking per
aquesta vall del Pamir.
La ruta comença a uns 28 km de Rushan, al punt on s’ha de
creuar un riu, que no sé si és el Bartang o el Gizev; tenint en compte que la
vall de Gizev es troba a la dreta del Bartang, suposo que és el Gizev el que es
creua. Però deu ser a la vora del punt de confluència dels dos rius.
Quan nosaltres vam arribar allà no hi havia pont; el pont
penjant havia desaparegut i en el seu lloc hi havia una cabina penjada d’uns
cables d’acer; disposava d’un manubri per fer-la avançar i arribar a l’altra
riba. Van ser els xofers els que ens van anar passant a l’altra banda, fent la
feina de girar el manubri.
El muntatge semblava una mica precari i feia respecte.
Deixem el riu enrere i comencem la pujada. És un camí
agradable, alternant sol i ombra. No era difícil però estava amb diarrea i no
ho vaig portar massa bé. El problema era l’aigua. Quan ja portàvem uns dies de
viatge i diarrea vam deduir que la culpa era de l’aigua. Ells acostumen a
prendre aigua amb gas, nosaltres ens entestàvem a prendre aigua sense gas que
suposo que no es renova tant sovint. Un dia vaig veure que a l’interior de
l’ampolla per estrenar hi havia uns filaments. Des de llavors, aigua amb gas o
aigua de riu purificada.
És molt agradable després del camí pedregós trobar-se amb
aquest llac. És el primer dels tres que trobarem en aquesta ruta.
Havíem caminat 2 hores i mitja quan vam arribar al primer
poble, a uns 2.500 metres d’altitud; havíem fet un desnivell d’uns 500 metres.
Vam fer nit aquí.
El senyor que ens va
allotjar a casa seva parlava anglès. Ens va preparar el sopar, arròs pels que
estàvem malament de panxa, i te i galetes.
L’habitació tenia com diferents nivells on poder dormir. Devia
ser el saló de la casa ja que hi havia una televisió i equip de música. En
aquella sala ens hi vam col·locar 8 persones. A la nit no feia fred.
Al dia següent ens vam aixecar a 2/4 de 6 del matí; havíem anat
adormir a les 10 de la nit. Tenien dutxa, una caseta feta amb plàstic i un tub
d’on rajava l’aigua. El terra era de pedres i filtrava bé l’aigua, però feia
mal als peus. L’aigua era freda, però per una dutxa ràpida va ser agradable.
Els que s’havien dutxat al vespre sí que havien tingut aigua
calenta, ja que tenen plaques solars. Les cases són de tova, la cuina de
llenya, i tenien una petita central elèctrica.
La gent encantadora. Els de mitjana edat parlaven anglès,
almenys el suficient per poder-se comunicar.
Després d’esmorzar ens vam posar de nou en marxa, per veure
altres pobles i més llacs.
Per esmorzar ens van donar farinetes, que no va tenir massa
èxit. Un dels àpats, no sé si dinar o sopar, plof (arròs), momos de carn i
pinxos de pollastre, amb ossos inclosos.
Quan passes per un poble de seguida t’ofereixen quedar-te allà.
Al poble on havíem dormit, a la que van veure arribar els primers ja ho van
oferir. Suposo que és un ajut econòmic important.
La gent de la vall de Gizev viuen (o almenys abans) sobretot de
l’ajuda exterior. Ens explicaven que hi havia un programa d’ecoturisme, i
suposo que els han ajudat amb l’equipament mínim per allotjar a la gent que fa
trekking per la vall.
A 2/4 d’11 arribàvem al tercer llac. Feia molt calor, i ens vam
estar una bona estona allà gaudint de la vista. Després vam pujar al poble que
hi havia una mica més amunt, des d’on contemplar el llac. Ens van donar te,
galetes i caramels; em sembla que també ens van donar albercocs, o una fruita
similar, molt madurs i gustosos.
En aquest poble hi havia una casa d’hostes. La noia que ens
atenia, que ens havia rentat la fruita i ofert el te, ens va explicar que eren
els seus avis els que vivien allà tot l’any; ella estudiava a Khorog i pujava
aquí a ajudar-los a l’estiu. Ho tenia tot molt net i polit.
Després vam tornar cap al nostre poble. Vam prendre arròs, te,
galetes i caramels, sempre presents els caramels.
L’home ens explicava que ell vivia aquí tot l’any, però que els
seus parents, un germà i un nebot, havien anat a Rússia a treballar, ja que
s’hi guanyava més que a Tadjikistan. Però aquell 2011 ja deia que cada cop ho
tenien més difícil els tadjiks per trobar-hi feina. Abans molts homes i dobnes
tadjiks es casaven amb russos per obtenir la nacionalitat, però ens deia que
cada cop posaven més traves a aquests casaments.
Tots els del poble eren familiars. El poble havia estat habitat
per la mateixa família durant 400 anys, em sembla que és això el que va dir.
En aquesta vall es parla el pamiri, per dir gràcies, tinc
anotat que es diu color.
Eren les 4 de la tarda, i tot i estar a 2.500 metres d’altitud
feia molta calor.
Aquestes valls queden aïllades a l’hivern, i molts no hi viuen
tot l’any.
Durant anys hi va haver invasions, i un dels cops, que no van
poder repel·lir als invasors van haver de fugir muntanyes a través, fins a la
vall del costat.
En el passat moltes famílies venien les filles a famílies
xineses, les casaven i es quedaven allà, però sempre recordaven que eren
tadjiks. Hi ha una comunitat tadjik important a la Xina, a la regió uigur.
Tornem enrere per la vall de Gizev per arribar de nou a la vall
del Bartang.
