Vam arribar a Sofia al vespre; de camí de l’aeroport a l’hotel vam aturar-nos per canviar moneda (1 euro = 1,94 levs).
L’hotel era correcte, però el barri on estava, a uns 15
minuts a peu del centre, em va semblar
força descuidat, potser perquè estaven fent les obres del metro. Hi havia
tramvia. Vam sortir a sopar, però no vam saber trobar una zona de restaurants,
i feia fred. Al final vam trobar un local on hi havia poca gent. Em va costar uns 18 levs, uns 9 euros; vaig
prendre una mena de bistec rus amb formatge i arròs. Van anar-nos a buscar el
pa expressament per a nosaltres. La carta del restaurant estava en angles i en
búlgar; al costat del nom del plat hi havia un número que era el pes del plat
(tinc anotat això, suposo que també hi havia el preu).
Des de la ciutat es veu el mont Vitoxa, que estava nevat; al
vespre feia fred però en canvi al mati la temperatura era agradable i es podia
anar en mànigues de camisa.
La ciutat es troba en una vall envoltada de muntanyes, una
d’elles, és el mont Vitoxa (Vitosha). Hi ha tres passos de muntanya que
condueixen a la ciutat, i han estat rutes clau des de l’antiguitat, connectant
la mar Adriàtica i l’Europa Central amb la mar Negra i la mar Egea.
Hi ha alguns rius que creuen la ciutat, com el Vladaya i el
Perlovska. La ciutat té també nombroses deus i aigües termals.
Sofia és una de les capitals més antigues d’Europa; la seva
història es remunta al segle VIII aC, quan els tracis van establir un
assentament a la zona. Sofia ha tingut diversos noms en els diferents períodes
de la història, però va adoptar, finalment, el nom de l’Església d’Hagia Sofia,
una de les més antigues de la ciutat, en homenatge nacional als Sants Màrtirs
de Sofia. Sofia va ser declarada capital de Bulgària el 3 d’abril de 1879. Va
ser bombardejada intensament per les forces aliades durant la Segona Guerra
Mundial.
El lloc on es troba la ciutat, ha estat habitat des del segle
XIII aC, sent la segona ciutat més antiga d’Europa. Ha tingut diversos noms al
llarg de la història, i encara s’hi poden veure les restes de les ciutats
antigues.
Sofia era originalment un assentament traci anomenat Sàrdica,
nom que prové de la tribu celta de Serdi. Va ser conquerida per Roma el 29 dC.
Quan Dioclecià va dividir la província de Dàcia en Dacia Ripensis a la vora del
riu Danubi i Dacia Mediterranea, Sàrdica es va convertir en la capital de la
segona. Va ser destruïda pels huns el 477 i reconstruïda per l’emperador romà
d’Orient Justinià I, amb el nom de Triaditsa. Coneguda com a Sredets pels
búlgars, va ser anomenada Sofia, que en grec significa saviesa, l’any 1376.
Sofia va ser conquerida pels otomans el 1382 i es va convertir en la capital de
la província turca de Rumèlia. Va ser reconquerida pels russos el 1878, i es va
convertir en la capital de Bulgària el 1879.
En el nostre recorregut per la ciutat passem per davant del teatre Modern.
Pathé Frères, era una companyia cinematogràfica fundada pels
germans Pathé, al setembre del 1896. Al principi del segle XX, era la
productora cinematogràfica més important del món, a més de la principal
productora de discs de vinil. El 1908, Pathé va inventar la pel·lícula de
notícies projectades als cinemes abans del llargmetratge.
En només cinc anys, el Teatre Modern es va convertir en un
important centre cultural, on intel·lectuals i artistes podien gaudir tant del
cinema búlgar com del cinema estranger.
Aquest edifici es troba en un dels bulevards més antics i
prominents de Sofia, al cor de la ciutat històrica. Va ser dissenyat per
l’arquitecte búlgar Dimitar Nachev en estil secessió de Viena i exemplifica
aquest període de modernització de Bulgària.
L’edifici va sobreviure als estralls dels bombardejos de Sofia
de 1944 i als canvis de règim posteriors; el cinema va tancar les portes l’any
2013 i des de llavors ha anat en decadència. O sigui que quan jo el vaig veure
encara estava en funcionament.
Després del tancament, s’ha anat deteriorant. Les finestres
trencades i la teulada parcialment
ensorrada han deixat l’edifici exposat als elements, provocant l’entrada
d’aigua i el creixement de plantes. L’edifici també ha patit vandalisme, i s’hi
ha instal·lat tanques per evitar més danys. La decoració de la façana principal
està en perill, amb elements que cauen en alguns llocs.
Actualment, l’edifici està catalogat com a edifici històric
d’importància local; això vol dir que la façana està protegida i no es pot
enderrocar, però la resta d’edifici es pot tirar a terra i substituir per un de
nou. He llegit un article en que comenten que el lloc podria ser catalogat com
a edifici d’importància nacional i, llavors es preservaria en la seva
totalitat.
Hi ha una campanya per salvar el Teatre Modern, i defensen que
podria tornar a ser un centre creatiu i cultural.
La Sinagoga Central de Sofia és una de les tres sinagogues sefardites (jueves espanyoles) més grans d’Europa i la més gran de la península balcànica.
Aquest edifici es va construir a l’antic emplaçament d’una
altra sinagoga, coneguda amb el nom hebreu “Ahava ve Chesed” (Amor i Bondat).
La nova sinagoga es va construir en estil hispano-morisc amb elements de
secessió vienesa. D’acord amb les tradicions búlgares de les sinagogues
sefardites, hi ha un gran pati davant de l’entrada. La sinagoga es va construir
segons un pla rectangular amb una cúpula central i un nàrtex. El santuari
principal és octogonal, amb quatre semi-cúpules a les cantonades punxegudes i
espais rectangulars entre elles. Tots ells estan separats del santuari per arcs
que serveixen com a suports de la sala femenina.
L’interior estava ricament decorat amb mosaics venecians
multicolors, columnes de marbre de Carrera i moltes talles ornamentals i
elements de paret. Les cadires estan fetes de roure dels boscos de Sèrbia.
L’autor es va adherir estrictament a la llei i la tradició jueves. No es
representen cares humanes, i el sostre està pintat de manera que simbolitza el
cel. Al terra dels camins central i sud hi ha reixes metàl·liques integrades
sota les quals es trobava el sistema de calefacció per a l’hivern. L’aire calent
de la caldera encesa sortia per allà. Abans d’entrar a la Sinagoga, es poden
veure dues torres al sostre, són les xemeneies de calefacció.
En època socialista, l’any 1982, el ministre de Cultura va
intentar transformar la Sinagoga en una sala de concerts, però els líders de la
sinagoga s’hi van oposar, i van resistir les pressions. La sinagoga va ser
declarada monument cultural d'importància nacional el 1956.
L’arquitecte Grünanger va incrustar a la sinagoga diversos
símbols jueus, principalment basats en el número 8. El vuit té un significat
simbòlic important en el judaisme. Els nadons es circumciden el vuitè dia, i és
quan reben el nom i es converteixen en membres de la comunitat. La flama dels
canelobres també va cremar durant vuit dies al Temple després de la seva
reconsagració, al final de l’ofensiva dels Macabeus contra la dinastia
selèucida governant l’any 168 aC.
El segon símbol amb el número 8 es troba al mosaic venecià.
L’ornament utilitzat és una estrella octogonal al centre de la qual hi ha una
flor de vuit fulles.
L’escut d’armes de Sofia està dividit en quatre parts. A la
part superior dreta hi ha representada l’església d’Hagia Sofía, que dona nom a
la ciutat; al cantó esquerra, una figura humana de l’antic poble de Serdica,
agafada d’una antiga moneda. A la part inferior dreta hi ha un baldaquí amb
l’estàtua d’Apol·lo, representant les deus d’aigua que hi ha a les rodalies de
la ciutat; a la part inferior esquerra (que aquí no es veu) hi ha representada
la reserva de Vitoxa, ja que la ciutat es troba als peus d’aquesta muntanya.
A la part superior de l’escut hi ha una corona de muralles i
torres, un element típic reservat per als escuts d’armes de ciutats. A la part
inferior el sobrenom de la ciutat: Расте, но не старее (Creix però no
envelleix). En aquest que vaig fotografiar jo no hi apareix.
Aquesta zona és rica en fonts d’aigües minerals i aquests banys es van construir, a principis del segle XX, prop de l’antic bany turc que ja havia desaparegut. Es van utilitzar com a banys públics de la ciutat fins al 1986.
L’edifici actual dels Banys Minerals Centrals va ser dissenyat
pels arquitectes Petko Momchilov i Friedrich Grünanger, entre 1904 i 1905, i
aprovat el 30 de gener de 1906. Es va emprar l’estil de la Secessió de Viena,
però integrant elements ornamentals típicament búlgars, bizantins i ortodoxos
orientals. La construcció bàsica es va acabar el 1908 i una empresa búlgara va
construir la teulada complexa i el conducte d’aigua mineral. Els banys es van
inaugurar el 13 de maig de 1913, però l’edifici es va acabar completament dos
anys més tard. Els artistes Haralampi Tachev i St. Dimitrov van dissenyar la
decoració ceràmica de majòlica de l’edifici.
Els banys van continuar funcionant com a banys públics fins al
1986, quan l’edifici es va tancar a causa del seu mal estat i el possible
col·lapse de la teulada. Posteriorment va ser parcialment reconstruït i netejat
a fons, i des del setembre de 2015 acull el Museu d’Història Regional de Sofia.
Quan nosaltres vam passar per davant estava tancat i encara no
s’havia convertit en museu.
La construcció d’aquest monument la va aprovar el Consell
Municipal de Sofia el 17 de setembre de 2000, que és la data en que l’Església
Ortodoxa Búlgara honra la màrtir Sofia de Roma. L’estàtua estava destinada a
ser un símbol de temps millors en el nou mil·lenni, i es va erigir en dos dies,
del 25 al 27 de desembre de 2000, en el lloc on abans hi havia una estàtua de
Lenin.
En un primer moment s’havia d’anomenar Santa Sofia, però
finalment es va treure la paraula santa. L’estàtua és obra de l’escultor Georgi
Chapkanov, que va argumentar que és un símbol per a tots els residents de la
capital, independentment de la religió. En altres paraules, el projecte va ser
controvertit en connotar la pagana Sofia (saviesa) del període hel·lenístic.
Amb 8,1 metres d’alçada i un pes d’unes 5 tones, l’estàtua de coure i bronze
s’aixeca sobre un pedestal de 16 metres d’alçada. Està adornada amb símbols de
poder (corona), fama (corona) i saviesa (òliba); la corona també s’associa amb
la Deessa del Destí, Tyche, inspirada en l’antic emblema de Sofia que data de
l’any 1900.
Inicialment, segurament cap al segle X, hi hauria hagut una
església dedicada a Santa Nedèlia, construïda en pedra i fusta. L’església ha
patit freqüents danys amb el pas dels segles, i ha estat destruïda i
reconstruïda diversos cops.
Esmentada per primer cop per un viatger alemany, l’any 1578, en
el segle XVIII aquesta església va ser la residència d’un bisbe. Des de l’any
1460 aquí s’hi conserven les restes del rei i sant serbi Esteve Uroš II
Milutin; és per això que a finals del segle XIX la van rebatejar com l’església
del Rei Sant, nom que va mantenir-se fins a principis del segle XX.
A l’abril del 1856, l’església es va enderrocar per tal de
construir una catedral, molt més gran. Les obres de la nova catedral es van
allargar molt, ja que l’any 1858 hi va haver un terratrèmol a la regió.
Finalment va ser inaugurada al maig de 1867.
La catedral va ser renovada el 1898, i s’hi van afegir noves
cúpules. L’any 1915 s’hi va enterrar el patriarca i exarca de l’Església
oriental búlgara, Josep I.
El 16 d’abril de 1925, hi va haver un atemptat amb bomba que
pretenia matar el rei Borís III; van haver-hi 128 morts i la catedral va quedar
molt malmesa. La reconstrucció no es va començar fins al 1927, i es va
inaugurar de nou l’any 1933. L’iconòstasi daurat, que havia sobreviscut a
l’atemptat, es va tornar a col·locar al seu lloc.
Curiositats sobre el nom de l’església. Jo pensava que Nedèlia
era una santa, però no ho tinc tant clar. Sveta Nedelya es pot traduir com a
“Diumenge Sant”, “Santa Nedelya” o “Diumenge Sagrat”, depenent de quina
etimologia es prengui com a base.
Sembla que el viatger alemany, Stephan Gerlach, l’any 1578, va deixar constància de que aquesta església era coneguda amb diferents noms, com ara “L’Església del Senyor” (en búlgar: Gospodnya Tsurkva) i “Església de Jesucrist” (Tsurkva Isus Hristos), i també pel nom grec Kyriaki, que tant pot significar “Diumenge” com “Dia del Senyor”,per tant podria ser “L’Església del Senyor”. A més, Kyriaki és el nom d’una màrtir cristiana del segle III, Santa Kyriaki, coneguda en búlgar com a Sveta Nedelya (Nedelya es tradueix com diumenge).
En els tres edificis que formen el complex Largo hi ha: el
Consell de Ministres i els grans magatzems TSUM, al costat nord, l’Assemblea
Nacional (antiga seu del Partit Comunista) amb la seva icònica agulla al costat
est, l’Administració Presidencial (antic Consell d’Estat) i l’Hotel Balkan, al
costat sud. Els plans per a una Casa dels Soviets de 16 plantes al costat est,
semblant a l’edifici principal de la Universitat Estatal de Moscou, no es van
dur a terme després de la desestalinització. En canvi, el 1966 es va erigir una
estàtua de Vladímir Lenin al costat est de la plaça, que va ser substituïda per
la de Sofia l’any 2000.
La plaça de la Independència anteriorment s’anomenava plaça
Lenin. El 1951 es va publicar un decret del Consell de Ministres de Bulgària
sobre la construcció del Largo. El terreny al centre de la ciutat, danyat pels
bombardejos de Sofia durant la Segona Guerra Mundial, es va buidar a la tardor
de 1952, de manera que la construcció dels nous edificis pogués començar en els
anys següents.
El primer edifici que es va construir va ser la Casa del Partit, que en el seu moment estava coronat per una estrella vermella en un pal, i es va completar el 1955. Després dels canvis democràtics posteriors a 1989, es van eliminar els símbols del comunisme en la decoració del Largo, sent l’acte més simbòlic la retirada de l’estrella vermella d’aquest edifici i la seva substitució per la bandera de Bulgària.
