Aquest és un viatge que vaig fer per setmana santa del 2012, a l’abril, pel sud-oest del país. Després ja posaré un altre mapa més ampliat amb el nom dels llocs que vam visitar.
El riu Danubi, al nord,
marca la frontera amb Romania. El riu Iskar, un afluent del Danubi és el
riu més llarg que discorre únicament per Bulgària. A la part sud de l’estat, el
riu principal és el Maritsa i els seus afluents, i hi ha també el Mesta i
el Struma.
https://bluegreenatlas.com/maps/relief_map_of_bulgaria.html
Una mica d’història
Bulgària, és un dels estats més antics del continent europeu,
fundat en el segle VII.
El país el creuen rutes històricament importants: des del nord
i l’est d’Europa fins a la conca mediterrània i des de l’Europa occidental i
central fins al Pròxim Orient. Abans de la creació de l’estat búlgar, els
imperis de l’antiga Roma, Grècia i Bizanci van tenir-hi una forta presència, i
persones i mercaderies viatjaven amb freqüència per aquestes terres.
L’activitat humana a les terres de l’actual Bulgària es remunta
al Paleolític; aquí hi va haver les cultures neolítiques d’Hamangia i de Vinča,
així com la cultura de Varna, de l’Eneolític (mil·lenni V aC). La cultura de
Varna va inventar el treball i l’explotació de l’or; a la necròpolis de Varna
s’hi ha trobat monedes, armes i joies, essent aquestes joies en or les més
antigues del mon, trobades fins al moment, amb una antiguitat aproximada de més
de 6.000 anys. Aquest jaciment es troba a la costa de la mar Negra.
Els tracis, un dels tres grups ancestrals primaris de búlgars
moderns, van començar a aparèixer a la regió durant l’edat del ferro, però quan
entren veritablement a la història és en el segle V aC, quan les diferents
tribus que hi havia en l’actual territori búlgar, es van unir formant el regne
traci dels Odrisis. Després de 9 anys de lluites, l’any 343 aC Filip II de Macedònia va conquerir el país i
el va sotmetre, fundant-hi diverses colònies i ciutats, com Philippopolis,
actual Plovdiv.
Després d’anys de lluites sagnants, els romans van dominar la
Tràcia, l’any 46 dC. Durant el regnat de l’emperador Claudi, el territori
búlgar formava dues províncies romanes Tràcia i Mèsia.
Els romans van fortificar les ribes del Danubi i van organitzar
les vies de comunicació. És l’època de la pau romana. Els habitants de l’antiga
Tràcia obtenen la ciutadania romana.
A partir del segle III dC la tranquil·litat s’acaba, ja que hi
ha invasions constants de pobles de les estepes d’Àsia Central; llegeixo que
n’hi va haver 50 en dos segles.
L’any 330 l’emperador Constantí va transferir la capital de
Roma a Bizanci, que passa a anomenar-se Constantinoble. Hi ha una llegenda que
corre per Bulgària en que diu que l’emperador va estar dubtant entre Bizanci i
Serdica per ubicar-hi la capital.
L’any 395 les províncies romanes de Tràcia i Mèsia passen a formar part de l’imperi romà
d’Orient; fins i tot hi aporten un parell d’emperadors: Marcià (450-457) i
Justinià el Gran (527-565). Al segle IV les invasions continuen, amb els gots,
els huns i els àvars.
En el segle V comencen a fer aparició a la regió les primeres
tribus eslaves. En aquell moment ja no
quedava pràcticament res dels tracis romanitzats ni de la seva civilització. A
finals del segle V el territori de Bulgària es troba poblat per múltiples
tribus; teòricament depèn de Constantinoble, però a la pràctica, excepte en alguns moments
puntuals, Bizanci no hi exerceix cap control.
En aquesta època, el cristianisme ja s’havia estès a la regió. Una petita comunitat gòtica a Nicòpolis del Danubi va produir el primer llibre en llengua germànica al segle IV, la Bíblia d’Úlfila. El primer monestir cristià el va establir en aquesta mateixa època, sant Atanasi, al centre de Bulgària.
A finals del segle V, al baix Danubi, o sigui al territori
búlgar, s’hi estableix un nou poble, els búlgars, més o menys vassall d’un
khanat turc. En un primer moment, aquestes tribus es dediquen a fer raids
sagnants en el territori traci; la seva relació amb Bizanci era a vegades com a
aliats i d’altres com a adversaris.
L’any 632 el khan búlgar Kubrat, format a Constantinoble, uneix
les tribus búlgares al nord de la mar Negre i del Danubi, formant un veritable
estat. Però el territori era difícil de defensar i el seu successor, el khan
Asparukh, va decidir canviar de lloc. L’any 679 creuava el Danubi i es va
establir a zona entre el baix Danubi i els Balcans, establint la capital a
Pliska. El seu germà, el khan Kuber, va fundar un altre estat en el territori
de l’actual Macedònia.
Asparukh es va aliar amb els eslaus per lluitar contra els
bizantins, en canvi el seu germà, Kuber va reconèixer la sobirania de Bizanci.
Un tractat de pau amb l’Imperi Romà d’Orient el 681 va marcar
el començament del Primer Imperi Búlgar. Els búlgars es van barrejar
gradualment amb la població local, i adoptaren un llenguatge comú a partir del
dialecte eslau local.
Els governants successius van enfortir l’estat búlgar al llarg
dels segles VIII i IX. Un dels que va expandir el territori va ser Krum, khan
de Bulgària des del 802 fins a la seva mort, en el 814. Va ser aquest khan el
que va introduir el primer codi legal escrit.
Borís I de Bulgària, que va regnar des del 852al 889, va ser el
primer rei de Bulgària amb títol de tsar; va abolir el paganisme i l’any 864
instaurava el cristianisme ortodox com a religió oficial de l’estat; també es
va adoptar l’alfabet ciríl·lic, desenvolupat a Preslav. Tot això va enfortir
l’autoritat central i va ajudar a fusionar els eslaus i els búlgars en un únic
poble.
La diversitat religiosa en un imperi tant extens era un
obstacle per a la unificació. Els búlgars adoraven al déu Tangra, els eslaus
eren politeistes , i el cristianisme s’anava estenent, gràcies a nombrosos
predicadors. Amb l’objectiu de reforçar la cohesió del seu regne, Boris I va
decidir, l’any 865, convertir-se al cristianisme i fer que aquesta fos la
religió d’estat. L’any 870, el IV Concili de Constantinoble va reconèixer
l’Església Ortodoxa Búlgara, autònoma, però sota la protecció del Patriarca de Constantinoble.
En aquest mapa tret de la wikipedia es pot veure l’extensió
d’aquest Primer Imperi Búlgar, a finals del segle IX.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Primer_Imperi_B%C3%BAlgar#/media/Fitxer:Balkans850.png
Simeó I el Gran, va regnar del 893 al 927. La seva ambició
d’ascendir al tron imperial romà d’Orient, el va conduir a embrancar-se en
moltes guerres amb l’Imperi Romà d’Orient (894, 896, 913, 917, 923). Mai va
aconseguir prendre Constantinoble, però l’any 925 es va atorgar el títol de
basileu o tsar de tots els búlgars i també va declarar l’Arquebisbat autònom
búlgar com a autocèfal i el va elevar a la categoria de Patriarcat.
Als Balcans, va estendre el poder de Bulgària sobre el sud de
Macedònia, el sud d’Albània, i Sèrbia, que es van convertir en els seus
vassalls, però el domini búlgar al nord del Danubi es va perdre probablement
durant el seu regnat. Simeó es va casar dues vegades i va deixar quatre fills,
dels quals el major del seu segon matrimoni, Pere I, és el que el va succeir.
Durant el regnat de Simeó, Bulgària va aconseguir el seu apogeu
cultural, convertint-se en el centre literari i espiritual de l’Europa eslava.
Simeó va continuar la política cultural del seu pare, Boris, per consolidar i
disseminar la cultura eslava, atraient a acadèmics i escriptors. Va ser a
l’escola literària de Preslav i a l’escola literària d’Ohrid, ambdues fundades
per Boris, on es va concentrar la producció literària búlgara d’aquest període.
A finals del segle IX i
principis del segle X, va ser el període més productiu de la literatura
medieval búlgara, i també el més antic. Havent passat els seus primers anys a
Constantinoble, Simeó va introduir la cultura romana a la cort búlgara al
mateix temps que aconseguia evitar l’assimilació cultural a través del poder
militar i de l’autonomia religiosa.
Simeó va transformar la seva nova capital, Preslav, en un
magnífic centre religiós i cultural. El propòsit no era ser tot just una
fortalesa militar i la residència de l’emperador, sinó també una demostració de
l’evolució búlgara.
L’any 986, l’emperador bizantí Basili II va emprendre una
campanya per conquerir Bulgària. Després d’una guerra que va durar diverses
dècades, va infligir una derrota decisiva als búlgars el 1014 i va completar la
campanya quatre anys més tard. L’any 1018, després de la mort del darrer tsar
búlgar, Ivan Vladislav, la major part de la noblesa búlgara va optar per
unir-se a l’Imperi Romà d’Orient. Bulgària va perdre la seva independència i va
romandre sota Bizanci durant més d’un segle i mig. Amb la caiguda de l’estat,
l’església búlgara va caure sota la dominació dels eclesiàstics bizantins, que
van prendre el control de l’arquebisbat d’Ohrid.
Un cop conquerida Bulgària, Basili II va impedir les revoltes i
el descontentament, conservà el control de la noblesa local i exonerà les
terres recentment conquerides de l’obligació de pagar impostos en or, cosa que
els permetia de pagar-los en espècie. També va permetre al patriarcat búlgar de
retenir el seu estatus d’autocefàlia i totes les seves diòcesis, però el va
reduir a un sol arquebisbat, el d’Ohrid.
Després de la mort de Basili II, hi va haver una sèrie de
rebel·lions infructuoses contra el domini bizantí, i poc a poc va anar revifant
el moviment d’alliberament nacional. Van ser dos germans, Pere i Ivan Assèn,
dos nobles de Tàrnovo, els que van aprofitar la descomposició de l’Imperi
Bizantí per restaurar la independència i
recuperar la major part dels territoris búlgars. Van fundar la dinastia Assèn,
que va regnar a Bulgària des del 1186 al 1280, en el que s’anomena el Segon
Imperi Búlgar.
Els dos germans van ser assassinats i els va succeir el seu
germà Kaloján, que va regnar des de 1197 fins al 1207. Va instal·lar la capital
a Tàrnovo. Va ser rei de tota Bulgària des del 1204 i va ser en aquesta data
que va trencar amb l’Església ortodoxa unint-se a la catòlica.
Durant el regnat del tsar Ivan Assèn II (1218-1241) es va viure
un darrer període d’esplendor. El territori de Bulgària compren Tràcia,
Macedònia, Epir i Albània; s’estén entre la mar Negra, la mar Egea i la mar
Adriàtica. En aquesta època hi va haver un important creixement econòmic i
cultural.
A finals del segle XIV, les divisions de faccions entre els
terratinents feudals i la propagació del bogomilisme havien fet que el Segon
Imperi Búlgar es fragmentés en tres estats separats: el Tsarat de Vidin, el
Tsarat de Tàrnovo i el Despotat de Dobrudja. Aquests estats residuals
continuaren estant en freqüent conflicte amb els romans d’Orient, els
hongaresos, els serbis, els venecians i els genovesos. A finals del segle XIV,
els turcs otomans havien començat la conquesta de Bulgària i havien ocupat la
majoria de les ciutats i fortaleses al sud de la serralada dels Balcans.
L’any 1364 els turcs otomans van conquerir Plovdiv i van forçar
al tsar de Tsàrnovo a declarar-se vassall de del soldà. L’any 1388 els turcs
capturaven Sofia. Malgrat l’aliança entre forces cristianes, Veliko Tàrnovo va
caure en mans dels otomans l’any 1393.
La batalla de Nicòpolis (setembre de 1396), va ser un intent
per part dels croats francesos, hongaresos i altres aliats europeus, de
contenir l’amenaça dels turcs otomans que s’endinsaven cada cop més cap a
l’oest d’Europa. A la població búlgara de Nicòpolis, és on hi va haver
l’enfrontament que va acabar amb la derrota dels croats. Això va comportar el
final dels estats cristians a la regió.
Això va comportar la desaparició de Bulgària com a estat i la
seva integració a l’Imperi Otomà, convertint-se en la província de Rumèlia.
La noblesa búlgara va ser posteriorment eliminada i els
camperols van passar a ser serfs dels senyors otomans, mentre que gran part del
clergat educat va fugir cap a altres estats.
Sota el règim otomà els cristians eren considerats una classe
inferior (rayah); els búlgars estaven sotmesos a forts impostos, i la seva
cultura va ser suprimida. Hi va haver una islamització parcial. Les autoritats
otomanes van establir una comunitat administrativa religiosa anomenada Rum
Millet, que governava tots els cristians ortodoxos, independentment de la seva
ètnia. La majoria de la població autòctona va perdre gradualment la seva
consciència nacional diferent, i s’identificà només per la seva fe. No obstant
això, el clergat romanent en alguns monestirs aïllats va mantenir la seva
identitat ètnica viva, fet que permeté la seva supervivència en zones rurals
remotes, i en la militant comunitat catòlica del nord-oest del país.
Quan va començar el declivi de l’Imperi Otomà, l’Àustria dels
Habsburg i Rússia van veure els cristians búlgars com a aliats potencials i van
donar suport a diversos aixecaments contra els otomans.
La Il·lustració de l’Europa occidental al segle XVIII va
influir en la iniciació d’un despertar nacional de Bulgària. Va restaurar la
consciència nacional i va proporcionar una base ideològica per a la lluita
d’alliberament, que donà lloc a la Revolta d’abril de 1876.
La Revolta d’abril va ser una insurrecció organitzada pels
búlgars de l’Imperi Otomà entre abril i maig de 1876, durant la Gran crisi
oriental després de l’inici de la revolta d’Herzegovina, i que va tenir com a
resultat, indirectament, la independència de Bulgària en el 1878. A Bulgària ja
hi havia hagut altres revoltes en contra del poder otomà, aquesta va ser la
darrera, tot i que no es va donar en tot el territori i que no va triomfar.
Uns 30.000 búlgars van morir quan les autoritats otomanes van
esclafar la rebel·lió. Les massacres van portar a les grans potències a prendre
mesures. Van convocar la Conferència de Constantinoble, però els otomans van
rebutjar les seves decisions. Això va permetre a l’Imperi Rus de buscar una
solució militar sense arriscar-se a enfrontar-se a les altres grans potències,
tal com havia passat en la Guerra de Crimea. L’any 1877, el tsar Alexandre II
de Rússia va declarar la guerra als otomans i els va vèncer amb l’ajuda dels
rebels búlgars (opaltxentsi), particularment durant la crucial batalla del pas
de Xipka.
El soldà es va veure obligat a capitular i a signar, el 3 de
març de 1878, el Tractat de Sant Stefano.
Aquest tractat incloïa una disposició per establir un principat búlgar
autònom més o menys als territoris del Segon Imperi Búlgar. Les altres grans
potències van rebutjar immediatament el tractat per por que un estat tan gran
als Balcans pogués amenaçar els seus interessos. Sota la pressió anglesa,
Alexandre II acceptà la reunió del congrés de Berlín, i el 13 de juliol se
signava el nou tractat, que preveia un estat molt més petit; es dividia el
territori en tres parts: al nord, el principat vassall dels turcs, Bulgària
septentrional, que comprenia la Mèsia, el territori entre el Danubi i els
Balcans, i la regió de Sofia; al sud, Tràcia esdevé Rumèlia oriental, amb
capital Plodviv, serà una província turca amb un governador cristià nomenat pel
soldà; Macedònia i la Tràcia d’Adrianòpolis segueix sent turca. Aquesta divisió
deixava grans poblacions de búlgars ètnics fora del nou país.
En els anys posteriors a la independència, Bulgària es va
militaritzar cada cop més i se la coneixia sovint com “la Prússia balcànica”.
Es va involucrar en tres conflictes consecutius entre 1912 i 1918, dues guerres
dels Balcans i la Primera Guerra Mundial. Després d’una desastrosa derrota en
la Segona Guerra dels Balcans, Bulgària es tornà a trobar lluitant al bàndol
perdedor com a resultat de la seva aliança amb les potències centrals en la
Primera Guerra Mundial. El país va capitular el 1918, la guerra va provocar
pèrdues territorials significatives, un total de 87.500 soldats morts i més de
253.000 refugiats van immigrar a Bulgària des de 1912 fins a 1929 a causa dels
efectes d’aquestes guerres, fet que afegí una tensió addicional sobre
l’economia nacional ja en ruïnes.
https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/bulgaria
Llengua i alfabet
El búlgar és una llengua indoeuropea pertanyent a la branca de
les llengües eslaves. Va ser la primera llengua eslava en la qual es va produir
literatura, i en la seva forma primerenca va ser la llengua emprada per
l’Església ortodoxa. És la llengua oficial de Bulgària des de 1908, i des de
2007 forma part de les llengües oficials de la Unió Europea. També és parlat
per les comunitats històriques búlgares de Macedònia del Nord, Ucraïna,
Moldàvia, Sèrbia, Romania, Hongria, Albània i Grècia.
La llengua búlgara ha anat evolucionant al llarg dels segles i
els especialistes marquen diferents períodes evolutius.
El període prehistòric cobreix el temps entre la migració
eslava als Balcans orientals (cap al segle VI dC) i la missió dels sants Ciril
i Metodi a la Gran Moràvia, a l’any 860. Després parlaré una mica més d’ells.
La segona etapa evolutiva seria la de l’eslau eclesiàstic antic
(segles IX a XI) o búlgar antic. Els sants Ciril i Metodi i els seus deixebles
van utilitzar aquesta norma quan van traduir la Bíblia i altra literatura
litúrgica del grec a l’eslau.
El búlgar mitjà (segles XII al XV), era la norma literària que
va evolucionar a partir del búlgar
antic, després que es produïssin grans innovacions. Llengua de rica activitat
literària, va servir com a llengua oficial d’administració del Segon Imperi
Búlgar, Valàquia, Moldàvia (fins al segle XIX) i una llengua important a
l’Imperi Otomà.
El búlgar modern data del segle XVI i va experimentar canvis
generals de gramàtica i sintaxi als segles XVIII i XIX. La llengua búlgara
escrita actual es va estandarditzar sobre la base de la llengua búlgara del
segle XIX.
Ciril i Metodi eren dos germans, nascuts a Tessalònica, a
l’actual Grècia. Ciril va néixer el 827 i Metodi el 815. Ciril era el més jove
de set germans, i va néixer amb el nom de Constantí, però va assumir el nom de
Ciril quan va es va fer monjo, poc abans de la seva mort. Metodi va néixer amb
el nom de Miquel i a l’igual que el seu germà, va canviar el nom pel de Metodi
en fer-se monjo. Ciril el filòsof, va morir a Roma, l’any 869, i Metodi de
Tessalònica a Moràvia l’any 885.
Aquests dos germans van ser missioners i difusors del
cristianisme entre els pobles eslaus de la Gran Moràvia i Pannònia.
Per ajudar-se en la tasca evangelitzadora van idear l’alfabet
glagolític, el primer que va servir per a transcriure la llengua eslavònica,
l’antic eslau. Després de la seva mort, els seus deixebles van continuar la
seva missió als pobles eslaus. Els dos germans son venerats a l’Església
Ortodoxa com a sants amb el títol d’iguals als apòstols. El 1880, el papa Lleó
XIII va introduir la seva festivitat al calendari de l’Església catòlica.
Els alfabets glagolític i ciríl·lic són els alfabets eslaus més
antics coneguts i van ser creats per aquests dos germans i els seus estudiants,
per poder traduir els evangelis i els llibres litúrgics a les llengües eslaves.
L’alfabet glagolític primerenc es va utilitzar a la Gran
Moràvia entre el 863 (l’arribada de Ciril i Metodi) i el 885 (l’expulsió dels
seus estudiants) en documents i llibres governamentals i religiosos, i a la
Gran Acadèmia de Moràvia fundada per Ciril. L’alfabet s’ha atribuït
tradicionalment a Ciril; aquesta atribució ha estat confirmada explícitament
per una carta papal del 880, en la que aprova l’ús de l’eslavó eclesiàstic
antic, que diu que l’alfabet va ser “inventat per Constantí el filòsof”.
L’alfabet ciríl·lic inicial es va desenvolupar al Primer Imperi
Búlgar, pels deixebles dels sants Ciril i Metodi, a l’Escola Literària Preslav
a finals del segle IX. Posteriorment el van finalitzar i difondre els deixebles
Climent i Naüm a les escoles d’Ocrida i Preslav del tsar Borís I de Bulgària;
aquest alfabet era una simplificació de l’alfabet glagolític que s’assemblava
més a l’alfabet grec.
Després de l’adopció del cristianisme el 865, part del clergat
enviat des de l’Imperi Romà d’Orient, feia les cerimònies religioses a Bulgària
en grec. Tement de la creixent influència romana d’Orient i el debilitament de
l'estat, Borís va considerar convenient adoptar l’antiga llengua eslava, per
tal de preservar la independència política i l’estabilitat de Bulgària; per
això va establir dues escoles literàries (acadèmies), a Pliska i Ocrida, on
s’ensenyava teologia en llengua eslava.
El búlgar va ser la primera llengua eslava certificada per
escrit. Com que la unitat lingüística eslava va perdurar fins a l’antiguitat
tardana, els manuscrits més antics es van referir inicialment a aquesta llengua
com a llengua eslava. Al període búlgar mitjà aquest nom va ser substituït
gradualment pel nom de llengua búlgara.
En alguns casos, aquest nom es va utilitzar no només pel que fa a la llengua
búlgara mitjana contemporània del copista, sinó també al període del búlgar
antic.
El viatge
He marcat amb un requadre els tres parcs nacionals que hi ha al
país i que estan en les zones que vam visitar, També he marcat on es troba el
massís muntanyós del Ròdope, que fa frontera de frontera entre Bulgària i
Grècia.
