El monestir de Rila és el monestir més important de Bulgària.
El va fundar l’ermità Joan de Rila.
Joan de Rila (Ivan Rilski) es va retirar com a ermità a les
muntanyes de la serralada de Rila. La seva hagiografia explica que va viure en
l’espai buit d’un arbre tallat en forma de taüt, i que aviat es va estendre la
seva fama de santedat i van acudir en la seva companyia altres persones que
volien seguir el seu exemple. Al final de la seva vida va fundar el monestir
per albergar tots aquests monjos ermitans.
La tomba de sant Joan de Rila es va convertir en un lloc sagrat
i el primitiu monestir anà transformant-se en un complex més gran. Va tenir un
important paper en la vida espiritual i social de la Bulgària medieval. L’any
1833 va quedar gairebé totalment destruït degut a un incendi. Curiosament, els
edificis més antics són els que van sobreviure al foc. Es va reconstruir entre
1834 i 1862.
El monument és un exemple característic de la resistència
búlgara (del segle XVIII i XIX) i simbolitza el sentiment d’identitat cultural
eslau després de segles d’ocupació per l’Imperi Otomà. El monestir fou declarat
Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1983.
Tot el complex ocupa una superfície de 8.800 m² i és de forma
trapezoidal, al voltant del pati interior (3.200 m²), on es troba la torre i
l’església principal.
L’església principal, dedicada a la Nativitat de la Mare de
Déu, va ser erigida a mitjan segle XIX per l’arquitecte Pavel Ivanovich, que va
treballar-hi entre 1834 i 1837. L’església té cinc cúpules, tres altars i dues
capelles laterals.
A l’interior destaca l’iconòstasi daurat i platejat, famós per
la seva talla en fusta, obra de cinc artesans que invertiren quatre anys en la
seva creació. Els frescs, acabats el 1846, són el treball de molts mestres
provinents de Bansko, Samokov i Razlog, incloent els coneguts germans Zahari
Zograf i Dimitar Zograf. A l’església hi ha també moltes icones de valor,
d’entre els segles XIV i XIX.
La part residencial del monestir s’estructura en quatre pisos
(sense comptar el soterrani). Consta de 300 cel·les, quatre capelles, les
estances de l’abat, una cuina (coneguda per les marmites enormes, on hi cap un
bou sencer), una biblioteca amb 250 manuscrits antics i 9.000 impresos, 30
escriptoris, un gran refectori, hospital, magatzems, forns de pa i habitacions
per als benefactors.
L’exterior del complex, amb els seus alts murs de pedra de 24
metres i petites finestres, té aspecte de fortalesa.
El museu del monestir de Rila és particularment famós per la
Creu de Rafail, una creu de fusta feta d’una sola peça. Va ser tallada per un
monjo anomenat Rafail que recrea 104 escenes religiosos i 650 figures en
miniatura. El treball invertit en aquesta peça s’allargà un mínim de dotze
anys, abans que el 1802 el monjo perdés la vista.
Durant el domini otomà (segles XV - XIX) el monestir de Rila es
va convertir en un centre d’autopreservació espiritual, cultural i literària i
renaixement de l’esperit i la nació búlgara. L’escola literària de Veliko
Tàrnovo es va traslladar aquí, després de pati un incendi provocat. El dipòsit
de llibres de Rila es va renovar i enriquir amb nous manuscrits. A finals del
segle XVII es va crear un taller d’enquadernació.
Es van establir connexions amb monestirs de Sveta Gora, i el
1466 es va signar un tractat amb el monestir rus Sant Pantaleimon per a
assistència mútua i per oferir refugi en cas de perill. Les connexions amb
Rússia també comencen al segle XVI.
Les escoles del monestir es van fundar durant el Renaixement
búlgar (segles XVIII –XIX). El monjo Neòfit de Rila, que va ser un home de
lletres destacat i abat del monestir, va ser considerat un pare de la pedagogia
búlgara. Va preparar mestres i clergues per tot el país. També va fundar i es
va convertir en el primer mestre de la reconeguda escola secundària de Gabrovo.
Entrar al pati del monestir impressiona, especialment tot
l’atri que envolta l’església, que està cobert de frescos. L’interior també és
impactant, tot recobert d’or i frescos. Hi ha alguna relíquia de Sant Joan de
Rila.
A l’interior de l’església hi ha un monjo que vigila que ningú
s’assegui creuant les cames; també és una falta de respecte creuar els braços.
Era dissabte i hi havia moltes famílies, la gent resa i posa
espelmes. Hi havia una noia amb un nen aprenent de monjo; el monjo fa una
petita cerimònia, el beneeix i
l’esquitxa amb aigua beneïda, amb un petit ram de fulles.
Tomba del Neòfit Rilski, que dedueixo que deu ser el Neòfit de
Rila.
