Bulgària (2012)-9. Monestir de Bàtxkovo

Continuem cap al sud, a uns 30 km al sud de Plòvdiv hi ha el monestir de Bàtxkovo; a les pagines web en angles o castellà apareix escrit com Bachkovo, però a la wikipèdia en català he vist que ho escriuen com Bàtxkovo. He optat per agafar aquesta versió.

Aquest és el segon monestir més important del país, tant per les seves dimensions com per l’antiguitat, i potser el més important en quant a la preservació del culte, espiritualitat i tradicions ortodoxes. Sabent tot això va ser frustrant que no deixessin fer fotografies. És curiós perquè he trobat moltes fotografies per internet, no sé si ara deixen fer-ne o bé és gent que es van saltar la prohibició.

El monestir de la Dormició de la Mare de Déu de Bàtxkovo, antigament anomenat monestir Petritsoni o Monestir de la Mare de Déu Petritzonitissa, és un important monestir ortodox oriental al sud de Bulgària. Es troba a la riba dreta del riu Chepelare, a 189 km de Sofia i a 10 km al sud de la fortalesa d’Assenovgrad, i està directament subordinat al Sant Sínode de l’Església Ortodoxa Búlgara.

Aquest monestir combina les cultures bizantina, georgiana i búlgara, unides per una fe comuna.

El monestir de Bàtxkovo el va fundar el polític i comandant militar de l’Imperi Romà d’Orient, Grigorii Bakuriani o Gregori Pacurià, l’any 1083, sota el regnat de l’emperador bizantí Aleix I Comnè. Bakuriani era amic de l’emperador i el governant d’aquesta regió. El seu germà, Abàs, també cofundador, va proporcionar un suport financer significatiu però va morir abans de veure acabada la construcció.

Hi havia uns 50 monjos i l’abat al càrrec del monestir; aquesta era una xifra significativa, ja que només hi havia dues institucions més a Bizanci tenien més monjos. El primer abat del monestir va ser Grigorii Vanski i els primers monjos provenien de les regions orientals de Bizanci, d’origen georgià o armeni, com els fundadors.

Els fundadors, Gregori i Abàs, van quedar orfes a una edat primerenca i van aconseguir triomfar a la vida gràcies al fidel servei als emperadors bizantins, perseverança i disciplina.

Segons el capítol 24 dels Estatuts del monestir, no s’hi permetia cap deixeble d’origen grec, ja que aquests havien de ser principalment georgians.

Gregori va aconseguir un decret reial especial que atorgava al monestir la completa independència de qualsevol altra institució ortodoxa, especialment del bisbe metropolità de Plòvdiv i també del pagament d’impostos. El decret va ser signat pel patriarca de Jerusalem. Gregri va cedir al monestir diverses propietats de la zona. Es van construir tres fondes-claustre per als pelegrins; només s’ha conservat l’església d’una d’elles. El monestir també rebia animals domèstics, hi havia uns 110 cavalls.

Per a finalitats litúrgiques es proporcionaven llibres litúrgics, juntament amb icones, vestimentes ricament decorades, plats d’església i altres. Es van redactar setanta decrets imperials per establir l’estatus del monestir i la propietat dels béns. El nom inicial havia estat Petricionski (pel lloc on va ser construït), i més endavant durant l’edat mitjana es va convertir en Bàtxkovski.

Es va establir una societat acadèmica que va atreure algunes de les ments més destacades de l’època, com Joan Petrich, que va traduir textos al georgià i va escriure molts assaigs contra l’heretgia. Va morir a Gelati, Geòrgia, després d’haver passat trenta anys al monestir.

Gregori va morir en una batalla tres anys després que el monestir obrís portes, el seu cos no es va trobar, en canvi els ossos del seu germà Abàs estan a l’ossari.

El monestir de Batxkovo va aconseguir mantenir el seu estatus independent fins al 1363. Els reis búlgars van elogiar el lloc i van fer moltes donacions; a la primera meitat del segle XIV, el tsar Ivan Alexandre en va fer algunes de molt significatives i més tard va ser reconegut com a cofundador; hi ha una imatge seva als arcs del nàrtex de l’ossari.

En temps de les croades, els soldats visitaven el monestir i el trobaven en un bell estat: pedres emblanquinades, moltes icones, adornades amb or i plata, propietats ben conservades. Durant la Tercera Croada, l’abat va rebre l’ordre d’anar a una reunió amb Friedrich Barbarosa, emperador de l’Imperi Romà, que va mostrar una gran cortesia i va enviar una donació per al monestir.

Després de la conquesta dels Balcans pels turcs otomans el 1393, la vida al monestir es va tornar més dura. Es van introduir impostos i es van perdre alguns dels antics privilegis. Durant el segle XVI, el soldà Solimà I va rebaixar una mica la pressió fiscal i això va permetre al monestir reunir fons i poder-lo renovar.

El 1393, la capital búlgara de Tàrnovo va quedar sota domini otomà i el fundador de l’Escola Literària de Tàrnovo i últim Patriarca de l’Església Ortodoxa Búlgara medieval, el patriarca Eutimi, va viure exiliat en aquest monestir, on va treballar a la seva escola; sembla que molts monjos van adoptar els seus costums.

A la primera meitat del segle XV, Constantine Kostenechki, un destacat llibreter búlgar, va visitar el monestir buscant el patriarca Eutimi, desitjant la seva tutela, però ja havia mort; va trobar al seu deixeble Andronik. Malauradament, a causa d’errors històrics, no ha sobreviscut gaire obra religiosa i literària.

Tot i que el monestir va sobreviure a les primeres onades d’invasions turques a terres búlgares, després va ser saquejat i destruït, però restaurat cap a finals del segle XV. El refectori va ser reconstruït l’any 1601, les pintures murals que hi ha són d’un pintor anònim, però tenen un valor artístic significatiu. L’església de Maria, que encara es conserva es va acabar en el 1604.

A principis del segle XVII, el monestir de Bachkovo i les construccions del voltant van ser restaurades i/ o reconstruïdes.

Durant el segle XVII, el monestir va perdre completament la seva independència i passà a formar part del Patriarcat de Constantinoble. Va nomenar abats, majoritàriament d’origen grec, i en general la presència grega va augmentar. Els segles XVIII i XIX van estar marcats per la lluita per la superioritat, entre grecs i búlgars.  Això també passava em sembla a Plòvdiv.

Els monjos van donar un gran suport a l’establiment de la primera escola búlgara a Plòvdiv. Cap a la primera meitat del segle XIX, es va afegir un segon pati al monestir, ja que el nombre de pelegrins anava en augment. L’any 1836 s’hi va construir una església, la de Sant Nicolau, més tard pintada per Zahari Zograf.

A finals de segle, amb la lluita per aconseguir l’Església búlgara independent, alguns dels monjos grecs van abandonar el monestir i també van amagar les còpies més antigues de l’ordenança del monestir. Actualment, es troben a l’illa grega de Qios, a la biblioteca de Korais. També es van endur alguns llibres i objectes de valor. Però amb l’establiment de l’Exarcat Búlgar el 1894, el monestir va passar de forma permanentment a quedar sota la jurisdicció de la Nova Església Búlgara.

Actualment, el monestir forma part del Patriarcat Búlgar i és un lloc on es troben les restes de dos abats de l’Església Ortodoxa Búlgara: l’exarca Stefan i el patriarca Kiril.

Tot i que els georgians van perdre el domini sobre el monestir en el segle XIII, les seves tradicions es van conservar fins a principis del segle XIV.

En aquest monestir hi ha enterrats el patriarca Eutimi (1330–1404) i el patriarca Ciril (1953–1971), em sembla aquest darrer va evitar la deportació dels jues de Bulgària.

L’única part que ha sobreviscut de l’estructura original del monestir és l’ossari, que té un disseny arquitectònic específic i frescos antics, i es troba a 300 m del complex monàstic contemporani. Des del punt de vista arquitectònic, el pla de l’ossari no segueix l’estil local sinó recorda més les estructures funeràries siriano-palestines, amb dues plantes de disseny idèntic. Cada planta té un nàrtex, una sola nau i un absis. La planta baixa està destinada a una cripta i disposa de 14 nínxols funeraris. Sembla que l’ossari original estava dissenyat per allotjar catorze cadàvers específics sota el paviment del terra. Aquest tipus d’ossari no es troba enlloc més al món. L’absis de la planta superior, l’església pròpiament dita (coneguda com l’Església de la Santíssima Trinitat), és semicircular a l’interior i pentagonal a l’exterior amb 3 obertures que deixen entrar una mica de llum natural a l’altar.

L’ossari és interessant pels mètodes de construcció. Representa una barreja de tradicions constructives georgianes i bizantines. La façana està diversificada amb 8 nínxols cecs i una successió de capes de maó i pedra, unides amb morter. L’avantcambra està separada de l’església per parets gruixudes i portes de fusta massís, pintades amb la Creu Georgiana que representa la forta influència dels georgians en la construcció i gestió d’aquest monestir als segles XI i XII. Sobre l’arc de la porta hi ha el mural de la Mare de Déu amb el Nen.

La Catedral de la Mare de Déu, del 1604, és el lloc on es conserva una valuosa icona de la Mare de Déu Eleusa, del 1310, portada de Geòrgia. Segons la llegenda, la icona és una obra miraculosa que atrau molts pelegrins. Aquesta església es va construir al lloc de l’església més antiga del monestir, destruïda pels turcs. L’edifici ha sobreviscut en la seva estructura original: una basílica de tres naus laterals, en forma de creu, amb cúpula i tres absis pentagonals. Una creu daurada de plata que s’eleva de la cúpula porta la inscripció “Guanya sempre!”» en georgià. Els murals de l’espaiós nàrtex es van pintar el 1643 i representen retrats a mida real de Georgi i el seu fill Constantí, que eren notables d’alt rang a Istanbul i donants de l’església. Els frescos de la nau van ser pintats molt més tard, el 1850, per Joan Mosch (mestre Mosko). Les dues icones centrals de l’iconòstasi són del 1793, i representen a la Verge i Jesucrist. La fusteria de l’església (iconòstasi, tron episcopal i similars, data del segle XVIII.

Una altra església medieval del monestir és l’Església dels Arcàngels, que probablement data del segle XII, el nàrtex obert i voltat de la qual va ser pintat per Zahari Zograf, l’any 1841. L’interior de l’església va ser pintat per l’artista Joan Mosch el 1846.

Al pati hi ha un arbre, crec que és un ginjoler, que es va dur de Geòrgia fa més de dos segles. Al monestir preparen un licor, un destil·lat, a partir del seu fruit.

La paret exterior del refectori té un mural que representa la historia del monestir. Hi havia una inscripció en que deia que es va acabar en època de l’abat Cyril, el 22 de juliol de 1846. Es va cremar en el 1902.