Plòvdiv està situada a la vora del riu Maritsa, al sud-est de
la capital búlgara, Sofia. La ciutat es troba a la part sud de la plana de
Plòvdiv, una plana al·luvial que forma la part occidental de la plana alta de
Tràcia. Al nord-oest hi ha la serralada de Sredna Gora i al sud les muntanyes
de Ròdope. És la ciutat més densament poblada de Bulgària.
A la ciutat hi ha sis turons de sienita (una roca magmàtica
que, à diferència del granit, gairebé no té quars). A principis del segle XX,
eren set els turons, però un d’ells, el Markovo tepe, va ser destruït. Tres
d’ells formen el conjunt anomenat els Tres Turons, els altres són: el Turó de
la Joventut (Mladezhki halm), el Turó dels Alliberadors (Halm na
osvoboditelite) i el Turó de Danov (Danov halm).
Plovdiv es troba en una regió fèrtil del sud-centre de
Bulgària, a les dues ribes del riu Maritsa. La ciutat s’ha desenvolupat
històricament sobre set turons de sienita, alguns dels quals tenen 250 metres
d’alçada; a Bulgària sovint se l’anomena la “ciutat dels set turons”.
Hi ha evidències d’habitatge a la zona que daten del VI
mil·lenni aC, quan es van establir els primers assentaments neolítics. La
ciutat va ser posteriorment un assentament traci anomenat Pulpudeva, que més
tard va ser conquerida i governada també per perses, antics macedonis, celtes,
romans, bizantins, gots, huns, búlgars, tracoromans, búlgars, tribus eslaves,
croats i turcs otomans.
Va continuar sent una ciutat important, amb les muralles
reconstruïdes i noves basíliques cristianes i banys romans, construïts al segle
IV. La ciutat va ser saquejada de nou, aquest cop pels huns, en el 441, i les
muralles van ser reconstruïdes de nou. La Filipòpolis romana va resistir un
altre atac, dels àvars als anys 580, després que les muralles fossin renovades
novament per Justinià el Gran (regne del 527 al 565).
A mitjans del segle XI, la ciutat va ser atacada pels petxenegs
(horda túrquica seminòmada de les estepes d’Àsia Central), que la van ocupar
breument cap al 1090. La ciutat va continuar prosperant, amb les muralles
restaurades al segle XII.
Segons un historiador llatí de quarta croada, Filipòpolis era
la tercera ciutat més gran de l’Imperi Bizantí, després de Constantinoble i Tessalònica. Va patir danys pels exèrcits
que passaven per la ciutat durant les Croades, així com per la violència
sectària entre les denominacions ortodoxes orientals i armènies ortodoxes i
paulicianes.
Aquest ducat va ser governat per Renier de Trit, duc de
Filipòpolis des de 1204 fins al 1205.
L’any 1207 el ducat va ser conquerit, durant un breu període de
temps, per l’emperador Kaloian de Bulgària, però el seu successor, Boril, el va
perdre de nou, l’any 1208, en la batalla contra l’exèrcit de l’Imperi
Llatí.
L’any 1219, la ciutat es va convertir en la capital del ducat.
En els primers anys del regnat del tsar Iván Asen II (1218-1241), després de
derrocar al seu cosí Boril, el ducat es va annexionar definitivament a
Bulgària.
L’Imperi Otomà va conquerir Filipòpolis el 1363 o 1364, i li va
posar el nom de Filibe. Durant els 500 anys de domini otomà, Filibe va servir
com un dels nodes comercials i de transport importants als Balcans otomans.
També va tenir un paper com a centre administratiu de diversos sanjaks i
eyalets.
En acabar la guerra russo-turca del 1877-1878, els totomans es van retirar i va quedar dins
de les fronteres de Bulgària fins al juliol del 1878, quan es va convertir en
la capital de la regió autònoma otomana de Rumèlia Oriental. El 1885, Plòvdiv i
Rumèlia Oriental es van unir a Bulgària.
Sota el domini de l’Imperi Otomà, Filibe va tenir un paper
important en el moviment nacional búlgar, preservant la cultura i la tradició
búlgara.
El restabliment de l’Església búlgara el 1870 va ser un signe
de consciència ètnica i nacional. En el segle XIX la població era
majoritàriament grega o búlgara (segons autors grecs o búlgars),mentre que una
versió alternativa diu que eren majoritàriament turcs.
Filibe va tenir un paper important en la lluita per la
independència de l’Església, que segons alguns historiadors va ser una
revolució burgesa pacífica. El 1836 es va inaugurar la primera escola búlgara,
i el 1850 va començar l’educació laica moderna amb la inauguració de l’escola
“Sant Ciril i Metodi”. L’11 de maig de 1858 es va celebrar per primera vegada
el dia dels Sants Ciril i Metodi; això més tard es va convertir en una festa
nacional que encara es celebra avui dia, tot i que el 24 de maig. El canvi de
data és a causa de la transició de Bulgària, l’any 1916, adoptant el calendari
gregorià. Els primers països a canvia del calendari julià al gregorià ho van
fer en el 1582. I al llarg dels anys van anar fent la transició d’un calendari
a l’altre, diferents països. Bulgària ho va fer el 14 d’abril de 1916; el dia
abans era 31 de març segons els calendari julià.
L’any 1858, a l’església de la Mare de Déu, es va celebrar per
primera vegada la litúrgia de Nadal en llengua búlgara des de l’inici de
l’ocupació turca al segle XIV. Fins al 1906 hi havia bisbes búlgars i grecs a
la ciutat. El 1868 l’escola es va ampliar fins a convertir-se en la primera
escola de gramàtica. Alguns dels intel·lectuals, polítics i líders espirituals
de la nació es van graduar en aquella escola.
Segons el Tractat de San Stefano del 3 de març de 1878, el
Principat de Bulgària incloïa les terres amb població predominantment búlgara.
Plòvdiv, que era la ciutat búlgara més gran i dinàmica, va ser escollida com a
capital del país restaurat i com a seu del Govern Provisional Rus. Gran
Bretanya i Àustria-Hongria, però, no van aprovar aquest tractat i el resultat
final de la guerra es va concloure en el Congrés de Berlín (juliol 1878), que
va dividir les terres balcàniques habitades per búlgars en cinc parts. El nord
de Dobrudzha va ser cedit a Romania. Sèrbia va rebre el sanjaq de Niš. Les
terres situades entre el Danubi i la serralada dels Balcanes, juntament amb el
sanjaq de Sofía, van formar el Principat de Bulgària, formalment subordinat a
l’Imperi Otomà. Al sud, a Tràcia i les Ròdope, es va establir la regió autònoma
de Rumèlia Oriental, sota l’autoritat del soldà. En canvi, els búlgars de
Macedònia i de la regió d’Edirne van continuar dins de les fronteres de l’estat
otomà.
El 6 de setembre de 1885, el Principat de Bulgària i Rumèlia
Oriental es va unir sota el govern del príncep Alexandre de Battenberg, amb
l’oposició de Rússia. Això va crear un conflicte diplomàtic i Sèrbia va atacar
Bulgària el novembre d’aquell mateix anys, per intentar impedir la unificació.
L’exèrcit búlgar va sortir-ne victoriós, i finalment, les grans potències van
reconèixer la unificació.
El príncep Alexandre de Battenberg, de tan solo 23 anys va ser
nomenat governant de Bulgària, pel seu oncle, l’emperador rus Alexandre II. Ara
bé, set anys més tard, Rússia ja no li donava suport i el volia destituir.
Segons el propi príncep Alexandre, el que va molestar a Rússia
era que duia una política independent. L’objectiu que perseguia Rússia era que
el Principat de Bulgària i el seu governant servissin per ampliar la influència
rissa als Balcans i servir de base per oposar-se a la penetració
d’Àustria-Hongria als Balcans o per si hi havia una nova guerra contra l’Imperi
otomà. El desig del príncep Alexandre d’imposar el seu control sobre l’exèrcit
i subordinar-lo als interessos búlgars i no als russos, sembla que va ser la
clau del conflicte entre Rússia i Bulgària.
Un altre dels problemes entre els dos països era el tema de la
modernització de Bulgària. El príncep Alexandre I estava convençut de que el
país necessitava tenir una administració, una producció, un comerç i unes
comunicacions modernes; això va ser interpretat per la diplomàcia russa com una
ambició oculta de Bulgària d’alliberar-se del control i influència de Sant
Petersburg i reorientar-se cap a Occident.
El príncep Alexandre, quan va arribar a Bulgària, i ja abans
d’assumir els seus drets com a governant ja va declarar que respectaria el
Tractat de Berlín en la mesura del possible, però que el seu objectiu principal
seria la unificació de totes les terres búlgares en un sol estat. La seva idea
era convertir Bulgària en un regne independent.
Durant tot el seu regnat va donar suport a totes les iniciatives
encaminades a la unió del Principat de Bulgària i Rumèlia Oriental.
A principis del segle XX, Plòvdiv va créixer com un important
centre industrial i comercial. Una de les seves indústries era la del tabac. El
1927 va començar l’electrificació de la ciutat. Durant la Segona Guerra
Mundial, la indústria del tabac es va expandir, així com l’exportació de
fruites i verdures. El 1943, 1.500 jueus van ser salvats de la deportació en
camps de concentració per l’arquebisbe de Plòvdiv, Ciril, que més tard es
convertiria en el patriarca búlgar. El 1944, la ciutat va ser bombardejada per
la coalició britànica-americana.
Catedral de la Verge Maria
És una església del Renaixement Nacional Búlgar, situada al
nucli antic de Plòvdiv, en un dels set turons de la ciutat, el Nebet Tepe.
Al segle IX aquí ja hi havia una petita església dedicada a la
Mare de Déu, que va ser renovada l’any 1186 pel bisbe de Plòvdiv, Constantí
Pantehi, i es va convertir en part d’un monestir. Tant l’església com el
monestir van ser destruïts quan els turcs otomans van conquerir la ciutat,
l’any 1371.
Durant les lluites religioses i nacionals per la independència,
l’església de Santa Maria va jugar un paper crucial. El 25 de desembre de 1859,
el dia de Nadal, el Metropolità de Plòvdiv, Paisi, juntament amb el sacerdot
president del temple, van celebrar per primera vegada una Missa solemne en
llengua búlgara. Després del servei, Paisi va anunciar oficialment que la seva
congregació negava el Patriarca de Constantinoble. El 10 de gener se celebrava
de nou una missa en búlgar.
Teatre Romà
No massa lluny de l’església hi ha el teatre romà. Es troba
entre Jambaz Tepe i Taksim Tepe. És l’únic edifici teatral antic conservat a
les terres búlgares. S’ha trobat la inscripció de construcció, que indica que
es va construir en època de l’emperador romà Marc Ulpi Trajà (98 – 117 dC).
La graderia, càvea, està orientada al sud, en direcció a
l’antiga ciutat que es trobava a la plana, als peus de les muntanyes Ròdope. Té
28 files concèntriques de seients de marbre. A l’igual que en altres teatres
romans, hi havia seients amb el nom inscrit de les personalitats rellevants que
assitien als actes. Aquestes inscripcions han permès saber que aquest edifici
va ser la seu de l’assemblea provincial de Tràcia. Cada secció de la càvea
tenia el nom d’un barri de la ciutat, per tal que la gent sabés on tenia que
seure.
Museu Etnogràfic Regional
Un edifici que crida l’atenció és el del museu etnogràfic
regional. És el segon més gran de Bulgària. Es va fundar l’any 1917 i des del
1938 està ubicat a la casa Kuyumdzhioglu.
Després de l’alliberament de Bulgària dels otomans, en el
1878, Argir Kuyumdzhioglu va abandonar
Plòvdiv i es va instal·lar a Viena. Entre el 1898 i el 1902, va ser una pensió
de noies. Més tard va ser una barreteria, després un magatzem de farina i
fàbrica de vinagre.
En el recorregut d’aquella tarda per Plòvdiv vam pujar a un
dels turons per veure la vista de la ciutat a l’hora de la posta de sol. No
n’estic segura, però podria ser el Nebet Tepe, els orígens de la ciutat.
Un edifici que em va cridar l’atenció és la galeria d’art
Zlatyu Boyadzhiev.
Vam acabar el recorregut de la tarda per Plovdiv anant a sopar
a un restaurant situat en una casa senyorial antiga. Molt bonic. Estava gairebé
buit, cosa que em va xocar, perquè pel carrer sí que es veia gent. Però em van
explicar que en aquesta època que fa fred, la gent no surt a menjar fora, que
ho fan a l’estiu, quan fa bo.
