Tadjikistan (2011)-12. Gorno-Badakhxan, Murghab i banys d'Eli Suu

Vam arribar a Murghab a les 7 de la tarda i va costar força trobar allotjament. Van intentar en quatre o cinc cases sense èxit. Finalment vam trobar lloc. La noia de la casa on ens vam allotjar parlava molt bé l’anglès. Tinc apuntat que hi havia dues piscines d’aigua calenta, a 40º C, una per homes i l’altra per dones. Aquella nit ens van preparar una sopa de pasta i verdures. Després ens van estar ensenyant àlbums de fotografies.

El topònim Murghab ve del persa, margh-ab, que significa “riu dels prats”. Murghab és la capital del districte del mateix nom, i és l’única ciutat significativa a la meitat oriental de Gorno-Badakhxan. És la ciutat que es troba a major altitud (3.650 m) del Tadjikistan (i de l’antiga Unió Soviètica).

En aquesta ciutat la carreta del Pamir creua el riu Bartang.

Entre 1892 i 1893, aquí hi havia una fortificació anomenada Shadzhansky. Alguns registres històrics acrediten que, el 1893, soldats russos van establir aquí el Punt del Pamir o Punt Pamirsky, i que era la principal fortificació russa a les muntanyes del Pamir. Devia ser el seu destacament militar més avançat a l’Àsia Central. Altres registres publicats molt més tard afirmen que el Punt de Pamirsky es va establir en un altre lloc el 26 de juliol de 1903, com a nou quarter prop del poble de Kuni Kurgan.

La ciutat moderna de Murghab es va construir durant el període soviètic, com a àrea de descans al llarg de la carretera del Pamir. L’antic destacament militar soviètic va tancar el 2002, i això va alterar l’economia de la població, que es va compensar parcialment amb l’augment del turisme.

En un altre lloc trobo que quan els imperis rus i britànic es disputaven la influència a l’Àsia Central, l’any 1892 van arribar aquí tropes russes i van muntar un punt fronterer, anomenat Sahdjan. Primer van construir petites cases per poder sobreviure els hiverns rigorosos, i poc a poc van anar construint més edificis. Aquest seria l’inici de Murghab.

Anys més tard, els russos van establir un punt fronterer a Khorog i llavors Shadjan va perdre importància. Més tard, el poble de Murghab es va convertir en un poble de la carretera del Pamir i va servir de centre d’exploració geològica de l’est de Tadjikistan.

Murghab segueix sent un lloc amb infraestructura un tant precària. Hi ha escassetat d’aigua i electricitat. Hi ha un petit hospital, un basar, un hotel i alguns hostals. He llegit que hi viuen unes 6300 persones, pamirís i kirguís. Durant la temporada alta, sempre hi ha turistes, diuen que entre 50 i 100 turistes viatgen per la carretera del Pamir en aquesta època.

Des de Murghab vam fer algunes visites pel voltant, que h marcat en el mapa, i després vam tornar cap a Alichur. 

Vam sortir d’hora per anar a veure un balneari que hi ha prop de Murghab, a la vall d’Eli Suu  que surt de la vall de Madiyan.

Suposo que fins aquí anàvem pert la vall de Madiyan, i  ara entrem a la vall d’Eli Suu amb una pista molt més dolenta.

Em sembla que era en aquest punt que la pista estava malament i no es podia continuar. Vam baixar fins al “balneari” al fons de la vall a peu. Després per sortir vam haver de passar pel tram on hi havia l’esllavissada i els cotxes ens van venir a buscar al fons de la vall.

Els xofers tornant fins a on havien deixat els vehicles, per poder venir a recollir-nos a l’altra banda de l’esllavissada. Aquell tram el vam passar nosaltres a peu. Feia molta impressió, encara recordo la sensació de que si et fallava el peu te n’anaves avall. Intentava mirar fixe al davant, i no pensar, concentrar-me en el camí, pas a pas. 

Aquest lloc em va impressionar, per lo aïllat que queda, com aquells dies amb l’esllavissada quedava incomunicat.

Vam tornar cap a Murghab a dinar. Ens havien preparat un estofat. Hi ha fotografies que no tenen cap gràcia, però evidencien com és el lloc, un tant desangelat.

El mercat tenia poca activitat; potser al matí estava més actiu, després de dinar molt poca cosa.

Em sembla que la muntanya nevada que es veu és el Muztagh Ata. El seu nom vol dir “pare dels gels”. És el segon pic més alt (7.509 m) de la serralada de Kunlun, per darrere del Kongur Tagh (7,649 m). Està situat a pocs quilòmetres de la frontera entre la Xina i el Pakistan, a tocar de la carretera del Karakorum i dins de la Regió Autònoma Uigur de Xinjiang.

El Muztagh Ata ocupa el lloc número 47 entre les muntanyes més altes del món. Tot i que la primera expedició es va realitzar en 1893, la primera ascensió amb èxit la va fer una expedició mixta xino-soviètica el 1956, composta per 31 membres i liderada per Eugeni Beletsky i Chu Ying Hua.