Tadjikistan (2011)-13. Gorno-Badakhxan. Més enllà de Murghab: Rangkul i voltants

Després de passejar per Murghab agafem de nou els cotxes i continuem direcció est, cap a Rangkul, molt a prop de la frontera amb la Xina, per veure els llacs Rangkul i Shorkul i trobar nòmades.

El llac Rangkul es troba a a una altitud de 3.784 metres, a la part més remota i oriental del Tadjikistan, en una vasta conca sense desguàs. Està connectat amb el llac Shorkul per un canal estret.

Els llacs de Rangkul es troben en una vall plana i ampla, coberta d’herba salada i joncs, en kirguís el nom del llac vol dir llac de joncs. A les vores del llac es poden veure crostes de sal, però l’aigua és gairebé dolça.

A l’esquerra de la vall hi ha els penya-segats de Matatas. Les parts est i nord-est del llac són pantanoses.

El llac es troba a 50 km de Murgab i a 11 quilòmetres del poble de Rangkul, que es troba a l’est del llac. A la part sud del llac hi ha l’illa d’Aralbashi.

El llac Rangkul s’alimenta de la neu fosa i les aigües glacials. L’escorrentia es produeix al llarg del canal d’Uzyukdarya fins al llac Shorkul. En el llac hi ha un gènere de peixos (Osman), i colònies d’oques salvatges a les illes.

Prop del llac hi ha el poble de Rangkul. A les muntanyes al sud del llac hi ha la cova de Putnikov o la cova de Matatas, on segons la llegenda s’amaguen els tresors d’Alexandre el Gran o de comerciants venecians que van viatjar a la Xina per la Ruta de la Seda.

Les llegendes sobre les coves de Matata es transmeten de generació en generació. Segon la llegenda, en un passat llunyà, un exèrcit gran i ric va arribar a les terres dels kirguizos des de l’est. Era a finals d’un estiu càlid.

Van instal·lar el campament a la vall de Rangkul, famosa pels seus bons prats, però la naturalesa dels Pamirs és insidiosa. Uns dies després, bufava un fort vent, la neu queia com un vel espès i la tempesta de beu va durar una setmana, després hi va haver una severa gelada.

Els camells i els cavalls queien d’esgotament i fred, mentre els prats quedaven coberts per una dura crosta de neu. Sembla que no hi havia sortida d’aquest desert blanc: les muntanyes nevades protegien la vall, que feia només uns dies era tan amistosa, verda i càlida.

La gent moria de fred i malalties. Els líders militars van decidir amagar els enormes tresors obtinguts en campanyes militars a les coves de Matata. El problema era arribar fins a les coves. Diu la llegenda que van anar apilant cadàvers d’animals fent una escala, que quedava ben assegurada per la gebre quo cobria tot. Així van anar pujant motxilles amb or, pedres de colors, armes cares, llana de Caixmir, brocat de l’Índia, seda de la Xina.

Quan va haver acabat l’hivern i el sol va tornar a escalfar les roques de Matatas, van anar caient els cadàvers d’animals que havien fet d’escala, quedant les riqueses amagades en aquelles coves esperant a que algú s’atreveixi a accedir-hi.

La llegenda diu que hi ha hagut homes valents que ho han intentat però que tots acabaven morint en caure de les roques encantades.

Després hi ha hagut alguns escaladors que han aconseguit accedir a les coves més baixes, i al seu interior no hi havia cap tresor. Em sembla que no s’ha aconseguit entrar en les coves que estan més amunt i més amagades. O potser sí, però tampoc s’hi deu haver trobat res.

Penso que aquesta roca deu ser la de Matates de la que parla la llegenda. Però l’objecte metàl·lic que hi ha al davant no tinc ni idea de què és.

Aquell vespre teníem previst anar a dormir a algun campament nòmada, per veure com vivien. Ens va costar força trobar-los. A sobre se’ns va punxar una roda. Finalment en vam trobar un. Hi havia quatre o cinc iurtes, en van preparar dues per nosaltres.

Les latrines eren molt aèries, hi vaig anar però a la nit vaig preferir el descampat, ho trobava més segur. Era una estructura en la que a sota hi havia els animals, pujaves quatre o cinc graons per una escala feta amb troncs, i a dalt era una superfície de troncs o llistons, amb un forat.

Els ramats estaven a la vall del costat, amb dos pastors de galtes socarrimades pel vent i el sol, i per això ens havia costat trobar-los.

Ens miraven amb curiositat i de seguida es van posar a preparar-nos el sopar. Estàvem a 4.100 m d’altitud i jo tenia bastant mal de cap. La iurta estava molt decorada, però vam passar molt fred, tot i que ens hi havíem encabit 8 persones.

Al matí ens vam posar de nou en marxa i el primer lloc on vam parar va ser en un antic cementiri musulmà, que no tinc ni idea d’on ubicar-lo al mapa, com tampoc sé on estava el campament nòmada.

En el camí de tornada cap a Murghab tinc apuntat que vam aturar-nos en un poble on hi havia una mina d’urani i suposo que és aquest.

Sembla que Tadjikistan té un 14% de les reserves d’urani del planeta, però es creu que la quantitat és superior. Un dels problemes per extreure l’urani en aquesta zona és la manca d’aigua dolça i la precarietat del sistema elèctric.

En arribar a Murghab vam tenir temps de donar una volta, i veure l'ambient matinal.