Tadjikistan (2011)-13. Gorno-Badakhxan. Més enllà de Murghab: Rangkul i voltants

Després de passejar per Murghab agafem de nou els cotxes i continuem direcció est, cap a Rangkul, molt a prop de la frontera amb la Xina, per veure els llacs Rangkul i Shorkul i trobar nòmades.

El llac Rangkul es troba a a una altitud de 3.784 metres, a la part més remota i oriental del Tadjikistan, en una vasta conca sense desguàs. Està connectat amb el llac Shorkul per un canal estret.

Els llacs de Rangkul es troben en una vall plana i ampla, coberta d’herba salada i joncs, en kirguís el nom del llac vol dir llac de joncs. A les vores del llac es poden veure crostes de sal, però l’aigua és gairebé dolça.

A l’esquerra de la vall hi ha els penya-segats de Matatas. Les parts est i nord-est del llac són pantanoses.

El llac es troba a 50 km de Murgab i a 11 quilòmetres del poble de Rangkul, que es troba a l’est del llac. A la part sud del llac hi ha l’illa d’Aralbashi.

El llac Rangkul s’alimenta de la neu fosa i les aigües glacials. L’escorrentia es produeix al llarg del canal d’Uzyukdarya fins al llac Shorkul. En el llac hi ha un gènere de peixos (Osman), i colònies d’oques salvatges a les illes.

Prop del llac hi ha el poble de Rangkul. A les muntanyes al sud del llac hi ha la cova de Putnikov o la cova de Matatas, on segons la llegenda s’amaguen els tresors d’Alexandre el Gran o de comerciants venecians que van viatjar a la Xina per la Ruta de la Seda.

Les llegendes sobre les coves de Matata es transmeten de generació en generació. Segon la llegenda, en un passat llunyà, un exèrcit gran i ric va arribar a les terres dels kirguizos des de l’est. Era a finals d’un estiu càlid.

Van instal·lar el campament a la vall de Rangkul, famosa pels seus bons prats, però la naturalesa dels Pamirs és insidiosa. Uns dies després, bufava un fort vent, la neu queia com un vel espès i la tempesta de beu va durar una setmana, després hi va haver una severa gelada.

Els camells i els cavalls queien d’esgotament i fred, mentre els prats quedaven coberts per una dura crosta de neu. Sembla que no hi havia sortida d’aquest desert blanc: les muntanyes nevades protegien la vall, que feia només uns dies era tan amistosa, verda i càlida.

La gent moria de fred i malalties. Els líders militars van decidir amagar els enormes tresors obtinguts en campanyes militars a les coves de Matata. El problema era arribar fins a les coves. Diu la llegenda que van anar apilant cadàvers d’animals fent una escala, que quedava ben assegurada per la gebre quo cobria tot. Així van anar pujant motxilles amb or, pedres de colors, armes cares, llana de Caixmir, brocat de l’Índia, seda de la Xina.

Quan va haver acabat l’hivern i el sol va tornar a escalfar les roques de Matatas, van anar caient els cadàvers d’animals que havien fet d’escala, quedant les riqueses amagades en aquelles coves esperant a que algú s’atreveixi a accedir-hi.

La llegenda diu que hi ha hagut homes valents que ho han intentat però que tots acabaven morint en caure de les roques encantades.

Després hi ha hagut alguns escaladors que han aconseguit accedir a les coves més baixes, i al seu interior no hi havia cap tresor. Em sembla que no s’ha aconseguit entrar en les coves que estan més amunt i més amagades. O potser sí, però tampoc s’hi deu haver trobat res.

Penso que aquesta roca deu ser la de Matates de la que parla la llegenda. Però l’objecte metàl·lic que hi ha al davant no tinc ni idea de què és.

Aquell vespre teníem previst anar a dormir a algun campament nòmada, per veure com vivien. Ens va costar força trobar-los. A sobre se’ns va punxar una roda. Finalment en vam trobar un. Hi havia quatre o cinc iurtes, en van preparar dues per nosaltres.

Les latrines eren molt aèries, hi vaig anar però a la nit vaig preferir el descampat, ho trobava més segur. Era una estructura en la que a sota hi havia els animals, pujaves quatre o cinc graons per una escala feta amb troncs, i a dalt era una superfície de troncs o llistons, amb un forat.

Els ramats estaven a la vall del costat, amb dos pastors de galtes socarrimades pel vent i el sol, i per això ens havia costat trobar-los.

Ens miraven amb curiositat i de seguida es van posar a preparar-nos el sopar. Estàvem a 4.100 m d’altitud i jo tenia bastant mal de cap. La iurta estava molt decorada, però vam passar molt fred, tot i que ens hi havíem encabit 8 persones.

Al matí ens vam posar de nou en marxa i el primer lloc on vam parar va ser en un antic cementiri musulmà, que no tinc ni idea d’on ubicar-lo al mapa, com tampoc sé on estava el campament nòmada.

En el camí de tornada cap a Murghab tinc apuntat que vam aturar-nos en un poble on hi havia una mina d’urani i suposo que és aquest.

Sembla que Tadjikistan té un 14% de les reserves d’urani del planeta, però es creu que la quantitat és superior. Un dels problemes per extreure l’urani en aquesta zona és la manca d’aigua dolça i la precarietat del sistema elèctric.

En arribar a Murghab vam tenir temps de donar una volta, i veure l'ambient matinal.

Tadjikistan (2011)-12. Gorno-Badakhxan, Murghab i banys d'Eli Suu

Vam arribar a Murghab a les 7 de la tarda i va costar força trobar allotjament. Van intentar en quatre o cinc cases sense èxit. Finalment vam trobar lloc. La noia de la casa on ens vam allotjar parlava molt bé l’anglès. Tinc apuntat que hi havia dues piscines d’aigua calenta, a 40º C, una per homes i l’altra per dones. Aquella nit ens van preparar una sopa de pasta i verdures. Després ens van estar ensenyant àlbums de fotografies.

El topònim Murghab ve del persa, margh-ab, que significa “riu dels prats”. Murghab és la capital del districte del mateix nom, i és l’única ciutat significativa a la meitat oriental de Gorno-Badakhxan. És la ciutat que es troba a major altitud (3.650 m) del Tadjikistan (i de l’antiga Unió Soviètica).

En aquesta ciutat la carreta del Pamir creua el riu Bartang.

Entre 1892 i 1893, aquí hi havia una fortificació anomenada Shadzhansky. Alguns registres històrics acrediten que, el 1893, soldats russos van establir aquí el Punt del Pamir o Punt Pamirsky, i que era la principal fortificació russa a les muntanyes del Pamir. Devia ser el seu destacament militar més avançat a l’Àsia Central. Altres registres publicats molt més tard afirmen que el Punt de Pamirsky es va establir en un altre lloc el 26 de juliol de 1903, com a nou quarter prop del poble de Kuni Kurgan.

La ciutat moderna de Murghab es va construir durant el període soviètic, com a àrea de descans al llarg de la carretera del Pamir. L’antic destacament militar soviètic va tancar el 2002, i això va alterar l’economia de la població, que es va compensar parcialment amb l’augment del turisme.

En un altre lloc trobo que quan els imperis rus i britànic es disputaven la influència a l’Àsia Central, l’any 1892 van arribar aquí tropes russes i van muntar un punt fronterer, anomenat Sahdjan. Primer van construir petites cases per poder sobreviure els hiverns rigorosos, i poc a poc van anar construint més edificis. Aquest seria l’inici de Murghab.

Anys més tard, els russos van establir un punt fronterer a Khorog i llavors Shadjan va perdre importància. Més tard, el poble de Murghab es va convertir en un poble de la carretera del Pamir i va servir de centre d’exploració geològica de l’est de Tadjikistan.

Murghab segueix sent un lloc amb infraestructura un tant precària. Hi ha escassetat d’aigua i electricitat. Hi ha un petit hospital, un basar, un hotel i alguns hostals. He llegit que hi viuen unes 6300 persones, pamirís i kirguís. Durant la temporada alta, sempre hi ha turistes, diuen que entre 50 i 100 turistes viatgen per la carretera del Pamir en aquesta època.

Des de Murghab vam fer algunes visites pel voltant, que h marcat en el mapa, i després vam tornar cap a Alichur. 

Vam sortir d’hora per anar a veure un balneari que hi ha prop de Murghab, a la vall d’Eli Suu  que surt de la vall de Madiyan.

Suposo que fins aquí anàvem pert la vall de Madiyan, i  ara entrem a la vall d’Eli Suu amb una pista molt més dolenta.

Em sembla que era en aquest punt que la pista estava malament i no es podia continuar. Vam baixar fins al “balneari” al fons de la vall a peu. Després per sortir vam haver de passar pel tram on hi havia l’esllavissada i els cotxes ens van venir a buscar al fons de la vall.

Els xofers tornant fins a on havien deixat els vehicles, per poder venir a recollir-nos a l’altra banda de l’esllavissada. Aquell tram el vam passar nosaltres a peu. Feia molta impressió, encara recordo la sensació de que si et fallava el peu te n’anaves avall. Intentava mirar fixe al davant, i no pensar, concentrar-me en el camí, pas a pas. 

Aquest lloc em va impressionar, per lo aïllat que queda, com aquells dies amb l’esllavissada quedava incomunicat.

Vam tornar cap a Murghab a dinar. Ens havien preparat un estofat. Hi ha fotografies que no tenen cap gràcia, però evidencien com és el lloc, un tant desangelat.

El mercat tenia poca activitat; potser al matí estava més actiu, després de dinar molt poca cosa.

Em sembla que la muntanya nevada que es veu és el Muztagh Ata. El seu nom vol dir “pare dels gels”. És el segon pic més alt (7.509 m) de la serralada de Kunlun, per darrere del Kongur Tagh (7,649 m). Està situat a pocs quilòmetres de la frontera entre la Xina i el Pakistan, a tocar de la carretera del Karakorum i dins de la Regió Autònoma Uigur de Xinjiang.

El Muztagh Ata ocupa el lloc número 47 entre les muntanyes més altes del món. Tot i que la primera expedició es va realitzar en 1893, la primera ascensió amb èxit la va fer una expedició mixta xino-soviètica el 1956, composta per 31 membres i liderada per Eugeni Beletsky i Chu Ying Hua.

Tadjikistan (2011)-11. Gorno-Badakhxan, cami de Murghab: Jelondy, llacs salats (Tuzkul i Sasykul) i Alichur

Des del llac Turumtaykul ens dirigim cap al nord per reprendre la carretera del Pamir i continuar cap a l’est, fins a Murghab.

Quan arribem a la M41 o carretera del Pamir ens aturem a Jelondy, on hi ha un balneari, em sembla que és de l’època soviètica. Aquesta població es troba a uns 120 km a l’est de Khorog, i a uns 190 km a l’oest de Murghab. 

En aquest poble hi ha diverses fonts termals; segons la gent de la regió les aigües tenen propietats medicinals. Com que jo no vaig prendre cap bany em vaig dedicar a rondar pel voltant.

Després de l’estona de descans al balneari vam continuar per la carreta del Pamir fins a dos llacs salats, el Tuzkul i el Sasykul. Es troben a uns 3.800 metres per sobre el nivell del mar.

El llac Tuzkul és un llac tancat, d’aigua salada i amargant, situat al sud de la conca del riu Alichur, a la part occidental de la vall del mateix nom. El riu Tamdy desemboca al llac.

Ens aturem al poble d’Alichur. El nom del poble significa “la maledicció d’Ali”; es diu que ho va pronunciar Ali, el gendre i cosí de Mahoma, quan viatjava per aquesta zona, a causa del clima dur i dels vents penetrants que hi havia.

Alichur participa en un programa comunitari de gestió ecològica anomenat conservació Burgut, en un intent de revertir la despoblació d’ibex, ossos, ovelles Marco Polo i linx.

La comunitat genera ingressos de la caça comercial i comença a expandir-se l’ecoturisme.

Els cims de les muntanyes a ambdós costats són arrodonits i llisos; aquesta zona de l’altiplà va estar antigament al fons marí; de fet, el corall tan utilitzat en les antigues joies del Pamir es recollia a les valls laterals de la plana d’Alichur.

Alichur està situada en una àmplia plana, envoltada per dues carenes molt segmentades, tallades per múltiples valls. El principal riu que flueix per aquesta plana és el riu Gunt (el mateix riu que més a l’oest travessa Khorog i es fusiona amb el riu Panj), anomenat també riu Alichur en alguns mapes. L’altitud del poble és de 3880 m, i les carenes al nord i al sud de la plana s’eleven fins a 5300-5500 m.

Cap a l’oest, el riu Gunt (Alichur) travessa una vall més estreta i una zona amb diversos llacs alpins abans de descendir gradualment cap a un canó més profund. I a l’est, la llarga plana es divideix en petites branques amb petits rierols de muntanya que formen el riu principal Alichur.

Alichur es  troba en un altiplà tancat per les muntanyes, el que crea unes condicions climàtiques extremes a l’hivern. Pot fer molt de fred a primera hora del matí, tot i que la temperatura mitjana a la temporada més freda és d’uns -20 °C, la temperatura més baixa registrada és d’uns -60°C. Malgrat això, la gent porta segles vivint aquí.

La majoria dels locals són kirguís, i la resta són tadjiks del Pamir.

En un entorn tan dur, la vida de la gent local no és fàcil. L’agricultura aquí és gairebé impossible. No hi ha boscos. Així doncs, l’únic mitjà de vida possible és la ramaderia: ovelles i vaques. I fins i tot aquest mitjà de vida és difícil per l’escassetat d’herba, que tan sols creix durant el curt estiu.

Malgrat l’estil de vida dur, són molt hospitalaris. En els darrers anys, ha augmentat el comerç a la carretera del Pamir, que connecta el Tadjikistan amb la propera Xina; grans camions circulen per aquesta ruta i una de les seves parades és aquí a Alichur.

De camí cap a Murghab hi ha un pas de muntanya que he trobat escrit de diferents formes, una d’elles, la que apareix a google maps és Nezatash.

No sé quines fotografies corresponen a aquest pas, ni tampoc sé el nom del llac que es veu a les fotografies. Trobar informació sobre aquests paratges em resulta difícil. Per acabar-ho d’adobar hi ha dos passos de muntanya amb aquest nom.

Aquest coll o pas de muntanya es troba a 4134 m d’altitud, a la carretera del Pamir o M41; rep aquest nom en referència a un pas de muntanya internacional, a la frontera entre la Xina i el Tadjikistan, a una altitud de 4,541 metres sobre el nivell del mar, a la serralada de Sarikol. 

El nom del pas significa “pedra de llança” en kirguís, que és el nom d’una roca propera. La carretera cap al port antic té una longitud de 45,7 km, començant a Taxkurgan. Durant el segle XIX, aquest pas fronterer va ser utilitzat freqüentment pels exploradors europeus que passaven per la regió.

El pas de Neztash (el de la serralada de Sarikol) és un camí secundari de la Ruta de la Seda. No es trobava en la ruta principal ja no hi havia fonts d’aigua, estava allunyat dels assentaments, i tenia una altitud relativament més alta que d’altres.

Aquest camí es troba a la frontera entre la Xina i el Tadjikistan, a la regió històrica de Badakhxan. Als anys 1890, els governs xinès, rus i afganès van signar una sèrie d’acords que van dividir Badakhxan, però la Xina va impugnar el resultat de la divisió. La disputa es va resoldre finalment el 2002 quan el Tadjikistan i la Xina van signar un acord fronterer.

Tot el recorregut és espectacular, impressiona la soledat i aïllament d’aquestes terres força àrides, malgrat els llacs. Estàvem en alçada i això es notava al caminar, tot es tenia que fer lentament.