Sudan, alta Núbia (2005)-15. Omudrman i final de viatge al Caire

L’entrada a Khartum i Omdurman va ser complicada, ja que hi havia molt embús. És una ciutat caòtica, plana i estesa. Aquell any 2005 deien que hi vivien entre 3 i 6 milions d’habitants; el marge em va semblar molt gran, però van explicar que costa molt de saber ja que el cens no estava actualitzat i que no tothom està censat. Hi ha gent que viu al carrer, hi ha barris on s’ha instal·lat la gent que ha vingut del camp, de les zones en conflicte, i de les zones seques del Sahel.

El Khartum que vaig veure el primer dia era el rural, la vida al costat del riu, els carrers polsosos, botiguetes... és el que no vaig poder fotografiar perquè encara no teníem el permís. No sé si era per la manca de permís o ens van avisar perquè volíem fotografiar des del pont, i potser és un punt estratègic. De fet els dos ponts són punts claus, si s’ensorra un pont, Khartum pot quedar bastant aïllada.

Com que el primer dia no podíem fer fotografies, aquella darrera tarda vam anar al mercat d’Omdurman. El permís de fotografia és per als recintes arqueològics; als pobles depèn de la policia local.

Buscant informació sobre el mercat he trobat que el febrer d’aquest any 2025 va ser bombardejat, presumiblement per les Forces de Suport Ràpid (RSF); van morir 56 persones i 158 més van resultar ferides.

Omdurman és més pobre que Khartum, es veuen barris senzills. El seu mercat és molt important, és un mercat destinat a ells, aliments, vestits i calçat, estris diversos... tan sols hi ha un carreró dedicat a l’artesania, per als pocs estrangers que venen per aquí. Hi ha alguns objectes de diferents ètnies nuba, de pobles del sud del país (ara Sudan del Sud) i d’altres països africans, com Etiòpia i Nigèria. Em sorprèn veure sabates de pell de cocodril. En el Nil, em sembla que prop de la 6ª cascada, hi ha algun cocodril; diuen que a  vegades es troben restes d’algun animal que ha sigut atacat per aquest rèptil.

Les dones vesteixen el vestit tradicional del Sahel, el melhfa, de colors vistosos. Els de més qualitat són de cotó, però en els mercats se’n troben de fibra o de barreja fibra i cotó. Són de colors vius, verd, taronja, vermell, fúcsia, colors que ressalten la pell fosca.  

Els homes vesteixen túnica blanca i turbant blanc. A vegades em sorprèn que duguin la roba tant blanca quan la meva samarreta sempre tenia color confós. Al mercat venen “blauet” el producte que serveix perquè la roba quedi blanca i no grogosa. 

La gent gran tenen escarificacions a la cara, pròpies de cada ètnia, els joves ja no.

Al campament de Mèroe vam provar el peix gat, em va agradar, té un gust molt suau. També vam prendre una mena de samfaina amb ocra, que vaig trobar que és un tant gelatinosa i no em va agradar gaire. Al mercat d’Omdurman venien ocra seca, tallada a rodanxes.

Un altre plat que vam tastar va ser el ful, a base de faves guisades, està bo també. El pa que trobes per aquí és de dos tipus: el pa que trobes en molts països àrabs, pla i sense llevat, i el pa amb llevat tipus panet o com un rotllo.

Al mercat venien també les flors seques d’hibisc, el carcadé, i altres plantes per a fer infusions. El carcadé el prenen tant en infusions com en forma de xarop de color vermellós.

Tenien també moltes fruites: mangos, plàtans, dàtils, maduixes, taronges... També el fruit del baobab sec, que algun cop que l’he provat té un punt àcid; amb aquest fruit en fan una beguda. Els baobabs es troben al sud de Khartum.

Al mercat d’Omdurman venien mini cafeteres com les que feien servir a Xendi per servir-nos el cafè. Ja vaig comentar que al mercat de Xendi teníem prohibit fer fotografies; un home va insistir molt perquè li fes una fotografia ili enviés i no m’hi vaig poder resistir. És la policia la que no ens deixa fer fotografies.

L’hotel d’aquella darrera nit a Khartum era molt millor que el del primer dia, que era només per unes hores. En aquest d’ara hi havia homes de negocis, altres que havien vingut a una convenció, i la recepció estava plena de gent (cap europeu o americà). Al costat d’aquest hotel hi havia un hotel xinès. Hi havia molt tràfec de gent amunt i avall.

També hi havia alguna família, però no sabria dir la seva procedència, pel color de pell; en general vaig veure gent de pell més fosca que els que havíem anat trobant durant el recorregut.

Anotacions del 2005. La presa que estan construint a la 3ª cascada és per produir electricitat; ens expliquen que pot portar conflictes amb Egipte i amb Etiòpia. Estan construint també el nou oleoducte i gasoducte. Prop de Khartum, gairebé a l’entrada, hi ha la refineria de petroli.

Es veu una ciutat i un país, en desenvolupament, s’estan fent noves construccions, asfaltant pistes... Reben molta ajuda de Xina i de Malàisia. Aquí la població no és molt integrista.

El viatge arribava al final. Va ser un viatge variat, alterant la història i els paisatges, el desert i els oasis ala riba del Nil. I la gent del país, encantadora, somrient i amable. Veient ara els seus rostres, 20 anys després, quan un cop més estan en guerra, em pregunto que deuen fer, com deuen estar.

Ens vam llevar a les 3 del matí per anar a l’aeroport. Tot i ser tant d’hora vam trobar un bon embús; per sort com que és un aeroport petit no cal arribar-hi amb gaire anticipació.

No sé com és ara, però en el 2005 em va semblar molt petit, familiar, sense botigues, ni rètols que indiquin els vols o algun anunci en anglès, tot en àrab. Hi havia tan sols 4 portes d’embarcament, però només una estava en funcionament. Deien alguna cosa per l’altaveu i de seguida es formava la cua, però no tenia ni idea de quin vol havien anunciat. Vaig preguntar a un home de la cua, per preguntar, per saber si era el vol al Caire, però no, era el vol a Amman. Després va començar a passar un home parlant fluixet, dient Amman i alguna altra cosa que tant podia ser el nom de l’aeroport com el número de vol.

A 3/6 del matí, tornen a dir alguna cosa per l’altaveu, aquest cop sí que és el vol cap al Caire.

Arribar al Caire va ser un xoc. Després d’estar passejant per llocs poc habitats, excepte la capital, arribar al Caire, va ser impactant.

Al voltant de l’hotel i els carrers propers estava tot ple de policia. Hi havia una reunió a l’ambaixada americana i és el que va provocar aquell desplegament.

Vam dedicar el matí a passejar per la vora del Nil, el mateix riu però un ambient totalment diferent. Anàvem molt cansats ja que ens havíem llevat a les 3 del matí, i ens ho vam prendre amb calma. Vam dinar molt bé en un restaurant força elegant, on hi havia sobretot homes de les oficines del voltant. Un altre restaurant que havíem mirat abans només tenien cervell i fetge. 

A la tarda vam anar cap a les piràmides, per veure-les des de la porta d’entrada al recinte. És impressionant la diferència amb les del Sudan. També l’ambient que s’hi respira és totalment diferent.

Vam trobar un noi que ens va portar per carrerons fins a un punt des d’on podríem veure les piràmides sense haver de pagar entrada, des de la porta. 

La gent per aquell barri summament pobre era molt amable, i el contrast d’aquells carrers sense manteniment amb el recinte turístic de les piràmides és brutal. Enmig de les barraques i carrerons plens de deixalles que hi ha darrera la tàpia del recinte de les piràmides, els nens eren espontanis i curiosos, i van voler practicar algunes paraules d’anglès amb nosaltres.

Al matí següent, després d’esmorzar i abans d’anar cap a l’aeroport vaig sortir a passejar pels voltants de l’hotel. No hi havia semàfors, pel que era una mica estressant a l’hora de creuar carrers, perquè o bé t’arrisques o no creues mai. Vaig anar fins al jardí del Museu Egipci. 

Aquí poso les darreres notes que tinc d’aquest viatge, suposo que ho vaig escriure mentre era a l’aeroport, o a l’avió de tornada cap a casa.

No és bo visitar el Caire després de Sudan, encara tinc als ulls els paisatges deserts, la tranquil·litat, i aquest estrès del Caire em sobrepassa.

Em venen constantment les imatges del viatge, les piràmides, les nits estrellades, els pous... sento nostàlgia i  moltes ganes de mirar les fotografies (encara que sigui amb càmera digital mai miro les fotografies durant el viatge, espero a tornar a casa, i mirar-lesa l’ordinador) i explicar el viatge.

La travessa del desert de Bayuda va ser dura, 12 hores de cotxe amb parades curtes i sorra i pols a dojo, perquè si portes les finestres tancades no pots respirar de calor.

Creuar els uadis amb les acàcies, els matolls, les pedres i roques negroses en contrast amb la sorra daurada... El color de la sorra canvia d’un lloc a l’altre, a Karima i els seus voltants era negrosa, al menys la part superficial, en canvi a Mèroe era grogosa o ataronjada, depenent del lloc.

Aquestes travesses de desert és el que em permet sentir-lo. Creuar el desert per carretera asfaltada amb aire condicionat a dins del cotxe no és el mateix, és com veure una pel·lícula. Sentir la sorra que se’t clava a la cara, que s’infiltra per tots els racons, sentir la calor, l’aire tòrrid, tot això em fa sentir la força del desert, el seu poder devastador i reparador alhora. Perquè t’omples d’energia , ets com un gra de sorra en aquesta immensitat. La vida al desert és dura. Només sentint què és el desert te’n pots fer una petita idea.

Les cabres de per aquí són curioses, tenen les orelles penjant, semblen pells de plàtan, i quan senten el cotxe corren esbojarrades amb les orelles al vent.

Hem trobat diferents tipus de pous. Hi ha pous amb una estructura de fusta on hi ha instal·lades unes politges; altres pous no tenen aquestes estructures i s’estira directament de la corda. En alguns casos la corda l’estiren animals, ases o camells. Per tal de que la corda nio s’arrossegui per terra, per la sorra, en alguns hi ha uns llistons de fusta a terra que cobreixen el trajecte que fa l’animal quan estira la corda.

Les postes de sol sempre son boniques, però a Mèroe, veure les piràmides al capvespre quan no hi ha ningú, quan no fa calor, tot i que bufa el vent, és una meravella. Poder mirar altre cop els gravats, sentir que et fons, que ets minúscula en aquest espai immens...

La lluna plena, les estrelles, el so del vent, els ocells i el burro cridant. Són moments que em venen constantment al cap. Els somriures dels nens, de la gent, la curiositat que senten, semblant a la meva per ells, somriures amplis, moments compartits.

Sudan, alta Núbia (2005)-14. Cami de Khartum i 6ª cascada del Nil

Emprenem el retorn cap a Khartum, i de camí ens aturem per veure com fabriquen les gerres de ceràmica que fan servir per guardar-hi l’aigua i que es veuen a tots els pobles, col·locades davant d’algunes cases, perquè la gent que passa pugui beure si ho necessita.

Em sembla que aquest tipus de gerra s’anomena Zeer. L’aigua es manté fresca remullant la superfície exterior. I ara buscant què és un zeer he vist que és més sofisticat del que jo em pensava.

És un dispositiu de refrigeració format per dues peces: un recipient exterior de ceràmica porosa i al seu interior hi ha un segon recipient, on es col·loca l’aigua o el producte a refrigerar; l’espai entre tots dos recipient està farcit de sorra humida. La superfície del recipient interior pot estar vidriada per evitar que el líquid contingut a la sorra passi al seu interior.

Hi ha evidències de que aquest tipus de refrigeració per evaporació ja es feia servir cap al 2500 aC en l’Imperi Antic d’Egipte. Hi ha frescos en els que es veuen esclaus ventant recipients amb aigua, fet que augmenta el flux d’aire que passa pel recipient porós i augmenta l’evaporació, refrigerant així el seu contingut.

El que ens van explicar és que la massa que es fa servir és fang i fems. Em va fer gràcia que no fan servir torn, sinó que el noi anava girant al voltant de la peça a treballar. Els gravats els fan amb una pinta.  

Seguim cap al sud i arribem a la 6ª cascada del Nil.

La sisena cascada del Nil es troba a uns 80 km aigües avall de la confluència del Nil Balnc i el Nil Blau. És la cascada que es troba més al sud i la més petita. Tot i la seva proximitat a Khartum, aquesta àrea havia estat poc estudiada fins a l’any 2009 quan es van començar les recerques geoarqueològiques a la zona del Jebel Sabaloka i la 6ª cascada. (IANSA 2012-02-Sukova)

Es van trobar uns 30 jaciments que abasten des del Paleolític mitjà fins al passat recent. Es va trobar una xarxa de pobles ubicats en terrasses i connectats per antics camins amb el Nil i amb la perifèria de les muntanyes. A més, es van trobar dos forts cristians i islàmics en llocs que custodien el creuament del Nil, per sobre de la sisena cataracta. També es van trobar jaciments prehistòrics, del mesolític i neolític. 

 

Sudan, alta Núbia (2005)-13. Mèroe, Naga

Naga o Naqa es troba a uns 170 km al nord-est de Khartum i a uns 50 km a l’este del riu Nil. En no estar gaire lluny del riu va tenir importància estratègica, com a lloc de parada dels comerciants que anaven cap a l’est; era la connexió entre la costa i l’interior del continent.

Al voltant de l’any 250 aC, aquí es va crear una ciutat destinada a ser la residència reial secundària del Regne de Mèroe, una ciutat que, en el seu apogeu al segle II dC, cobriria una superfície d’aproximadament 1 km2.

El centre de la ciutat compta amb més de 15 edificis de temples i palaus, la planta dels quals encara és visible en els nombrosos monticles de ruïnes. Des de 1995 s’han excavat, documentat i restaurat tres temples ben conservats.

S’han trobat diversos temples meroítics del període comprès entre el segle IV aC i el IV dC, i també ruïnes del que semblen aglomeracions urbanes, i alguns cementiris.

El Temple d’Amon, dominant la ciutat mostra la planta ideal d’un temple egipci, amb un eix principal que condueix a través d’una avinguda de 12 estàtues de moltons, un piló, una sala hipòstila, un santuari i un contra-temple; no obstant això, mostra aspectes meroítics típics en molts dels seus detalls.

Aquest temple és de l’època del rei Natakamani. Té 100 m de llarg i està alineat sobre un eix est-oest; construït en gres està dissenyat en estil egipci, amb un pati exterior i una columnata de carners similars als temples d’Amón a Jebel Barkal i Karnak, que condueix a una sala hipòstila que conté el santuari interior (naos). Les principals entrades i parets del temple contenen gravats en relleu.

L’any 1999 al santuari interior del temple s’hi va descobrir un altar, que inclou iconografia i noms escrits en jeroglífics del rei Natakamani i la seva esposa Amanitore, fundadors del temple. L’altar es considera únic per al Sudan i Egipte en aquest període de temps. Una cinquena estàtua del rei Natakamani també va ser descoberta en aquesta sala juntament amb una estela de pedra commemorativa de la reina Amanishakheto, qui es creu que governava a Mèroe abans del regnat de Natakamani i Amanitore. L’anvers mostra un delicat baix-relleu de la reina i de la deessa Amesemi. El revers i els costats de l’ estela contenen jeroglífics meroítics no desxifrats.

A l’oest del temple d’Amon hi ha el temple d’Apedemak o Temple del Lleó. Apedemak era un déu guerrer amb cap de lleó. Aquest temple està molt ben conservat; és el tipus de temple meroític d’una sola habitació. Els relleus que hi ha a les parets exteriors i interiors es troben entre els millors exemples d’art bidimensional meroític.

Aquest temple és exemple clàssic de l’arquitectura cuixita. En els pilons apareix Natakamani a l’esquerra i Amanitore a la dreta, exercint el poder diví sobre els seus presoners. No està clar qui son exactament els presoners però els registres històrics revelen que els cuixites sovint tenien enfrontaments amb els clans invasors del desert.

En els laterals hi ha representacions d’Apedemak, representat per una serp amb cap de lleó que emergeix d’una flor de lotus. A ambdós costats del temple hi ha representacions dels déus Amon, Horus i Apedemak acompanyats pel rei.

A la cara nord del temple hi ha les deesses Isis, Mut, Hathor, Amesemi i Satet. A la paret posterior hi ha una representació del déu lleó de tres caps i quatre braços rebent les ofrenes del rei i de la reina.

A l’interior del temple hi ha una talla del déu Serapis, representat amb barba d’estil grecorromà.

Encara que l’arquitectura del temple principal d’ Apedemak presenta gran influència de l’arquitectura de l’Antic Egipte, algunes de les representacions del rei i la reina són bons exemples de les diferencies entre l’art egipci i cuixita. El rei Natakamani i la reina Amanitore estan representats amb caps rodons i espatlles i malucs amples, més típic de l’art africà.

La capella d’Hathor (antigament designada com a quiosc romà) fusiona elements arquitectònics i decoratius hel·lenístics/romans i egipcis en una creació arquitectònica meroítica autònoma. Aquesta diversitat de formes es pot datar a la primera meitat del segle I dC, sota els regnats del rei Natakamani i la reina Amanitore. Aquest petit temple es troba prop de l’edifici del temple principal.

Una generació més tard, sota Amanikharekerema, es va construir el Temple Naga 200. Va ser possible reconstruir els seus relleus a partir de més de 1.600 blocs caiguts.

Al peu dels penya-segats de gres del Jebal Naqa hi ha l’anomenat temple 500, que va ser construït per Shanakdakhete, cap a l’any 135 aC, el que el converteix en l’ edifici més antic del lloc. Els textos a les parets del temple són els escrits més antics coneguts en jeroglífics meroítics. A jutjar pels relleus, el temple estava dedicat a la tríada tebana d’Amon, Mut i Khonsu, així com a Apedemak.

Encara s’han d’excavar diversos temples amb una planta que evoca un perípter grec. Al voltant del centre de la ciutat, on encara no s’han identificat els habitatges, hi ha una gran necròpolis amb tombes de túmuls.

Al Jebel Naga que domina la ciutat hi ha pedreres de pedra de les quals es va obtenir el material per als edificis de la ciutat. La major part de l’antiga ciutat de Naga encara no s’ha explorat i representa un potencial arqueològic d’immensa importància científica.

Després de visitar Naga vam tornar cap al nostre campament a  Mèroe i encara ens va donar temps a gaudir un cop més de la seva necròpolis.

Tinc anotat, en referència als temples de Naga i Massawarat, que en el seu moment haurien estat recoberts de guix i pintats a sobre; em sorprèn una mica perquè no ho trobat cap lloc en que ho diguin. Una altra nota que tinc és que els grafitis que hi ha els haurien fet peregrins de l’època faraònica, els més antics, i els més recents, els primers exploradors de principis del segle XIX . 

Ara que ja deixem la terra dels faraons negres, recordar el nom dels cinc faraons de la dinastia XXV que va governar Egipte, una dinastia cuixita: Piankhi o Pye (fundador de la dinastia), Shebitku, Shabaka, Taharqa i Tanutami. 

Algunes coses més sobre el país. Les mesquites de Sudan estan pintades de blanc amb les cantonades i el minaret de color pastel. Les cases en general són de color terrós, no estan pintades, tan sols la porta està pintada, en molts casos de blau.

Com en molts països, les bosses de plàstic, com a residu, són un problema; es troben pertot arreu, als pobles i ciutats, per terra, enganxades a matolls, al desert a les acàcies...

Quan fèiem pícnic de seguida s’apropava gent de la zona a esperar que acabéssim de menjar i els hi donéssim les sobres. Duien ja bosses de plàstic per endur-se’n el menjar: amanida, ous... el que fos.

En referència a la distribució de feines, entre homes i dones, expliquen que els homes són els responsables de netejar i preparar el terreny per poder-lo conrear. La feina més dura sempre la fan els homes, i en general fan totes les tasques relacionades amb el camp, però a vegades les dones també hi fan tasques que no requereixen tanta força física.