Tadjikistan (2011)-24. Duixanbé, fortalesa d'Hissar

El darrer dia del viatge el vam aprofitar per anar a visitar una fortalesa prop de Duixanbé, la Fortalesa d’Hissar.

Hissar o Hissor, és una ciutat de que es troba al sud-oest  de Duixanbé, a uns 27 km. És capital del districte de Hissor a la regió de Subordinació Republicana (sota administració directe del govern central). La fortalesa d’Hissar es troba a uns 8 km al sud de la  ciutat actual, que és del període soviètic, i va obtenir l’estatus de ciutat l’any 1993.

La vall d’Hissar és la regió més fèrtil i poblada del país; és una vall ampla, d’uns 70 km de llarg i entre 2 i 18 km d’ample, per on passen els rius Kofarnihon, Qaratag i Shirkent. Aquesta zona va estar poblada ja a l’edat de pedra entre el quart i tercer mil·lenni aC. Més endavant va passar a formar part de la satrapia de Bactriana i després dels estats greco-bactrians i kuixan. Hi ha diverses troballes arqueològiques que confirmen aquests assentaments.

El complex fortificat ha experimentat diverses reconstruccions, renovacions i ampliacions. Els documents històrics indiquen que cap a l’any 1000 aC aquí ja hi havia un fort; altres registres indiquen que el fort es va construir a l’època en què Cir el Gran va fundar el primer Imperi Persa (cap al 550 aC).

La fortalesa d’Hissar es troba sobre un turó estratègic, amb vistes a la vall entre dues serralades. El fort ha estat un lloc d’habitatge des de l’edat de pedra, passant lentament per les mans de diverses dinasties i governants. Consta que precisament per la seva bona ubicació, ha estat destruïda 21 cops. Alguns dels seus conqueridors van ser: Cir el Gran,  Alexandre Magne, els àrabs, Gengis Kan, Tamerlà i l’exèrcit roig.

A l’Edat Mitjana, Hissar ja era famosa al Pròxim Orient per la seva producció artesanal i per un important mercat.

Com passa amb molts assentaments de la regió, Hissar era vital perquè controlava una cruïlla crítica a la Ruta de la Seda, convertint-se en un punt de parada important. La fortalesa es va construir per protegir la població local i les caravanes comercials de les ràtzies dels nòmades.

Originalment, Hissar era la capital del khanat independent del mateix nom, fins que l’Emirat de Bukharà la va conquerir. Llavors es va convertir en la residència d’hivern del governador de l’est de Bukharà, que controlava el territori fins a la frontera xinesa. La província oriental de Bukharà s’estenia pràcticament fins a la frontera actual amb la Xina. Aquesta ciutat reial era una de les 28 possessions de l’emirat de Bukharà.

Aquest lloc va ser arrasat innombrables vegades per tots els conqueridors històrics dignes del seu nom, incloent-hi Cir, Alexandre, els àrabs, Gengis, Timur i finalment l’Exèrcit Roig, així que queden poques coses de l’antiga Hissar.

A finals del segle XIX i principis del XX, el complex de Hissar constava de dues madrasses, més d’una dotzena de mesquites, quatre portes de la ciutat i un mercat central. Tot això es va mantenir així fins al setge que va fer l’exercit roig, i que va acabar conquerint la ciutat en el 1924.

Aquesta fortalesa era la residència del governador de l’Emir Ibrahim Bey fins a l’any 1924, quan va ser derrotat per l’exèrcit roig. Llavors es va anar deteriorant fins acabar en ruïnes; part de les pedres van desaparèixer ja que les agafaven els agricultors locals.

En la dècada de 1980, historiadors i arqueòlegs van començar a interessar-se per aquesta fortalesa  i més tard s’ha restaurat, tot i que llegeixo que no està clar que la forma actual s’assembli realment a l’original. Em sembla que en 2011 no estava restaurada, o no tant com ara.

De la fortalesa original es conserva poca cosa, la major part del que es veu són les construccions que es van realitzar entre el segles XVI i XIX.

A principis del segle XX, Hissar es trobava en un estat de decadència severa. Al lloc de l’antic poble, actualment es conserven monuments arqueològics i arquitectònics de diferents èpoques, ocupant una superfície d’unes 86 hectàrees.

El complex arquitectònic original es va formar al voltant de la fortalesa d’Hissar, on es trobava el palau del governador general de l’Est de Bukharà, un dels aristòcrates més influents de l’emirat de Bukharà. S’han conservat les portes de maó cuit, amb dues torres cilíndriques connectades per un arc, de l’anell exterior de la fortalesa. La porta original era del segle XVI.

Hi havia unes terrasses esglaonades que conduïen fins a les portes. Les portes de la fortalesa d’Hissar són similars a les portes de Bukharà dels segles XVIII i XIX, tant pel seu aspecte com per les característiques de construcció.

Els edificis millor conservats són l’antiga madrassa (segles XVI) (madrassah-i kuhna), un edifici en forma de cúpula amb un ampli pati i hujra (cel·les) a l’interior, un edifici de biblioteca i una nova madrassa (madrassah-i nav) del segle XVIII, que només té dos pisos a la part frontal esquerra. Totes les estructures s’assemblen a complexos de Bukharà i Samarcanda. A principis del segle XX, la madrassa-i kuhna (l’antiga) tenia entre 100 i 150 estudiants. Les classes a la madrassa van acabar el 1921.

L’antiga madrassa actualment és el museu d’història. La nova Madrassa va acollir un centre d’educació islàmica fins al 1921.

Al sud de l’antiga madrassa hi ha el mausoleu Mahdumi Azam dels segles XVI-XVII. Mahdumi Azam no és el nom d’una persona sinó que significa “Gran Mestre”. A l’Àsia Central hi ha diversos complexos amb aquest nom. Els investigadors encara no han identificat qui stà enterrat aquí.

Hi ha un altre monument local remarcable, la mesquita de Sangin (Pedra) dels segles XII-XVI. En un altre lloc trobo que és del segle VII. La mesquita va rebre aquest nom pel fet que la meitat inferior de les seves muralles estava construïda en pedra. La característica única d’aquesta estructura és la presència de quatre cambres ressonants sota els marcs de la cúpula en forma de gerres ceràmiques sense fons incrustades a la massa de maó. Les cambres de ressonància estaven destinades a millorar les característiques acústiques de l’interior de les mesquites, on es feien sermons i pregàries.

La Mesquita Chashmai Mokhiyon  es va construir en el segle VIII, i s’ha restaurat mantenint la forma original. Les dues verandes i el minaret són afegits del segle XV.

Una altra de les construccions dins del complex és el caravanserrall Khishtin (“construït amb maons”), del 1808. A primera vista, aquesta construcció no destaca per res especialment interessant. Tanmateix, és un objecte destacable principalment per la gran quantitat d’esforç que la gent ha dedicat a la seva restauració. Al principi, aquest caravanserrall dels segles XVII-XVIII era només ruïnes inacabades, amb fonaments i murs de maó cuit de no més d’un metre d’alçada. Els restauradors només tenien una foto de 1913 on es veia la seva forma original. Després d’un estudi detallat de la foto i altres documents que descrivien estructures similars, els especialistes van començar la restauració, i és el que es pot veure ara. El caravanserrall tenia habitacions amb calefacció, cosa poc habitual en aquella època.

Hi havia també la plaça del mercat, el Registan, davant de la fortalesa. Actualment és un lloc molt animat, amb diverses activitats, com ara casament, especialment en cap de setmana. 

El Mausoleu de Makhdumi Azam és del segle XVI; aquest mausoleu, construït sobre la tomba de Khodzhi Muhammed Khaivoki, es va mantenir relativament intacte.

Hi ha diverses llegendes popularsque es refereixen a la fortalesa de Hissar. Es diu que Rustam i Afrosiyab, els reconeguts herois del llibre dels reis, Xahnamé, de Firdausi, es van enfrontar aquí. Segons la llegenda, la fortalesa la va construir Afrosiyab per protegir-se de Rustam.

Una altra llegenda diu que el califa Just Ali va arribar a aquesta zona amb el seu cavall Dul-dul per predicar l’islam i es va aturar a la muntanya que avui es diu Poi Dul-dul (cama de Dul-dul), situada a l’oest de Hissar. Va baixar una corda des de la muntanya fins a la fortalesa i, com un acròbata que camina per la corda fluixa, es va colar dins la fortalesa, però allà va ser reconegut i empresonat. Per escapar de la captivitat, Ali va invocar el seu cavall, que li va portar l’espasa de Zulfiqor. Amb aquesta espasa va derrotar els seus enemics, inclòs el mag malvat que controlava la fortalesa en aquell moment.

Prop de la fortalesa creixen dos arbres enormes, d’uns 500-700 anys. 

Em sembla que actualment totes les habitacions de l’antiga madrassa i del caravanserrall són botigues de records, com passa a Bukharà. 

Tadjikistan (2011)-23. De Kalaikhum a Duixanbé passant per Khulbuk

Deixem enrere el Pamir per tornar a la capital, Duixanbé, però ho farem per una ruta diferent a la d’anada, la que va més al sud, passant per la província de Khatlon, per anar a veure el palau fortalesa de Khulbuk.

La província de Khatlon, la més poblada i s’ubica al sud-oest del país. Al sud limita amb l’Afganistan, i el riu Panj fa de frontera natural; a l’oest limita amb l’Uzbekistan.

Aquesta província es va crear al setembre de de 1988, mitjançant la unificació de les antigues regions de Kulob i Qurghonteppa. La capital provincial és Bokhtar, antigament coneguda com a Qurghonteppa. A part de la capital provincial, Kulob és una altra de les ciutats grans.

Administrativament, la província de Khatlon està dividida en 24 districtes, i quatre ciutats lliures de districte: Qurghonteppa, Kulob, Norak i Sarband. La fortalesa que visitem està prop de Kulob, en aquesta regió.

Khatlon és una regió històrica del territori de Tadjikistan, que va existir aproximadament als anys 690-948.

A finals del segle XIX, Khatlon va quedar dividit en la zona d’influència de l’Imperi Rus i la d’influència de la Gran Bretanya. Acabada la Guerra Civil russa, es van crear la República Popular de Bukharà i la República Socialista Soviètica Autònoma del Turquestan (part de l’RSFSR) a l’antiga zona d’influència de l’Imperi Rus. En el procés de delimitació de les fronteres de l’Àsia central soviètica el 1924, la part nord de la regió de Tokharistan va quedar dividida entre la República Socialista Soviètica de l’Uzbekistan i la República Socialista Soviètica Autònoma del Tadjikistan. Aquesta darrera, a partir del 1932 va esdevenir la República Socialista Soviètica del Tadjikistan. En el procés de col·lapse de la Unió Soviètica, en aquest territori es formaren les repúbliques independents de l’Uzbekistan i Tadjikistan, respectivament.

La regió de Khatlon amb centre a la ciutat de Kurgan-Tiube (l’actual Qurghonteppa, coneguda oficialment com a Bokhtar) fou formada per un decret de la República Socialista Soviètica del Tadjikistan del 8 de setembre de 1988 com a resultat de la reunificació de les anteriors regions del Kuliab o Kulob i Kurgan-Tiube.

Dins el marc de la desintegració de la Unió Soviètica, el 24 de gener de 1990 la regió de Khatlon fou efímerament abolida i en el seu lloc es crearen novament les antigues regions de Kuliab i Kurgan-Tiubinsk. No obstant, el 2 de desembre de 1992, la regió de Khatlon fou novament restaurada.

La població es dedica principalment a l’agricultura, especialment al cultiu de cotó, i a la ramaderia. Només fins a un 3% de la població treballa al sector industrial.

Durant l’era soviètica, Khatlon es va convertir en una de les dues principals regions cotoneres del Tadjikistan, juntament amb Sughd (Leninabad). La col·lectivització de l’agricultura es va implementar de manera agressiva a principis de la dècada de 1930, per expandir el cultiu de cotó a tot el Tadjikistan, amb especial èmfasi en la part sud de la república. Això va comportar l’ampliació de la xarxa de regadiu, però també hi va haver abusos sobre la població local i desplaçaments demogràfics forçosos. Es va forçar a població de les muntanyes i d’Uzbekistan a instal·lar-se a les terres baixes. Aquests nouvinguts no es van integrar amb els locals, i van combatre entre ells durant la guerra civil.

Els resultats d’aquesta política es veuen en la composició ètnica i en el fet que la població tadjika s’identifica com a Gharmis (reubicats des de les muntanyes) o com a Kulobis, els autòctons de la regió. 

Com que els conflictes que van conduir a la guerra civil mai es van arribar a resoldre, les tensions a la regió encara persisteixen. La part oriental, Kulob, és la llar del president i el seu clan i, per tant, ha guanyat molta influència política. Durant l’època soviètica, la regió va cooperar amb l’elit governant de Leninabad i era responsable de la milícia, l’exèrcit i les forces de seguretat. Kulob és considerada una regió molt conservadora. A la capital, Bokhtar, i parts de Kulob, l’oposició islàmica té molt suport entre els Garmis.

Encara seguim vorejant Afganistan una bona estona, per la regió de Kulob.

Khulbuk o Hulbuk és una antiga ciutadella que es troba a uns 26 km al sud-oest de la ciutat de Kulob.

Les excavacions arqueològiques indiquen que va ser la capital de la província de Khuttal entre els segles IX i XI. El complex inclou el palau dels governants, la ciutadella i habitatges amb decoracions que inclouen figures humanes i animals. S’hi va trobar una figura d’una nena tocant una arpa, un tauler d’escacs de marfil i estris de vidre i bronze. La ciutadella tenia el seu propi sistema de calefacció, hi havia una canalització de l’aigua de pluja. Aquest recinte era un centre administratiu i comercial, i també un centre cultural.

La fortalesa va ser destruïda pels mongols, i les seves restes es van començar a excavar l’any 1951. S’han reconstruït les muralles del palau amb el minaret i els merlets. No hi vam entrar, em sembla que segueix sense poder-se visitar per dins.

Entre els segles IX i XI, aquest palau va ser el centre d’una de les quatre ciutats més grans d’Àsia Central i la seu del Xa de Khatlon. El palau custodiava un enorme turó de sal que era de gran valor en aquell moment com a font d’un dels tres recursos preciosos (juntament amb or i cavalls) que es comerciaven al llarg de les rutes de la seda.

Des d’aquí ens dirigim ja cap al nord, per arribar a dormir a Duixanbé. El paisatge és molt diferent al del Pamir.

Tadjikistan (2011)-22. Gorno-Badakhxan, de Khorog a Kalaikhum, passant per Rushan

Continuem la nostra cap al nord, fins a Kalaikhum, el darrer dia pel Pamir. Continuem per la carretera del Pamir, la M41.

De camí fem algunes parades per gaudir del paisatge i agafar aigua.

La distància entre Khorog i Rushan és d’uns 63 km. En algun moment, no sé si abans o després de Rushan, la carretera estava tallada perquè tenia que passar un comboi militar, i vam estar aturats una bona estona.

La parada a Rushan va ser per visitar les restes de l’antiga fortalesa Vamar, Kalai Vamar.

La Kalai Vamar o fortalesa Vamar, que es troba en un lloc des d’on es domina el riu Panj, que ja he anat dient en diverses ocasions, que és la frontera natural amb l’Afganistan, i que en el seu moment era un bastió estratègic. De fet es troba a la confluència dels rius Bartang i Panj, i és un bon mirador de les valls i serralades del voltant.

En aquesta fortalesa hi residien els governants locals i des d’aquí es governava la regió. Era un centre militar i administratiu, destacant el paper històric del Pamir com a cruïlla de cultures i imperis.

A diferència de molts altres jaciments antics de la regió, Kalai Vamar s’ha conservat relativament bé; encara es conserven alguns elements d’estils arquitectònics antics.

He trobat una descripció de la fortalesa, però diuen que aquesta descripció difereix de la que donen els habitants de la zona. La descripció deia que la fortalesa ocupava 1,5 hectàrees i les muralles estaven reforçades amb torres quadrangulars amb espitlleres. L’entrada a la fortalesa era pel costat occidental. Les parets del castell estaven fetes de pedra combinada amb argila. Per consolidar el mur, es van col·locar troncs al llarg de les vores exteriors i interiors cada 50-60 cm. L’alçada de les parets era 6 m, el gruix era de 7 m a la base i de 3 m a la part superior. Hi havia cases amb jardí tant a dins com a fora de la fortalesa. Les parts de fusta de l’interior de les cases estaven decorades amb talles.

Sembla que la fortalesa es va construir en 3 anys, que tenia 3 portes, dues badies subterrànies, un fossar amb aigua i una canalització que duia aigua al castell, des del riu Panj. El fossar encara existeix i els soldats soviètics i russos hi van enterrar un tanc danyat per fer de trinxera. La canonada subterrània d’aigua està danyada.

Al jardí hi havia més de 100 espècies d’arbres i al pati del palau hi havia una gran zona quadrada, anomenada Rigakmidon (la plaça de sorra). Aquesta plaça s’utilitzava per a celebracions, incloent-hi música i balls, i esports (lluita lliure i equitació que tenien lloc durant casaments, i el festival de Nawruz).

Els arqueòlegs daten la seva construcció al segle XIX, en canvi la informació que hi ha dispersa en fonts locals, com Tarikhi Hokimoni Vamar (La història dels governants de Vamar) menciona que va ser construïda alguns segles abans. Segons una llegenda local la fortalesa es va construir durant la vida del llegendari Shoh Tolibi Sarmast, que té un santuari al mateix poble. La llegenda diu que el castell es va renovar posteriorment. Sembla que hi hauria hagut una petita fortalesa abans de que el mir local, el governant Sulaimonkhon, l’any 1843 construïs una ciutadella més gran.

Estava construïda a la confluència de dos rius, en una zona plana i adequada per controlar les rutes comercials que connectaven Rushan amb Shughnon i Bartang. Ja de bon començament va servir com a residència i lloc de descans per a reis locals i governants militars de Shughnon, Rushan i Bartang.

Abans de la delimitació anglo-russa del Pamir, del 1895, els exèrcits afganesos van envair i atacar contínuament Shughnon i Rushan. Els agents de l’exèrcit afganès havien ocupat temporalment aquest lloc estratègic. Després de la divisió dels territoris del Pamir, durant el període del Gran Joc, de 1895 a 1902, els representants bukharians van convertir la fortalesa de Vamar en la seva residència. El 1902 els russos van expulsar el representant de l’emirat de Bukharà de la fortalesa i hi van establir la seva seu central.

El govern soviètic va utilitzar aquesta fortalesa com a oficina, en la dècada de 1920 i començaments de la de 1930. Poc a poc, s’hi va instal·lar la unitat fronterera soviètica, i els soldats van convertir el castell en ruïnes.

En el període soviètic aquesta població tenia un petit aeroport on arribaven vols regulars.

Segueixo fascinada per la vida a l’altra banda del riu frontera, els seus camins, pobles, la seva gent... Tant a la vora i tant lluny...