Àfar és una de les nou kililoch o regions ètniques d’Etiòpia; es troba a la zona desèrtica del nord, fronterera amb Eritrea.
Les principals ètnies del territori són els àfars (91,8%),
amhares (4,5%), rgobbes (0,92%), tigrinyes (0,82%), oromos (0,7%), wolaites
(0,45%), i hadiyes (0,013%). A diferència de les altres regions etíops, el 96%
de la població és musulmana, el 3,86% són cristians ortodoxos, el 0,43%
protestants i alguns catòlics.
Les llengües més parlades són l’àfar (90,8%) oficial a la
regió, però també es parla amhàric (6,68%), tigrinya (0,74%), oromo (0,68%),
argobba (0,4%) i wolaitigna (0,26%).
El desert de Danakil és un desert situat a la banya d’Àfrica, a
la depressió d’Àfar, molt prop de la mar Roja. Administrativament, ocupa part
del nord-est d’Etiòpia, del sud d’Eritrea i gran part de Djibouti. És la pàtria
del poble àfar, que són capaços de suportar calors extremes i que porten vivint
aquí centenars d’anys.
La depressió d’Àfar (també anomenada triangle d’Àfar) és una
regió de la Banya d'Àfrica, on les plaques tectòniques africana i aràbiga
s’estan separant, i té el seu origen en la Gran Vall del Rift. En aquesta regió
es troba el punt més baix de tota Àfrica, el llac Assal, a 155 metres sota el
nivell del mar. El territori de la depressió ocupa part d’Eritrea, Etiòpia i
Djibouti.
La depressió d’Àfar consisteix en un triple encavalcament de
plaques tectòniques on les crestes en extensió que formen la mar Roja i el golf
d’Aden emergeixen sobre la terra i es troben en la Gran Vall del Rift.
El fons de la depressió d’Àfar, on se situa el llac Abbe amb
una longitud total de 350 km està caracteritzat per una intensa activitat
tectònica, que està partint en dues el continent africà, i es troba per sota
del nivell mitjà del mar.
Desert de Danakil
En els últims 200.000 anys, les aigües de la mar Roja han
envaït la depressió almenys en tres oportunitats, com ho demostren els diversos
estrats de sal que es poden apreciar sobre el terreny. L’última d’aquestes
invasions es va produir fa uns 80.000 anys. No es descarta que pugui tornar a
passa i que es formi un nou mar.
En el mapa següent es veu molt bé la depressió que es forma en
el triangle Àfar.
Mapa digital d’elevació de la regió Àfar que mostra les
principals divisions estructurals.
https://www.see.leeds.ac.uk/afar/new-afar/geology-afar/structure-tech-pages/dan-alisa-tech.html
Els mapes m’agraden molt ja que aporten informació de forma
visual. O sigui que n’he posat un parell més que m’han semblat interessants per
entendre aquesta regió.
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Tectonic_African_Arabian_Rift_System.jpg
https://en.wikipedia.org/wiki/Afar_Triangle#/media/File:Geological_map_of_the_Afar_Depression.jpg
Els habitants de la depressió Àfar i el desert del Danakil són
els Àfar. Aquesta ètnia representa aproximadament un 1,7% de la població
d’Etiòpia, un 35% de la població de Djibouti i a Eritrea, juntament amb altres
ètnies tenen un 5% de població.
La població Àfar és d’uns 2,5 milions de persones, de les quals
1,5 milions viuen a Etiòpia, a la regió Àfar (una de les nou regions ètniques
en que es divideix el país).
Els Àfar diuen que són descendents de Ham, el fill de Noé. No
em sonava cap fill amb aquest nom, i buscant els fills de Noé he trobat que
són: Cam, Sem i Jàfet. Cam es considera que és el pare dels habitants de
l’Àfrica hamítica, en hebreu significa calent. Per tant, suposo que Cam i Ham
són el mateix. Sem, és el pare dels semites; Sem en àrab i en hebreu significa
“renom”. I Jàfet, és el pare dels pobles d’Euràsia jafètica; Jafet és
tradicionalment considerat com el pare d’Europa.
En quant a l’etimologia del terme Danakil, aquest mot deriva de
“dan” que significa poble o nació, i “kali” que fa referència a la regió
d’àfar. O sigui que seria la gent que viu a la regió d’àfar. Durant segles
Danakil es va fer servir per referir-se al poble àfar, la seva llengua, cultura
i forma de vida. Però em sembla que els àrabs el fan servir de forma despectiva
i per això actualment es parla dels àfars.
La menció escrita més antiga que es conserva dels àfar és d’un
escriptor andalús del segle XIII, que informa d’un poble anomenat Dankal, que
habitava una àrea que s’estenia des del port de Suakin (una ciutat portuària a
Sudan, a la costa de la Mar Roja), fins al sud fins a Zeila (un port de
Somalilàndia a la costa del golf d’Aden).
En les cròniques i registres etíops els àfar s’hi esmenten
sovint. El primer registre en que apareixen esmentats els àfar és les cròniques
reials de l’emperador Amda Seyon que va regnar del 1314 al 1344.
El país d’Afar era conegut originalment en els registres etíops
com a “Adal”, una paraula que s’utilitzava per denotar l’àrea del baix riu
Awash al nord del llac Abbe.
G. W. B Huntingford (1901-1978), un lingüista, antropòleg i
historiador anglès, va quedar molt molt impressionat per la destresa militar
dels àfar, afirmava que eren grans lluitadors, i que quan anaven a la batalla
lligaven els extrems de les seves robes, un home a l’altre, per no fugir.
Els àfar tornen a ser esmentats a les cròniques reials de
l’emperador Baeda Maryam (1468-1478). Segons el seu cronista, el governant dels
Danakil es va oferir a intervenir i ajudar en la campanya de l’emperador contra
els seus veïns, els Doba. Va enviar a l’emperador un cavall, una mula carregada
de dàtils, un escut i dues llances per mostrar el seu suport, juntament amb un
missatge que deia: “He establert el meu campament, oh amo meu, amb la intenció
d’aturar aquesta gent. Si són els vostres enemics, no els deixaré passar i els
agafaré”.
L’explorador portuguès del segle XVI Francisco Álvares,
descrivia el comerç de sal d’Àfar com a molt lucratiu, ja que era molt barat en
el país d’Àfar, però molt valuós quan va arribar a Shewa (a l’àrea central
d’Etiòpia).
La societat àfar s’ha organitzat tradicionalment en regnes
independents, cadascun governat pel seu propi soldà. El símbol principal del
soldà era una porra de plata, que es considerava que tenia propietats màgiques.
El conjunt de la població es divideix en dos subgrups: els
asaemara (homes vermells) i els adaemara (homes blancs). Els asaemara són els
nobles i gent amb poder, que viuen al voltant de la capital de la Regió Àfar a Etiòpia
(antigament la capital era Asayita); i els adaemara, que són els plebeus, que
acostumen a viure en les àrees desèrtiques.
El seu estil de vida és essencialment nòmada, dedicats a la
pastura de diversos tipus d’animals, com cabres, ovelles i camells. La riquesa
d’un home es mesura per la mida dels seus ramats. No tots els àfar són pastors.
Molts dels que treballen a la depressió de Danakil treballen en l’extracció de
sal durant l’estació seca.
La carn i la llet són els components principals de la dieta
àfar. La llet també és una important ofrena social; per exemple, quan a un
convidat se li dona llet fresca i tèbia, l’amfitrió insinua que proporcionarà
protecció immediata per al convidat. Si una persona és assassinada mentre està
sota la protecció d’un àfar, la seva mort ha de ser venjada com si fos un
membre del clan.
Els àfar viuen en campaments envoltats de tanques d’espines,
que els protegeixen dels atacs d’animals salvatges o membres de tribus
enemigues. Les seves cabanes de forma ovalada, anomenades ari, estan fetes de
catifes de palma i es mouen fàcilment.
Els rols de gènere estan clarament marcats en tots els aspectes
de la vida social. Les dones són les responsables de la provisió d’aigua, i de
muntar i desmuntar el campament, així com de la cura dels fills; els homes
s’encarreguen dels ramats de la seva protecció així com de la protecció del
clan. En els darrers anys, la pèrdua d’animals i de les rutes de transhumància,
ha provocat un afebliment del paper social dels homes. Això ha comportat un
augment de la violència domèstica i el consum de fulles de khat (relacionat amb
el fenomen de la drogodependència) que els inhabilita per a treballar, el que
comporta una major pressió social sobre les dones, sobre les que recau també la
responsabilitat de tenir cura dels animals.
La majoria dels àfars va adoptar l’islam com a religió en el
segle XIII, amb l’arribada de comerciants i homes sants provinents de la
península aràbiga. La gent no menja carn de porc i poques vegades beu alcohol.
Aquells que es poden permetre el luxe de fer-ho, fan un pelegrinatge a la Meca.
A més, moltes creences i costums pre-islàmics també són freqüents entre els
àfars. Creuen que certs arbres i arbredes tenen poders sagrats. També tenen
diversos ritus religiosos com ungir els seus cossos amb ghee (un tipus de
mantega). Es creu que els esperits dels morts són molt poderosos, i cada any se
celebra una “festa dels morts”, anomenada Rabena. També donen ofrenes anuals al
mar per garantir la seguretat dels seus pobles. Molta gent porta amulets
protectors de cuir que contenen herbes i versos de l’Alcorà.
Són musulmans sunnites, però en general els matrimonis àfar
solen ser monògams. Les noies es poden casar des dels deu anys. Es prefereixen
els matrimonis entre cosins germans, especialment entre un home i la filla de
la germana del seu pare. La nit de lluna plena és afavorida per a una cerimònia
de casament i es requereix la presència d’algú capaç de llegir l’Alcorà.
La seva llengua és l’àfar, una llengua cusita, de la branca de
les llengües afro-asiàtiques. La llengua àfar es parla a la regió Àfar
d’Etiòpia, al sud d’Eritrea i al nord de Djibouti. Ara bé, com que són nòmades,
pots sentir parlar àfar en altres llocs.
La fisonomia d’aquesta ètnia és molt característica, un dels
trets distintius és el cabell, que homes i dones porten en forma de
tirabuixons, també és característic les túniques de colors vistosos que
vesteixen. Son hàbils en l’ús de les dagues corbades, anomenades jile. Tenen
aspecte bel·ligerant, amb tatuatges facials i dents afilades amb ganivet, i van
resistir durant 30 anys davant de les forces italianes.
L’any 1974 un equip d’antropòlegs va descobrir en territori
àfar un esquelet humà de fa més de 3 milions d’anys. Era el cos d’una dona que
es va anomenar Lucy, i va ser el primer Australopithecus Afarensis trobat.
Tenia les faccions de primat però caminava dreta sobre dues cames.
Ja he dit que els àfar estan dividits en dos grups: els
asaimara i els adoimara. Aquests grups es subdivideixen en més de 150
subtribus, la tribu principal dels Asaimara era el Mudaito al sud, al qual
pertanyia el soldà d’Aussa. Els modaitos que ocupaven la regió del baix Awash
eren la tribu més poderosa, i cap europeu travessava el seu territori sense
reclamar el dret d’hospitalitat o la germanor de sang. Alguns àfars van ajudar
els europeus proporcionant, per una tarifa, la seguretat de les caravanes occidentals
que circulaven entre la costa sud dla mar Roja i el centre d’Etiòpia. Els àfars
també eren molt actius en el comerç d’esclaus dla mar Roja, servint com a guies
als comerciants d’esclaus àrabs. Una important ruta d’esclaus cap a Aràbia
travessava el país d’Àfar, i els àfars encara comerciaven activament amb
esclaus fins al 1928.
Els àfars eren constantment vistos com a violents i assedegats
de sang, i generalment tenien mala reputació per massacrar caravanes i
expedicions.
Cap a finals del segle XIX, els soldanats de Raheita i Tadjoura
a les costes dla mar Roja son colonitzats per potències europees: Itàlia forma
l’Eritrea italiana, i França la Somalilàndia francesa a Djibouti, però
l’interior d’Aussa al sud va poder mantenir la seva independència durant més
temps. Etiòpia volia neutralitzar Aussa i evitar que ajudessin els italians
durant el transcurs de la Primera Guerra Italo-Etíop el 1895-1896. La força
abissínia va dissuadir el sultà àfar Mahammad Hanfare del soldanat d’Aussa de
complir els seus tractats amb Itàlia, i en lloc d’això Hanfare va assegurar un
mínim d’autonomia dins de l’Imperi Etíop acceptant el govern indirecte de
l’emperador Menelik després de la guerra.
Quan es va introduir un sistema administratiu modern a Etiòpia
després de la Segona Guerra Mundial, les àrees àfar controlades per Etiòpia es
van dividir en les províncies d’Eritrea, Tigray, Wollo, Shewa i Hararge. Els
líders tribals, ancians, religiosos i dignataris àfar van intentar sense èxit
posar fi a aquesta divisió. Després d’una rebel·lió fallida liderada pel soldà
àfar, Alimirah Hanfare, es va fundar el Front d’Alliberament Àfar, l’any 1975,
per lluitar pels interessos del poble àfar. El soldà Hanfare esva haver
d’exiliar a l’Aràbia Saudita. El règim comunista d’Etiòpia va establir més tard
la Regió Autònoma d’Assab (ara anomenada Aseb i situada a Eritrea), tot i que
la insurrecció de baix nivell va continuar fins a principis de la dècada de
1990. A Djibouti, va sorgir un moviment similar al llarg de la dècada de 1980,
que finalment va culminar amb la insurgència àfar el 1991. Després de la
caiguda del Derg (junta militar etíop, 1974-1987) aquell mateix any, el sultà
Hanfare va tornar de l’exili.
El març de 1993, es va establir el Front Democràtic
Revolucionari Àfar (ARDUF), una coalició de tres organitzacions àfars; el seu
objectiu és protegir els interessos Àfar, i és partidari d’unificar en un sol
estat tots els territoris habitats per l’ètnia àfar.
El nostre viatge era per la terra dels àfars a Etiòpia, a la depressió del Danakil. No sé si les connexions han millorat, però quan vaig fer el viatge, per anar de Barcelona a Addis Abeba, vaig haver de fer primer escala a Amsterdam i després a Khartum, al Sudan. Finalment, vam arribar a Addis Abeba, a dormir i al dia següent iniciàvem el nostre viatge cap al nord-est del país.
