29 de maig 2021

Occitània_6: Avenc Armand

L’avenc d’Armand és patrimoni de la UNESCO. És espectacular. Un bosc de pedra subterrani, amb unes 400 estalagmites.

El nom d’avenc és d’origen cèltic, vol dir una obertura natural que comunica amb una cavitat subterrània. En aquest cas hi ha una xemeneia vertical de 75 metres d’alçada i 3 metres de diàmetre, per sobre de la volta de la sala inferior i que dona a l’exterior, a la causse de Méjean. A la gran sala subterrània hi ha un pou, sense sortida, de 87 metres de fondària i 5 metres de diàmetre.

Louis Armand, el que dona nom a aquest avenc, era un ferrer que treballava a la població de Roziers. Va néixer en el 1854. Tenia molt bona reputació i allà va ser on el va conèixer Édouard-Alfred Martel, quan va anar a explorar la regió, l’any 1888. Martel era espeleòleg i està considerat el pare de l’espeleologia moderna.

Martel va encarregar a Armand l’equipament necessari per fer les primeres exploracions subterrànies a la regió. Armand l’hi va reparar també algunes peces que s’havien fet malbé. Martel va quedar gratament sorprès amb l’expertesa d’Armand i l’hi va proposar d’integrar-se al seu equip. 

En la segona campanya que va realitzar Martel, en el 1889, Armand va ser el contramestre. Es va apassionar amb l’espeleologia, i acabà sent un bon amic de Martel; va participar en gairebé totes les expedicions subterrànies que va realitzar fins al 1907. Una d’elles va ser a les illes Balears.

El 18 de setembre de 1897 Armand l’hi va explicar a Martel que per casualitat havia trobat un gran forat que semblava molt fons, ja que quan hi havia tirat grans rocs el soroll que feien en caure era impressionant. Al dia següent ben equipats van baixar pel pou. 

El primer en baixar va ser Armand, que va quedar impactat per la grandiositat. De seguida va animar als altres dos que l’acompanyen a baixar. Em sembla que va ser en aquesta primera expedició, que va durar tres dies, quan van trobar el segon pou.

Aquest avenc es troba a la Causse de Méjean. Com ja vaig explicar aquestes causses son roques calcaries, formades pel dipòsit de restes de corall, crustacis i restes d’organismes marins, fa uns 200 milions d’anys.

Més tard, fa uns 100 milions d’anys, van començar a emergir, i fa uns 30 milions d’anys la presència d’aigües àcides, degut a l’hidrogen carbonat i el CO2 dissolt, s’anava infiltrant en les fissures de la roca, dissolent-la en part, i va crear aquesta cavitat. L’aigua que passava per aquí, acabava sortint a les gorges de la Jonta. Fa un milió d’anys hi va haver alguns esfondraments que van engrandir encara més la cavitat.

La formació de les estalagmites va començar fa uns 70.000 anys. Quan l’aigua rica en hidrogencarbonat de calci i àcid carbònic o CO2 dissolt, arriba fins al sostre, la volta de la cavitat. Les gotetes d’aigua en contacte amb l’aire alliberen el CO2 gas i precipita la sal, essencialment carbonat de calci, CaCO3. Aquest mineral que precipita pot contenir altres sals, que són les que a vegades donen color a la roca. El carbonat de calci és blanc.

Aquest sòlid que es va formant al sostre és el que forma les estalactites, en anar relliscant les gotes d’aigua per la seva superfície. Com que l’aigua que arriba fins a l’estalactita és molt densa, ja que arrossega moltes sals dissoltes, es va desplaçant per la columna que es va creant, i crea formes impressionants i molts cops aquesta gota cau, degut al seu pes.

La cavitat té una alçada de 45 m, el que accelera la velocitat de caiguda de la gota. Quan cau a terra es trenca donant la dispersió de gotes diminutes al voltant del punt on s’ha esclafat; és en aquest punt on es diposita el mineral dissolt que contenia, donant lloc a la formació de l’estalagmita. La forma de l’estalagmita depèn de la desviació en la trajectòria de les gotes, deguda al moviment de l’aire en l’interior de la cavitat.

O sigui que la clau està en que l’aigua té una gran càrrega de sals minerals, les gotes impacten amb força ja que duen una gran velocitat donada l’alçada des de la que cauen, i les corrents d’aire desvien la trajectòria de les gotes. Això és el que ha propiciat que es formes aquest bosc de més de 400 estalagmites amb formes sorprenent.

Moltes de les estalagmites tenen entre 15 i 20 metres d’alçada. La més alta arriba als 30 metres i diuen que és la més gran coneguda al mon.

La gran sala subterrània té la mida d’una catedral, uns 110 metres de llarg per 65metres d’ampla. Una volta de 45 metres. El volum d’aquesta sala és de 200.000 metres cúbics, per fer-se una idea del que això representa, diuen que aquí dins hi cabria l’església de Notre Dame de París.

En la major part del recorregut les parets presenten color ocre, degut, com ja he dit a la presència d’altres sals en el mineral. La volta del sostre està plena de milers d’estalactites, agulles i penjolls. Se la coneix com la meravella de les Cevenes. Es diu que és una de les coves més boniques de França.

Per accedir al fons de l’avenc es baixa amb un funicular i després es fa el recorregut a peu. Està molt ben muntat. 

A les parets es projecten ombres en les que es veu el descens d’Armand al fons de la cova, i em sembla recordar que expliquen la historia del descobriment. També juguen amb la il·luminació per dirigir l’atenció dels visitants cap a les formacions rocoses més espectaculars.

Es passa per diferents zones, unes amb les columnes de pedra molt blanques, a diferencia de la resta que tenen tonalitats ocres, altres zones més desèrtiques, en les gairebé no hi ha estalactites ni estalagmites.


Occitània_5: Santa Enimia

Santa Enimia és una població que es troba a les gorges del tarn, a uns 480 metres d’alçada. Està catalogat com un dels pobles més bonics de França. En el mes de juliol en aquesta població s’hi celebra el festival del còmic medieval.

Segons la llegenda, Enimia era una princesa merovíngia, del segle VII. Era una noia molt bonica, entregada a ajudar als altres (pobres, invàlids, leprosos, etc). Quan va tenir edat de casar-se el pare l’hi va proposar alguns nois però ella no en volia saber res, deia que estava casada amb Déu. El pare no va acceptar la seva negativa i va organitzar igualment el casament.

La noia va resar per trobar una solució i llavors va agafar la lepra. Ho va considerar com un senyal diví d’ajuda, ja que sense metges que l’atenguessin va quedar desfigurada.

Un cop el pretendents van desistir de casar-se amb ella, la princesa va resar per recuperar la salut. En un somni, un àngel l’hi va dir que anés a Gavaldà, que allà hi trobaria la font anomenada Burlatis. La noia va anar cap allà per buscar la font que tenia que guarir-la, però no la va trobar i es va banyar en una altra font, però no va observar cap resultat. Va seguir cercant la font de Burlatis fins que va aconseguir trobar-la, i aquest copsí, quan es va banyar en les seves aigües va recuperar la salut.

Ara be, quan tornava cap a casa seva la malaltia va tornar a aparèixer. Va fer el procés d’anar a la font i tornar a casa, uns quants cops, sempre amb els mateixos resultats. Així que va arribar a la conclusió que Déu el que volia és que es quedés a viure allà. Així que Enimia es va instal·lar a viure en una cova, amb una noia que l’ajudava. Allà es va fundar un convent mixt i el bisbe la va nomenar abadessa. Va morir en la seva cova probablement l’any 628, o en alguna data propera.

També es diu que Enimia, juntament amb el bisbe van lluitar contra un drac que havia enviat el diable, i evidentment, el van vèncer.

Una altra història que s’explica és que el seu germà Dagobert va buscar la seva tomba, i que quan la va trobar i havia dos cadàvers, el de l’Enimia i la seva serventa. Es diu que el de la seva serventa tenia escrit al front el nom d’Enimia i que ho hauria fet perquè no volia que les seves restes les canviessin de lloc. Quan el seu germà va trobar la tomba va agafar el cos que duia el nom al front i se’l va endur per enterrar-lo a la basílica de Sant Denis.

Sembla que els monjos de Sant Denís van rebre un missatge diví en el que s’explicava el canvi dels cossos. O sigui que no està clar quina de les dues noies està enterrada a la basílica, Enimia o la seva companya.

On hi havia la cova en que van viure s’hi va construir una ermita i allà s’hi van conservar les despulles de la que, suposadament, era Enimia. Ara be, l’any 1970 algú les va robar i no sé si s’han recuperat.

En un text del segle XII es parla de la seva vida i també en un llarg poema escrit per Bertran de Marsella. Bertran era una sacerdot occità de la segona meitat del segle XIII que va fundar l’ordre dels germans de la penitència, a Marsella i des d’aquest convent es va fer l’encàrrec d’escriure el poema amb al vida de la santa, però no està clar si va ser ell mateix l’autor. Tampoc tinc clar si era una obra nova o la traducció de la que hi havia escrita en llatí, a la que hi va afegir anècdotes i miracles.

La font de Burlatis és una de les fonts on neix el rius tarn, i basant-se en la llegenda, se li atribueixen propietats medicinals. Tant la cova on va viure com la font es troben prop de la població actual.

Realment la població té encant; carrers costeruts i empedrats, estres. Hi ha les restes d’un antic monestir benedictí, i l’església romànica de Notre Dame du Gourg. Aquesta església es va construir a finals del segle XIII. Inicialment tenia el cementiri al costat, com era habitual, però l’any 1934 amb les obres de la xarxa d’aigua potable es va traslladar a l’altra riba del tarn. Aquesta església no va patir masses danys durant la revolució francesa.

A l’edat mitja els diferents gremis o tipus de comerços o activitat es trobava en un carrer o plaça. Així, la plaça de la mantega és on els dies de mercat s’hi instal·laven els pagesos que portaven a vendre la mantega d’ovella. Actualment es fabrica a Roquefort. Diuen que aquesta mantega combina molt be amb el formatge del mateix animal.

Les cases a finals de l’edat mitja combinaven una estructura de fusta amb pedra calcària porosa i lleugera. Construïen un doble voladís o sortint, per tenir més superfície habitable sense necessitat de pagar més impost de sol. En ser construccions en fusta hi havia perill d’incendis i el problema era que l’únic punt d’accés a aigua era el riu Tarn.

Una mica més avall hi havia la plaça de les olles, on s’hi venien les peces de terrissa per cuinar.

Alguns dels edificis tenien a la part de baix la “botiga” i a dalt l’habitatge. El que he dit botiga seria una paradeta on exposar i vendre de les mercaderies. Podia ser un taulell que es desplegava cap enfora o be fer servir el pedrís d’entrada.

L’abadia benedictina: l’any 951 es construeix un monestir que durant els segles del XI al XIII prospera gracies a les donacions de terres i bens. Amb la redescoberta de la tomba d’Enimia la seva importància augmenta i agrupa diverses esglésies del voltant. A part d’una construcció religiosa era també un refugi en cas d’assalt.

L’any 1788 els darrers religiosos que hi quedaven marxen. L’any 1793 els revolucionaris assalten el monestir i cremen la biblioteca. Diuen que va estar 8 dies cremant. Després d’això, l’antiga abadia serveix de cantera i les seves pedres es dispersen. L’any 1885 s’hi va construir una escola.

La cova on havia viscut la santa Enimia i la seva fiola o serventa, que també es deia Enimia té dos pisos, en el superior hi ha una capella del segle X i a la planta inferior una altra construïda en el segle XV. Se suposa que va morir al mes d’octubre i per commemorar-ho cada any es fa un pelegrinatge pujant cap a la cova.

Occitània_4: Gorges del Tarn, mirador punta sublim

El riu Tarn neix al mont Losera, que forma part del massís central Francès. El nom de Tarn vol dir ràpid i també encaixonat, prové del llatí. És un afluent del Garona. A la vall del tarn hi ha diferent poblets amb encant, un d’ells és el de Santa Enimia que comentaré després.


Per veure el paisatge de la vall del tarn diuen que el millor mirador és el que es coneix com “la punta sublim”.


Des de dalt la vista és molt bonica amb el contrast del verd de la vegetació i la roca granítica. Després de baixada cap a Santa Enimia es deixa enrere la part més rocosa per arribar a la vall.






Occitània_3: La Canorga

Després d’esmorzar vam anar cap a les gorges del Tarn, per veure-les des d’un mirador. Abans però vam aturar-nos en un poble de la regió de la Losera, anomenat la Canorga. El riu que passa per la població és el urunha.

Aquesta zona de la Canorga ja estava ocupada en l’època prehistòrica; s’han trobat dòlmens i menhirs, així com material en pedra divers. També s’han trobat restes de dues cases de l’època gal·lo-romana, una d’elles amb el terra en mosaic, l’altra casa tenia una cambra, l’hipocaust, per escalfar la sala de sobre (com el que es troba en les termes). La ciutat més important en l’època romana, era Banassac, que es trobava a 1 Km de la Canorga. Entre els segles I i III dC va ser un important centre de fabricació de ceràmica, i l’exportava a tots els racons de l’imperi romà. S’han trobat diversos forns al voltant de la Canorga i no es descarta que a la mateixa ciutat no se’n puguin trobar, però no s’han fet excavacions buscant-los.

En l’època merovíngia (entre el 481 i el 751) Banassac va ser important per l’encunyació de moneda. S’ha trobat una moneda de l’any 630 que per la inscripció que presenta es dedueix que el monestir de Sant Martí de la Canorga devia ser fundat en el segle V o VI. Aquest monestir va ser un important centre de peregrinació en el segle VIII.

En els segles IX-X es van construir dos castells fortificats per protegir la ciutat; estaven molt propers un de l’altre i van ser molt efectius en quant a la protecció de la ciutat ja que la Canorga va prosperar mentre que Banassac va desaparèixer en estar en un lloc més desprotegit.

A la Canorga hi va haver un monestir benedictí. Es creu que va ser cap a finals del segle XII quan aquesta abadia va ser substituïda per l’actual església.

El monestir benedictí, o abadia de Sant Martí, agrupava dotze canongies, i d’aqui vindria el nom de la Canorga.

A finals del segle IX i durant uns mil anys, la regió va patir guerres, inundacions i desastres naturals, assalts, bandidatge... una mica de tot, però la Canorga va resistir fora be gracies als dos castells i a la muralla. Les cases s’anaven reconstruint, l’activitat continuava i la ciutat prosperava.

Va arribar un moment, com ha passat per tot arreu, que la ciutat comença acréixer fora les muralles. Es comencen a obrir botiguetes per abastir als peregrins que venien a l’església de Sant Frézal.

A l’edat mitja la ciutat propera, gràcies als castells i el monestir i també a la presencia dels rius, que van afavorir la instal·lació de molins, per produir farina (tant destinada a la fabricació de pa com a l’alimentació del bestiar) i d’olis.

La industria tèxtil i pelletera fructifica gracies a l’energia hidràulica, i encara hi ha restes dels edificis emprats a l’època, amb altes façanes sobre el riu urunha. La majoria de famílies tenien almenys una filosa a casa; tenien molat fama les teles de cotó. La nova burgesia industrial va construir-se grans mansions en estil renaixentista.

Els canals dels que disposa la ciutat permetien rentar la llana de les ovelles; una part era de les ovelles de les Causses, però com que no era suficient també se n’importava d’Espanya i de Llevant. Es pensa que aquest comerç podria ser la causa de l’epidèmia de pesta de l’any 1721.

Cap a finals del segle XVIII els teixits anglesos fan la competència als de la Canorga i la industria tèxtil entra en crisi. Va ser cap al 1890 que l’ec0onomia local es va reorientar, centrant-se en els dos grans recursos: l’aigua i la ramaderia. Així que la industria es va centrar en treballar la pell. 

Les famílies que havien marxat van tornar, alguns treballaven a casa, i tot el que es podia fabricar amb pell, es produïa: guants, cinturons, sabates, cantimplores (botes), selles de muntar.... aquesta industria pelletera va veure la fi a meitat del segle XX. Les aigües del riu urunha van deixar d’estar contaminades. Els molins van deixar de funcionar; un d’ells es va reconvertir en una petita central hidràulica per proporcionar electricitat a la població.

Les valls de l’urunha i el merderic, on es troba la Canorga, son un bon terreny per les vinyes; se sap que ja n’hi havia abans del segle XVI. A finals del segle XIX a la Canorga hi havia 160 vinyes, i llegeixo que cap al 1945 a la tardor s’instal·laven en un prat comunitari 3 alambins per destil·lar aiguardent, se n’obtenien entre 80 i 100 litres diaris. L’any 1970 tan sols en quedava un i actualment la viticultura gairebé ha desaparegut. Cap a mitjans del segle XIX es van plantar moreres i es van dedicar durant un temps a la cria de cucs de seda.

Occitània_2: Millau

En apropar-nos a Millau es veu que és una ciutat força extensa, que es troba a 380 metres d’alçada. En la llunyania es pot veure el viaducte.

Quan vam arribar a Millau ja no plovia; no vam anar a visitar el viaducte, ni vam fer la visita de la ciutat, ja que estàvem massa cansats. Havíem sortit a les 7 del matí de Barcelona, i qui més qui menys havíem hagut de matinar. Així que vaig sortir a passejar per veure la ciutat.

A 2 Km de la ciutat de Millau hi ha un recinte arqueològic, la graufesenca, a la confluència dels rius tarn i dórbia. Aquí hi havia hagut un antic santuari gal, i el lloc es coneixia com “condatomagus” que en gal vol dir “mercat de la confluència”.

En els segles I i II de la nostra era va ser un important centre de producció de ceràmica sigillata. Aquest era un tipus de ceràmica feta amb motlle i que duia el segell de l’autor. L’emplaçament es troba al peu dels altiplans calcaris de les causses i per aquí passava una via romana que enllaçava amb la via domitia, el que permetia exportar les ceràmiques a tot l’imperi romà.

Millau es troba en la confluència d’un camí de transhumància, el riu Tarn i la via romana. Aquesta població sorgeix sense tenir cap mena de relació amb l’antic assentament de condatomagus.

El vescomtat de Millau té el seu origen al voltant de l’any 900; el seu primer senyor feudal es deia Ricard, el va seguir el seu fill Bernat, sembla que a l’any 914. Va morir l’any 937 i el vescomtat va passar al seu fill Berenguer. Hi ha constància que encara era viu l’any 1000. El va succeir el seu fill Ricard I, i a aquest el seu fill Ricard II, que a més de ser vescomte de Millau va heretar el vescomtat de Gavaldà l’any 1029.

Ricard II es va casar amb una filla de vescomte de Narbona, Berenguer I, i el fill que va néixer d’aquest matrimoni, Berenguer II el va succeir l’any 1050. Aquest es va casar amb una hereva del comtat de Gavaldà i de dos vescomtats (Carlat i Lodeva), pel que el patrimoni familiar va augmentar significativament.

El va succeir Gilbert, que es va casar amb una comtessa de Provença i com que el matrimoni no va tenir cap fill, va ser una noia la que el va succeir, Dolça I de Provença que es va casar amb Ramon Berenguer III de Barcelona, que era també el Ramon Berenguer I comte de Provença.

La numeració és un embolic, com passa amb Ramon Berenguer, que era el tercer amb aquest nom al comtat de Barcelona però primer en el de Provença.

L’any 1070 Berenguer II va contactar amb els benedictins de l’abadia de Sant Victor de Marsella i els hi va cedir la propietat i el territori del voltant per construir-hi un monestir. Els dos germans Berenguer, Bernard i Ricard son els que van pressionar perquè s’establís l’abadia benedictina a Millau.

Millau es troba en un punt estratègic, prop del riu, que proporciona un punt d’accés i que permet creuar la població. Com apunt estratègic en la lluita entre els grans imperis monàstics, com eren el de Cluny i el de Sant Victor de Marsella. Quan els comtes de Millau fan donació de l’església a l’abat Bernard del monestir de Marsella, l’hi dona també terreny suficient per construir un monestir, al voltant de l’església, i a més l’hi cedeix tots els drets que té sobre tots els bens de la població de Millau.

La església que van construir es va anomenar de Santa Maria de Millau. El papa Urbà II va consagrar aquesta església l’any 1096. El canvi de nom, a l’actual de Notre-Dame de l’Epinasse ve donat perquè en el segle XIII s’hi venerava una relíquia, una espina de la corona de Crist.

En el primer document no apareix, però sí en un de posterior, que el prior té el monopoli del culte. Hi ha una butlla papal del 1157 en la que s’especifica que està prohibit construir cap altre església en aquesta població. Ara be, l’any 1170 es va retirar aquesta butlla, per tal que els hospitalaris poguessin construir una església.

Així doncs, durant el segle XI la ciutat estava controlada primer pels comtes de Provença, després pels de Barcelona, i l’any 1162 és annexionada a la corona d’Aragó, per Alfons II.

El rei Alfons II d’Aragó va ser un dels senyors feudals més rics d’Occitània. Les seves terres estaven al costat de les del seu rival el comte de Tolosa; en l’època de la pugna per veure qui controlava el Midi, Alfons II va fer construir un palau en el carrer principal, per reafirmar la seva superioritat. A més va instaurar el sistema d’organització municipal, el consolat, va concedir a la ciutat personalitat jurídica i moral, els hi va concedir un segell i un estandart, així com una carta de costums que donava la categoria de consolat.

Entre el 1232 i 1291es van instal·lar a la ciutat 5 ordres mendicants: els franciscans, els frares del sac, els dominicans, els carmelites i les clarisses, que va ser el primer convent femení de la ciutat. La majoria es van instal·lar fora de la ciutat emmurallada, però els dominics volien estar prop de la població i a l’interior de la ciutat on s’estaven forjant tots els canvis. Els benedictins de l’església de Notre- Dame i els cònsols s’hi oposaven, amb el que van poder aturar un temps la construcció de l’església dels dominics, però finalment van aconseguir tirar endavant el projecte i la van construir prop del palau dels reis d’Aragó.

Llegeixo que això va representar el declivi del control que exercien els benedictins. A finals del segle XIII el monestir benedictí te només 13 persones mentre que els dominicans que s’instal·len a la ciutat son 22.

La muralla es va construir en el segle XIII i tenia 8 portes i un fossar que protegia la ciutat. A mitjans del segle XIII van crear-se 3 barris fora de les muralles. Durant les guerres de la religió aquests barris i els convents van ser destruïts per evitar que s’hi poguessin amagar els assaltants. Tot i així, els barris que hi ha actualment en aquestes zones conserven vestigis i l’estructura d’aquells barris primerencs.

És en aquesta època que l’església de Santa Maria, comença a anomenar-se-la com Nostra Senyora de l’Espinassa (Notre-Dame de l’Epinasse). Sembla que el tresor de l’església tenia com a relíquia, una espina de la corona de Crist.

Hi ha diferents documents que posen de manifest els conflictes constants que hi havia entre el prior de l’església, els cònsols de Millau i els dominics.

Les guerres de la religió van tenir lloc entre 1560 i 1598 (8 guerres) i entre 1610 i 1620, alternant períodes de pau i de conflicte. Els enfrontaments eren entre catòlics i protestants calvinistes, anomenats hugonots.

Durant les guerres de les religions els protestants es van apoderar tres cops de l’església de Notre-Dame (1561, 1568 i en el 1582) provocant destrosses en l’edifici. En aquella època estava prohibit el culte catòlic. L’any 1601 l’església estava en ruïnes i el campanar es va ensorrar l’any 1613. L’any 1633 es va iniciar al reconstrucció i l’any 1646 es va començar a utilitzar de nou, tot i que no va estar acabada fins al 1657. I encara uns anys més tard es van afegir noves estructures.

A començaments del segle XIII, Simó de Monfort va fer una croada contra els senyors feudals occitans que protegien als càtars, i es va apoderar d’aquest territori. L’any 1226 el seu fill va cedir el comtat a la corona francesa.

Entre els segles XI i XIII la ciutat va créixer significativament, apareixent una burgesia comercial. Malgrat les guerres, les epidèmies i la fam, la ciutat va preservar al llarg del segle XIV el seu poder comercial.

En el segle XV quan forma part del regne de França, gràcies a la seva ubicació, cruïlla entre el Llenguadoc, l’Alvèrnia, la Gascunya i el Lionès, és un centre d’intercanvi i de negocis, el que afavoreix la seva prosperitat.

Al sud-oest de la ciutat hi ha el pont sobre el tarn que és del segle XII. Aquest pont permetia la comunicació entre poblacions, i Millau es va convertir en un important centre de la xarxa comercial. Per altra banda, el pont era un lloc de pas, i per tant hi havia uns drets de pas que durant un segle els van tenir els templers.

El calvinisme va aparèixer l’any 1558. Els primers en acceptar-lo van ser els nobles, els pagesos, els treballadors del tèxtil, de la construcció, comerciants que freqüentaven les fires del Llenguadoc, que servien de centre d’intercanvi d’idees. De seguida la ciutat va esdevenir un bastió calvinista i cap a l’any 1580 bona part de la població de Millau s’havia convertit al protestantisme.

L’any 1562, amb els primers enfrontaments religiosos es van reforçar la fortalesa, i la ciutat va ser una de les principals places fortes protestants, en un territori predominantment catòlic. A partir d’aquell any es van cremar els voltants de la ciutat, es van destruir esglésies o es reconvertien, es va destruir el campanar de l’església de Notre-Dame, que era també la torre del rellotge.

La ciutat va passar uns anys en guerra gairebé permanent, el que va provocar l’empobriment i una certa decadència.

L’any 1629, amb la fi de la guerra de les religions, per l’edicte de gràcia d’Alès, se suprimeixen els privilegis dels que gaudien els protestants i les ordres religioses reapareixen. Els protestants de la ciutat o be abjuren o be s’exilien. Moltes famílies van marxar cap a Alemanya, Suïssa o Anglaterra, el que va provocar una pèrdua important per la ciutat, ja que disminuïa significativament la gent dedicada a artesanat i al comerç.

A finals del segle XVIII les coses canvien. L’edicte de tolerància del 1778 concedeix la llibertat de culte i es reconeix el protestantisme. Això permet el retorn de molts dels protestants que havien hagut de marxar. En tornar aporten idees noves, i és quan sorgeix la industria de l’adobat de la pell i la guanteria; això reactiva l’economia local.

Cap al 1755 la importància de la industria pelletera de Millau havia crescut molt i ja exportava fora del regne, convertint-se en competència per Grenoble, que en tenia la primícia.

Llegeixo que a començaments del segle XX es confeccionaven més de 1,5 milions de parelles de guants a l’any. Hi havia uns 1200 guanters i unes 1500 guanteres. Molts treballaven en el seu propi domicili, a la mateixa ciutat de Millau o en els pobles del voltant.

Abans de la segona guerra mundial Millau venia guants a tota Europa, a Estats Units, Argentina i Austràlia. A partir de mitjans del segle XVII es comença a revitalitzar la zona fora de muralles. L’any 1661 es va condicionar i ampliar l’esplanada de la Capelle, on hi havia hagut el convent de les clarisses, al nord de la ciutat (fora muralles). Més tard, ja en el segle XVIII es va convertir el fossar en un passeig enjardinat.

Poc a poc la xarxa de carreteres va anar millorant augmentant la connectivitat de la ciutat. Amb la revolució (1789-1799) es van acabar de destruir els convents, esglésies i monestirs que quedaven.

En el segle XIX el desenvolupament de la ciutat va anar en augment. Era un centre important de ramaderia ovina, de la industria del cuir adobat i la fabricació de guants. A la vora del riu s’hi van instal·lar les adoberies, ja que requereixen de molta aigua, i es podien veure les xemeneies de terra cuita fumejant. En canvi les guanteries se situaven en el nucli urbà, en lloc ben il·luminats. Llegeixo que en la fabricació de guants també es treballava en domicilis.

En molts casos, les tres industries, adoberia (adobat de la pell, tintoreria (tenyit de la pell) i guanteria (fabricació dels guants) estaven separades, però no sempre; hi havia alguns conjunts industrials que seguien tot el procés, des de la preparació de la pell fins a l’elaboració i comercialització del producte final. Entre els anys 1900 i 1914 Millau va ser la capital de la guanteria.

Fins a començaments del segle XX per assecar les pells es deixaven esteses a la vora del rius sobre les pedres; després es van construir assecadors, uns espais coberts on es penjaven les pells a assecar. Això va fer que les fàbriques ocupessin un gran espai, i es van anar traslladant a les afores de la ciutat, on encara perduren, ja que en la ciutat de Millau se segueix treballant en la fabricació de guants d’alta qualitat.

L’església de Notre-Dame es troba en el centre antic, prop de les muralles, i a tocar de la plaça Mariscal Foch que té molt ambient.

Quan l’any 1601 es va restablir el culte catòlic, el nou rector es va trobar que no hi havia església, ni allotjament, ni cap objecte per realitzar el culte religiós, ni els llibres. Van ser uns anys durs.

Degut al mal estat de l’església de Notre-Dame, un els campanars es va ensorrar en el 1613. Llavors la ciutat va comprar la torra dels reis d’Aragó per construir-hi un nou campanar, per poder donar les hores.

Els calvinistes es van tornar a revoltar en el 1615 per una disputa amb els jesuïtes. A rel d’això l’any 1631 el rei exigeix que es reparteixin a parts iguals les despeses de la comunitat, acabant-se així el poder de que gaudien fins aquell moment els hugonots (protestants).

Les ordres religioses van tornar a partir de l’any 1629, amb l’edicte d’Alès. L’any 1641 amb el nou rector es comença la reconstrucció de l’església. Passa per diferents etapes i consta que en el 1657 encara no estava acabada.

L’any 1613 el palau dels reis d’Aragó, que s’havia construït en el 1172, es complementa amb una torra poligonal, que serà la torre del rellotge o campanar, en substitució del de l’església. Més tard, aquesta torre es va emprar com a presó entre el 1629 i el 1825.

La plaça Mariscal Foch és la més important de Millau; a l’edat mitjana se la coneixia com la plaça Mage. La plaça té una part amb porxos que es van renovar en el segle XIII i es conserven alguns capitells d’aquella època. En el centre antic encara es conserven alguns palauets del segle XVII i XVIII.

El safareig d’Ayrolle es va començar a construir en el 1749, prop del que era el fossar que s’havia omplert i convertit en passeig . El safareig tenia una estructura clàssica ; s’hi accedeix per un pòrtic en forma der U amb un frontó on hi ha els escuts de la ciutat, A l’interior hi ha una cubeta en forma de U que s’abastia d’aigua del riu Vézoubies.

Fins a mitjans del segle XVII la ciutat de Millau s’abastia d’aigua del riu Vézoubies. Molt sovint l’aigua estava contaminada per les bugaderes que rentaven la roba al riu. Va ser per evitar aquest problema que es va construir els safareigs. Els primers que es van construir a Millau van ser en el 1674-75.

L’any 1745 la ciutat encara estava emmurallada i tenia els fossars de l’edat mitja. Aquest confinament de la ciutat i la manca d’higiene van afavorir que hi haguessin epidèmies. Per posar fi a aquest problema es va decidir enderrocar les muralles i omplir el fossar que ja no tenia utilitat. Amb la renovació de la ciutat es decideix proveir a Millau d’un nou safareig alimentat per l’aqüeducte de Vézoubies.

L’emplaçament escollit va ser a la barriada d’Ayrolle, en un terreny que es va comprar als carmelites en el 1747. Llegeixo que es va demanar l’opinió de la població sobre si volien el safareig en aquell lloc i hi ha el document en el que consta l’aprovació del projecte l’any 1749. El material obtingut de l’enderrocament de les muralles es va fer servir per la construcció del safareig.