15 de novembre 2024

Est de Turquia-67. Mar Negra. Pont de Kale i Monestir de Sumelà.

Al dia següent vam sortir a 2/4 de 7 del matí, per anar a visitar el monestir de Sumelà. Abans vam fer una parada per veure un altre pont otomà, el pont de Kale, construït en el segle XVIII.

El monestir de Sumelà és el monument més important de la regió de la mar Negra. Es troba a l’oest d’Ayder, a uns 200 km, i a uns 45 km de Trebisonda i de la costa. De fet per arribar fins aquí hem anat per l’autovia de la costa fins a Trebisonda i després hem entrat de nou cap a l’interior.

El monestir de la Santíssima Mare de Déu de Sumelà o monestir de Sumelà és un monestir de l’Església Ortodoxa Grega dedicat a la Verge Maria.

Es troba a la muntanya Melà; Su Melà és grec i es tradueix com Turó Negre. Està dins a les muntanyes Pòntiques. Hi ha altres autors que diuen que el nom del monestir deriva de la paraula Sumeli, de la llengua lazi, que es tradueix com Trinitat.

El monestir es troba en un penya-segat, a una altitud d’uns 1.200 metres.

És una important  atracció turística i quan hi vam anar nosaltres era dia festiu i estava molt ple de gent.

Aquest monestir en grec és Panagia, que vol dir Tota Santa, que és el nom pel que és coneix a la Verge Maria en la religió ortodoxa. La Verge Maria és venerada tant pels cristians com pels musulmans, per ser la mare de Jesús, que per uns és el fill de Déu i pels altres és un profeta.

El monestir es va fundar l’any 386, durant el regnat de l’emperador Teodosi I. Els fundadors sembla que eren dos monjos d’Atenes, Bernabé i Sofroni. El monestir es va fer famós per una icona de la Mare de Déu, coneguda com “La Santíssima que escolta amb rapidesa” i es diu que la va pintar l’apòstol Lluc.

Segons una llegenda dos monjos que vivien en llocs diferents, un a Atenes i l’altre a Istanbul, van tenir el mateix somni, i van emprendre un llarg viatge per trobar la cova que apareixia en el somni. En el somni veien a Jesús i Maria en una cova i María deia que sant Lluc havia pintat una icona que els àngels havien dut fins a la cova. Els dos monjos es van trobar al port  de Trebisonda i quan van trobar la cova i la icona del somni van decidir convertir la cova en una església.

La icona de la Verge Maria, que en algun lloc diuen que era la Verge Negre o Maria Negra, feia miracles.

Quan van morir els monjos fundadors se’ls va enterrar en aquesta església i se’ls va venerar com a sants; de seguida es va convertir en un important centre de peregrinació. 

Al llarg de la seva història el monestir va quedar en ruïnes diversos cops i va ser restaurat per diversos emperadors. Durant el segle VI, va ser restaurat i ampliat pel general Belisari, a instàncies de Justinià I. La forma actual correspon a la reforma que es va fer el segle XIII, quan era un monestir important de l’Imperi de Trebisonda.

Hi ha dos emperadors que van dotar el monestir amb riqueses, Joan II Comnè (1118-1143) i Basili I Comnè (1332-1340), però la donació més gran es va fer durant el regnat d’Aleix III Comnè (1349-1390). Segons la llegenda, el jove Aleix es va salvar d’una tempesta gràcies a la Verge i en agraïment va ordenar restaurar el monestir.

Un crisòbul o butlla d’or era un document solemne dels emperadors bizantins; se n’ha trobat un del 1365 posa de manifest la llibertat i autonomia de la que gaudia el monestir. En aquest crisòbul s’esmenten totes les propietats que tenia i els impostos dels que estaven exempts. A més, es concedia al monestir un import anual, procedent dels fons imperials. Amb el següents emperadors va seguir obtenint noves donacions imperials.

Tenint en compte els privilegis de que gaudia, després de la conquesta otomana, per part del soldà Mehmed II en el 1461, se li va concedir la protecció del soldà, i aquesta protecció la van renovar els seus successors.

L’any 1682 i durant les següents dècades aquí hi havia un important centre d’ensenyament grec, l’Escola de Trebisonda. Era un destí popular, tant per als monjos com per als viatgers.

L’Imperi Rus va ocupar Trebisonda en el 1916 i després va capturar el monestir. L’any 1923 va quedar abandonat, arran dels intercanvis forçats de població entre Grècia i Turquia. 

Els monjos que marxaven no se’n podien endur res amb ells, pel que van decidir enterrar la icona de la Verge sota el terra de la capella de Santa Bàrbara. L’any 1930, un monjo va tornar en secret a Sumelà per recupera la icona i la va dur al nou monestir de Panagia Soumela, prop de la ciutat de Naousa, a Macedònia (Grècia). El mateix any 1930 hi va haver un incendi i les parts de fusta del monestir es van cremar. Després hi va haver saquejadors i vàndals que van fer malbé encara més el recinte.

Actualment el monestir és una atracció turística. Tant per l’entorn com pel seu significat cultural i religiós. Torna a haver-hi pelegrinatge des de Grècia i Rússia. El 15 d'agost (festa de l’Assumpció) de 2010, s’hi va poder celebrar una litúrgia ortodoxa. El Patriarcat Ecumènic de Constantinoble va emetre un permís especial per visitar el monestir i assistir a la cerimònia. Només es va permetre l’entrada a 450 - 500 visitants dins el monestir, però es van posar pantalles a l’exterior, a una certa distància del monestir, per poder-ho seguir.

Hi ha un autobús que et porta fins al peu de l’escala des d’on s’accedeix al monestir. Es va pujant pel bosc, en un passeig molt agradable, malgrat la gran quantitat de gent que hi ha.

El primer que es veu quan arribes al peu del penya-segat és l’aqüeducte, enganxat a la roca. Aquest aqüeducte subministrava aigua al monestir; està restaurat.

A l’extrem hi ha l’escala per accedir a la porta d’entrada, que, en ser dia festiu, és petita per la gran afluència de gent que hi ha.

Un cop creuada l’entrada cal tornar a baixar per arribar a la plaça central del complex monàstic.

Els elements principals són l’església de la roca, diverses capelles, cuines, habitacions per a estudiants, una casa d’hostes, una biblioteca i una font sagrada venerada pels cristians ortodoxos orientals.

La cova, que es va convertir en una església, constitueix el centre del monestir. La biblioteca està a la dreta.

L’edifici que té un balcó a la part frontal del penya-segat, que data del 1840, és on hi havia les cel·les dels monjos i va servir també d’habitatge per als hostes. El disseny dels armaris, fornícules i llars de foc de les habitacions que envolten el pati tenen influència de l’art turc.

El més impactant són els frescos de l’església de la roca; n’hi ha tant a l’exterior com a l’interior. Els frescos més antics són de l’època d’Aleix III de Trebisonda (1349-1390) i es troben a la paret interior de l’església. Els frescos de la capella, van ser pintats en tres períodes diferents i són de principis del segle XVIII. En els frescos es representen escenes bíbliques relacionades amb la història de Crist i la Verge Maria.

Aconseguir fer fotografies sense gent és impossible.

Durant els treballs de restauració realitzats en els últims anys, es va trobar un passadís secret i es van descobrir nous frescos, on el passatge condueix a una capella, on es representen “El cel i l’infern” i “La mort i la vida”.

Hi ha un brollador sagrat, diuen que l’aigua ha estat sortint durant segles sense interrupció; es considera sagrat perquè diuen que aquesta aigua té propietats curatives; aquí hi venen tant cristians com musulmans.




Després de la visita del monestir ens dirigim cap a la costa, però abans d’arribar-hi, a uns 17 km de Sumelà ens aturem a Maçka per dinar.

Maçka es troba a l’interior, a uns 30 km de Trebisonda, que està a la costa de la mar Negra.

Quan estàvem aquí vaig veure alguna referència al monestir de la verge negra; en aquell moment vaig pensar que era un altre monestir, però ara  me n’adono que es referia al de Sumelà.

Al segle XII era comú representar a la Mare de Déu en negre, per emfatitzar el seu rostre misteriós. Aquestes icones s’anomenaven Mare de Déu Negra, i es troben en l’art georgià de l’Europa de l’Est; hi ha qui diu que poden tenir reminiscències de l’art indi antic. Aquestes madones negres es troben generalment a les altures dels boscos de les muntanyes prop d'una font curativa i es creu que hi arriben amb un propòsit miraculós. Aquests llocs es converteixen en un lloc de pelegrinatge per als cristians.

La icona del monestir de Sumelà podria ser negra per la fusta que s’havia emprat, que fos fosca. No s’ha investigat prou per saber l’edat de la icona, ni per saber si realment és una veritable Verge Negra o no.

Com deia abans, la paraula grega Mela vol dir fosc o negre. D’aquí vindria Sumelà; i tant pot fer referència al bosc on es troba, que és fosc, com a la icona de la Verge Negra.



Est de Turquia-66. Mar Negra. Ayder.

Tornem enrere fins a Ayder. Un petit poble de muntanya que es troba a uns 30 km de la costa.

Aquesta és una zona on hi ha plantacions de te; pertanyen a petits propietaris que després venen la collita a dues empreses, una pública i l’altra privada.

Es troba a 1350 metres d’altitud, a la serralada Kaçkar. El primer que fem és anar a veure la cascada, ems embla que és la cascada Gelin Tulun, o vel de la núvia.

Segueix plovisquejant i fa fred. Hi ha molt turisme, especialment d’Emirats Àrabs, de l’Índia... És el típic poble de muntanya, amb les casetes a banda i banda de la carretera, i com que és un atractiu turístic, hi ha moltes botigues on venen regals, predominant el tei les avellanes.

De la carretera, que és el carrer principal, surten carrerons a banda i banda, costeruts. Vagis cap a on vagis et toca anar pujant i baixant.

En aquesta regió de la mar Negra hi viuen els lazes i els hamshenis.

Els lazis o lazes era una tribu caucàsica unificada cap a finals del segle I o en la primera meitat del segle II. El nom de Lazoi apareix per primer cop en l’època cristiana, esmentada per Plini i per Claudi Ptolomeu.

En el segle II els lazoi habitaven al sud de Sukhumi (capital d’Abkhàzia) i a l’est de Trebisonda, a la vora de la mar Negra. Els lazoi van anar agafant importància en els segles següents; el país de l’antiga Còlquida se’l coneixia com Lazica o Lazika.

A començaments del segle VI els lazes ja eren cristians; hi ha constància que Justinià I (527-565) va restaurar un temple a Lazika, el que vol dir que ja hi havia un temple anterior.

Es van convertir a l’islam en la segona meitat del segle XV.

El seu ofici tradicional és forner o pastisser i en moltes ciutats de Turquia els que exerceixen aquest ofici són lazes o d’origen laz. Molts també van treballar en aquesta feina a Rússia fins a la Segona Guerra Mundial i tornaven al seu país amb dones russes que es convertien a l’islam. Són en general bons negociants, emprenedors i controlen el mercat immobiliari a Istanbul. També són molt bons mariners i formen la majoria de la tripulació de molts vaixells turcs.

La seva nació i llengua, avui molt minoritària, té elements de l’antic idioma de Còlquida però està emparentat molt directament amb el mingrelià, dialecte georgià. Unes cent mil persones són d’aquesta ètnia a Turquia (però només un terç parla la llengua) i uns milers a Geòrgia i a la República Autònoma d’Adjària, de Geòrgia. Hi ha petites comunitats de laz a Rússia i Alemanya.

Els Hemshin (nom oficial turc) o Hamshen (nom armeni) són d’origen armeni, i viuen en la costa de la mar Negra.

Dos prínceps armenis, Hamam i Shapuh Amatuni, que van perdre els seus dominis a mans dels àrabs, es van traslladar a l’Imperi Bizantí al segle VIII amb 12.000 dels seus habitants i es van establir a la ciutat de Tambut, a les muntanyes. Van rebatejar la ciutat amb el nom de Hamamashen, que va evolucionar a Hamshen o Hamshin  Aquest grup d’armenis va prosperar a les muntanyes Pòntiques i, pràcticament aïllat d’altres poblacions armènies, va desenvolupar el seu propi dialecte de l’armeni.

La majoria d’aquests armenis eren cristians de l’Església Apostòlica Armènia. L’any 1461 aquesta àrea va ser conquerida per l’Imperi Otomà i entre els segles XVI i XVIII molts Hamshen es van veure obligats a convertir-se a l’islam. Els que es van negar a convertir-se van fugir.

Actualment parlen el turc, em sembla que s’ha perdut la seva llengua original. Es dediquen al cultiu del te i del blat de moro, la cria de bestiar i l’apicultura.

A la nit vam anar a sopar a un petit local entranyable. El cartell que hi havia al carrer amb el menú escrit en una pissarra no l’enteníem, i una noia que passava ens va explicar una mica què hi preparaven. De seguida va sortir la mestressa, i ens va animar a entrar. No teníem llengua comuna però amb el traductor del mòbil i molt bona voluntat per ambdues parts vam aconseguir encarregar el menjar. 

Era una sala familiar, cuina i menjador tot en una peça. A més de la dona que era gran, hi havia dos homes de la mateixa quinta, jo diria que més de 65 anys. No sé si eren família o molt bons amics, el cas és que de seguida es van posar tots tres a la feina; un feia la sopa, l’altra fregia unes pastes, el tercer cuinava les boles de carn. Ens van engegar la televisió per si volíem mirar el partit de futbol.

Vam menjar molt be, molt econòmic i va ser molt agradable i tots tres eren molt agradables, tot i que la que va interactuar més amb nosaltres era la dona.

Est de Turquia-65. Mar Negra. Vall del riu Firtina i cascades Tar

La darrera part del viatge és ja la zona de la mar Negra. Seguim la carretera direcció nord, fins arribar a la costa, a Hopa.  Després anem cap a l’oest, per l’autovia que ressegueix la mar Negra, uns 45 km, fins a Ardesen. Des d’aquí  tornem cap a l’interior, per la vall del riu Firtina; uns 10 km a l’interior hi ha un dels ponts sobre el Firtina, el pont Timisvat.

La serralada de muntanyes que hi ha a la vora de la mar Negra són les muntanyes Kaçkar. Les muntanyes Kaçkar són la part més oriental de les muntanyes Pòntiques o Alps Pòntics, que separen l’interior d’Anatòlia de la costa de la mar Negra. El seu cim més alt, el Kaçkar Dağı, té 3.937 m d’altitud. La zona dels Kaçkars és Parc Nacional des del 1994. El nom Kaçkar, prové de l’armeni khatxkar que significa creu de pedra.

Les muntanyes són boscoses i amb pastures; aquesta zona de les pastures de muntanya s’anomena yaylalar.

Vall del riu Firtina

La gent d’aquesta zona se les ha enginyat, ja des de l’antiguitat, per trobar la forma de creuar el riu, per passar d’una banda a l’altra de la vall. En l’època medieval, la vall disposava d’una carretera que connectava l’altiplà interior amb la costa, amb un parell de castells construïts per protegir la ruta. El terreny és escarpat i la carretera tenia que creuar el riu diversos cops, pel que es van arribar a construir una vintena de ponts. Encara es conserven alguns d’aquests ponts històrics.

Tots els ponts històrics d’aquesta zona són similars tant en el seu disseny com en la forma de construcció. N’hi ha algun amb múltiples arcs, però la majoria tenen un sol arc.

La majoria dels ponts de la vall del riu Fırtına es van construir durant els segles XVIII i XIX, potser substituint els ponts més antics.

Pont Timisvat


El pont Timisvat és un d’aquests ponts de l’època otomana. En algun lloc trobi que l’anomenen Timisvat Osmanli, em sembla que fa referència a que és del període otomà, de la dinastia Osman o Osmanlí.

Es va construir en el segle XVIII. És un dels molts ponts que hi ha al llarg del riu Firtina, entre l’altiplà d’Ayder i la seva desembocadura a la mar Negra. També se’l coneix amb el nom de Çiftkemerli (Dos arcs); el pont es va construir amb forma d’un arc de dos ulls, un de gran i l’altre petit.


El restaurant té vistes sobre el riu i el pont i, no sé si depenent del restaurant o independent, hi ha activitats aquàtiques. 

Cascada Tar

Continuem cap al sud-est per anar a veure la cascada Tar. Quan vam arribar començava a plovisquejar i hi havia boira, boira pixanera; va estar tot el recorregut així, va ser una llàstima. Si no estic confosa el camí va vorejant el riu Kaçkar i es triga uns 20 minuts a arribar a la cascada.




 


10 de novembre 2024

Est de Turquia-64. Valls georgianes: Borçka i llac Karagöl.

Anem a dormir a Borçka. L’hotel està lluny del poble, dalt de la muntanya, així que abans de pujar ens aturem al supermercat per comprar-nos alguna cosa per sopar. Jo vaig comprar-me també una ampolleta de vi marca Artvin, que almenys m’alegrava l’àpat. No m’agrada gens sopar a l’habitació d’hotel. Per sort ens vam poder posar al menjador a menjar, que sempre és una mica més agradable.


Des de dalt hi ha vista sobre el poble, que el creua el riu Çoruh, i es veu en el turó de davant una estàtua d’Atatürk. És l’estàtua més gran que hi ha almon feta amb acer i coure. El monument es va acabar en el 2012 però no es va inaugurar fins el 2017. És obra de l’escultor georgià Jumber Jikia. El lloc es pot visitar i diuen que rep unes 35.000 visites l’any.


Aquesta població es troba a uns 15 km de la frontera georgiana i a uns 25 km de la costa de la mar negra.

Al matí ens dirigim una mica més cap a l’est, per anar al Parc Nacional Borça Karagöl, on hi ha el llac Karagöl, que es troba a 1.550 metres d’altitud. S’ha de deixar el cotxe a l’aparcament i després hi ha uns busos que et pugen fins al llac. Un cop allà pots donar la volta, en un recorregut fàcil i molt agradable.