El viatge
Aquest és un viatge de deu dies que vaig fer durant les
vacances de Nadal del 2011 pel nord d’Egipte, seguint la costa mediterrània
fins a Mersa Matruh i després baixant cap a l’oasi de Siwa. La tornada al Caire
la vam fer per l’interior, passant per l’oasi de Bahariya, i el poble de
Bawati.
El mapa que he posat l’he tret de la wiquipèdia. En aquest desert hi ha 8 depressions importants, on hi ha oasis i assentaments permanents; l’única depressió que no és un oasi és la de Qattara ja que les seves aigües són salades.
Per tant el viatge té tres parts diferenciades, el Caire, la
costa mediterrània i el desert amb els seus oasis.
Vam arribar al Caire el 27 de desembre i marxàvem el 6 de gener
del 2012. La primavera àrab havia començat a Tunísia, el 17 de desembre del
2010. A Egipte la revolució va començar el 25 de gener del 2011.
El 25 de gener del 2011, conegut com el dia de la ira, és quan
van començar a haver-hi manifestacions arreu del país, demanant la dimissió del
govern de Mubàrak, que duia més de trenta anys al govern.
Les manifestacions i els disturbis van ser una resposta a la
brutalitat policial, a les lleis d’emergència de l’estat, a les altes taxes
d’atur, al desig d’augmentar el salari mínim, a la manca d’habitatges i
aliments, la inflació, la corrupció, la manca de llibertat d’opinió i les
pobres condicions de vida.
El 25 de gener de 2011 més de 15.000 manifestants van ocupar la
plaça Tahrir del Caire. En els dies següents, la plaça va continuar sent el
principal focus de protestes de la ciutat. El 29 de gener, avions de combat de
les Forces Armades egípcies volaven a baixa altura sobre la multitud reunida a
la plaça. Corresponsals de la BBC van informar que el 30 de gener, el setè dia
de les protestes, els manifestants a la plaça havien augmentat i eren unes
50.000 persones, i el 31 de gener corresponsals d’Al-Jazeera van anunciar que
les manifestacions havien augmentat almenys en 250.000 persones. L’endemà, l’1
de febrer, Al-Jazeera va comunicar que més d’un milió de manifestants s’havien
reunit a la plaça i els carrers adjacents.
Mubàrak va presentar la dimissió l’11 de febrer del 2011 i l’1
de juny de 2012 fou condemnat a cadena perpètua per la mort de 850
manifestants. Després de diversos recursos, incloent la repetició del judici,
va ser finalment alliberat el 2 de març de 2017.
La caiguda del govern al febrer no va acabar amb les protestes.
Això és el que m’ha dut a buscar que havia passat al llarg d’aquell any.
Quan Mubàrak va abandonar el poder el va deixar en mans del
Consell Suprem de les Forces Armades, amb Mohamed Hussein Tantawi, ministre de
Defensa, al capdavant.
El 13 de febrer, el Consell Suprem va dissoldre les dues
cambres parlamentàries i va suspendre la constitució. Va declarar que exerciria
el poder durant sis mesos, o fins que es poguessin celebrar eleccions. Es van
demanar al consell que proporcionés detalls i calendaris i terminis més
específics. Les grans protestes van disminuir, però no van acabar.
El 17 de febrer l’exèrcit va anunciar que no presentaria cap
candidat a les properes eleccions presidencials. Aquell dia es van detenir a
quatre figures importants de l’antic règim.
El dia 2 de març es marca la data provisional per un referèndum
constitucional, pel 19 de març de 2011. L’endemà, va dimitir el primer
ministre, Ahmed Shafik, abans de que comencessin grans protesten en contra seu.
El va substituir Essam Sharaf.
El 5 i 6 de març, grups de manifestants escorcollaven diversos
edificis de la Seguretat de l’Estat d’Intel·ligència (SSI) a tot Egipte,
incloent-hi la seu de la Governació d’Alexandria i la seu nacional a Nasr City,
El Caire. Els manifestants van dir que van escorcollar els edificis per
aconseguir documents que creien que provaven delictes de l’SSI contra el poble
egipci durant el règim de Mubàrak.
A la seu de Nasr City, els manifestants van obtenir proves de
vigilància massiva i manipulació de vots, van trobar sales plenes de cintes de
vídeo, molts documents esquinçats i cremats i cel·les on activistes relataven
les seves experiències de detenció i tortura.
El 19 de març es feia el referèndum constitucional que es va
aprovar amb un 77,3 % de vots. Tres dies més tard, parts de l’edifici del
Ministeri de l’Interior es van cremar durant manifestacions policials a
l’exterior. L’endemà el Gabinet egipci va ordenar una llei que criminalitzava
les protestes i vagues que dificultessin la feina en establiments privats o
públics. Segons la nova llei, qualsevol que organitzés aquestes protestes podia
anar a la presó o hauria de pagar una elevada multa (uns 100.000 dòlars).
Abril va estar marcat per les protestes per la lentitud del
Consell Suprem en desmantellar els aspectes persistents de l’antic règim,
destituir figures de l’antic règim, reclamaven que es jutgessin Mubàrak i
alguns dels càrrecs del seu govern i la destitució del fiscal públic d’Egipte,
a causa del ritme lent de les investigacions contra antics funcionaris
corruptes.
El 7 de maig musulmans salafistes van atacar esglésies
cristianes coptes al barri obrer d’Imbaba al Caire.
El 27 de maig, segon divendres de la ira, o segona revolució,
desenes de milers de manifestants van omplir la plaça Tahrir; hi va haver també
manifestacions a Alexandria, Suez, Ismailia i Gharbeya. Els manifestants van
exigir que no hi hagués judicis militars per als civils, la restauració de la
Constitució egípcia abans de les eleccions parlamentàries i que tots els
membres de l’antic règim (i aquells que van matar manifestants al gener i
febrer) fossin jutjats.
Al Juliol les coses continuaven igual; milers de manifestants a
Suez, Alexandria i la plaça Tahrir del Caire seguien protestant perquè cinc
mesos després de la revolució no s’havia fet la reforma que calia ni es
perseguia als antics funcionaris del govern destituït.
El 23 de juliol, després d’un discurs de Muhammad Tantawi en
commemoració de la Revolució Egípcia de 1952, milers de manifestants van fer
una manifestació que tenia com a objectiu arribar al ministeri de defensa, però
es van trobar amb contra-insurgents amb pals, pedres i còctels Molotov.
L’1 d’agost soldats egipcis es van enfrontar amb els
manifestants, van enderrocar les tendes i van fer més de 80 detencions. Cinc
dies més tard, centenars de manifestants es van reunir a la plaça Tahrir i van
ser atacats pels soldats.
El 9 i 10 d’octubre hi va haver la massacre de Maspero; hi
havia una protesta pacífica, davant de l’edifici de la televisió estatal, en la
que es demanava la dissolució del Consell Suprem de les Forces Armades, la
dimissió del president Mariscal de Camp Muhammad Tantawi i la destitució del
governador de la província d’Assuan. Els manifestants van ser atacats per la
policia militar, i hi va haver almenys 25 morts i més de 200 ferits.
La majoria de manifestants eren coptes que protestaven per
l’actitud del govern respecte a l’atac que hi havia hagut una setmana abans
contra una església copta, a la província d’Asuan, que els manifestants
atribuïen a extremistes musulmans.
El 19 de novembre els manifestants van tornar a ocupar la plaça Tahrir i van
haver-hi enfrontaments amb les forces de seguretat, que van utilitzar gasos
lacrimògens. L’endemà la policia va intentar desallotjar la plaça a força, el
que va provocar que el nombre de manifestants es dupliqués. Els combats van
continuar durant tota la nit, amb la policia utilitzant gasos lacrimògens,
colpejant i disparant als manifestants.
El 21 de novembre, els manifestants van tornar a la plaça, amb
cristians coptes fent de guàrdia mentre els musulmans que protestaven contra el
règim feien una pausa per a les oracions. El Ministeri de Salut va informar que
almenys 23 persones havien mort i més de 1.500 havien resultat ferides des del
19 de novembre. A Alexandria i a Suez hi va haver protestes en solidaritat.
El període d’eleccions al parlament era del 28 de novembre del
2011 al 11 de gener del 2012.
He trobat un article del dia d’inici de les eleccions. Eren les
primeres eleccions post-Mubàrak. Hi havia gent que anava a votar, però a la
plaça Tahrir continuava havent-hi manifestants que reclamaven que
s’endarrerissin les eleccions i que la junta militar abandonés el poder. Els
militars havien amenaçat a qualsevol persona que intentés interferir en les
eleccions; unes eleccions que els manifestants consideraven un simulacre
democràtic.
La setmana anterior hi havia hagut molts enfrontaments entre la
gent congregada a Tahrir i la policia, amb un balanç de 42 morts i més de dos
mil ferits.
Segons l’article del dia Ara d’aquell dia, en aquell moment a
Egipte hi havia dos governs: el del dimissionari Issam Sharraf, designat per la
junta militar, que havia dimitit la setmana anterior en protesta per la
repressió contra els activistes de Tahrir, i el nou primer ministre també
escollit per l’exèrcit, Khamal Ganzouri, que encara no havia format executiu.
Els líders dels principals partits no havien volgut formar part d’aquest segon
executiu que estava sota tutela militar, però s’havien avingut a formar part
d’un consell consultiu civil per coordinar amb la junta una sortida política a
la crisi.
La població estava dividida, entre els partidaris de
l’abstenció com a protesta per la tutela militar de la transició, i els que
donaven suport a les eleccions.
El 17 de desembre de 2011 l’Institut d’Egipte es va incendiar
durant enfrontaments entre manifestants i l’exèrcit egipci i milers de
documents rars van quedar destruïts pel foc.
Segons les noticies que he trobat, aquell dia hi va haver els
pitjors disturbis des de l’inici de les eleccions parlamentàries. La repressió
contra els acampats va començar el divendres 16 de desembre, un dia després de
l’inici de la segona volta de les eleccions presidencials, considerades
històriques. En l’article que he trobat parla que aquell dia hi va haver
almenys 9 morts i més de 300 ferits entre els manifestants.
Des del 25 de novembre de 2011 hi havia manifestants acampats
davant de la seu del Govern, prop de la plaça Tahrir. Amb aquesta acampada
volien impedir l’inici de la feina del govern de transició nomenat per la junta
militar i liderat per Kamal al Ganzuri. Al Ganzuri havia sigut primer ministre
de Mubarak en la dècada de 1990, pel que els manifestant el consideraven part
de l’antic règim.
Des de que havien començat les eleccions, feia tres setmanes,
que hi havia disturbis, però els que es van iniciar el 16 de desembre eren els
pitjors; els manifestants acusaven als militars d’haver atacat a un d’ells.
Llavors centenars de manifestants van arribar a la plaça a donar suport als
acampats i és quan van començar els enfrontaments amb la policia militar.
Segons els medis estatals els activistes van provocar un incendi en un edifici
estatal situat prop del Parlament.
Ganzuri, que havia assumit el càrrec de primer ministre a
començaments de desembre negava que els militars haguessin disparat contra els
manifestants.
El 23 de gener de 2012 els representants elegits
democràticament de l’Assemblea Popular es van reunir per primera vegada des de
la revolució egípcia, i el Consell Suprem de les Forces Armades els va atorgar
autoritat legislativa.
