Nord oest d'Egipte (2011)-23. Oasi de Bahariya: Bawiti i el desert negre

L’oasi de Bahariya o oasi del nord es troba en una depressió al desert occidental; de fet tot el recorregut des de Siwa fins aquí era creuant aquest desert.

Aquest oasi està a uns 370 km del Caire. És una vall aproximadament ovalada que s’estén de nord-est a sud-oest, amb una longitud de 94 km i una amplada màxima de 42 km.

La depressió està envoltada de muntanyes i té nombroses fonts. Els principals sectors econòmics de l’oasi són l’agricultura, l’extracció de mineral de ferro i el turisme; els principals productes agrícoles són la guaiaba, el mango, els dàtils i les olives.

En aquest oasi hi ha bastants pobles, sent el més gran i el centre administratiu, Bawiti, que és on vam pernoctar.

Amb el temps, aquest oasi ha tingut diversos noms, alguns d’ells són: oasi del Nord, el Petit oasi, ZesZes, oasi Parva, en època  cristiana, oasi d’al-Bahnasa.

Antigament el desert occidental incloent-hi la zona de Bahariya era un fons marí. Si no estic confosa la desertització va començar cap al 3000 aC, i des de llavors els habitants d’aquesta regió tan sols es pot comptar amb l’aigua subterrània.

En aquest mapa he marcat els llocs on vam anar des de Bawiti.

S’han trobat restes d’eines de pedra que evidencien que hi va haver assentaments des del paleolític. Diuen que es poden trobar amb certa facilitat puntes de fletxa, entre la sorra. Però em sembla que no es van realitzar excavacions fins al segle XX.

Se’n sap relativament poc d’aquest oasi d’abans del Regne Mitjà d’Egipte (c. 2050 aC-1750 aC). Es parla d’un poble conegut com els Tjehenu, que habitaven el desert occidental i tenien la pell clara, cabells rossos i ulls blaus, i que els primers egipcis lluitaven contra ells. Però sembla que aquest oasi originalment estava habitat per una població diversa, hi havia uns que procedien de la vall del Nil i d’altres eren beduïns libis. També es pensa que en el passat aquest oasi era molt més gran que ara, però no hi ha evidències clares.

Durant l’Imperi Mitjà (c. 2050 aC-1750 aC), els reis egipcis van controlar Bahariya, que llavors es coneixia com a Zeszes; ara bé, d’aquella època tan sols s’ha trobat un escarabat, amb el nom de Senusret.

Hi ha proves documentals que indiquen que tant Amenemhet com Senusret II estaven pendents d’aquest oasi, que devia tenir importància per desviar els atacs dels libis. En aquell moment, devien haver-hi grans finques agrícoles, grans cases per als terratinents i fins i tot guarnicions militars per mantenir a ratlla els saquejadors.

L’agricultura tenia una gran importància; el vi i altres productes de l’oasi es duien des d’aquí fins a la vall del Nil, en caravanes d’ases, per dues rutes diferents.

La història d’aquest oasi és molt diferent a la del de Siwa. Aquest, en estar més proper a la vall del Nil, ja des de ben antic va tenir importància pels diferents governants. 

Durant la dinastia XV (1650 aC-1750 aC), quan Egipte estava sota el domini dels reis hicsos de Palestina, es va interrompre el comerç entre la vall del Nil i l’oasi, probablement degut a la inseguretat en les rutes comercials.

En època de Tuthmosis III (1479 aC - 1425 aC) es van construir nous pous i es van fer moltes millores a Bahariya, i la població local va augmentar. En aquell moment, l’oasi estava sota el control de Thinis (Abidos, a uns 90 km de Luxor), a qui pagaven tribut. Sembla que en aquesta època a l’oasi hi havia almenys un governador que era originari de Bahariya.

Va ser durant la dinastia XIX del Nou Regne d’Egipte (1320 aC-1200 aC), quan la importància de l’oasi va augmentar significativament gràcies a la presència de minerals, especialment de ferro. Actualment l’extracció de mineral de ferro segueix sent una industria vital.

Fins i tot Ramsès II, al temple d’Amon de Luxor, es refereix a Bahariya com un lloc d’extracció minera. Tot i això, els productes agrícoles continuaven sent importants, incloent-hi dàtils, raïm, figues, i també el bestiar i coloms, per alimentació.

En el Tercer Període Intermedi (1070 aC- 650 aC), i especialment el Període Tardà (525-332 aC), Bahariya va emergir com un important centre egipci.

Shoshenq I, que va fundar la XXIII dinastia sota domini libi, juntament amb Shoshenq IV, es pensa que tenia molt d’interès per aquest oasi. Sembla que els libis podrien haver capturar primer els oasis de Farafra i de Bahariya per utilitzar-los com a base per a la conquesta d’Egipte. Durant aquesta època es va desenvolupar molt la regió i van ordenar que els funcionaris governamentals visquessin a la comunitat.

Quan l’oasi de Bahariya va destacar com un important centre agrícola i comercial va ser durant la dinastia saïta, 664 aC- 525 aC. En temps d’Ahmose II (570-526 aC), es van enviar tropes aquí al desert occidental, per defensar els interessos egipcis contra grecs i líbis, i per protegir l’oasi. Per honorar-lo, es van erigir dos temples, juntament amb diverses capelles prop d’Ain el-Muftella (prop d’El Bawiti). Aquests temples es van embellir fins i tot durant el període persa d’Egipte.

Durant el període persa es va establir una guarnició a Bahariya però malgrat la forta presència militar no es va poder aturar la conquesta d’Egipte per part d’Alexandre el Gran.

És molt possible que Alexandre el Gran hagués viatjat per l’oasi de Bahariya en el seu camí cap a Siwa per consultar l’Oracle.

Després de la conquesta, Egipte estava organitzat sota un govern centralitzat encapçalat pel comandant d’Alexandre, Ptolemeu, i l’oasi de Bahariya va començar a prosperar immediatament. Es van restablir les rutes comercials, i els grecs van utilitzar l’oasi per establir el control sobre la resta del desert occidental. De fet, van establir una guarnició militar extensa i permanent per protegir les rutes comercials.

Va ser durant el període grec quan va néixer el cementiri conegut com la Vall de les Mòmies Daurades, un gran jaciment descobert en aquest oasi l’any 1996 i datat del període grecoromà. Es van recuperar unes 250 mòmies, però s’estima que n’hi podria haver més de 10.000.

Se sap que durant el període grec, les divinitats més venerades a l’oasi eren Tot, especialment en la seva forma d’Ibis, i Hator, coneguda com “la Senyora de l’oasi de Bahariya”. A Khonsu, el déu de la lluna, i Amon se’ls anomenava “Senyors de l’Oasi de Bahariya”.

Al final del període grec, potser quan grecs i romans lluitaven pel control de l’oasi, els sistemes de regadiu van caure en una certa decadència. Fins i tot després que els romans establissin el seu domini sobre Egipte, la vida a l’oasi era dura ja que sovint hi havia saquejadors rondant per allà i terroritzant a la població.

Els romans van fer moltes millores dins l’oasi, sembla que haurien construït aqüeductes i pous, alguns dels quals encara es fan servir. Aquest oasi era important per als romans com a graner, i s’han trobat moltes tombes d’aquesta època excavades als vessants de les muntanyes de Bahariya. Hi va haver projectes d’obres públiques, es van formar noves comunitats agrícoles, es van obrir carreteres i es van construir milers d’edificis de maó de fang.

Durant el període cristià, quan Egipte va continuar sota domini romà, Bahariya era coneguda com l’oasi d’al-Bahnasa. Aparentment, aquest no era un moment especialment segur per a la població de l’oasi. Una invasió líbia va destruir molts dels pobles de l’oasi i se sap que cap al  399, hi havia campaments militars addicionals als límits de l’oasi.

S’ha suggerit que l’oasi mai va ser completament cristianitzat, els déus pagans podrien haver-se mantingut, però sí que hi havia una comunitat cristiana significativa ja que l’oasi tenia el seu propi bisbe. La tradició copta sosté que Sant Bartomeu, un dels dotze apòstols originals de Jesucrist, va ser enviat a l’oasi per convertir la població local. Hi ha discrepàncies sobre si Bartomeu va ser martiritzat a l’oasi o va morir a la costa mediterrània. El que sí se sap és que hi havia moltes esglésies a l’oasi, i fins i tot una amb el nom de Sant Bartomeu.

L’any 1931, Dugald Campbell va deixar constància de que a Bawiti, la capital de l’oasi hi havia un monestir, al que anomenava Dar al-Abras, el Refugi dels Leprosos; deia que tenia creus gravades a les parets, pintures i contenia molts escrits antics. Deia que en aquella època els cristians l’anomenaven Bahariya Mari Girgis (Sant Jordi). També va deixar constància del descobriment d’antics taüts de terra cuita del tipus dels que es fabricaven a Cartago durant el període púnic, cadascun amb la figura d’un home libi a la tapa. Sembla que va portar algunes de les coses descobertes a les tombes rocoses d’aquí Bahariya, al Museu d’Antiguitats del Caire.

Durant el primer període islàmic Bahariya era coneguda com l’oasi del Nord, o de vegades com Waha al-Khas.

L’oasi va tenir una comunitat cristina considerable fins als segle XVI o XVII. L’islam va arribar a l’oasi per dues vies diferents, des de Líbia i des de la vall del Nil.

S’ha teoritzat que, almenys durant la seva fase més primerenca, els convertits a l’islam no eren cristians, sinó pagans restants de les antigues religions. Durant aquest període, l’oasi va patir considerablement. Les dunes de sorra cobrien les terres conreades i el comerç del vi va desaparèixer a causa dels edictes de l’Islam. Es van posar impostos sobre els dàtils i l’oli d'oliva.

Es pensa que els fatimites, que tenien afiliacions a Líbia, podrien haver creuat el desert durant la conquesta d’Egipte passant per Bahariya.

Muhammad Ali, sovint citat com el fundador de l’Egipte modern, va reclamar l’oasi de Bahariya, incloent-hi Farafra i Hayz, ja en el 1813, abans de preocupar-se per qualsevol altre oasi.

De seguida van començar a arribar viatgers a aquesta zona. El primer occidental modern documentat que va visitar-lo va ser l’italià Belzoni, que hi va arribar en el 1819; ell es creia que havia arribat a l’oasi de Siwa. Posteriorment, diversos exploradors van visitar l’oasi, com ara Gailliud, l’any 1820, que va registrar diversos monuments que ja no existeixen, inclòs l’arc de la victòria romà a El Haiz. L’any 1847 hi va haver un fort terratrèmol a la regió que podria haver destruït aquest arc i altres monuments. Al segle XIX hi van arribar més exploradors i l’any 1897, John Ball i Hugh Beadnell van elaborar mapes d’aquest territori.

En aquella època, els Sanussiyya, una tribu i un orde sufí de Líbia fundada a la Meca el 1837, era una força de poder dins del desert libi que estava en ascens. S’oposaven al contacte amb occident i eren vistos com una amenaça pels europeus. Durant la Primera Guerra Mundial, es van posar del costat dels turcs.

El 1916, els Sanussiyya van enviar un exèrcit a l’oasi de Bahariya, on ja hi tenien una forta presència. Hi van romandre deu mesos, però els britànics, ajudats per soldats sudanesos, estaven decidits a expulsar-los. Hi va haver un enfrontament al pas sobre Hara, on estava acampada la major part de l’exèrcit sanussiyya. Una tradició local sosté que els britànics van bombardejar un grup de bestiar, pensant que eren els sanussiyya; cert o no, el vas és que van acabar expulsats de l’oasi i de la resta del desert occidental.

Va ser durant aquest període que el capità Williams va mantenir una vigília solitària al cim de la muntanya que porta el seu nom, on encara es pot veure part del seu destacament. Després de la campanya contra els sanussiyya, els britànics van establir la llei marcial i un nou conjunt de regles per governar la població de l’oasi.

Llegeixo que actualment se sap més sobre la història de Bahariya, ja que a més dels arqueòlegs, que tenen interès per aquest oasi, diversos xeics han conservat una història genealògica; no registraven tan sols naixements i defuncions, sinó també altres esdeveniments, fins i tot alguns peculiars, com trobades amb criatures sobrenaturals. Es conserven tres llibres, un a Bawiti, un altre a Mandisha i el tercer a la zona d’El Haiz.

En la dècada de 1950 va descendir la població de l’oasi ja que havia disminuït el nivell de l’aigua freàtica i l’extensió de terres agrícoles. Va arribar a tenir tan sols 6.000 habitants, però l’any 1986 la població va augmentar fins a 20.000 i actualment són ja uns 27.000. Aquest augment es deu principalment a que l’any 1973 es van començar a asfaltar les antigues rutes de caravanes. Això ha millorat l’estil de vida i ha afavorit el turisme.

Durant la Primera Guerra Mundial, es va construir el Ferrocarril Militar de Baharia per proporcionar accés a l’oasi, però no va ser fins a principis de la dècada de 1970  quan es va acabar la carretera asfaltada que connectava Bahariya amb El Caire. Amb la nova carretera van arribar electricitat, cotxes, televisió, línies telefòniques, una ruta més accessible cap al Caire i, més recentment, internet. La difusió de persones i idees entre Bahariya i El Caire ha augmentat molt des que es va construir la carretera. La llengua pròpia de l’oasi s’ha vist afectada sota la influencia del dialecte del Caire.

La gent de l’oasi, o el poble wahati (de l’oasi, en àrab) són descendents dels antics pobles que habitaven l’oasi, tribus antigues amb connexions amb l’oest d'Egipte i l’est de Líbia, així com la costa nord, i altres persones de la vall del Nil que es van establir a l’oasi. La majoria són musulmans. Els coptes que viuen a l’oasi provenen de la vall del Nil.

Vam arribar a Bawiti al capvespre. Em va sorprendre veure més dones pel carrer que a Siwa, tot i que anaven molt tapades. Em van dir que eren les que tenien marits més lliberals, ja que les altres no podien sortir de casa durant el dia, només a la nit quan no les pot veure ningú. El personal de l’hotel era tot masculí, i això es nota en detalls, per exemple, al bany tant poden posar tovalloles petites o grans, no hi donen importància. L’hotel estava bé però no tenia calefacció, i feia fred, tot i que no tant com a Siwa. Van encendre un foc aljardí perquè ens escalfessim.

A Bawiti hi ha piscines d’aigua calenta, entenc que aigües termals naturals, a les que van els homes de l’oasi a banyar-se.

No vam passejar pel poble ja que al matí següent vam anar cap al desert. Vam començar pel desert negre.

El desert negre es troba al sud de l’oasi de Bahariya, com es pot veure en el mapa que he posat abans, però suposo que també s’estén cap al nord-est, que és on hi ha la mina de ferro, d’el-Gedida. Aquesta mina s’explota des del 1973. El mineral està format per diferents òxids de ferro i conté també òxids de manganès i òxid de bari.

He trobat una informació que no sé si és vàlida. En aquest desert s’hi va trobar un mineral de la família dels òxids, que es va anomenar bahariyaïta; la seva fórmula química seria KMnO₄ i l’any 2020 l’Associació Mineralògica Internacional va aprovar-la com una espècie vàlida, però encara no s’ha publicat res, o jo no he sabut trobar-ho. Seria sorprenent trobar un mineral amb el Mn en estat d’oxidació tant elevat Mn(VII). He de dir, però, que en deserts negres com aquest la lluïssor i color d’alguns granets de sorra em recorda molt al permanganat de potassi cristal·lí comercial (sintètic).

El desert negre es troba entre l’oasi de Bahariya i el desert blanc. Hi ha una sèrie de túmuls de forma volcànica, que estan coronats per una capa basàltica de color negra.

Aquest túmuls poden arribar als 100 metres d’alçada; tenen formes diverses, així com la composició. Alguns són foscos i estan formats per quarsita de ferro mentre que d’altres són més vermellosos, ja que les seves roques superficials són gres de ferro. A la perifèria d’aquest desert negre hi ha turons volcànics que proven l’erupció de dolerita volcànica fosca, que data del període Juràssic fa 180 milions d’anys.

Aquí s’han trobat restes d’arbustos i boscos fossilitzats, que indiquen que en el passat hi havia vida vegetal. Als límits del desert s’hi va trobar un esquelet de dinosaure i des del 2010 el desert negre és una reserva natural.