El dia següent vam anar pel desert que hi ha al sud i oest de
l’oasi fins arribar prop de la frontera amb Líbia, que es coneix com la Gran
Mar de Sorra. Aquest desert s’estén a banda i banda de la frontera entre Egipte
i Líbia; fa uns 650 km de nord a sud i 300 km d’est a oest.
Les imatges per satèl·lit mostren un patró de llargues crestes
de sorra que s’estenen aproximadament en direcció nord-sud.
Els tuaregs i els comerciants que viatjaven en caravanes
coneixien bé aquest desert, però per als europeus era totalment desconegut. El
primer europeu en documentar aquesta mar de sorra va ser Friedrich Gerhard
Rohlfs, que va començar les seves expedicions al Sàhara l’any 1865, i si no
estic confosa va ser ell qui va anomenar aquesta gran extensió de dunes com a
Gran Mar de Sorra. Ara bé, els europeus no van apreciar tot l’abast de la Gran
Mar de Sorra fins a l’any 1924, amb els mapes del diplomàtic, explorador i
tutor del rei Faruk, Ahmed Hassanein.
Aquesta és la setena mar de sorra més gran d’Àfrica. No es
troba en una depressió clara, sinó que cobreix un terreny lleugerament
inclinat, al sud es troba a uns 500 metres per sobre el nivell del mar, i al
nord, prop de la depressió de Siwa arriba als -100 metres.
A través de la regió central d’aquest desert van passar les
patrulles del Grup Britànic de Desert de Llarg Abast per atacar els llocs
alemanys a Líbia, durant els primers anys de la Segona Guerra Mundial. Llegeixo
que les marques de pneumàtics encara són visibles en algunes superfícies.
Segons Heròdot, l’any 525 aC, més o menys aquella època, el rei
persa Cambises II va enviar un exèrcit de 50.000 homes a l’oasi de Siwa, per
amenaçar l’Oracle d’Amon. Els soldats van arribar a la meitat del desert
occidental quan es van trobar amb una terrible tempesta de sorra que els va
enterrar a tots. En aquesta època, Cambises, que havia succeït a Cir el Gran
com a rei de reis de l’Imperi aquemènida, liderava la primera conquesta persa
d’Egipte.
Tot i que molts egiptòlegs consideren que aquesta història és
apòcrifa, la gent ha buscat durant anys les restes d’aquests llegendaris
soldats perses, inclòs l’aventurer hongarès László Almásy, en qui es basa la
novel·la de 1992 “El pacient anglès”.
Al gener de 1933, l’oficial militar britànic Orde Wingate va
buscar sense èxit les restes de l’Exèrcit Perdut en el que aleshores es
coneixia com a desert libi.
De setembre de 1983 a febrer de 1984, el periodista i escriptor
nord-americà Gary S. Chafetz va liderar una expedició per buscar l’Exèrcit
Perdut, patrocinada per la Universitat de Harvard, la National Geographic
Society, l’Autoritat Geològica i Mineria d’Egipte i l’Institut de Recerca
Ligabue. La recerca es va dur a terme al llarg de la frontera entre Egipte i
Líbia, en una zona remota de 100 km2 de dunes, al sud-oest de l’oasi deshabitat
de Bahariya i aproximadament a 160 km al sud-est de l’oasi de Siwa.
A
l’expedició hi participaven 20 geòlegs i treballadors egipcis, un fotògraf de
National Geographic, dos documentalistes de Harvard Film Studies, tres camells,
un avió ultralleuger i un radar de penetració terrestre. L’expedició va
descobrir aproximadament 500 túmuls però cap artefacte. Diversos túmuls
contenien fragments d’os. La termoluminescència va datar posteriorment els
fragments al 1500 aC, aproximadament 1.000 anys abans de l’Exèrcit Perdut.
També es va descobrir una esfinx alada reclinada tallada en pedra calcària
oolítica, en una cova de l’oasi deshabitat de Sitra (entre els oasis de
Bahariya i Siwa); la seva procedència semblava ser persa.
Acabada l’expedició al febrer del 1984, quan Chafetz va tornar
al Caire el van detenir per introduir un avió ultralleuger de contraban, tot i
que tenia el permís escrit de l’Autoritat Geològica i de Mineria d’Egipte per
portar l’avió al país. El van interrogar durant 24 hores i van acabar retirant
els càrrecs quan va prometre donar l’ultralleuger al govern egipci. Aquest avió
està al Museu de la Guerra Egipci del Caire, amb una llegenda en que s’afirmava que pertanyia a un
espia israelià.
A l’estiu del 2000, un equip geològic de la Universitat de
Helwan, que buscava petroli al desert occidental d’Egipte, va trobar fragments
ben conservats de tèxtils, trossos de metall que semblaven armes i restes
humanes que creien que eren restes de l’Exèrcit Perdut de Cambises. El Consell
Suprem d’Antiguitats d’Egipte va anunciar que organitzaria una expedició per
investigar el jaciment, però no va donar més informació.
Al novembre de 2009, dos arqueòlegs italians, Angelo i Alfredo
Castiglioni, van anunciar el descobriment de restes humanes, armes, una polsera
de llissa i arracades que daten de l’època de l’exèrcit persa. Els artefactes
es trobaven prop de l’oasi de Siwa. Segons aquests dos arqueòlegs, aquesta és
la primera evidència arqueològica de la història relatada per Heròdot. Mentre
treballaven a la zona, els investigadors van notar una olla mig enterrada,
algunes restes humanes i el que podria haver estat un refugi natural. Ara bé,
es dubta de la fiabilitat d’aquestes germans ja que en lloc de presentar el que
havien trobat en una revista científica n’havien fet un documental. Aquests
germans ja havien produït a la dècada de 1970, cinc controvertits documentals
africans. El Secretari General del Consell Suprem d’Antiguitats d’Egipte, va
declarar en un comunicat de premsa que els informes mediàtics sobre el
descobriment eren infundats i enganyosos i que els germans Castiglioni no
havien rebut permís per excavar a Egipte.
L’any 2015, Olaf E. Kaper de la Universitat de Leiden, com a
resultat de les seves excavacions a l’oasi de Dakhla, va argumentar que
l’Exèrcit Perdut no va ser destruït per una tempesta de sorra, sinó que va ser
emboscat i derrotat per un faraó egipci rebel, Petubastis III. Petubastis va
ser posteriorment derrotat pel successor de Cambises, Dario el Gran, que
suposadament va inventar la història de la tempesta de sorra per eliminar
Petubastis i la seva rebel·lió de la memòria egípcia.
El desert em fascina, especialment quan hi ha dunes, que sovint
tenen diferents tonalitats i formes, també els dibuixos que fa el vent amb la
sorra...
De tant en quan es veuen zones cobertes de sals blanques.
Aquesta gran mar de sorra havia estat en temps remots submergida sota l’aigua.
Un dels entreteniments quan passeges pel desert és cercar fòssils, i és que hi
ha sediments rics amb fòssils. A la regió nord de les dunes, al sud de Siwa, hi
ha poca vegetació, i és on predominen els afloraments calcaris que revelen
l’origen marí dels estrats.
Bir Wahed significa pou numero 1. Aquesta zona consta de tres
fonts d’aigües subterrànies amb diferents característiques. Es troba a uns 12
km de Siwa.
El primer pou que vam visitar va ser el d’aigua calenta, amb
una temperatura de 37 ºC; és aigua sulfurosa, rica en sals, i té propietats
medicinals, per això és la font més visitada. Està envoltada de vegetació,
plantes baixes i alguna palmera. Hi ha un petit canal d’evacuació que
s’aprofita per al rec.
Després vam anar al llac d’aigua freda i dolça, que és més gran
i està envoltada de vegetació, majoritàriament joncs; aquí abunda la pesca i
els siwis venen a abastir-s’hi de peix.
Vam continuar rondant pel desert per anar a dinar al llac
Shyata, una altre llac alimentat per les aigües subterrànies i molt salí.
El llac
Shyata és un altre llac natural salat; es troba a uns 45 km de Siwa. Llegeixo
que aquí hi fan parada aus migratòries, com els flamencs, i en les zones del
voltant a vegades s’hi poden veure gaseles.
El camí de tornada cap a l’oasi de Siwa ens va permetre gaudir
una mica més de les dunes.
